Què en fem dels residus sempre ha estat un problema a nivell de societat, en canvi hi ha diferents empreses que en fan negoci. Encara es té massa la percepció que les escombraries desapareixen per art de màgia?
M’imagino que no, perquè a la gent li fan pagar. Per tant, quan tens un cost d’alguna cosa, se sap que allò té un cost i, per tant, té un destí. Però no desapareixen per art de màgia. Hi ha darrere tot un sistema complex de recollida i tractament i gestió. No és fàcil.
Tan complex que es demana la col·laboració de la societat, perquè a casa ja comencem a triar els diferents tipus de residus.
Com més bé fem la tria, millor podem donar-li un destí final. Si jo he de fabricar plàstic a partir de plàstic i tinc una tria feta correctament, puc fer que d’aquest plàstic me’n surti una quantitat adequada. De l’altra manera, si jo faig una tria on en el plàstic hi ha paper, hi ha qualsevol altra cosa que no sigui plàstic, el que nosaltres com a gestors de residus coneixem com a impropis, fa que tu molt plàstic d’aquest no el puguis reutilitzar ni el puguis tirar. Per tant, la tria, malgrat sé que és un mal de cap, en el sentit que molta gent no té els espais adequats, etc., és molt important. La tria és molt important.
També és important, ja no només per reciclar, com és l’exemple que poseu del plàstic, sinó també per reaprofitar, per fer més aquesta economia circular.
Exacte. He posat l’exemple del plàstic, però en puc posar qualsevol altre. Quan agafo la brossa, entès com el rebuig i l’orgànic, perquè encara no tenim separació de fracció orgànica generalitzada. Aquesta brossa se’n va a valorització energètica, perquè ara no s’incinera, sinó que la calor que es genera quan es crema es passa a calefacció, que després es reparteix...
“No desapareixen per art de màgia. Hi ha darrere tot un sistema complex de recollida i tractament i gestió. No és fàcil”
A casa tinc aquesta calefacció.
Llavors, Alemanya, Portugal, França, quasi bé tots els països europeus, en el que tots entenem la cendra, el que queda de cremar, però que tècnicament es coneix com a escòries, es pot utilitzar seguint una sèrie de normativa que ha desenvolupat cada país. Si resulta que jo no tinc una tria adequada, en aquesta escòria hi trobaré restes de metall, d’alumini... Per cada vegada que trobo una resta d’algun material que no és adequat he de tenir unes precaucions adequades. Per exemple, un paper d’alumini que no s’ha cremat correctament, perquè, a més a més, encara que tu incineris l’alumini no es crema mai del tot bé, i aquest alumini allibera ions hidrogen. Aquests ions hidrogen fan que aquest alumini continuï actiu i, per tant, va degradant el que té al seu entorn. Si tu allò ho has utilitzat per fer una carretera o una subbase, allà et surt un forat. Per tant, cada país té una normativa adequada per a la reutilització de les coses que s’han valoritzat energèticament i que, si no es fa bé, s’haurà de tirar. Si no, es pot utilitzar per fer carreteres, per fer camps de futbol, per fer moltes coses.
Parlant de cendres, ara justament hi ha un mig problema. Fins fa uns anys es podien exportar tant a Espanya com a França i ara sembla que Espanya està posant moltes traves fins al punt que en els pressupostos d’aquest 2026 s’ha hagut d’augmentar la partida d’exportació de cendres perquè han de sortir totes per França i és més car.
Sí. Europa, no només per les cendres sinó per tot el residu, tendeix a que qui produeix gestioni el seu propi residu. Nosaltres som un país petit, tenim problemes per autogestionar segons quins residus perquè som massa petits i no ho podem fer. Però sí que és veritat que s’intenta que es redueixi i que cada cop es vagi més a l’autogestió. Per tant, d’abocadors n’hi ha molts que estan tancant, a Catalunya, a Espanya en general, que intenten que no arribi producte perquè cada país d’alguna manera s’ho gestioni ell. Això és molt complicat. Espanya ara no ha donat permisos i per tant s’ha d’exportar a França.
Poder gestionar tot això internament al país es necessitaria una superfície...
És impossible. Jo crec que s’estan generant ara unes 7.000 tones d’anys de cendres. Són moltes cendres. Multiplica-ho per 10 anys i necessites un abocador específic per cendra i, a més a més, infinit. Per tant, és impossible. Andorra no pot absorbir això. Per tant, ha de col·laborar, ha de trobar sortida amb els països veïns que li puguin admetre perquè tenen una superfície, una capacitat diferent. A més, nosaltres com a interlocutors, quan parlem amb els de Catalunya, tu li dius que tens aquest residu i et demanen que quant en tens. Li dius que tens 1.000 litres d’un RTP, un residu tòxic i perillós i et responen que els hi portis quan vulguis, que a l’àrea metropolitana en generen 40.000 litres dia. Per tant, la quantitat no és un problema. El problema és la frontera. Perquè nosaltres som petits, generem més a petita escala, però no podem travessar duanes, és complicat. Molt complicat.
“Cada país té una normativa adequada per a la reutilització de les coses que s'han valoritzat energèticament i que, si no es fa bé, s'haurà de tirar”
Perquè clar, ho has de declarar i la normativa internacional...
Més que declara el que necessites és una guia d’exportació. Tu no pots treure cap residu si no tens guia d’exportació. I aquesta te l’ha de donar el país veí. I el país veí té un forfet, per dir-ho d’alguna manera, perquè tu puguis portar i sàpiguen què és el que portes, d’on surt i on va.
I això, amb l’acord d’associació amb la Unió Europea, es podria solucionar?
Nosaltres creiem que sí, que amb l’acord d’associació això es podria solucionar. Però seríem un país tercer i hi hauria d’haver acords perquè nosaltres hem de transitar per Catalunya i tenir l’autorització de Madrid.
Seria més fàcil tenir un forfet propi?
Sí, exacte, s’hauria de negociar això.
“Creiem que sí, que amb l'acord d'associació l'exportació de residus es podria solucionar”
I dieu que el futur, al final, passa per una reducció dels residus, per ser més autogestionable. En aquest sentit, no sé si l’impuls que es dona des del Govern a l’economia circular és suficient o si cal fer més?
A veure, sempre es pot fer més, amb tot i en qualsevol àmbit. Per tant, sí, des del Govern es té clar que s’ha de tirar endavant. L’economia circular no són residus, no exclusivament són residus. L’economia circular fa referència a tot. Què en faràs d’una cadira abans que sigui un residu? Però sí que el residu vindria a ser el final ja del procés de vida. Per tant, el que tu voldries és que aquest residu es converteixi encara en alguna cosa que pugui ser reutilitzada, ja sigui si són cremes de residus, que això ho puguis reconduir després com una subbase d’una carretera o que ho puguis col·locar o fer-ne totxanes. O fer-ne qualsevol, si és plàstic, que pugui ser un producte final perquè aquest plàstic torni a ser plàstic. I, a més a més, el plàstic l’has de separar si és PVC, si és polietilè, tot això. Per tant, el que es busca cada vegada més és que això ho puguis tornar a posar al mercat. A més, hi ha estudis sobre quina mineria estalvies. Si tu tens mineria urbana, t’estalvies la mineria a cel obert o de no cel obert. És a dir, si jo ja puc tindre un producte que l’obtinc del propi residu, no cal que mini per treure plàstic, no cal que mini per treure sílex. Perquè jo, per fer una botella de vidre, necessito sílex i, per tant, necessito una mina de sílex. Si resulta que ja tinc el vidre bé, separat i en condicions, net i adequat, ja tinc una mina. I, per tant, aquesta mina, que és un producte, pot anar als productors de botelles una altra vegada. Tant pel plàstic, com per l’alumini, com pel ferro... Imagina’t que jo estic demolint un edifici ara o que m’arribi al port de Mallorca, per dir-ho d’alguna forma, un vaixell d’x tones i que he de demolir. Si jo aquest ferro el puc tornar a posar al mercat no cal que per fer un altre vaixell hagi d’anar a minar el ferro, on s’hagi de minar, sinó que una part d’aquest ja el pugui tindre disponible. Per tant, la gestió del residu integral ben feta ens aporta o ens pot aportar molts beneficis. I d’aquí ve la economia circular.
Parlant d’aquest cercle, el Govern va fer fins i tot un estudi de viabilitat d’una planta de biogàs, de biometanització. No sé si vosaltres en sabeu res.
El Govern ens va presentar una mica l’opció de tindre aquesta planta de biogàs.
Seria una opció per començar a estudiar una mica millor la fracció de l’orgànic.
S’ha de tenir en compte que jo agafo una planta de biogàs i l’alimento amb producte, que pot ser restes de vegetals, i a més, normalment perquè doni un bon resultat, l’he d’alimentar amb restes orgàniques altament productores. Per tant, residus alimentaris, que poden vindre de molts llocs. És a dir, tot allò que sobri d’una cantina, d’un supermercat, tot allò que sigui residu alimentari, sigui sòlid o líquid, però d’aquí en surt un digestat. És a dir, jo amb això faig biogàs. Imagina’t que n’he entrat, depèn de com sigui el procés, una tona, però me’n sortirà mitja. L’altre ho he convertit en biogàs, però sempre tinc un rebuig. I aquest digestat s’ha de tractar.
“Si jo ja puc tindre un producte que l’obtinc del propi residu, no cal que mini per treure plàstic, no cal que mini per treure sílex”
Sí, i en aquest cas, segons com, s’hauria d’exportar i tornaríem a tenir aquest problema de...
Per tant, el que sí faríem és passar de tindre 40 tones a tindre’n 10. M’ho invento perquè no sé com seria el balanç i sempre depèn de com et funcioni la planta i de com l’alimentis. Però sempre hi hauria un producte final, sempre.
A part del que hem parlat, no sé si el sector té alguna demanda més enllà.
El sector el que fa és demanar-li al Govern, sobretot, que continuïn amb negociació amb els dos països, França i Espanya, per poder tindre exportacions i que aquestes nosaltres, com a associació, les fem seguint el que reglamentàriament està establert. Si s’han de fer les anàlisis, s’han de fer les comprovacions, si hem de fer-ho amb un transport d’aquest tipus o d’aquest altre, amb les condicions tal, amb les condicions qual... Sabem que s’ha de complir amb les condicions adequades. Però sí que li demanem, i sempre li hem dit des del sector, que es facin les accions necessàries perquè es pugui exportar. Per què si no es pot exportar, és un problema.
I a la societat se li pot fer alguna demanda?
A la societat se li fa la demanda, sempre és la mateixa, que es recicli bé, el màxim que es pugui i bé.
Potser encara no estem prou conscienciats? Encara veus gent que llença l’ampolla de vidre al rebuig...
Hem de tenir en compte la part turística, que és molt important. Una manera de saber com va el residu és el que se’n diu la caracterització. Això et dona el contingut de la bossa segons on l’hagis llençat i et diu si ho estàs fent bé o malament. Imaginem que jo ara faig un estudi de caracterització i em dona que en el plàstic, a més a més, hi trobo un 30% d’impropis, és a dir, allò que no ha d’anar al plàstic. L’única manera és que el Govern o qui sigui incideixi sobre la població, dient aquí no va això. El lema aquell ‘Envàs on vas?’. L’associació constantment està en relació amb el Govern pels problemes que van sortint d’exportació. Ens van donant informació duanera, informació del MITECO (el Ministeri de Transició Ecologica i del Repte Demogràfic d’Espanya) sobre com s’han de fer les coses, com s’han de complir... Constantment. Si no tenim un interlocutor administratiu, moltes coses no poden sortir.
És també el que dèiem al principi, perquè la gent ho paga i llavors ja veu que no és per art de màgia, però és molt còmode llençar la bossa i que desaparegui, però s’ha d’entendre que segons què ha de fer tots uns circuits, cal un camió específic, uns permisos, el xofer d’aquest camió ha de tenir un títol propi, s’ha de fer una analítica del residu per veure si l’accepten o no...
Sí, i s’ha de fer segons uns cànons que demanen.