Quan parlem de sòl pelvià, tenim prou clar de què parlem realment?
El sòl pelvià és el conjunt de músculs, teixits i coses vàries que tanquen la pelvis per sota. O sigui, és la base de la pelvis. Popularment, és la musculatura que tenim entre les cames. És tot aquest món d’aquí.
Un món desconegut, en realitat.
Totalment. De fet, aquesta musculatura el que fa és subjectar, contenir, sostenir i li dona vida als òrgans pèlvics. En el cas de la dona són la bufeta i la uretra, la matriu i la vagina i el recte i l’anus. I entre que està allà baix, no ho veiem i a més, és l’encarregada de la gestió de sistemes que són tabús, per tant, això fa que el sòl pelvià sigui un absolut desconegut.
Un aspecte més del cos de la dona i de la salut femenina que ha quedat tan descuidat durant anys.
Moltíssim. És una zona que no existeix, que no dona problemes i moltes vegades encara és més ofensiu perquè quan dona problemes et diuen: “és el normal”. No, no és normal que un cos doni problemes. En el món del sol pelvià hem arribat a normalitzar l’anormalitat. I això és pervers.
“Els homes i el seu penis són una unitat funcional, però no són uns obsessos, és un vincle neurològic”
En el cas dels homes, el que tenen entre cames ho tenen més clar: la imatge del penis és molt més present. En canvi, la vulva és molt més desconeguda. Tot això condiciona?
Totalment. Totalment. Totes sabem que els homes tenen un vincle, diguem-ne, intens amb el seu penis. Els homes i el seu penis són una unitat funcional, que es mou junta. I diem: “és que són uns obsessos”. No són uns obsessos, és un vincle neurològic, perquè ells, des que neixen, cada dia de la seva vida veuen i es toquen el penis diverses vegades al dia. A cada pipí. Això genera un vincle neurològic brutal. Les dones, per veure’ns la vulva, ens hem de contorsionar. I, a més, si quan érem petites ens van enganxar mirant-nos la vulva, encara ressonen els crits. Venim d’aquí. La desconnexió de les dones amb el seu món genital és absoluta. És un tema, evidentment, cultural, educacional, però també és un tema purament neurològic, perquè el cervell no pot entendre alguna cosa que no veu. És tan senzill com això. Els homes estan molt més vinculats amb el seu penis, que a nosaltres a la vulva, però el que és sòl pelvià, que és musculatura, les dones en parlem poc, però per als homes és un secret de sumari! Tot va bé per allà baix! I les coses no van bé. Per tant, el món del sòl pelvià pur és igual de desconegut el masculí que el femení, diria, que encara és més desconegut el masculí.
Bé, tot el que afecta l’entrecuix dels homes també es lliga molt a la masculinitat i llavors mai hi passa res.
Sí, mai no passa res per allà baix. Mai no passa res. Per això, jo convido els homes a venir també a la xerrada del sòl pelvià que farem a Andorra. Perquè el sòl pelvià ho tenim tots, homes i dones. Tot i que les dones tenim un tipus de problemes i en tenim més per la nostra fisiologia i per altres coses, però els homes és un tema que també l’hauríem de posar sobre la taula.
Deia que les dones tenim més problemes. Amb què ens pot afectar la salut del sòl pelvià?
Com que el sòl pelvià regeix món urinari, món ginecològic, món sexual i món anal, quan el sòl pelvià falla o dona problemes o passa alguna cosa, s’expressa en qualsevol d’aquests sistemes o en més d’un. És a dir, podem tenir problemes en el món urinari, d’incontinències, d’urgències -que és quan de sobte tens pipí i en fas molts- pots tenir dolor en les relacions sexuals, pots tenir problemes anals, restrenyiments, dolors... És important pensar a posar el focus més enllà de pipí sí, pipí no. Perquè moltes vegades li preguntes a algú: “vostè té algun problema de sòl pelvià?” I normalment la resposta és: “no, no, no, no se m’escapa el pipí”. I llavors hi afegeixen: “encara”.
Ja...
Llavors, primer, el món del sòl pelvià va més enllà del món urinari. El món urinari és un dels sistemes el més populars perquè és el més parlat, però hi ha altres problemes que estan igual d’estesos, però són més silenciosos. Llavors és qualsevol problema en el territori d’aquests quatre sistemes, i a més jo sempre parlo d’aquest apunt de la gent quan diu que “no se m’escapa el pipí encara”. És com si les dones naixéssim amb un futur escrit d’incontinència.
“La desconnexió de les dones amb el seu món genital és absoluta”
Sembla que tenim assumit que arriba un dia a la vida que et toca això.
Això és afirmar que un dia a la vida em fallarà el sistema. Doncs no, no té per què fallar un sistema si es porta bé. El que passa és que, clar, aquí hi ha un muntatge d’empreses que fan compreses per persones adultes que això mou molts dinerons. Jo sempre dic, “que bé que les compreses per persones adultes ara siguin tan millorades i totes siguem molt felices amb elles”. És a dir, que bé que estiguem tècnicament molt millor que abans, però el futur de la dona no és portar compreses, això és un missatge pervers, molt pervers, i és el missatge que regeix. Per això les dones quan tenen petites pèrdues no li donen cap importància. Però el concepte aquest d’allò “normal” és pervers. És el que jo dic que s’ha normalitzat l’anormalitat. I això s’ha de posar sobre la taula.
Més enllà del tema pèrdues d’orina, quins altres senyals d’alarma podem tenir en compte per dir: “ep, aquí hi ha alguna cosa que no funciona”?
És qualsevol cosa que a mi m’inquieti i m’ocupi a qualsevol dels quatres sistemes: urinari, ginecològic, sexual o anal.
És a dir, dolors en una relació sexual ens han de preocupar.
Sí, efectivament. El dolor en les relacions sexuals no és normal. El dolor no és normal. Llavors podem tenir un problema en el teixit, podem tenir un problema de preparació del que sigui. En el món urinari, normalment, el que tenim és incontinències i també augment de freqüència, que cada vegada fas pipís més seguits, i les urgències, que això és un paquet. En el món ginecològic tenim el món dels prolapses, que és la paraula tècnica que parla de la caiguda d’òrgans. És allò que la gent diu: “a no sé qui se li va despenjar la bufeta i li van haver de posar una malla”. A mi és una de les coses que més em preocupa, perquè està molt estès, però el problema és que la simptomatologia que dona és molt ambigua. Llavors, les dones no ho detecten. Però la sensació és sensació de pes en el baix ventre i molt característic, la sensació de portar un tampó mal posat, però no es porta un tampó.
I en el món anal?
Podem tenir restrenyiment, que és una causa directa de problema de sòl pelvià. Una persona amb restrenyiment està agredint el seu sòl pelvià, però un sòl pelvià amb problemes genera restrenyiment. És un cercle tancat. Per tant, en el món anal podem tenir restrenyiment i també podem tenir dolor anal, fissures, tot això. Qualsevol cosa que no vagi bé per allà, dolor, picor, malestar, tendència a les infeccions, tot això és territori de sòl pelvià.
“El futur de la dona no és portar compreses, això és un missatge pervers”
I què podem fer per tenir-ne una cura en el nostre dia a dia? Sobretot per evitar que arribin els problemes.
Aquí hi ha dues coses. Una, fer previsió. Què vol dir previsió? El problema del sòl pelvià és que molts dels seus conflictes són silenciosos i quan donen símptomes, estan molt avançats. Un dels grans regals que ens podem fer sempre és fer una valoració de sòl pelvià, per veure on estic, com està el sistema. Està aguantant bé? Festa. Comença a justejar? Em poso les piles abans de tenir problemes. Una valoració de sòl pelvià amb fisioteràpia del sòl pelvià seria un regal que ens hauríem de fer tots i totes en qualsevol moment.
Què més?
Més enllà d’això, no sap els canvis que es generen quan el cervell connecta. I el cervell connecta amb un mirall, miri quina cosa. Com dèiem, el món entre les cames és un món desconegut per nosaltres, però també desconegut pel nostre cervell, pel nostre sistema nerviós. Qualsevol canvi, qualsevol millora, qualsevol aportació que es pugui fer, la farà el sistema nerviós. Si el sistema nerviós no sap on enviar l’ordre, es perd. Allò clàssic és dir que s’han de fer exercicis de Kegel, que són exercicis de contracció. Això seria correcte, però molt negociable.
Per què?
Perquè no és tan fàcil fer exercicis de Kegel. És un tema de desconnexió. Moltes, moltes dones, quan fan exercicis de Kegel ho contrauen tot. Contrauen el gluti, contrauen les cuixes, contrauen la panxa, mouen les orelles! Però el sòl pelvià no es contrau. Per què? Perquè el cervell no sap on enviar la contracció. Això és un dels problemes més usuals. Llavors el cervell envia l’ordre de contraure cap a baix i, com que el sòl pelvià està desconnectat d’allà i el cervell no el troba, el que agafa el testimoni és el múscul de prop que estigui més connectat, moltes vegades és el gluti. Per això, jo no sóc partidària de dir: “dones, posem-nos a fer Kegel”.
Primer coneguem-nos, no?
Sí, coneguem-nos i connectem-nos. Perquè, si no, és molt fàcil que estiguem tirant aigua al fum, que estiguem invertint energia i estiguem perdent temps sense una cosa correcta. Penseu que un gest tan simple, però tan complexe -és complexe perquè és profund- com agafar un mirall i mirar-se, és el pas previ en qualsevol procés de millora del sòl pelvià. Perquè el cervell és qui fa els canvis, però el cervell ha de trobar. Això és una cosa que dic amb lleugeresa, però sabent que no té res de lleuger mirar-se, perquè s’aixecaran tots els fantasmes. No ens agradarem, això d’entrada, no ens agradarem perquè les vulves que pensem són les dels dibuixos dels llibres, que són vulves que no existeixen, o si n’hem vist alguna, serà d’alguna imatge del porno, que tampoc existeixen.
Moltes estan retocades.
Retocadíssimes! Per tant, si jo estic acostumada a veure dibuixos de llibres, o a veure vulves del porno, quan em miri la meva tindré un disgust, perquè no m’hi assemblaré gens. Llavors això també és important: les vulves dels llibres no existeixen! Necessito saber com soc per poder-me, u, acceptar, dos, conèixer, i tres, que el cervell faci alguna cosa de profit. Per això és un acte simple, però no és senzill. No ens agradarem, però ho hem de poder superar.
“ El problema del sòl pelvià és que molts dels seus conflictes són silenciosos i quan donen símptomes, estan molt avançats”
Tenint en compte els tabús que encara hi ha en aquest món, costa que la gent es decideixi a fer fisioteràpia de sòl pelvià?
Sí, o sigui, això que ha posat sobre la taula és important, sí. Fa una mandra brutal! A veure, a cap dona li agrada que la mirin, totes sabem que el ginecòleg és el pitjor moment de la vida, quan estàs allà posada... Per tant, coses importants: la visita de valoració de fisioteràpia, o una visita de fisioteràpia de sòl pelvià, no s’assembla en res a una visita de ginecologia. Això és important. Mirem la mateixa zona, però, en ginecologia tenim aquella posició fascinant, que a totes ens agrada tant... Nosaltres en aquesta posició ja no posem mala gent. Perquè nosaltres ho explorem de maneres diferents. I a més, una gran diferència és que la visita de ginecologia a vegades t’entra molt a contrapèl, perquè al teixit no li ve de gust obrir-se. No està preparat, no té el dia perquè el remenin... El que passa és que si l’objectiu de la visita és prendre una mostra, s’ha de prendre la mostra. En fisioteràpia tenim múltiples objectius, i si aquell dia o a la primera visita a la persona no li ve de gust ser mirada, si el teixit està en defensa, no passa res. Fem altres coses. El ritme no té res a veure, no hi ha aquella tensió, perquè nosaltres tenim la sort de poder escollir diversos camins.
Per exemple?
Imaginem una noia de postpart, que ha tingut un part de pel·lícula de por. Aquella vulva, aquella vagina, l’últim record que té és de dolor. O sigui, no té cap sentit que jo pensi que en una primera visita li ficaré el dit, perquè aquell teixit està espantadíssim. No té sentit per nosaltres violentar un teixit que ja està violent. Anirem per altres camins, farem altres coses, perquè al món del sòl pelvià els problemes s’expressen entre les cames, però els orígens estan molt més lluny, normalment. Llavors, per això podem anar per qualsevol altra banda. No és comparable amb ginecologia.
Segura això tranquil·litza més, pode fer aquest abordatge diferent, tractar el que s’hagi de tractar quan es pugui fer, no amb l’obligació de fer-ho en aquell moment.
Efectivament, ha dit les paraules clau: farem el que es pugui fer quan es pugui fer. No té sentit, un teixit que està tens, tensar-lo més. Cap ni un. No té sentit i per nosaltres tampoc hi ha necessitat. A nivell funcional, el sòl pelvià és el món que tenim entre les cames, això és anatòmic, però a nivell funcional, jo sempre poso l’exemple d’un globus. El sòl pelvià és la part de baix d’un globus.
Què vol dir?
Que el que passa a baix depèn del globus sencer. Si a la part de baix del globus no puc entrar, tinc tot la resta del globus per fer un treball efectiu i real sobre el sòl pelvià, a distància. Per això podem anar per múltiples camins.
Ja per acabar. Preocupar-nos del sòl pelvià és una cosa que hauríem de fer des de ben joves?
Absolutament. No ens hem de preocupar del sòl pelvià, sinó que ens hem d’ocupar d’ell. Integrar-lo com una part més del cos. Que les nenes es mirin, això seria un avenç absolut! Perquè directament ja entren en una relació diferent amb la seva vulva. Per tant, demanaran relacions diferents amb la seva vulva. No serà una desconeguda. Mirar-se és bàsic des de criatura. I posar atenció en el sòl pelvià és molt important perquè és un tòpic que el sòl pelvià té problemes quan ets gran. De gran en dona, però de jove també. Perquè el jovent té molta tensió muscular. I la tensió muscular en el sòl pelvià pot portar problemes d’incontinència i una incontinència pot ser perquè el múscul està tan dèbil que no pot tancar, O perquè el múscul està tan tens que no pot treballar com a múscul. Si un jove té tensió vol dir dolor en una relació sexual, vol dir problemes d’incontinència -que en jovent és molt freqüent però és un silenci enorme. Per tant, és molt lúcid això que diu, que és molt important ocupar-nos del sòl pelvià, integrar-lo com una part més des de ben joves.