Ve del món de la psicologia, sobretot enfocada a l’esport. Quan vas començar a escriure?
Sempre m’ha agradat escriure, però de manera més seriosa potser fa sis o set anys. Vaig començar a donar voltes al meu projecte -a la meva primera novel·la-, i em pensava que seria la meva obra mestra. Després vaig veure que això seria molt complicat, perquè escriure bé és molt difícil. Així que vaig decidir fer un curs amb Elena Aranda (professora d’escriptura creativa). Em va agradar molt, però se’m va quedar una mica curt, així que vaig decidir apuntar-me a l’Ateneu de Barcelona, on vaig fer quatre anys de formació entre narrativa i novel·la 1 i 2. Com que ja tenia molt clar què volia fer, des del primer dia vaig anar treballant i donant voltes a la meva novel·la.
Aquest diumenge presenta ‘Tocats de l’ala’ a la Fira del Llibre del Pirineu, una història que busca trencar estigmes al voltant de la salut mental.
Per la meva feina veig que, tot i que diem que estem molt avançats, encara hi ha molts estigmes i es posen moltes etiquetes. És una cosa que no m’agrada gens, perquè, al final, cada persona té un passat i té una història, i a més, una de cada quatre persones pot tenir una malaltia mental en algun moment de la vida. Pot ser una depressió provocada per un problema concret o moltes altres coses. No podem definir una persona només per això.
En el cas de la novel·la, el protagonista ha passat per una experiència de dol que l’acaba portant cap a una depressió.
Volia que el lector pogués veure el que pateix una persona quan té una malaltia mental. Quan una persona té una depressió, una paranoia o un trastorn bipolar, moltes vegades la gent no ho acaba d’entendre. Pensen: “Oh, el pobre, és tan jove i tan maco, i, en canvi, no treballa…”. Però potser, si prenguessin la medicació que pren aquesta persona, també els costaria aixecar-se cada matí, no? La idea era trencar una mica amb tot això que qui hi ha al darrere d’un problema de salut mental. El Jofre, el protagonista, és una persona que no sabia res d’aquest món i, de cop, la seva dona té un accident i mor. Ell cau en una profunda depressió.
“La vida pot canviar molt, molt, molt ràpid en un moment, i crec que necessitem l’ajut de tothom per tirar endavant i tornar-nos a construir”
I acaba en un centre de salut mental.
Una de les coses interessants és que la novel·la està ambientada cap a l’any 2000. Ho vaig decidir així perquè l’atenció a les persones amb problemes de salut mental ha canviat molt. Volia que a la novel·la es veiés aquesta evolució. Per això, durant el llibre, hi ha una de les doctores que se’n va a fer una formació a Helsinki, a Finlàndia, per aprendre més i poder aplicar noves maneres de treballar. Despres de la seva perdua, acaba recorrent a l’alcohol fins que toca fons, i la decisió de la seva filla és ingressar-ho en un centre.
Allà es troba en un entorn desconegut, ple de normes, mirades que jutgen i persones que, com ell, carreguen històries difícils d’explicar.
Sí. També vaig escollir que la història no passés a Andorra perquè volia situar-la en un lloc que jo no conegués tant, però també per parlar dels prejudicis. Avui en dia encara ens costa. Quan treballo amb integració laboral, per exemple, hi ha coses que costen d’explicar perquè la gent encara continua tenint prejudicis. Tot i que sembli mentida, encara estem una mica així.
Quin és el missatge que li agradaria que es quedés la gent que llegeixi el llibre?
Que som molt vulnerables tots. La vida pot canviar molt, molt, molt ràpid en un moment, i crec que necessitem l’ajut de tothom per tirar endavant i tornar-nos a construir.