Quatre mesos després, Jean-Louis Pérez torna cap a Barcelona després d’haver estat, diu, sempre és la seva versió, quatre mesos hospitalitzat. Es va refent d’un virus que l’ha atacat diversos òrgans i que li va causar, per exemple, una pericarditis i, després, li va fer malbé l’estómac. Assegura que en arribar a Dubai procedent de Johannesburg se li va perdre l’equipatge i per això durant un temps va deixar de respondre. Ara té ganes de refer-se i, fins i tot, d’escriure un llibre de la seva vida, que defineix amb dues paraules: interessant i diversa.
Pérez accepta una petita xerrada telefònica just abans de sortir de casa, a Barcelona, va fent a poc a poc per tornar a la normalitat. Diu que quan se senti amb més forces i més recuperat, que tornarà cap a Andorra. Com a mínim perquè li facin una bona revisió, que després d’haver perdut tants quilos, vol assegurar-se que tot torna a estar, a poc a poc, a lloc.
Com està?
Resistint, resistint.
Mentre ho pugui explicar…
Totalment d’acord.
Des de dissabte és a Barcelona. Però durant temps ha estat ‘desaparegut’.
Vaig perdre 21 quilos. Després d’estar a Uganda i a Sud-àfrica, només aterrar a Dubai en van agafar i em van dur en ambulància cap a l’hospital.
“No m'han diagnosticat un virus exacte, però és un virus que va recórrer tot el cos. En diuen neurocosonials o no sé quin nom tenen. I el primer que em va atacar va ser el pericardi. I vaig tenir una pericarditis, que és el que realment és fotut, perquè no pots respirar, no pots parlar… Quan parles t’ofegues, em van posar respiració artificial. Allà va començar la història, però és clar, em va atacar l'estómac, em va atacar els bronquis, em va atacar tot”
Però vostè ja es trobava malament abans d’arribar a Dubai.
Em vaig trobar malament a l’avió. Jo, a Johannesburg, no em vaig trobar malament. Potser no estava bé del dinar que havia fet, no ho sé. Però tampoc puc dir que estava malament. Però és clar, és un vol que són sis hores, si no recordo malament.
De Johannesburg a Dubai, vol dir, eh?
Sí, exacte, exacte.
Vostè havia estat abans per l’Àfrica. Uns dies, unes setmanes.
Jo vaig estar a Uganda 23 dies, perquè em van agafar allà les primeres bombes d’Iran. Es van llançar el segon dia que estava a Kampala, allà a Uganda.
Hi anava per coses seves, negocis, entenc.
Sí, sí, jo anava a visitar un banc a Kampala i després havia d’anar a Jiddah, en un altre banc. I punt.
Esclata el conflicte al Pròxim Orient i per prudència es queda varat 23 dies a Uganda i se li retarda tota la planificació que tingués feta. D’Uganda cap a on va.
Vaig anar a Sud-àfrica directe, perquè va ser l’únic vol que em va trobar el banc per poder viatjar. El que passa és que la idea era que finalment anés a Jiddah, quan, a la vista del que ha passat, el millor que hagués pogut fer és tornar cap enrere, cap al Caire, i després cap a Barcelona. (2:30) Però, bé, en aquell moment s’intentava anar fins a Jiddah, perquè el que m’organitzava el viatge era el banc de Jiddah.
De Johannesburg a Dubai.
Sí, Dubai és un destí, diguem-ne, molt important. I hi ha vols cap a tot arreu. Llavors vam pensar que d’allà podíem anar cap a Jiddah.
I és a Dubai quan es troba malament. O durant el viatge, vaja.
Em trobo malament ja a l’avió. Quan arribo a Dubai em posen en una ambulància, per això he perdut l'equipatge, perquè es va quedar tot a l’aeroport.
I doncs és per això que vostè es queda un llarg temps sense connexió, sense poder rebre o respondre missatges.
És clar. De l’aeroport, en ambulància vaig anar directe a l’hospital. I punt. Ja no recordo res més.
I allí, a Dubai, ha estat els quatre mesos. Tots a l’hospital?
Vaig sortir de l’hospital dissabte al matí i tenia un vol a les dues de la tarda cap a Barcelona.
D’acord. I al final, què li han diagnosticat?
No m'han diagnosticat un virus exacte, però és un virus que va recórrer tot el cos. En diuen neurocosonials o no sé quin nom tenen. I el primer que em va atacar va ser el pericardi. I vaig tenir una pericarditis, que és el que realment és fotut, perquè no pots respirar, no pots parlar… Quan parles t’ofegues, em van posar respiració artificial. Allà va començar la història, però és clar, em va atacar l'estómac, em va atacar els bronquis, em va atacar tot.
I és alguna malaltia africana o què pot ser?
Jo no ho sé. Vaig estar tres dies a Sud-àfrica i venia de passar-se 23 a Kampala, a Uganda. Que hi agafés a Sud-àfrica o a Uganda… això no en tinc ni idea.
I amb tot plegat perd 21 quilos. Però ja en deu haver recuperat.
De moment, només dos. Però sobretot el color de la cara m’ha canviat, perquè estava blanc.
Diu que no es recorda gaire de res. Però els sanitaris de Dubai han temut per la seva vida?
Aquestes coses no te les diuen, allà. Primer, perquè parlen un idioma que jo, de moment, l’àrab no el parlo. I allí la gent es preocupa estrictament per una qüestió mèdica. No ho sé, a Europa la gent és més propera i t’expliquen les coses. A Andorra els metges o les infermeres són properes i t’expliquen. Allà no, van per feina i s’ha acabat. I, a més a més, jo no podia parlar. Vaig estar molt temps sense poder parlar.
Tenia algun tipus d'acompanyant o va fer el periple aquest tot sol?
No, no, sol, sol, sol. Miri, aquest matí un amic em demanava si no vaig agafar una assegurança de viatge. Però és que era un viatge curt, que me’l pelava amb vuit o deu dies. I no vaig agafar res quan normalment s’agafa una assegurança de repatriació, per exemple.
Una mica millor sí que es deu trobar.
Sí, sí, sí, cada dia em trobo millor.
I ha de seguir un tractament concret, a Barcelona?
No, res. El que faré és una revisió completa. He demanat una endocolonoscòpia al Frank Garcia, a Andorra. I de moment, res més.
O sia, més aviat que tard pujarà a Andorra uns dies.
Sí que pujaré, però tampoc tinc cap pressa. Quan estigui una mica millor vindré.
I ja ha pogut parlar amb la família i aclarir dubtes.
Sí, això és el primer que vaig fer. I després amb els amics, perquè és clar, la preocupació de no trobar-te i la preocupació dels articles que apareixien a la premsa, que saben que et busquen i tal… Bé, hi ha gent que estava preocupada.
Això és normal. A més, una vegada va transcendir la situació, es va indicar que estava a Dubai però mai es va aclarir en quina situació. En tot cas, ningú no va dir que es trobava hospitalitzat.
No es va dir i totes les teories van ser vàlides. Des de que estava a la presó fins que m’havien segrestat. Tots els ‘bulos’ van circular.
No sé si això del segrest ho vaig arribar a sentir. Però que l’havien detingut sí. Sense que m’aclarissin si havia acabat empresonat. En països com Dubai tampoc no se sap massa què passa.
Aquests països són hermètics en tot. Jo he trigat dos mesos i mig perquè em tremitessin l’historial mèdic. Entre el Col·legi de Metges, la protecció de dades, els papers que s’han de fer allà, de poders i tal… dos mesos i mig per poder tenir l’historial. I ho demanava el ministeri, eh. No és que ho demanés una persona física. Però el ministeri va haver de seguir el procediment de la llei. Tot un historial que ha hagut de passar per moltes persones.
Una altra aventura per explicar.
Exacte, per fer-ne un llibre.
Algú ja m’ha dit que potser acabeu fent un llibre, exacte.
Amb el temps que he estat a l’hospital, quan ja estava una mica més incorporat, sí que vaig poder fer una mica d’estructura d’un llibre. I bé, amb el temps l’escriuré, evidentment.
D’aquesta història?
No, en general, en general. Ja feia temps que ho tenia rondant pel cap, de dir, bé, he tingut una vida bastant... diversa, per dir alguna cosa, interessant, per una altra banda, i bé, almenys per la família, fer un historial m’ha semblat que podia ser interessant, i aquesta és la meva idea.
“Amb el temps que he estat a l’hospital, quan ja estava una mica més incorporat, sí que vaig poder fer una mica d’estructura d’un llibre. I bé, amb el temps l’escriuré, evidentment. Ja feia temps que ho tenia rondant pel cap, de dir, bé, he tingut una vida bastant... diversa, per dir alguna cosa, interessant, per una altra banda, i bé, almenys per la família, fer un historial m’ha semblat que podia ser interessant”
Doncs miri, parlant d’històries. El reclamava no fa pas tant la Justícia francesa i el van detenir i tot per tal de procedir a la seva extradició, oi?
Sí, la Justícia francesa va emetre diguem-ne una demanda perquè em presentés al Tribunal de París, per fer de testimoni, res més. Es veu que Andorra o no va arribar o no me la van tramitar, i llavors em van dictar una ordre de recerca. Vaig acabar anant al Tribunal de París, vaig fer de testimoni, i el tema s’ha acabat.
O sia, que va acabar anant davant la Justícia francesa voluntàriament?
A veure. Jo vaig ser detingut a la Seu. Perquè vaig anar a la comissaria dels mossos a posar una denúncia per un tema banal, personal meu, i els mossos de seguida van veure que hi havia una ordre de recerca i detenció. Em van traslladar cap a Madrid i després em van dur fins a la frontera. I jo, lliurement, vaig anar cap a París.
Una altra per al llibre, allò que dèiem.
Un tema normal. Si estàs en cerca i captura… doncs normal. El que no entenc és la manca de tràmit que van fer a Andorra. Però ara ja està, és un tema passat. Com que el jutge va demanar un testimoni i ningú va contestar per la via legal, doncs és normal que s’acabi fent això. Quan em vaig presentar al jutge, l’home estava emprenyat com un misto. Jo li vaig dir: ‘Vostè faci les preguntes que hagi de fer i després, vostè mateix’. Però no hi va haver cap problema.
Diu que li han tancat el tema.
És una història d’haver quedat un dia per esmorzar i haver conegut una persona que em va demanar un contacte. I aquest contacte es veu que era un home més que mafiós. Volien saber quin era el recorregut d’aquesta informació. Jo ja els vaig dir que podia esmorzar cada dia amb qui em donés la gana. I que jo no soc investigador per saber qui hi ha darrere de la persona o quina activitat fa.