Després de 49 anys, 2 mesos i 11 dies de viatge, la Voyager 1 ha assolit, aquest passat dimecres, una nova fita històrica: es troba ja a 1 dia-llum de distància de la Terra. En xifres que potser són més comprensibles per a qualsevol, són 25.900 milions de km, gairebé 200 vegades la distància entre el Sol i la Terra, o 77.000 vegades la distància de la Terra a la Lluna. Mai abans res construït per l’ésser humà havia arribat tan lluny. Dissenyada als anys 60 i principis dels 70, amb una tecnologia obsoleta avui en dia, però que encara funciona, la sonda espacial segueix viatjant a 17 km/s, uns 61.200 km/h, en una cursa sense fi que ja l’ha fet sortir de la zona d’influència del Sol.
El viatge de la nau va començar, en realitat, el 1964, quan Gary Flandro, un enginyer aeroespacial que treballava al Jet Propulsion Laboratory (JPL), va descobrir un alineament de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú que es produiria a finals dels 70 i que permetria visitar aquests 4 planetes utilitzant un mínim d’energia. La NASA no va perdre aquesta oportunitat de «Grand Tour» dels planetes externs del sistema solar i va posar en marxa el programa Voyager, utilitzant la tecnologia i l'experiència adquirida amb l'exitós programa Mariner, que havia explorat Mercuri, Venus i Mart. El 1972, les missions Mariner 11 i 12 van ser rebatejades com a Voyager 1 i 2, amb l’objectiu, per a la primera, de visitar Júpiter, Saturn i el seu gran satèl·lit Tità, i per a la segona, d’efectuar la gran volta de tots els planetes gasosos gegants fins a Neptú.
Les sondes, de 773 kg, van ser dissenyades com un compendi de tota la tecnologia espacial dels anys 70. Es van pensar per resistir les dures condicions de l’espai, a gran distància del Sol. Justament a causa d’aquesta distància, no es podien utilitzar panells solars per alimentar-les amb corrent elèctric i es van instal·lar 3 generadors elèctrics amb radioisòtops carregats de plutoni-238. En un dels costats, Carl Sagan va aconseguir col·locar un vinil daurat que porta gravada una col·lecció d’imatges, sons i músiques representatives de la Terra, incloent-hi també els pensaments de la seva futura esposa i col·laboradora Ann Druyan. Un missatge-testament de la humanitat destinat a qualsevol hipotètica civilització que les sondes poguessin trobar en el seu viatge, on la música de Bach i Beethoven conviuen amb el Johnny B. Goode de Chuck Berry. A la coberta del disc hi ha les instruccions per a poder-lo reproduir en el llenguatge universal de les matemàtiques, així com indicacions sobre l’origen de la Voyager i la posició del Sol i de la Terra en la nostra galàxia.
La Voyager 1, tot i sortir més tard, va arribar primer a Júpiter, el 5 de març del 1979, per seguir cap a Saturn i Tità el 12 de novembre del 1980. La Voyager 2, per la seva banda, passava per Júpiter i Saturn uns mesos més tard, per seguir cap a Urà al gener del 1986 i Neptú l'agost del 1989. Les observacions efectuades per les dues sondes sobre els planetes gegants gasosos del nostre sistema solar van canviar completament el nostre coneixement sobre aquests mons i avui en dia segueixen sent completament d’actualitat.
Però potser la imatge més colpidora de tota la missió no va ser la d'un planeta gegant, sinó la nostra. El 14 de febrer del 1990, quan la Voyager 1 ja es trobava a uns 6.000 milions de quilòmetres i just abans d'apagar les seves càmeres per sempre per estalviar energia, la NASA va acceptar una petició de Carl Sagan: girar la sonda per fer una última mirada enrere. El resultat va ser la cèlebre fotografia coneguda com el «Punt Blau Pàl·lid» (Pale Blue Dot), on la Terra apareix com una mota de pols minúscula, de menys d'un píxel, suspesa en un raig de llum solar. Una instantània que va inspirar Sagan a escriure una de les reflexions més famoses de la història de la ciència sobre la fragilitat del nostre món i la necessitat de cuidar-lo: «És aquí. És casa nostra. Som nosaltres. En aquest punt, tothom que estimes, tothom que coneixes, tothom de qui has sentit a parlar, tots els éssers humans que han existit mai, han viscut les seves vides... en una partícula de pols suspesa en un raig de sol. Potser no hi ha millor demostració de la insensatesa de la vanitat humana que aquesta imatge llunyana del nostre petit món. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat de tractar-nos els uns als altres amb més amabilitat, i de preservar i estimar aquest pàl·lid punt blau, l'única llar que hem conegut mai.»
Ara sabem, però, que el «Grand Tour» dels planetes gasosos no va ser el final de la missió, sinó només l’inici. Acabada la missió principal, el funcionament impecable de les dues sondes va permetre expandir la missió més enllà del que mai s’havia pogut imaginar. Les Voyager es dirigien ara cap als límits del sistema solar. Més ràpida, la Voyager 1 va arribar primera a una frontera que mai havia creuat un giny creat per l’ésser humà: l'heliopausa. El 2012 passava aquest límit, sortint així de la bombolla d'influència solar i entrant a l’espai interestel·lar, on les partícules provinents del vent del Sol ja no dominen l’entorn, sinó que majoritàriament s’hi troben partícules provinents de tot l’univers. És una zona d’alta radiació i de baixa densitat, però que es troba encara lluny de les regions externes del nostre sistema solar, com el núvol d’Oort, el principal reservori d’on provenen els cometes de llarg recorregut que regularment s’acosten al Sol.
Durant tots aquests anys, els enginyers han sabut treure tot el suc de la tecnologia amb què es van fer les Voyager. Una tecnologia que ha sabut resistir el pas del temps i de la radiació. En tots aquests anys han sorgit diversos problemes: fallades d’instruments científics, d’elements crítics en el funcionament de la sonda, pèrdues d’energia... Però sempre han sabut trobar una solució que ha permès estendre la vida de la Voyager molt més enllà del que estava inicialment previst.
Un dels darrers problemes va ser quan la Voyager 1 va deixar d'enviar dades llegibles de ciència i enginyeria a la Terra el 14 de novembre del 2023. Els controladors de la missió van comprovar, aleshores, que la nau encara estava rebent les seves ordres i operant normalment. Al març del 2024, l'equip d'enginyeria de la Voyager al JPL va confirmar que el problema estava relacionat amb un dels tres ordinadors de bord, anomenat subsistema de dades de vol o FDS. L'FDS és responsable d'empaquetar les dades científiques i d'enginyeria abans d'enviar-les a la Terra, un procediment primordial per poder transmetre-les. Amb molta paciència, van poder reprogramar la nau amb nou codi que van instal·lar en llocs inutilitzats de la memòria de l’FDS. I el 20 d’abril del 2024, l'equip de vol de la missió va poder comprovar que, per primer cop en cinc mesos, rebien les dades d’enginyeria correctament i van poder verificar la salut i l'estat de la nau espacial. La modificació havia funcionat.
Gairebé 50 anys després, gràcies a l’enginy i la saviesa dels equips que la vigilen i la cuiden, la Voyager 1 segueix enviant-nos informació nova. Disposa d’una memòria centenars de milers de vegades més petita que la d'un telèfon intel·ligent, un transmissor de ràdio que té la potència d’una bombeta d'un frigorífic, i els seus generadors només tenen suficient energia per fer funcionar ara 2 dels 10 instruments que transporta i enviar dades de tant en tant a la Terra.
Si no hi ha cap contratemps, la Voyager seguirà en contacte amb la Terra i enviant-nos dades els propers anys. Amb l’estalvi d’energia que s’ha anat fent, probablement podrà fer funcionar algun instrument fins al 2040. Abans, però, al voltant del 2036, ja es trobarà massa lluny per a les antenes del Deep Space Network que mantenen la comunicació amb la nau. No podrà, doncs, desvelar-nos els secrets del núvol d’Oort, al qual no arribarà fins d’aquí a uns 300 anys, ni enviar-nos imatges de les proximitats d’un dels nostres estels veïns, Gliese-445, d’aquí a uns 40.000 anys, però encara tenim l’esperança que ens aporti dades d’un valor incalculable i potser alguna sorpresa en els propers anys. Finalment, per sempre quedarà el disc d’or de Sagan perquè un dia la Voyager 1 acompleixi el seu darrer i improbable servei a la humanitat: el de ser el llegat que ens representi a tots davant de qui la trobi vagant en la infinitat del cosmos.