El problema que tenim amb l’habitatge sembla que va per llarg, la solució no és fàcil i esteu al capdavant d’una entitat complicada de gestionar.
Més que complicada l’entitat en si, el que és complicat ara mateix és el tema, l’accés a l’habitatge. No diré res nou perquè tothom sap que és un dels problemes que més preocupen, que més tensió genera i també que està molt tensionat al mercat. I això és el que està generant tota aquesta situació de dificultat per accedir a un habitatge amb depèn de quines condicions.
Però les mesures que s’han adoptat -el parc públic, que és molt important i no ho negarem; les mesures per intentar fer aflorar els pisos buits i per limitar els pisos turístics- solucionaran el problema?
La solució a l’habitatge no la trobarem amb una sola mesura. Se n’han d’anar fent diverses com s’està fent. Jo crec que és important el tema del parc públic, que ja tenim més o menys 175 famílies que estan vivint al parc públic. Així, part d’aquestes famílies venen de deixar altres pisos lliures i, per tant, que poden tornar al mercat de lloguer o de propietat o de venda, si el propietari així ho decideix. També tenim una part que són emancipacions o que venen d’una pensió i no deixen cap pis lliure. Però sí que és veritat que això fa que part d’aquesta gent està deixant pisos que poden tornar a entrar al mercat i que ha de ser una de les mesures que ha de complementar-se amb la resta perquè hi hagi més oferta que demanda, perquè al final tenim un problema d’oferta i de demanda, que és la base del problema.
“El que s’està trobant és que hi havia molts pisos que de dos se n’havia fet un, llavors sí que constava un pis com que era buit”
Però sembla que per més que ampliem l’oferta, perquè pisos n’hi ha i se n’estan construint miris on miris...
Però no tots els pisos que s’estan construint són potser per al perfil de persones que estan buscant un lloguer. Els habitatges que s’estan construint són per un perfil concret, segurament amb una capacitat econòmica elevada, doncs perquè s’estan construint més pisos de luxe i de venda que no pas pisos de lloguer. El que hem de tenir en compte amb l’habitatge és que totes les mesures que es prenen, els efectes o l’impacte que tenen no es veuen a curt termini. I aquest és un dels problemes que tenim amb habitatge, que el parc públic s’està creant poquet a poquet, es va incrementant. Hem passat de zero el 2024 a 175 pisos amb famílies vivint-hi ara el 2026. Per tant, és un ritme constant. Anem creixent constantment i de manera bastant ràpida. Lògicament el tema de la finalització de les llicències dels pisos turístics també requereix del seu termini. Els pisos buits també és tot un procés que és llarg, no és arribar al pis és buit i ja l’hem de posar al mercat de lloguer, el que s’està trobant és que hi havia molts pisos que de dos se n’havia fet un, llavors sí que constava un pis com que era buit, però només era que hi havia un comptador que ja no es feia servir però el pis estava habitat. Clar, tot això requereix d’un temps que fa que aquesta tensió que tenim al mercat no es noti a curt termini. Jo entenc que la situació per a les famílies afectades els pot semblar que va massa lenta, però sí que és veritat que s’estan prenent mesures i que poquet a poquet s’ha d’anar notant un canvi, sempre i quan la demanda no continuï augmentant al mateix ritme. Perquè, encara que n’estiguem alliberant, si la demanda continua creixent, doncs, sempre estarem aquí.
A mi em fa la sensació que per més pisos que es posin al mercat s’estan posant a uns preus que són inassumibles per a la població en general.
A això és al que ens referim quan diem que hi ha dificultat d’accés a l’habitatge. Perquè és veritat que quan tu necessites canviar de pis pel motiu que sigui, perquè t’has separat, perquè et vols emancipar, perquè el pis se t’ha quedat petit, pel motiu que sigui, aquí és on tens una dificultat d’accés i aquí hem de tenir en compte també el ventall d’opcions d’ajuts, de suport que pot donar també...
Però no podem ajudar tota la població!
No, perquè sempre n’hi haurà que podran pels seus propis mitjans. Al final hi ha persones o famílies que tenen la capacitat econòmica per arribar al mercat. També és veritat que, a mesura que es vagin entrant pisos de lloguer, el preu s’ha d’anar equilibrant, no pot continuar pujant el nivell que està pujant fins ara.
Bé, això és...
Això és el que les mesures han d’intentar aconseguir.
Però estem veient propietaris que envien la carta als seus inquilins i després els diuen que no cal que marxin si accepten un preu, que no els donen per escrit.
Aquí els llogaters el que han de fer és no signar res que sigui contrari a llei, per molt que la propietat et pugui dir. O sigui, el primer consell és no signar res que sigui contrari a llei. Si la proposta que els fan no la tenen per escrit i ens la volen consultar igualment, nosaltres estem aquí, encara que sempre diem que és millor que el propietari ho enviï per escrit, si t’ha enviat una carta i després et proposa unes condicions diferents, doncs has d’intentar que t’ho enviï per escrit. Perquè si tu ho signes, com a llogater, tu signes aquest contracte malgrat que pugui ser contrari a llei...
“No és que hi hagi més problemes, sinó que hem passat de només un 14% de sol·licituds favorables a un 32% de persones que poden accedir al parc públic”
És un acord entre privats.
Pot ser considerat un acord entre privats i llavors pot ser un acord tàcit. Una altra cosa és que tu puguis després anar en una altra instància i dir que vas signar sota coacció, però això pot ser difícil de demostrar. Llavors, els passos haurien de ser: primer has de rebre una carta per escrit, amb les condicions que siguin, i a partir d’aquí, si és contrària a llei, tu enviar una carta dient “això no s’ajusta a la llei tal, a l’article tal o al que sigui”, depèn de cada situació, perquè cada situació és diferent, cada contracte és diferent, i a partir d’allà dir “m’acullo a la pròrroga fins al 2028, 2029 o 30”, o “aquest preu que m’estàs proposant no és el que diu la llei”, i també el que és molt important que totes les persones que es trobin en aquesta situació, que rebin una carta que s’adapti a la llei o no, entrin aquesta sol·licitud genèrica informant de la situació perquè des de l’oficina tècnica d’habitatge, des del Ministeri d’Habitatge, puguin fer-ne el seguiment, perquè la llei preveu un règim sancionador en el cas que un propietari no compleixi l’increment pactat en aquesta llei, en la 11/2026 de desintervenció dels lloguers, o no respecti les pròrrogues, o qualsevol cosa que no respecti el que està per aquesta llei.
Us han arribat casos d’aquests?
N’estan arribant, sí. Consultes de que he rebut una carta que el propietari m’ha informat que... D’aquestes n’estem rebent.
En paral·lel es fa la crida perquè la gent s’apunti al registre de sol·licitants del parc assequible. Quanta gent ja ha fet la sol·licitud? Quantes se n’han aprovat? Quantes se n’han denegat? Ha augmentat o no arrel de l’aprovació de la llei de desintervenció dels lloguers?
Ara hem superat ja les 1.400 sol·licituds de les quals un 32% són favorables. Aquí penso que cal destacar que el 2024 les sol·licituds favorables eren un 14%, el 2025 vam passar al 23% i ara estem al voltant d’aquest 32%. Això vol dir que...
O sigui, la situació ha anat empitjorant?
No, el que ha passat és que més persones han pogut passar a ser favorables degut als canvis que s’han fet al reglament. O sigui, el primer reglament establia uns requisits, es van canviar i es van poder incloure persones que es volien emancipar o que estaven separades i que havien sigut acollides per la família, perquè el primer reglament es reclamava que portessin un contracte de lloguer al seu nom. Clar, totes les persones que es volen emancipar no tenen un contracte de lloguer i les persones que han estat acollides per la família, doncs tampoc no tenen el contracte de lloguer al seu nom, per tant aquí ja es va poder fer entrar més gent. Amb el segon canvi, que va ser per les persones jubilades, aquí no es tenien en compte els ingressos mínims, sinó que només que haguessin cotitzat els 180 mesos a Andorra, doncs ja es va incrementar també el nombre de persones que podien passar a ser favorables. Ara hem fet un tercer canvi que s’han incrementat els ingressos màxims perquè la gent també hi hagi més gent que pugui passar a formar-ne part i també s’ha fet una excepció amb el nivell d’ingressos per a les persones pensionistes de grau 2, perquè no poden treballar i per tant no podran superar mai el salari mínim interprofessional. Això el que fa és que hi hagi més perfils de persones que puguin ser favorables i jo penso que és una bona notícia. No és que hi hagi més problemes, sinó que hem passat de només un 14% de favorables a un 32% de persones que poden accedir al parc públic.
Volia fer un incís perquè per un cantó parlem del parc assequible, però hem establert excepcions que al meu entendre fan que es converteixi, com a mínim parcialment, en parc social. Els pensionistes, jubilats que no arriben... Fins a quin punt estem cobrint unes necessitats amb un recurs que en teoria estava pensat per unes altres?
Al final, la protecció pública també forma part del parc públic. Aquí el que s’està fent és ara mateix concentrar tota la inversió, per dir-ho d’alguna manera, o els esforços en crear preu assequible, però també érem conscients que hi havia alguns perfils que no hi podien accedir. El que es va fer és adaptar aquest reglament a aquests tipus de perfil. Al final, és veritat que potser són uns perfils més socials les excepcions que s’han fet, que potser haguessin pogut entrar dintre de protecció pública, però abans que tenir-los amb llista d’espera de protecció pública, perquè ara mateix només tenim els 20 habitatges de l’edifici Armor, doncs, l’objectiu era que aquestes persones poguessin tenir accés a un habitatge. Per tant, s’han fet aquests canvis al reglament per poder encabir aquestes persones. Que a nivell conceptual sí, una part pot ser un pis més social i complementa el de preu assequible, doncs sí, però al final, què era important? Que aquestes persones tinguessin accés a l’habitatge. I s’ha aconseguit a través d’aquestes modificacions en el reglament de preu assequible. Però tot això, el reglament també preveu que estiguin repartits els perfils dintre de cada edifici, perquè no tot sigui d’un sol perfil. És a dir, un dels canvis que s’han introduït també és que barregem els perfils dintre de cada edifici, per no crear que aquell edifici sigui només d’una tipologia de persones o de famílies.
Els principals motius de negació? Perquè continuen sent dos de cada tres...
No tots són desfavorables, alguns són arxivats perquè se’ls ha fet algun requeriment, alguns estan encara en un procés de valoració, si estem al voltant del 40 i escaig...
El 40 i escaig és...?
És de desfavorables. Vull dir que dels 32% de favorables no vol dir que els 68% restant siguin tots desfavorables. Són un 40 i escaig, perquè hi ha persones que desestimen el tràmit, d’altres a les que es fa un requeriment i no aporten la informació requerida, incidències vàries, que a vegades no pengen la documentació, coses d’aquestes que van passant. Principalment els motius són dos. Que no destinen més del 30% al lloguer i que no arriben als ingressos mínims establerts. El primer són el 38% de desfavorables i l’altre, el 33%. Per tant, dos de cada tres són degut a això. Després vindria que no compleixen els 5 anys de residència, ja amb un percentatge molt més baix. I la quarta és que superen els ingressos màxims.
Per tenir-ho clar, el 38% d’aquest 40% no destina més del 30%?
Sí.
I els perfils dels sol·licitants?
Ara tenim més persones soles, famílies unipersonals. Després, a nivell d’edat tenim joves i gent gran, que és quasi el 50% de les demandes, o sigui que ho tenim bastant repartit.
“Al voltant d’entre un 7 i un 8% de totes les consultes que rebem fan referència a la trampa del fill”
Canviem una mica de tema, perquè una de les coses que més s’ha parlat són el que s’ha conegut com la trampa del fill, la recuperació per ús propi. Quants casos s’han pogut confirmar?
Nosaltres rebem les consultes, això és veritat, que si no m’equivoco estan al voltant d’entre un 7 i un 8% de totes les que rebem. Es mantenen, no hi ha hagut un increment, si ho comparem amb els anys anteriors, no hi ha hagut un increment de consultes sobre aquest tema, sempre s’han mantingut més o menys en aquest percentatge. Nosaltres el que recomanem sempre en aquests casos és que facin la declaració dirigida al Ministeri d’Habitatge, informant de la situació. Perquè és l’única manera que tenim de quantificar quantes n’hi ha i quantes a posteriori són correctes perquè les han recuperat per a ús propi o les han posat al mercat sense que fos per a ús propi.
Jo entenc que la gent que ha rebut una carta ja prou atabalament té, i a sobre li estem demanant d’anar al ministeri d’Habitatge a fer la...
Això és una mica com tots els desfavorables del registre de sol·licitants de lloguer assequible. Nosaltres ens estimem més que la gent entri la sol·licitud i que sigui desfavorable que no que ells ja mateixos diguin: “no compleixo i ja no entro”. Per què? Perquè sabent els desfavorables nosaltres hem pogut fer propostes de modificació del reglament. Si tothom que no compleix els requisits no ens ho entra, nosaltres no podríem saber quin perfil queda fora. I no haguéssim pogut fer els canvis que s’han fet en el reglament. En el tema d’anar a fer aquest tràmit a govern perquè govern estigui informat i pugui prendre les mesures adequades és una mica el mateix, si no sabem el que està passant perquè les persones que reben les cartes no les entren en aquest tràmit no es podrà fer un seguiment de la situació real. Jo ja sé que la situació que tenen les famílies és de molt atabalament quan reben les cartes i que, lògicament, és una situació complicada de gestionar. Però també és important fer aquesta part, que és només anar a fer un tràmit a govern amb el contracte i el rebut, o en el cas de recuperació per ús propi amb la carta que han rebut informant de qui serà el futur ocupant del pis, i això permetrà saber si les recuperacions per a ús propi són correctes o no ho són, si es pot sancionar i cal fer-ho, i amb el tema de les cartes de rescissió del contracte, doncs ens passarà el mateix, o sigui, es podrà fer el seguiment de si la propietat compleix amb el que diu la llei a posteriori.
Dues coses, perquè ara m’heu fet pensar en un altre tema. Dieu que preferiu que s’inscriguin al registre i haver de denegar perquè així veieu qui es queda fora. Això també ajuda per adequar el parc públic a les sol·licituds? Perquè ara ens hem trobat edificis en què deixem pisos buits perquè no cassa l’oferta amb les necessitats.
Sí, ens serveix perquè quan es van fer els primers projectes de preu assequible, lògicament no teníem aquesta informació del registre i no sabíem quin perfil era el que podria ser el sol·licitant. Ara, amb les estadístiques que estem fent regularment i que compartim amb el Govern, amb el reglament tal com està redactat ara mateix, hem vist com se’ns incrementaven les demandes de pisos d’una habitació, perquè el 48% dels sol·licitants són persones soles. Doncs lògicament de cara a les properes accions que s’han de fer ja posem a la taula que ens fan falta pisos d’una habitació.
I no es pensa que potser aquesta gent que avui està sola, penso amb un jove que s’emancipa, que potser li podria anar bé disposar d’un pis de dues habitacions per iniciar un projecte de vida familiar?
Això és un tema que també s’està parlant que nosaltres internament diem la rotació dintre del parc públic. Ara no està previst. Però és un tema que haurem d’acabar reglamentant.
“Ens estimem més que la gent entri la sol·licitud i que sigui desfavorable que no que ells ja mateixos diguin: “no compleixo i ja no entro”, perquè sabent els desfavorables nosaltres hem pogut fer propostes de modificació del reglament”
I també em dèieu abans que s’ha de tenir en compte de barrejar perfils i que no vagin tot de pensionistes en un edifici. I lligat amb això, no sé si us heu trobat, perquè entenc que tard o d’hora apareixerà com en qualsevol comunitat de veïns, problemàtiques típiques del veí que posa la música molt forta, l’altre que deixa la brossa a l’hora i on li sembla...?
Ho gestionem. Com a tota bona comunitat de veïns, queixes que si un fa més soroll, l’altre camina amb sabates, l’altre deixa la brossa on no toca o a l’hora que no toca, hi són. De moment intentem fer molta pedagogia, ser molt insistents, si sabem que hi ha algú que embruta perquè va regalimant amb la bossa a les escombraries, doncs quan ens n’assabentem, perquè algú ens ho diu o perquè hi anem nosaltres al pis, doncs posem una nota de dir “siusplau, si s’embruta, que cadascú sigui responsable de netejar-ho”. Quan hi ha gossos, i per tant a vegades hi ha més pèl del que tocaria, perquè entre una neteja de les zones comunes i una altra, el gos ha deixat pèl... Intentem que hi hagi molta pedagogia, de moment intentem solucionar-ho amb pedagogia i amb notes recordant que això no es pot fer per la bona convivència. Sí que tenim la nostra tècnica social, que a vegades quan hi ha coses més entre dos veïns en concret, doncs, pot mediar i parlar amb un i amb l’altre, llavors intenta trobar solucions. Però no ens hem trobat masses conflictes.
I problemes més greus tampoc.
És allò típic que passa a qualsevol comunitat de veïns, que fa mala olor perquè algú ha cuinat sardines, si en cuina cada dia molesta, però també quan cuina gambes.
També tens dret a poder menjar sardines...
Clar, el dia que tu te les mengis, també farà mala olor. A vegades també és una mica d’escoltar les persones. Hi ha coses que potser sí que són més importants i cal fer una comunicació, i altres que si el veí ha fet sardines, és impossible que aquell dia no s’olori a sardines.
I una mica de paciència.
Bé, si això fos cada dia, llavors potser sí que hauríem de fer alguna conversa amb el veí que sempre està fent soroll, però quan són coses puntuals també intentem demanar que no ens posem nerviosos.
Comentaris