Fa uns mesos va morir el meu pare. Sentia per ell una admiració i un amor absoluts. Desitjaria que aquest dia no hagués arribat mai, que avui i sempre continués entre nosaltres, amb mi. Perquè estimar algú és, en el fons, desitjar la seva eternitat. Però no és possible; ja no. La finitud s’acaba imposant. Ningú no pot eludir la seva cita amb Ella: avui, demà o d’aquí a uns anys. És el peatge inevitable que se’ns exigeix en néixer.
La notícia et travessa de dalt a baix. Et paralitza. Falta l’aire, l’estómac es contrau, la ment es queda en blanc. I en aquest instant de silenci gelat, hom descobreix amb una certesa esfereïdora que el món que coneixia s’ha trencat per sempre.
En el fons, tots ho sabem: és una veritat innegable, però silenciada als marges mentre la vida transcorre. Preferim mirar cap a un altre costat. Ens creiem capaços de guanyar temps, movent peces d’escacs en una platja deserta. Però Ella mai no perd. No negocia. No hi ha pacte ni súplica que valgui. La seva presència ho sacseja tot. La notícia et travessa de dalt a baix. Et paralitza. Falta l’aire, l’estómac es contrau, la ment es queda en blanc. I en aquest instant de silenci gelat, hom descobreix amb una certesa esfereïdora que el món que coneixia s’ha trencat per sempre. Ja res no serà igual. El traspàs d’un ésser estimat ens canvia. La seva radical absència obre un buit entre els vius. Ell ja no hi és, i els que restem deixem en part de ser.
La ment intenta resistir-s’hi, buscant dreceres per no acceptar el que ha passat. Una veu interior insisteix que no pot ser veritat. Fantasieja amb la possibilitat de l’error, que tot plegat hagi estat una equivocació, perquè la veritat fa massa mal per encaixar-la de cop. Però la il·lusió té poc recorregut i s’ensorra en l’instant precís en què els ulls cauen sobre el cos. Ja està. No hi ha res a fer. S’ha acabat. No respira, no somriu, no respon. El rostre queda sumit en una quietud estranya i el fred li guanya, segon a segon, la batalla al cos. Tot està en repòs. Per fi, en pau. En un gest d’amor i comprovació, li agafes la mà buscant un lleu batec, un gest diminut que invalidi la desgràcia. Però res.
En el meu cas no hi va haver un adeu definitiu; va ser un «fins demà». Aquella darrera salutació es recolzava en la cega esperança que el temps continuaria jugant a favor nostre. Però no va ser així. Si alguna cosa s’aprèn d’aquest «fins demà» que no va arribar mai, és que el temps no es pot guardar per a més endavant: el que vulguem dir, s’ha de dir; el que vulguem donar, cal donar-ho mentre encara hi hagi algú per rebre-ho. Ella no avisa. Avui som aquí; demà no ho sabem. Desconeixem on, quan o de quina manera ens trobarà. L’única certesa és que acabarà passant. Aquí rau la precarietat essencial de la nostra condició.
Reconèixer aquesta fragilitat ens vincula als altres d’una forma tan íntima que s’esvaeix qualsevol distància. Davant la certesa de la finitud i del dolor compartit, el soroll del món s’apaga. En aquesta nuesa ens retrobem. I ens mirem no pas com a estranys, sinó com a companys que trepitgem un mateix sòl; havent après que la vida no es posseeix, s’habita amb gratitud mentre dura.