Just fa uns dies va ser el Dia Internacional del Treball Social, moment en el qual l’associació va aprofitar per reclamar mesures institucionals urgents per protegir la seva salut mental, atès que els professionals estan exposats a “situacions complexes, com ara la gran crisi d’habitatge per la qual passa el país, la pobresa i casos de violència”. A més, com ja va explicar l’Altaveu, també defensen que hi hagi una transformació del sistema públic que passi per la creació d’un cos especial, amb l’objectiu de garantir més protecció i reconeixement en l’exercici de la seva feina. Parlem amb la presidenta de l’associació per conèixer una mica més sobre la seva tasca i les necessitats que tenen els professionals.
Quin és el paper de l’associació?
Un dels objectius molt bàsics que ens vam marcar va ser fer pedagogia de la nostra professió, que és una professió molt desconeguda. Considerem -i ho compartim amb companys de Catalunya- que és una professió invisible perquè treballem amb un col·lectiu que és invisible. Els usuaris d’Afers Socials saben què fem, però qui no hi ha tingut contacte sovint ho desconeix. La nostra tasca va molt més enllà d’atendre situacions de precarietat econòmica o familiar. També tenim una funció social i una mirada crítica sobre les problemàtiques del país, com ara la crisi de l’habitatge. Els professionals del sector social -inclòs els companys d’educació social, la psicopedagogia i altres professions- hem de tenir una mirada crítica cap a la situació de país que tenim i recolzar aquestes problemàtiques, i potser no és la paraula exigir, però sí que reivindicar aquests drets públics, perquè finalment és una professió que està tensionada perquè estem contenint situacions molt complexes.
I son també situacions que han canviat molt amb el pas del temps...
Sí, especialment vam notar molt l’abans i després de la pandèmia. Durant aquell període, els professionals sanitaris -des dels TCAI, infermers, metges, doctors- van fer una feina excel·lent, però els serveis socials també vam estar a primera línia i vam quedar molt invisibilitzats. A partir de la pandèmia, l’encariment de l’habitatge i altres factors globals han incrementat les situacions de vulnerabilitat de la població, i això ho atenem nosaltres. Si hi ha més problemes socials i hi ha una repercussió a la salut mental, la gent està més estressada, hi ha més neguit i ansietat i, nosaltres fem una mica de “para-xocs” d’aquesta situació. Gaudim i intentem fer el millor possible la nostra feina, però és una feina molt exigent emocionalment i molt carregant, i calen estratègies de supervisió i de destensar aquesta sobrecàrrega.
Cal més personal per fer front a l’augment de casos?
Si augmentem els recursos socials, també hem d’augmentar el personal. De fet, això s’ha fet. S’ha crescut en aquest sentit, però s’ha de fer una mirada més profunda i potser canviar com està estipulat que és per ràtio d’X habitatges per X professionals, perquè potser hi ha més feina amb un cas més complex o que té una multiproblemàtica, que 10 casos que són d’una problemàtica més reconduïble i que no és crònica. Qui té més feina: qui té deu casos? o qui en té un de complex? Depèn. No es tracta només del nombre de casos, sinó de la seva complexitat.
És difícil mesurar-ho.
És molt complicat, i la tessitura a nivell polític d’estandarditzar les ràtios, i les empreses privades, que també demanem que tinguin aquests protocols i aquestes supervisions pels professionals, i protocols en casos d’agressió, perquè tractem famílies que tenen situacions de violència al nucli, però també tenim agressions nosaltres com a professionals, que per sort, són agressions verbals la majoria, i físiques n’hem tingut molt poques. Però estem normalitzant la violència, empatitzant, entenent la situació de les persones que tens davant, i estem normalitzant agressions que no s’haurien de permetre.
En aquest sentit, la necessitat de protocols per controlar tot això és una de les vostres grans reivindicacions.
Sí, i nosaltres col·laborarem amb el que calgui, tant amb empresa privada com amb els sectors de serveis socials públics. Nosaltres hem de ser la veu crítica de dir quin és el problema dels professionals actualment. No som els que hem de trobar la solució, podem ajudar, la gestió política no la fem nosaltres, però hem de posar sobre la taula el que veiem que està passant tant amb la ciutadania i les problemàtiques que ens trobem; i també els professionals, que ha de ser cuidat per poder cuidar. No és que tinguem una problemàtica de salut mental els professionals, però sí que hi ha una sobrecàrrega, un ‘Burnout’, un estrès, l’exigència i la pressa que el que estàs fent és urgent, és per ara, és per ja... els tempos. Treballem amb diferents entitats, institucions i organismes, (amb Batllia, hospital, Càritas Andorrana, Creu Roja…),i les situacions socials quan afecten a una persona, per elles és urgent. Per exemple, tenim una alta hospitalària per a demà, és urgent; un desnonament, és urgent; un informe de Batllia, que s’ha de prendre una decisió d’adoptar unes mesures és urgent. Tot això requereixen uns dies… però també tenim una agenda diària… I tot això no és una crítica, sinó que cal donar-hi una volta per plantejar una mica la situació, i per poder-ho fer s’ha de posar sobre la taula.
Què caldria millorar, segons el vostre parer?
Hi ha una sobrecàrrega burocràtica molt important. Com se soluciona? No ho sé per ara. Caldria donar una volta, i estaria molt bé que ens utilitzessin a l’associació els tècnics, als professionals per arribar a una finalitat i una millora de la professió, perquè si dignifiques la professió -que no dic que no s’estigui fent-, dignifiques els drets públics. Estàs garantint que tens un bon equip, que està treballant bé, que ho està fent bé, i això té una repercussió al servei públic i també l’empresa privada. Com millor està un treballador, millor treballa i la qualitat del servei és més bona.
Quin és el perfil de les persones que ateneu?
Els serveis socials són cada cop més accessibles per a tothom, i és cert que estem atenent un perfil que està perdent una mica la vergonya que antigament era anar a Afers Socials. També ha canviat el perfil de l’usuari i abans potser era una persona que estava amb una situació de precarietat econòmica; i ara estem atenent multiproblemàtiques diverses, moltes associades a l’encariment de la vivenda. Potser és una persona que tingui uns ingressos mensuals elevats, i potser la seva situació és precària perquè se li'n va el 70% d’aquests ingressos a pagar un habitatge, i no parlem d’habitatges dignes… Però també és veritat que depèn del sector on treballem, és cert que ara tenim molts agents derivadors, la part bona de ser un país petit és que podem treballar en xarxa i amb un engranatge millor i una derivació més ràpida. Govern pot derivar a Càritas, com Càritas a Govern, com tenir convenis amb Centres de Dia de Creu Roja… hi ha professionals de treball social en molts sectors, i això fa que hi hagi derivacions que fa uns anys potser no es detectaven.
Les problemàtiques han canviat molt?
L’increment de professionals fa que hi hagi més casos detectats, no que existeixin més problemàtiques, però si que hi ha una detecció i intervenció que fa uns anys no hi havia, i les problemàtiques són canviants. No tenim les mateixes problemàtiques ara el 2026 que potser hi havia l’any 2000, ni amb una plena Covid. Per tant, hem d’estar molt actualitzats i adaptats a les noves problemàtiques que van sorgint. Els companys i col·legues de professió que tenen joves i adolescents potser atenen problemàtiques amb el tema de les noves tecnologies. Això no ens hi trobàvem fa 20 anys. Ara és una nova problemàtica que s’està atenent des del sector de la salut mental, educadors i educadores socials; problemàtiques entre pares i fills... llavors tot això és canviant, ja no és gent que es pugui pensar el perfil marginal, sense diners, sense feina, consum de tòxics. No. El perfil és molt variat.
I per fer front a aquesta realitat fan falta més recursos.
Correcte. I segueixo dient, s’ha fet un esforç, tant a nivell privat com a nivell públic de contractacions, i de donar una volta a aquest sistema i implementar recursos humans. Nosaltres, com a associació, sempre hem de demanar més, és com fer la carta als Reis, i mira, si en demanes sis i te n'arribem tres, perfecte. Jo, per exemple, sempre dic que si fóssim el doble de professionals hi hauria feina per a tots. Podríem fer una prevenció, un treball social comunitari que Andorra estaria molt bé desenvolupar-lo, incloure els equips segurs d’integradors i integradores socials per poder arribar a tot arreu, fer una detecció de la població de la gent gran, com es començarà a fer ara amb el projecte Radars, que és maquíssim. A poc a poc es va apostant per nous recursos. Però jo dic, com més, millor.