Entre altres punts, posa el focus en la tensió que, sobre els serveis públics, genera el fort increment de la població que s’ha registrat els darrers anys i, en aquest sentit, avisa que s’està començant a notar una pèrdua de qualitat de vida. A banda, Cañada també expressa la preocupació per l’efecte que pot tenir l’enduriment de la normativa que regula el reagrupament, tant pel que fa als requisits com pels càstigs que, ara, imposa la llei a aquelles famílies que hagin fet el procés de forma irregular. En aquest sentit, insisteix en la necessitat d’aplicar la legislació d’una forma individualitzada i tenint en compte les circumstàncies particulars de cada cas.
El Raonador també aborda problemes detectats com ara les dificultats que alguns ciutadans tenen per accedir a la Justícia o la situació dels menors desemparats. Tot plegat, deixa clar, amb la mateixa intenció que té sempre la institució: ajudar les administracions a millorar. Aquestes, assegura, són normalment receptives a les demandes que es fan des de l’organisme.
Després de dos anys al càrrec, quin balanç en pot fer?
Han estat dos anys intensos, especialment aquest 2025, que hem tingut un increment molt important de queixes i, en essència, a causa d’un estrès o una pressió sobre els serveis públics. I això ho hem notat significativament en la tipologia de les denúncies que rebem.
Una feina intensa que, però, és ben percebuda per la població, com evidencia el fet de ser la institució amb millor nota en la darrera enquesta política. Com van rebre aquest resultat?
La veritat, amb sorpresa, perquè no sabíem que estàvem a la graella del sondeig.
“Qui vulgui agafar les queixes o els comentaris de la ciutadania que transmetem, qui les aprofita, surt reforçat, en la mesura que veu allà on estan els punts febles dels departaments i administracions que toquem i amb qui hi parlem; no és una fiscalització, sinó una ajuda per millorar els serveis públics”
No sabien que preguntarien per vostès...
No. La veritat és una satisfacció i això ens dona força i ens encoratja a seguir amb la feina que estem fent. Estem molt satisfets. I, malgrat sortir els primers en aquesta graella, no abaixem la guàrdia sinó que encara reforcem allò que pensem que estem fent bé.
Es pot dir que són una mica com els policies de l’administració?
Jo no ho entenc així. Qui vulgui agafar les queixes o els comentaris de la ciutadania que transmetem, qui les aprofita, surt reforçat, en la mesura que veu allà on estan els punts febles dels departaments i administracions que toquem i amb qui hi parlem. Això és molt interessant. No ho veig com a una fiscalització del treball dels serveis públics, sinó més aviat com una ajuda per millorar-los.
En línies generals, quan trameten una queixa a alguna entitat pública, el retorn és positiu? Se’ls fa cas?
En línies generals, a veure, sempre les administracions i les parapúbliques ens responen i crec que, també, ho agraeixen perquè els diem on hi ha un problema o una anomalia en el servei. Sempre hi ha algú que no s’ho pren tan bé...
Hi ha alguna entitat amb qui hi hagi més tensió?
No. De fet, no hi ha res. Sempre hi ha un tracte cordial: enviem cartes, parlem per telèfon i a vegades per WhatsApp. És una de les coses boniques d’Andorra: aquesta proximitat entre persones i administracions.
A la memòria del 2025 destaca vostè que hi ha hagut un fort increment de les queixes rebudes: un 38%. És un salt important...
Sí, però crec que no vol dir tampoc que el país estigui pitjor. Es pot tractar de diferents coses. Una, que la població ens coneix més. Una altra, i això sí que és una evidència i ho constatem, és la pressió que tenen els serveis públics a l'hora de funcionar per aquest augment tan important de la població, que és quan surten aquestes disfuncions.
“Tenim un model econòmic que ha fet augmentar molt la població i això ha fet desequilibrar uns serveis públics que probablement estiguin dimensionats per una xifra molt inferior dels habitants que tenim ara; ara no es tracta de créixer més sinó de créixer millor i de fer-ho de manera harmònica”
Per tant, no es pot dir que hi hagi més conflictivitat?
Jo no m'atreviria a dir que hi ha més conflictivitat, però sí que els serveis públics estan tensionats igual que les infraestructures. Per què? Doncs perquè en una dècada hem crescut 20.000 persones. Això és més d’un 20%, una dada molt rellevant. Qualsevol sistema entraria en pressió o en un desequilibri si no s’ha contemplat aquest increment.
Això d’Andorra s’ha viscut en altres països?
No li sé dir amb dades ni amb certesa; el que sí que sé és que, aquí, per les mateixes característiques i circumstàncies del país, probablement ho veiem més. Únicament tenim un hospital o unes vies d’accés. En llocs petits tot això és molt més visible.
En quin tipus de queixes s’ha traduït això? Què els diu la gent?
Per exemple, les tensions amb la sanitat; aquestes llistes d'espera. Evidentment, quan tens una urgència t’atenen ràpid i bé, però a l’hora d’aconseguir una visita per a un metge quan ja no hi ha aquesta urgència, és diferent. Andorra no estava acostumada al fet que passessin setmanes o, fins i tot mesos, fins a aconseguir una cita. També a nivell de mobilitat, que; gents se’ns ha atansat a explicar-nos que per anar a casa s’ha tirat una hora aturat a la carretera. O, també, al trans port públic. M’agradaria insistit que l’administració posa mitjans per solucionar-ho, però a vegades no arriben amb el temps idoni. A més, hi ha un augment de queixes, sobretot de persones a les capçaleres de les valls pel trànsit de cotxes amb tubs d’escapament obert. En això, vam fer una actuació d’ofici que crec que va ser interessant. La policia ja feia controls, però els van recomanar de fer-ne més i sé que van sancionar. També van suggerir Medi Ambient que passessin pels tallers a recordar-los que aquí viuen persones i, per tant, que vigilessin aquests ginys i mecanismes.
I amb les obres passa el mateix, vist l’expansió que viu la construcció?
Jo crec que la gent dona per fet que quan en tens una al costat et toca aguantar la teva dosi, però sí que hi ha hagut alguna queixa. I també hi ha la part de mobilitat, que la gent, a part de viure, també s’ha de poder moure.
Què es pot fer? El Raonador avisa que hi ha aquest problema, però pot dir com s’ha d’abordar?
El tema seria veure, ho parlava davant la comissió, que tenim un model econòmic que ha fet augmentar molt la població i això ha fet desequilibrar uns serveis públics que probablement estiguin dimensionats per una xifra molt inferior dels habitants que tenim ara. Crec que no es tracta de créixer més sinó de créixer millor i de fer-ho de manera harmònica.
En comissió vostè va explicar que hi havia metges interessats a venir al país que desistien pel preu de l’habitatge...
Sí, però és un problema transversal, eh? No només passa a la sanitat, també passa amb professionals de l’educació o de gairebé qualsevol feina més o menys qualificada. Els sous són atractius però quan veuen els preus de l’habitatge, molts es tiren enrere. Tenim la sort que veiem la versió dels treballadors, però també veiem la dels empresaris, perquè alguns s’han apropat per dir-nos que tenien un problema ja no de retenir talent sinó les persones, que no troben personal per aquesta manca de pisos. I, ara, amb les quotes, que no deixa de ser el mateix problema: el desequilibri que tenim entre model econòmic, serveis públics i població.
“L’habitatge és un tema que s’ha anat coent durant molt temps i en aquest punt del problema ara només podem sortir amb generositat i imaginació. No hi ha fórmules màgiques ni coses que puguem fer per resoldre-ho d’un dia per l'altre”
Sobre les quotes han començat a rebre queixes?
De tant en tant sempre rebem visites de persones que l’administració no renova el permís de residència i tenim empresaris que ens diuen que han format la persona, que li tenen confiança i, que, en canvi, no li donen el permís.
Ara justament hi ha polèmica entre empresaris i Govern...
És complicat. Crec que hem d'anar a buscar aquest equilibri entre els interessos empresarials i de l’economia i la viabilitat del país perquè aquest desequilibri no es converteixi en un col·lapse. És el major repte que tenim.
L’habitatge havia estat un dels cavalls de batalla del seu antecessor. Vostè, en arribar, ja va dir que entenia que no entrava del tot en les competències de la institució, però, al final, li acaba tocant parlar-ne...
Hi ha una diferència amb el període del meu predecessor i és que no hi havia l'Institut Nacional de l'Habitatge. Llavors, quan es crea, nosaltres pensem que és bo que hi hagi un organisme que es dedica exclusivament a això i li passem el gruix de les queixes. I crec que el ciutadà ho agraeix, perquè, fins llavors, es podia trobar amb respostes diverses: des del Raonador, des del Govern, des de l’Institut... Tenir-ho tot centralitzat, a part de ser una mesura d'eficiència administrativa i econòmica, de servei públic, fa que no maregem tant les persones. Què ha passat? Doncs que hem hagut d'agafar casos d'habitatge o rebre persones amb problemes que hi estan vinculats perquè hi ha hagut moments puntuals, i repeteixo, moments puntuals, en què l’Institut no ha tingut capacitat. O alguna vegada ens han derivat algun cas perquè es veia que podia ser alguna mena de discriminació.
N’hi ha hagut casos de discriminació?
La línia, en aquest àmbit, és gris. Hi ha hagut casos que es podia interpretar que hi podria haver una mica de discriminació. 100% dir que no s’ha llogat un pis perquè s’és d’un color determinar o es va vestit d’una determinada manera nosaltres no n’hem constatat cap.
“Som a temps és d’aplicar la norma [sobre el reagrupament] d’una manera harmònica amb els convenis internacionals sobre els drets dels infants. El que cal simplement és motivar les resolucions, veure cas per cas, individualitzar, buscar la proporcionalitat i sempre buscar l'interès superior del menor. Una família que porta al país quatre mesos no és el mateix que una que fa cinc anys que hi és”
En tot cas, a l’informe del 2025, vostè parla d’habitatge i diu que cal imaginació i generositat per resoldre un problema que, no es pot negar, aixeca tensions i passions quan arriba a l’esfera política...
M'agrada perquè veig que s'ha llegit l'informe. La veritat és que ho agraeixo. Sí, parlo de la generositat i de la imaginació, perquè és un tema que s’ha anat coent durant molt temps i en aquest punt del problema ara només podem sortir amb generositat i imaginació. No hi ha fórmules màgiques ni coses que puguem fer per resoldre el problema d’un dia per l'altre.
Com a Raonador, creu que els poders públics han fallat a l’hora d’evitar que s’arribés a aquesta situació?
Crec que una de les majors garanties per, valgui la redundància, per garantir drets i, en aquest cas, el de l’habitatge, és la planificació. I, en aquest sentit, probablement. Entenc qui diu que el 2010 s’havia d’obrir la inversió estrangera i que seria bona. Jo també crec que era llavors necessària pel context econòmic que hi havia, però sí que calia, en un moment donat, quan la roda ja estava en marxa, probablement haver tancat al tema immobiliari. A data d’avui, encara continua oberta, amb restriccions, als estrangers. Hi ha països que ho tenen clar i, directament, no van obrir o van tancar de seguida. Hauria estat segurament una bona mesura. Ara ja no podem tornar enrere, però sí intentar apaivagar el problema.
A l’informe ha estat crític amb dos aspectes vinculats al reagrupament. La primera, la disposició que permet expulsar una família sencera si es detecta que s’ha portat un menor de forma irregular. Vostè fins i tot va dir que hi ha casos en què tot plegat s’ha donat quan la família ha demanat per fer el reagrupament, quan vol fer bé les coses...
Hi ha casuístiques de tot tipus. Hi ha famílies que han vingut aquí fa, per dir-ho d’alguna forma, quatre mesos i han fet de manera correcta els tràmits pels adults, però no per als menors. En aquest cas entenc que la llei s’ha de complir de manera estricta, però hi ha altres situacions amb famílies que han vingut abans de l’entrada en vigor de la llei i que els menors fa molts anys que viuen a Andorra, més fins i tot que als seus països d’origen, i quan la família ha entès que tenia capacitat econòmica per regularitzar la situació l’administració els hi nega, refusa les sol·licituds i, a més, els conviden a marxar. Sempre hem dit que potser calia una transitòria per aquestes casuístiques. No ens oblidem que aquestes persones, en molts casos, fan feina que la gent d’aquí, a priori, no vol fer. Cal tenir-ho en compte i, per això parlem, d’individualitzar i veure la proporcionalitat de la mesura, sempre en mèrit de l’interès superior del menor. No ens fiquem amb la política pública d’immigració sinó en la protecció d’aquests menors, que és on la llei ens dona competències de supervisió dels convenis internacionals signats per Andorra en aquesta matèria.
Si aquesta normativa es portés al Constitucional, hi hauria opció que fos tombada?
No m’atreveixo a dir una resposta clara i inequívoca. Sí que sé que hi ha demandes judicials contra les resolucions de denegació del reagrupament i alguna en fase avançada. Hem de veure què fa la Justícia ordinària, si alçarà una qüestió d'inconstitucionalitat. No m'atreveixo a pronunciar-me i a més a més crec que no em toca. Si algun batlle, grups parlamentaris o particular ho presenta, seria el Tribunal Constitucional l’encarregat de fer-ho.
S’és a temps de fer aquesta transitòria?
El que som a temps és d’aplicar la norma, fins i tot m’atreviria a dir que sense modificar res, d’una manera harmònica amb els convenis internacionals que Andorra ha signat en protecció dels drets dels infants. A això som a temps i no cal tocar absolutament cap norma. El que cal simplement és motivar les resolucions, veure cas per cas, individualitzar, buscar la proporcionalitat i sempre buscar l'interès superior del menor. Com li deia abans, una família que porta al país quatre mesos no és el mateix que una que fa cinc anys que hi és.
Tenen una xifra del nombre de queixes que han hagut d’atendre?
30. I de tant en tant encara tenim casos. No vol dir que siguin tots amb aquesta casuística. També hi ha qui vol reagrupar altres adults, però aquí no som tan insistents. Per a nosaltres, els nens i les nenes són un col·lectiu vulnerable.
Hi ha un nombre important, per això...
Sí, però és que tornem al mateix: hem crescut 20.000 persones en 10 anys. És una xifra molt important.
“Si la ciutadania no pot accedir o veu impossible o molt llunyana la Justícia, alguna cosa trontolla. I la Justícia i els batlles i els magistrats són tan importants que no en podem prescindir i no ens podem permetre que no funcioni mínimament bé o que la gent percebi que no li és propera”
Per tant, el creixement de la població no només tensa els serveis públics sinó que també pot afectar els drets dels menors i de les persones en general...
Totalment. Un model econòmic que ens porta aquest augment tan important de població, si no hi ha una planificació extra de serveis públics o d’infraestructures ens pot provocar, d’entrada, una minva de la qualitat de vida, que és una de les queixes recurrents que surt quan la gent ve a veure’ns. Com ha canviat Andorra i com ha canviat en certs aspectes en la qualitat de vida.
Amb el reagrupament també hi havia l’any passat queixes per l’enduriment dels criteris econòmics. Això ha continuat?
Sí, perquè els llindars econòmics són molt elevats i els salaris precisament de les persones que ens venen de fora, no són els més alts i hi ha problemes per reagrupar. No vol dir que no es pugui fer, perquè hi ha famílies que els hem orientat i sabem que ho han aconseguit; però, clar, les condicions són el 70% del salari mínim per a cada menor durant els tres mesos i mantinguts durant un any.
Són criteris massa estrictes?
Nosaltres no ens posem amb els criteris de la política pública d'immigració. Ara bé, sí que plantegem on volem anar o què estem fent. Com l’exemple que posava aquesta setmana: una persona que porta ja tres anys al país, que ja parla català, etc... I ens diu que no pot reagrupar la seva família, que si vol estar amb ells no té altra solució que marxar. Hem de pensar què volem com a societat. No parlem de permisos de residència i treball temporals, de sis mesos o un any, sinó de gent que està establerta aquí i que legítimament busca a Andorra una vida millor i, d’alguna manera, no poder estar amb la família, amb els fills, els hi passa factura. I també ens la passarà a nosaltres com a país. Què podem esperar d’aquesta gent a qui els posem tan i tan dur el reagrupament? Insisteixo, això ha de ser una reflexió molt més global. Potser aquestes persones no han de venir aquí perquè tanquem l’economia i parem les màquines per aturar-nos, estabilitzar i veure què falta i sobre i cap a on apostem.
La famosa ‘definició del model de país’ de la qual parla molta gent, tot i que de moment no definim res...
Es podria dir així o també que sí que ho està, que és aquest i continuem.
Amb les conseqüències que tindria...
Amb les conseqüències que té i que hi ha. Parlàvem a la comissió del Consell d’aquesta pèrdua de sentit de comunitat, de poble, de col·lectiu i de país. Això es veu reflectit en aquestes 20.000 persones que han arribat.
A l’informe també parla de la Justícia, el resum seria que ara és lenta i cara?
És el que veiem quan a algú li diem que s’ha arribat al final d'un procés administratiu, que nosaltres ja no podem interactuar més i que ha d’anar a la Justícia. Moltes respostes són, a vegades una o altra, a vegades les dues; una, no tinc diners per mantenir un plet durant quatre, cinc o sis anys; l’altra, que no es té confiança que se’ls doni la raó. I aquestes dues coses són les que ens porten a dir que una cosa és el reconeixement del dret d’accés a la Justícia i una altra l’exercici efectiu. I això és el que ens preocupa: si la ciutadania no pot accedir o veu impossible o molt llunyana aquesta Justícia, alguna cosa trontolla. I la Justícia i els batlles i els magistrats són tan importants que no en podem prescindir i no ens podem permetre que no funcioni mínimament bé o que la gent percebi que no li és propera.
[Amb els menors desemparats] “Apostem, primer, per fer molta prevenció i una anticipació quan ja es detecten famílies que poden tenir un risc en la cura dels nens; incidir en aquests moments precoços abans de fer una retirada de custòdia. I l’altra és que si arriba aquesta retirada, que puguin acabar en altres famílies o llars, no en centres, que estic segur que estan ben atesos, però no és el lloc on ha d’estar un nen”
S’han trobat molts casos de gent que deixa estar un plet perquè no ho pot pagar?
Amb la Justícia, nosaltres no tenim competència per dirigir-nos als batlles i la mateixa llei ens mana traslladar-lo al Consell Superior. En alguna ocasió, hem traslladat queixes que ja havíem rebut el 2024. Durant l’any passat, 20 queixes relacionades amb la lentitud de la Justícia, però tampoc tenim la dada de les persones que desisteixen abans d’emprendre un plet.
Com a jurista, suposo que li preocupa especialment...
Sí, però no carrego contra batlles o magistrats. És el sistema, perquè aquí hi ha també altres engranatges, com ara els advocats, que fan que la Justícia sembli llunyana i que la gent no hi confiï o no hi tingui accés econòmic.
Com valora el pla de xoc que s’està implementant?
Estic convençut que qualsevol augment de recursos alguna cosa farà, però no li sé avaluar perquè no tinc les dades.
També parlava vostè en l’informe de la presó preventiva, que justament ara es reduirà de forma sensible. És el que ja demanava?
Celebro enormement aquesta reducció de terminis. Cal tenir en compte que tothom té la presumpció d’innocència fins que un tribunal digui el contrari. Nosaltres pugem molt a la presó perquè ens interessa i és una competència que ens exigeix la llei. El tema que ens preocupa també són les persones no residents que, per aquest fet, ja tenen aquesta mesura cautelar de privació de llibertat. Nosaltres el que demanàvem és que seria convenient fer convenis amb els països veïns per intentar que aquesta mesura tingui alternatives menys lesives. Hem tingut casos de persones que han estat un any o fins i tot més privades de llibertat i després han estat absoltes. Ens hem de posar també en aquesta situació. A més, seria recíproc. Just no fa gaire es va saber que un andorrà havia estat dos anys tancat perquè era estranger respecte al país on es trobava.
Un altre punt clau de l’informe són els menors desemparats. Vostè parla d’una institucionalització excessiva, que es tendeix massa a portar-los a centres en lloc de famílies...
Nosaltres apostem per dues coses. Primer, fer molta prevenció i una anticipació quan ja es detecten famílies que poden tenir un risc en la cura dels nens; incidir en aquests moments precoços abans de fer una retirada de custòdia. I l’altra és que si arriba aquesta retirada, que puguin acabar en altres famílies o llars, no en centres, que estic segur que estan ben atesos, però no és el lloc on ha d’estar un nen. Els temps dels infants no són els mateixos que dels adults. Un any d’un nen és una eternitat, hi ha molts canvis.
Un dels problemes és que no hi ha prou famílies d’acollida?
Aquest és un tema, però potser abans de les famílies d'acollida hauríem de parlar dels recursos que s'implementen a les famílies quan es detecten casos, no?
És a dir, la prevenció abans que l'actuació...
Exactament. Això vol dir recursos en diners i humans, però en termes econòmics és molt més eficient que no pas fer una retirada de la custòdia, que, compte, hi ha moments que s’ha de fer.
Que la retirada sigui només en aquells casos on no hi ha cap més alternativa?
Exactament. En casos extrems. Evidentment, quan hi ha maltractaments de qualsevol tipus. Però hi ha altres en els quals amb un suport reforçat, potser, es pot empoderar la família perquè tirin endavant amb els seus fills.
Aquest 2026, quina és la tendència?
A nivell de queixes estem fins i tot una mica per sota que l’any passat, però veiem dos problemes que sobresurten. Un és la impossibilitat de famílies monoparentals per viure al país i un altre la impossibilitat material de certs perfils de persones, molts d’ells andorrans, d’obrir un compte bancari.