Quan parlem de l’exploració espacial i dels planetes del nostre sistema solar avui en dia, a la majoria de la gent li ve al cap Mart. I és veritat que Mart ha sigut durant molts anys i molt recentment l’objectiu principal de tota una munió de missions d’exploració com ja ho vaig explicar en l’article «Que passa amb Mart?» https://www.altaveu.com/opinio/passa-mart_64541_102.html . Però al principi de l’exploració espacial, no era el cas. Un altre planeta, que avui tenim molt oblidat, era l’objectiu prioritari de la cursa entre la Unió Soviètica i els Estats-Units per ser els primers a arribar-hi. Es tracta de Venus, el segon planeta del nostre sistema solar, i el que per dimensions s’assembla més a la Terra.
L’interès no era casual. A partir del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX, Venus va ser l’objecte de múltiples fantasies dels autors de ciència-ficció. L’espessa capa de núvols que cobreix el planeta i amaga la superfície a la vista dels telescopis era molt propícia per excitar la imaginació sobre el que s’hi podia trobar. Seria un món de selva i pantans, amb una fauna similar a la prehistòrica de la Terra o bé un món d’oceans amb unes poques illes o encara un desert sec i calorós similar als de l’Oest americà?
Però si en la literatura i la cultura popular, Venus era un lloc on floria la vida animal i vegetal, entre els científics va començar a haver-hi molts dubtes a partir dels anys 1930. Va ser a partir d’aleshores que gràcies als primers grans telescopis i l’avenç de les tècniques espectrogràfiques es va poder obtenir les primeres anàlisis de l’atmosfera de Venus que suggerien que en majoria era composta per diòxid de carboni i amb prou feina s’hi trobaven traces d’oxigen.
Per poder avançar més en el coneixement de Venus era imprescindible desplaçar-se fins allí. Així que, ja a principis dels anys 1950, Venus va esdevenir el planeta objectiu número 1 dels primers programes d’exploració robòtica del nostre sistema solar. És molt més senzill arribar a Venus, que en el moment de màxima aproximació es troba a uns 42 milions de kilòmetres, que a Mart que en el moment més favorable es troba a uns 60 milions de kilòmetres. Aquesta finestra de màxima aproximació s’obre, a més, cada 19 mesos, oferint més oportunitats de llançament que Mart on la finestra és cada 26 mesos.
El primer satèl·lit artificial, l’Sputnik 1 va ser llançat el 4 d’octubre del 1957 oficialitzant l’inici de la cursa espacial entre soviètics i americans. La primera finestra de llançament cap a Venus, a finals del 1957, va agafar a les dues superpotències sense la preparació suficient per muntar una missió. La 2a finestra el juny del 1959 va agafar els americans encara verds, tot i que el gener del 1959 ja s’havia dissenyat un pla per llençar les dues primeres sondes Pioneer cap a Venus. Els russos sí que van aprofitar la 3a finestra i el 12 de febrer del 1961 van llançar la Venera 1, també coneguda com a Sputnik 8, amb la intenció de fer-la impactar sobre la superfície de Venus.
La Venera 1 era una sonda d’uns 650 kg amb un cos cilíndric d’1 m de diàmetre i de 2 m d’altura culminada per una cúpula. Dos panells solars alimentaven un conjunt de bateries de plata-zinc i una antena parabòlica de 2 m havia de transmetre les dades de Venus cap a la Terra, a la freqüència de 922,8 MHz. Per al contacte de rutina amb la Terra tenia antenes quadripolars muntades sobre els panells solars. La sonda anava equipada amb diversos instruments com un magnetòmetre, dues trampes d'ions per mesurar el vent solar, detectors de meteorits, radiòmetres, comptadors Geiger i un centellejador de iodur de sodi per mesurar la radiació còsmica. El disseny de la missió va ser una novetat per l’època, ja que per primer cop es va col·locar la sonda en una òrbita baixa, una òrbita d’aparcament, per després ser llençada cap a la seva trajectòria en direcció de Venus.
Durant la primera sessió de telemetria, es va veure que la Venera 1 no aconseguia orientar-se cap al Sol com necessitaven els panells solars, cosa que va provocar una escassetat d'energia elèctrica a bord. Tot i dur a terme una orientació aproximada al Sol i apagar els sistemes no vitals, els transmissors de ràdio que no havien estat dissenyats adequadament van deixar de transmetre. El senyal es va recuperar el 17 de febrer, però no es va poder corregir l’orientació cap al Sol. La sonda va tornar a entrar en mode de protecció i va apagar el transmissor. Es van poder dur a terme tres sessions de telemetria reeixides, recollint dades de vent solar i raigs còsmics prop de la Terra, a la magnetopausa terrestre, i el 19 de febrer a una distància d'1.900.000km.
La Venera 1 va proporcionar la primera verificació que el vent solar era uniformement present a l'espai profund després del seu descobriment 2 anys abans per la sonda Luna 2. Ja no hi va haver més contactes després del 19 de febrer. Finalment, el 19 de maig de 1961, ara ha fet 65 anys, la Venera 1 va passar a menys de 100.000km de Venus, essent la primera vegada que una nau dissenyada per humans s’aproximava a un altre planeta. Una trobada que va ser confirmada pel radiotelescopi britànic de Jodrell Bank, el més potent de l’època, que uns dies després detectava alguns febles senyals de la Venera 1.
Si bé la Venera 1 no va poder desvelar massa els misteris de Venus, sí que va començar-ho a fer la següent missió que hi va arribar. Aquest cop van ser els americans que van aconseguir posar la Mariner 2 a 35.000km de Venus el 14 de desembre del 1962. La sonda americana va aconseguir mesurar temperatures en l’atmosfera de Venus superiors als 450 ºC, el que va descartar definitivament el planeta com un món de selves, pantans o oceans. L’1 de març del 1966, la soviètica Venera 3 va ser la primera sonda a estavellar-se a Venus, i la Venera 4 el 18 d’octubre del 1967 va ser la primera a flotar a l’atmosfera, descobrint que era composta al 95% per diòxid de carboni i que la pressió atmosfèrica era entre 75 i 100 vegades la de la Terra. La primera sonda que va aterrar suaument a Venus i per primer cop en un altre planeta, va ser la Venera 7 el 15 de desembre del 1970.
La sonda només va poder resistir 22 minuts la temperatura de 460 ºC i la pressió de més de 90 vegades la de la Terra, però ens va descobrir l’infern que és Venus i que ja us vaig explicar en l’article «Venus, el bessó infernal de la Terra» https://www.altaveu.com/opinio/venus-besso-infernal-terra_62628_102.html
Durant els 60, els 70 i el principi dels 80, l’exploració de Venus va ser el pal de paller de l’exploració espacial. Hi va haver 22 missions entre el 1961 i el 1985. A partir d’aleshores i fins al 2010 només hi ha hagut 10 missions més. Des del 2010, Venus ha desaparegut dels plans de les diverses agències espacials i només ocasionalment, alguna sonda com la Parker Solar Probe s’hi acosta per utilitzar la seva gravetat per accelerar-se. Ni la detecció de fosfà – un possible marcador d’activitat orgànica – en l’atmosfera el 2020 ha servit per revitalitzar l’interès. Diverses missions proposades no han aconseguit passar el tall de l’aprovació institucional i del finançament i actualment les que estan en desenvolupament apunten dates de llançament més enllà del 2030.
Tot i haver après molt amb totes les missions que hi ha hagut, Venus continua mantenint molts misteris, com el de la regeneració regular de la seva superfície o com un món que segurament era molt semblant a la Terra en el seu origen es va transformar en el forn infernal que és ara. Amb la tecnologia actual, agències espacials de potències emergents i fins i tot empreses privades es podrien plantejar missions d’exploració a Venus amb uns costos molt limitats. No tot ha de ser Mart a la vida i aquest 65è aniversari prou que ho mereixeria.