Andorra arriba als Jocs amb la delegació més gran de la seva història. Què representa això per a la FAE i per què és un motiu d’orgull?
Bueno, sí, orgull o no orgull. Sobretot perquè al final la feina que fem és donar-li sentit. Poder anar a uns Jocs amb la delegació que portarem aquest any, que és la més gran que hem tingut fins ara, almenys amb esquí, ens fa estar molt contents. Perquè sabem que anem amb un equip que pot fer coses molt xules i esperem que ens en sortirem i que sortirà bé tot. La veritat és que estem molt contents en aquest sentit.
Mirant enrere, fa 10 o 15 anys s’imaginava una situació com aquesta?
Al final és una mica el que et dic: és per això que treballem. Per intentar tenir bons resultats, per intentar tenir corredors i corredores representats als circuits més importants. I si els tens, és una conseqüència que als Jocs també els tindràs. Aquest ha de ser l’objectiu de la Federació Andorrana d’Esquí. Som una federació molt petita, sabem que tenim dificultats perquè de corredors no en tindrem com les altres nacions, però tenim el nostre potencial i la nostra manera de fer. I jo crec que algun andorrà i alguna andorrana poden estar en aquests circuits i ens poden representar molt bé, com ho estem fent ara, o intentant-ho.
Aquesta xifra és fruit d’un moment puntual o forma part d’un projecte a llarg termini?
Jo crec que és una mica de tot. D’una banda hi ha el talent d’aquests nanos, que és real i hi és. I després també hi ha la bona feina que s’està fent amb els clubs, amb les estructures de l’esquí-estudi, i amb els equips nacionals. Al final és un conjunt de tot plegat: cada vegada intentem organitzar millor, preparar-nos millor i planificar millor. I a poc a poc van sortint aquests corredors i aquestes corredores.
Té la sensació que aquests Jocs poden marcar un abans i un després?
Marcaran un abans i un després si tenim resultats, si no, no (riu). Aquest és el nostre ofici. Són els Jocs, però també és la Copa del Món. Nosaltres volem estar a la Copa del Món regularment. Ens està costant una mica més en alguna disciplina, però sabem que tenim el nivell per ser-hi. I aquest és el joc: intentar tenir bons resultats, que al final són els que et donen la raó. Als Jocs potser se’ns complica una mica més perquè és una cursa cada quatre anys, és més especial, hi ha molta pressió… però si esquiem bé i a la Copa del Món estem tenint resultats, sobretot si estem esquiant bé, per què no també es pot fer als Jocs?
Com arriben els esportistes, a nivell físic i mental?
Arribem confiats que el nivell d’esquí que tenim és bo i que, en base a aquest nivell i al talent que tenim, podem fer un bon resultat. Ara bé, també és veritat que aquest any no estem acabant de tenir els resultats que voldríem i això, a nivell de confiança, pot marcar una mica.
Han fet una preparació especial pels Jocs?
No és que hàgim tingut una preparació especial. L’objectiu no ens canvia. Tots aquests nanos que aniran als Jocs tenen un objectiu clar: estar a la Copa del Món, fer bons resultats, consolidar-se i ser més consistents dins d’aquest circuit. Aquesta és la nostra batalla. I sabem que si això ho fem bé, si estem allà i fem punts, si estem més consolidats, els resultats dels Jocs arribaran. Sobretot és un tema de nivell d’esquí.
“L’expectativa amb el Joan (Verdú) és alta, tot i que l’inici de temporada no és el que hauríem volgut. Però tens un corredor amb un talent gran i per què no pot fer un molt bon resultat dins els Jocs. Ja ho ha demostrat l’any passat i aquest resultat podria arribar als Jocs Olímpics”
Tot i això, la pressió pot jugar en contra en una cita així?
La pressió la tenim tots: la tenen els corredors, les corredores i també la tenim des de la federació. Qui no sap gestionar-la bé no arribarà mai al gran escenari. Si corres en un gran escenari hi ha pressió, però en un petit escenari també n’hi ha. Sempre hi ha pressió per fer punts, per fer resultats… Va amb el nostre ofici. Els esportistes saben que hi és i hi hem de conviure i passar-ho de la millor manera possible.
Quins objectius reals es marquen per Milà-Cortina 2026?
De cara als Jocs, l’expectativa amb el Joan (Verdú) és alta, tot i que l’inici de temporada no és el que hauríem volgut. Però tens un corredor amb un talent gran i per què no pot fer un molt bon resultat dins els Jocs. Ja ho ha demostrat l’any passat i aquest resultat podria arribar als Jocs Olímpics. Després tens la Carla (Mijares), la Jordina (Caminal) i la Cande (Moreno). Qualsevol resultat dins del top-30 seria molt bo, i pensem que fins i tot podríem estar una mica més endavant. La Cande a l’última olimpíada va fer uns resultats molt bons, per tant repetir, igualar o millorar sempre és positiu. La Jordina són els seus primers Jocs, ha de fer els primers passos, però estem convençuts que dins del top-30, fins i tot dins del 25, hi podem ser. De la mateixa manera que amb el Xavi, que ha de guanyar experiència. I la Carla ja ha puntuat a Copa del Món aquest any i pensem que pot fer un bon paper.
I en fons també hi ha talent.
Tens la Gina i l’Irineu. La Gina ja ha demostrat el seu talent a la Copa del Món i de la Gina podem esperar qualsevol cosa. I l’Irineu, a veure com el recuperem. Per nosaltres el més important és que puguin esquiar al nivell que saben, sense fer massa errors. I després hi ha factors com el temps: ja saps que un dorsal pot sortir amb sol i el de darrere amb boira. Si tot s’alinea i demostrem el nivell que tenim, si som competitius i fem una bona baixada, jo estic segur que farem un bon paper.
Com a gerent, què preferiria: una medalla o consolidar aquesta estructura en el futur?
M’agradarien les dues. M’agradaria la medalla i consolidar-nos. Jo penso que cada vegada estem més a prop de consolidar i estic segur que al final ens en sortirem. I la medalla, evidentment, ens agradaria a tots. Una medalla o un diploma ens faria molta il·lusió, la veritat.
“Jo sempre pensava que quan tinguessis un crac i fessis grans resultats entrarien més diners. És tot el contrari: els diners entren igual, però l’exigència esportiva es multiplica. Has de posar millor programa i més recursos als corredors d’alt nivell, i alhora mantenir la base”
El procés per decidir l’última plaça -a la qual optaven Xavier Cornella o Bartumeu Gabriel- ha estat intens, especialment en les últimes curses. Com ho han gestionat mentalment?
Ha sigut molt complicat per tots, sobretot per ells, pel Xavi i pel Bartu, però també a nivell intern. Estan en un nivell quasi calcat. És molt difícil escollir entre dos corredors que estan esquiant a un nivell molt alt i pràcticament igual. S’ho han jugat a mil·lèsimes.
Fins a la data que hem pogut fer els tests, la tria ha sigut en favor del Xavi i s’ha quedat fora el Bartu, que merita tant com el Xavi. Al final és un tema intern nostre de punts i resultats i s’ha decantat pel Xavier. Però el Bartu no ha de tirar la tovallola: és un gran talent, té moltes Copes del Món per davant i altres objectius. Hem de mirar d’arribar el més amunt possible amb ells.
Aquestes decisions són les més difícils del seu càrrec?
Quan has d’escollir entre dos o tres corredors per una sola plaça és dur. Però el nostre esport funciona així: confrontem els nens entre ells des de ben petits, confrontem els nens amb altra gent, i al final representa el que millor resultats ha fet o el que està en millor forma. I això funciona així, no només per uns Jocs: també per anar a Copes del Món, Copes d’Europa, proves FIS, Mundials júniors… És un procés que aquests nanos ja saben com va i jo penso que l’entenen i el paeixen. El que passa és que, en aquest cas, el Bartu i el Xavi estaven molt, molt, molt similars.
A nivell federatiu, té la FAE avui en dia els recursos que necessita?
L’esquí és un esport molt car i ens costa molt. A nivell de programes, més o menys podem mantenir uns bons programes. Però a nivell de recursos anem una mica més justos: el que tenim dona per allò que podem. No som equips que puguem anar amb molts ‘fisios’, de fet, no els tenim fixes, no tenim skiman a tots els equips… Ens ho muntem com bonament podem. Sí que és veritat que amb tot el tema del CTEO hem fet un pas endavant: a nivell d’instal·lacions i seguiments mèdics, en tot això hem avançat molt i ens ajuda. Però el pressupost de la FAE, entre recursos propis i patrocinadors, està una mica per sobre del que dona l’Estat i, tot i així, és difícil. L’esquí és car: els nanos de base paguen molts diners per poder esquiar i els de l’equip nacional també. Aquí contribuïm tots per poder fer els programes i mantenir-ho. I tot i així no és fàcil. A nivell de planificació està bé, però a nivell de recursos segurament caldria millorar.
On cal invertir més: base, tecnificació, entrenadors, instal·lacions...?
Aquest és el dilema: hem d’invertir en base i en elit i això és difícil, és un peix que es mossega la cua. Si no tens base no tindràs elit, i si no tens elit no tindràs base. Els petits es veuen reflectits amb el Verdú, la Cande, la Carla, i els grans també estiren la base. No serem mai una federació enorme com Suïssa o Àustria, però això no treu que des de la base fins a l’elit hi ha necessitats. A més, els programes d’elit cada vegada són més exigents: com més resultats tens, més exigent es torna tot i més recursos necessites. I alhora has de mantenir la base. Jo sempre pensava que quan tinguessis un crac i fessis grans resultats entrarien més diners. És tot el contrari: els diners entren igual, però l’exigència esportiva es multiplica. Has de posar millor programa i més recursos als corredors d’alt nivell, i alhora mantenir la base, perquè si no hi haurà un moment que ja no en tindràs més a dalt. I això és complicat.
De totes maneres, l’organització d’esdeveniments recents com el Borrufa o els Mundials de freeride d’aquesta setmana ajuden.
És part de la nostra feina. Tenim la missió de portar corredors a representar Andorra als diferents calendaris: Copa del Món, Copa d’Europa, FIS… però també hi ha una part de promoció del país i de les estacions. Aquests esdeveniments ajuden en aquesta promoció.
D’una banda tens la part esportiva: organitzar-los permet ensenyar a la base on és l’objectiu final, permet posar-hi corredors, dona sentit a la feina que fem. I de l’altra banda ajuda a promocionar les muntanyes i les estacions. La neu és un motor del país i això ho justifica.
Serveix també per reforçar el paper organitzatiu d’Andorra davant la FIS?
Jo crec que hem arribat a un punt que ja no hem d’ensenyar res a la FIS. La FIS sap que som un bon soci, sap que quan organitzem intentem fer-ho bé. El que passa és que en grans esdeveniments hi ha molta demanda de moltes nacions i aquesta és la dificultat: hi ha ‘x’ curses, moltes peticions, i no tothom hi pot entrar cada any. No és un tema de confiança, és un tema d’equilibri entre demandes.
Un petit país com Andorra pot patir per temes logístics (carreteres, infraestructures, etc.) davant països més grans?
Petites carreteres en tenen a Àustria o a França també. Jo no crec que sigui un tema de carreteres. Ara bé, sí que hem d’entendre que aquests països del centre d’Europa organitzen moltes Copes del Món i tradicionalment han mantingut el nivell organitzatiu i han aportat molt a l’esquí. Però la Federació Internacional d’Esquí ha de vetllar perquè l’esquí arribi arreu i surti d’aquests grans països. La FIS no és la federació del centre d’Europa. És evident que Àustria, Suïssa, Itàlia, França organitzen moltes curses i aporten molt, però també hi ha països com Andorra que tenim ganes d’aportar i quan ho fem, ho fem bé. I al final ha d’haver-hi un espai per a tots.
Com valora la relació amb el COA i les institucions en aquest camí cap als Jocs?
Amb el Comitè Olímpic sempre hem tingut una bona relació i ens hem entès de seguida perquè nosaltres som exigents a l’hora de portar els nanos a les competicions que depenen del COA. Sempre hem treballat bé amb ells i no hem tingut problemes.
Ara, de cara als Jocs, no serà fàcil perquè hi ha tres seus, uns estaran allà, els altres per aquí, estarem repartits, i intentarem fer el millor possible perquè la delegació estigui bé.
Com ho viu personalment? Dorm tranquil aquesta setmana?
Passo nervis tot l’any, a l’estiu i a l’hivern. Va amb el meu ofici. Parlem de la pressió dels corredors, però no només estan pressionats ells: estem pressionats tots. Jo també la tinc, perquè m’agradaria que l’esquí funcionés, que estiguéssim representats a tots els circuits, que sortís tot bé, que la base treballi bé. Estic implicat en això.
I això hi és sempre, independentment de si hi ha uns Jocs, una Copa del Món, el Borrufa o uns Mundials. Treballem per acompanyar aquests nanos als circuits més importants, cadascú al seu nivell, i per posicionar l’esquí el més amunt possible.
Què és el que més el motiva a continuar després de tants anys a la federació?
El que motiva és veure que l’esquí evoluciona. Veure corredors lluitant pel top-30 o consolidats al top-30, veure resultats com els del Joan, la Gina o l’Irineu, això és molt motivant. I veure també com la base evoluciona. Tot el projecte de l’esquí-estudi ens està ajudant molt; és un projecte que va començar el 2008-2009 i ha anat evolucionant. Tenim una estructura nacional muntada conjuntament amb els clubs de la qual hem d’estar orgullosos. I tenim circuits d’U10, U12, U14, U16 que ens estan donant corredors: uns que fan esquí més per passar-s’ho bé i uns altres que treballen fort i entren a les estructures de tecnificació per arribar algun dia a l’equip nacional. Això és el meu dia a dia, juntament amb els problemes que puguin haver-hi, les relacions amb la FIS, els calendaris de carreres, els reglaments… són moltíssimes coses.
Mirant cap al futur, cap al 2030, hi ha relleu? Hi ha talents joves que il·lusionen?
Sí. De nanos joves en tenim i estan esquiant molt bé. Al Borrufa s’ha vist amb nanos que han fet medalles. Als equips de la FAE tenim nanos i noies que esquien molt bé i jo vull creure que futur n’hi ha. Però jo penso que l’esport no està només en un cicle olímpic: l’objectiu és acompanyar els atletes a l’elit i posicionar-los dins del circuit de la Copa del Món de manera regular. Aquest ha de ser l’objectiu cada any, i si ho aconseguim, no tinc cap dubte que als Jocs també hi faran un bon paper.
Diria que aquesta és la millor generació d’esportistes d’hivern que ha portat Andorra als Jocs?
Jo crec que l’esquí ha evolucionat molt. I sense faltar el respecte a ningú, jo ho valoro pels resultats. No hem tingut ningú que hagi fet els resultats del Joan, per tant sí: el Joan és el millor esportista que ha portat Andorra als Jocs Olímpics. Amb noies, per història, hi havia una Vicky Grau que va fer algun bon resultat a Copa del Món, però la Cande també els ha fet, i molt bons, per tant és una candidata clara. El que ha fet la Gina no ho ha fet ningú, per tant és una superbona candidata. I l’Irineu: ha fet setè als Mundials, cinquè a Copa del Món; és un corredor consolidat. Per tant, ja n’he dit quatre que històricament crec que estan per sobre dels que hi ha hagut abans. I que aquests quatre vagin acompanyats de joves com la Carla, la Jordina o el Xavi, que han de fer aquesta evolució, també està molt bé.
Per acabar: què faria que aquests Jocs hagin valgut realment la pena?
Que la temporada surti bé. Si als Jocs fem un bon paper estaré súper content, i si tenim una medalla encara més. Però sobretot no em centro només en els Jocs: em centro en el dia a dia, que cada temporada tinguem bons resultats i puguem posicionar atletes allà. Aquesta és la nostra missió principal.