Els sentiments que es reprimeixen solen acabar aflorant amb violència, i aquest és el cas de moltes famílies que estan reprimint la por i el desgast a causa de la situació de l’habitatge. El perill, tal com advertia el Defensor del Poble, d’una fractura social, és més imminent del que moltes autoritats es pensen.
Actualment, moltes famílies del país saben que el 2027, quan s’aixequin les pròrrogues, poden quedar al carrer. Ja han estat informades pels propietaris, llevat que acceptin les noves condicions, que tots ja coneixem: “preus desorbitats”. És clar que, en el fons, el problema és que manquem dades concretes. Si comptéssim amb aquestes dades, el govern podria veure amb més claredat la magnitud del problema i elaborar solucions més realistes.
Un dels grans problemes és que moltes d’aquestes famílies no poden accedir a habitatges assequibles de Govern, i tampoc poden fer front als preus del lloguer que es trobaran quan s’acabin les pròrrogues. Això vol dir que el govern ha deixat fora de l’equació a la majoria de ciutadans del país.
Una dada que, si bé no ha anat a favor de les famílies, s’ha utilitzat pel Govern com un termòmetre per dir que potser la problemàtica no és tan gran, és la baixa demanda dels pisos assequibles al Tarter. Però aquesta és una reflexió errònia, i us explicaré per què.
Tots sabem que els requisits per accedir a un habitatge de preu assequible de Govern estan pensats per a famílies amb un estat econòmic molt precari. Però potser no tinguem tantes famílies en aquestes condicions, o potser aquestes famílies prefereixen esperar fins que finalitzin les pròrrogues, perquè sabem com de complicat és mudar-se.
“És possible que el Govern pensi que les seves lleis afavoriran l’entrada de nous habitatges de lloguer assequible, però això és una fal·làcia que només ells es creuen”
Pensant en aquest matís, crec que els paràmetres per accedir a aquests habitatges haurien de modificar-se. Per exemple, si ampliéssim l’índex final a quaranta-vuit mil euros d’ingressos anuals, veurem que moltes més famílies podrien beneficiar-se d’aquests recursos. El Govern, en la seva llei de l’IRPF, considera exempts els primers vint-i-quatre mil euros, perquè creu que aquesta quantitat és la justa per viure.
Comptant amb aquestes xifres, això vol dir que una família on ingressen 4.000 euros al mes hauria de poder pagar un lloguer de 1.200 euros. Però tenim un problema: no existeixen lloguers d’aquesta quantitat. Per tant, aquestes famílies es troben en una situació similar a la de les famílies amb menys recursos, oi?
Per això, si s’ampliessin els requisits, moltes més famílies podrien tenir accés a un habitatge assequible.
Un altre col·lectiu que queda fora de les possibilitats d’accés és el de les persones amb deutes amb l’administració. Què fem amb ells? Els abandonem, com dona a entendre el Govern? La majoria d’aquestes persones estan complint amb els pagaments, complint sentències, i pagant el deute com correspon. No són delinqüents; són persones que, per mala sort, no han tingut un èxit en la seva vida laboral o han patit circumstàncies adverses. Són treballadors humils i honestos.
És possible que el Govern pensi que les seves lleis afavoriran l’entrada de nous habitatges de lloguer assequible, però això és una fal·làcia que només ells es creuen.
Per un costat, tenim l’aportació d’habitatges per part del sector dels habitatges turístics, que el Govern preveu sigui d’uns 1.000 pisos. Però, clar, em pregunto a quin preu sortiran. És evident que, si no disposem de preus de referència, ja puc afirmar que aquests preus seran desorbitats. Per tant, aquesta mesura no haurà de ser d’ajuda a la classe mitjana.
D’altra banda, tenim tots aquells pisos buits que el Govern preveu obligar a posar en lloguer. És evident que aquesta mesura pot portar més d’una persona a recórrer a la justícia per fer valer un dret que defensa la nostra Constitució. Per tant, és probable que aquesta iniciativa sigui difícil de ser efectiva.
Un altre inconvenient és que aquesta obligació de llogar els pisos només tindrà una durada de tres anys. Per això, també dubto que pugui tenir l’èxit desitjat per a la població, ja que moltes persones no voldran mudar-se si no poden assegurar la continuïtat del lloguer més enllà d’aquest període.
En breu, aquestes mesures podrien tenir conseqüències nefastes per a la societat Andorrana.
Potser, al final, haurem de fer cas a la ministra Carine Montaner i començar a prendre alguna mesura que realment aporti pau i tranquil·litat a la classe treballadora del nostre país. I, com diu la mateixa ministra, amb jardinet i tot... tot un luxe.
És hora que el Govern elabori polítiques per afrontar i oferir solucions reals a la classe mitjana del país, i que deixi d’utilitzar aquella típica frase de “Governem per a tothom”. No, senyor, ara heu de governar pels més febles; els altres continuen sopant amb xampany.
Ningú desitja que la desobediència social s’instauri al país, però és evident que la població necessita veure una sortida. Si no és així, com he mencionat abans, els sentiments poden acabar aflorant amb violència.