Va marxar de Jaén molt jove per formar-se al Vila-real. Què va suposar aquell pas?
Vaig marxar amb 12 anys. Al principi vaig fer el torneig de Brunete, LaLiga Promises—que ara es diu així— amb el Sevilla. Pintava que em quedaria a Sevilla, perquè el vaig jugar amb ells i a sobre el vam guanyar. Però aquell estiu em va trucar el Vila-real. Els meus pares van anar a veure la residència del Sevilla, i jo vaig anar amb ells a la del Vila-real per veure com era i on possiblement podia quedar-me a viure. Finalment ens vam decidir per això últim.
I per què no es va quedar al Sevilla?
Jo a Sevilla només hi vaig anar pel torneig. Després de fer-lo, el Sevilla m’ofereix quedar-m’hi, però a nivell d’habitatge, residència i tot, en aquell moment era una mica desastre. Havies de quedar-te en un pis amb altres jugadors més grans. Amb 12 anys no era el mateix que el Vila-real: allà hi havia una residència pensada per formar jugadors. Per això vam prendre la decisió d’anar-nos-en al Vila-real.
Debuta amb el filial amb 17 anys. Quan comença a veure el futbol professional com una possibilitat real?
Quan ets petit no saps exactament què passarà. Però sent juvenil de primer any, amb 15 o 16 anys, jugant amb el juvenil de Divisió d’Honor, ja vaig notant que cada pas cap al Vila-real B o el primer equip està més a prop. Després d’aquell any vaig fer un any al Vila-real C, a Tercera Divisió, amb 16 o 17 anys. Allà vaig renovar quatre anys i, a nivell econòmic, ja era un contracte professional. Llavors t’adones que les coses van bé. Després vaig passar al Vila-real B, que per desgràcia va ser a Segona B perquè va baixar el primer equip. Potser si hagués estat a Segona no hauria estat important, però hauria estat més ràpid el salt.
Creu que baixar de categoria li va obrir més la porta a tenir protagonisme?
En certa manera, sí. Segona Divisió potser era la categoria perfecta, però a Segona segurament no hauria estat important al Vila-real B. En baixar, jo ja vaig pujar al Vila-real B a Segona B i des del principi vaig ser important. Aquells dos anys em van fer més futbolista.
I el 2014 fitxa pel Barça B. Com li arriba aquella oportunitat?
La veritat és que tampoc m’ho esperava al 100%. Va ser una mica de cop perquè em quedaven dos anys més de contracte al Vila-real i era un jugador important per al club. No vaig arribar a debutar amb el primer equip, tot i estar a punt, però al final entre una cosa i una altra no hi vaig arribar mai.
Feia pretemporades i molts entrenaments amb el primer equip, i veia que podia arribar el moment. I aquell estiu, després del segon any al Vila-real B, em va arribar la trucada del Barça B a través del meu agent. Sincerament, el club que tinc sempre al cor —però que em va faltar debutar amb el primer equip— és el Vila-real. Però era un Barça B a Segona Divisió: un salt més gran. I, a part de la categoria, era el Barça, un club reconegut mundialment. Entre cometes, va ser fàcil.
Devia ser una oferta impossible de rebutjar.
Sí. Vila-Real havia estat la meva formació i havia estat bé, però el fet que et truqui el Barça… imagina’t. És una cosa que no pots dir que no. I així va ser: em va arribar l’oferta i vam decidir sortir.
Què recorda del Barça B i d’aquell vestidor?
Aquella mateixa temporada que vaig arribar hi havia l’Eusebio, que crec que era el seu segon any al Barça B. Hi havia jugadors molt importants amb projecció, com Grimaldo, Adama Traoré, Patric —que ara està a la Lazio—, i Dongou, que en aquell moment era un jugador molt important. N’hi havia molts que se’ls veien coses.
Dongou ara surt amb Gerard Romero a la televisió.
Sí, sí. És un bon personatge, el Dongou. Arribar al Barça és un impacte gran. Estàs en un club gran i tens una responsabilitat important, encara que siguis del filial, i a sobre competíem a Segona Divisió. Aquell any no va ser bo a nivell futbolístic perquè vam baixar, però va ser una experiència increïble.
Però va debutar a la Champions amb Luis Enrique, amb aquell equip ple d’estrelles on hi havia Messi-Neymar-Suárez... Ho recorda sovint?
Sí que es recorda. Però més que jo, m’ho recorda la gent. A cada equip on vaig em pregunten com va ser l’experiència de jugar amb aquests jugadors a nivell mundial. Jo crec que era un dels millors equips del món que han existit. Jo hi convivia molt als entrenaments i t’hi vas acostumant; et “malacostumes”, però és la realitat: passes moltes hores amb ells. I amb el temps ho recordes com una cosa increïble.
Què va aprendre del primer equip?
El que era molt diferent d’altres llocs és la rapidesa amb què es decideixen les coses: escullen sempre la millor opció. És una cosa diferent.
Luis Enrique confiava en vostè?
Sabia que era difícil, però Luis Enrique apostava molt per mi i m’ho feia saber. Era un entrenador que va parlar bastantes vegades amb mi, em preguntava, es preocupava per mi. Hi havia companys amb qui això no passava. Jo veia que era difícil, però que com a jugador del filial estava sent important. Si havia de tirar mà d’algú, em podia cridar. Vaig fer la pretemporada amb ells i, dels quatre partits, en vaig jugar tres de titular i bastant bé. Però em va sortir l’opció del Girona. El Barça va fitxar aquell any Digne, lateral francès molt bo, i Luis Enrique ja m’havia dit que, si pujava, em veia una mica més de lateral.
En el partit contra el Leverkusen va jugar de lateral.
Sí. Tenia l’opció de quedar-me al Barça B amb dinàmica de primer equip, però aquell any el Barça B estava a Segona B. Em va arribar l’opció del Girona, que portava anys intentant pujar a Primera, i pensàvem que era la millor opció. Es va prendre la decisió, tot i que després la realitat és que no va ser un any gaire bo, perquè vaig jugar molt poc i es va complicar.
Després arriba el Reus, en una temporada històrica abans de la desaparició del club. Com la recorda?
Sí, a nivell de classificació va ser el millor any. Ens vam salvar —si no m’equivoco— faltant cinc o quatre partits, que són molts punts. Va ser un any que, a nivell de minuts, no va ser el millor, però anàvem a un equip que no havia de lluitar per pujar. Va anar bé en aquest aspecte. No vaig jugar-ho tot, però va ser positiu perquè vaig jugar un any a Segona i era jove. Després vaig acabar allà i vaig estar un any més de Barça… però ja per edat no era l’ideal quedar-me al Barça B, ni pel club ni per mi. Era el moment de prendre una decisió i marxar.
I llavors decideix fer el salt a l’estranger. Polònia, Romania i Azerbadjan. Per què?
Després d’aquells dos anys va ser la millor decisió de la meva carrera. Hi havia equips forts de Segona B, potser algun interessat de Segona, però la realitat és que Polònia era Primera Divisió. I en aquell moment no marxava tanta gent cap a Polònia, a nivell de jugadors espanyols. Però el club que em va oferir fitxar allà sí que tenia diversos espanyols, i això va fer que la decisió no em costés tant. Crec que érem sis espanyols al mateix equip. Això feia la decisió una mica més fàcil. Jo tenia 24 o 25 anys. Sempre havia estat a Espanya, en bons clubs, i marxar a l’estranger feia respecte. Però crec que va ser la millor decisió que vaig prendre.
De les experiències a fora, quina el marca més?
Jo crec que Polònia. Polònia és un país que la gent es pensa que no s’hi viu bé, però a nivell de menjar i de futbol ha estat una experiència increïble. A nivell futbolístic, els camps s’omplen, es permet… bé, no sé si al cent per cent, però jo crec que sí, perquè sempre hi ha bengales i foc.
L’ambient és molt fort.
Sí, això sí, ambientàs allà sempre. L’ambient és diferent del d’Espanya. Es viu una mica més, fins i tot que a Primera. Jo he jugat partits allà de Primera i a nivell d’ambient és més espectacular.
Va estar al Jagiellonia, que avui competeix a Europa. Se sent part del creixement del club?
Sí, en certa manera em sento part del procés. El club era fort, però quan vaig arribar va ser quan van començar a invertir més diners en jugadors. La ciutat esportiva la vam estrenar el mateix any que hi vaig anar. Ha anat creixent molt el club i també la lliga. Han tingut la sort de guanyar una lliga i ara van primers aquesta temporada, competint a la Conference.
Marxar fora també el fa créixer com a persona.
Sí. Veig altres jugadors fora d’Espanya i crec que maduren una mica més ràpid.
Després torna a Espanya: Badalona Futur i, de nou, Jaén. Com viu aquell retorn?
Vaig signar per un equip de Segona polonesa que havia estat a Primera dos o tres anys abans. Havien estrenat un estadi nou; era un projecte que pintava molt bé. A nivell de jugadors, n’hi havia de coneguts de Segona i fins i tot de Primera. Però a finals de desembre anàvem últims, i vam prendre la decisió de marxar. Va ser tot molt ràpid. Vaig sortir a finals de gener, gairebé febrer, perquè vam arribar a un acord amb el club. No sé si aquí a Espanya ja s’havia acabat el mercat, perquè allà es tanca una mica més tard.
Després de tants anys fora, la meva opció era tornar al Jaén. Però em va arribar el Badalona Futur, que era un projecte que s’estava fent bé en aquell moment. Més que a nivell administratiu, era d’equip: anaven segons i tenien bones opcions per pujar com a primers. Vaig arribar i al cap de dues o tres setmanes ens vam posar primers, amb bona dinàmica.
Hi era Ferran Costa, extècnic de l’FC Andorra.
Sí. Anàvem molt bé. Vam arribar a treure cinc punts al segon, faltant vuit partits més o menys. I va ser marxar Ferran Costa, pel tema de l’Andorra, que el van cridar. Lògicament era un salt molt gran per a ell. En certa part no s’entén, però cadascú mira pel seu benefici i era una bona oportunitat per ell. I després que marxés, crec que vam perdre cinc partits seguits.
Per coses de la vida, dura ben poc a Andorra i ara ho està ‘petant’ amb el Sabadell.
Doncs així és. Llavors vaig prendre la decisió, no es va aconseguir l’ascens, i bé, vaig marxar al Jaén.
Tornar al Jaén devia ser especial.
Sí. Jo tenia clar que volia tornar a casa, i el Jaén és un club històric. No a nivell de jugar a Primera Divisió, però sí com a ciutat, per lluitar l’ascens i tal. I vam aconseguir, després de nou temporades, l’ascens que s’estava intentant tant. Tenia un any més de contracte, però va entrar el director esportiu i va prendre la decisió que només continuessin —si no m’equivoco— sis jugadors. I jo era un dels que havia de sortir, i al final vaig marxar. No m’ho esperava, perquè soc d’allà i la temporada havia anat bastant bé: vaig acabar jugant-ho tot, play-off, títols, tot… però el futbol no té amistats ni mira històries. Va ser dur, però bé.
Amb l’ascens assolit, sorprèn que prescindeixin de vostè.
Al final, després de tants anys sense aconseguir l’ascens i passant tants jugadors, es va fer un any bastant bo perquè es va aconseguir l’ascens. I gairebé tot l’equip, a dins, pensàvem que això no passaria, perquè s’estaven fent bé les coses. Però va canviar el director esportiu a mitja temporada i hi va haver canvis. El director esportiu és qui decideix, o a qui li donen el pes de fer aquestes coses, i va prendre aquella decisió.
Quan apareix l’Inter, què és el primer que pensa?
A Jaén vaig coincidir amb Sergio Rodríguez, que ha estat a l’FC Santa Coloma. Ell ja havia estat aquí. Sempre fèiem la broma de dir: “si algun dia me n’he d’anar d’aquí, de Jaén, me n’aniré a Andorra”. I amb aquesta tonteria, quan va sortir la notícia que havia de sortir del Jaén, una de les primeres coses que vaig pensar va ser: per què no anar-me’n a Andorra? Perquè després d’aquell moment tampoc volia quedar-me per Jaén o per la província. Vaig parlar amb el meu agent per veure si sabia d’algun equip d’aquí fort. Es van posar en contacte, i justament l’entrenador de l’Inter, Felip Ortiz, havia estat segon entrenador meu al Barça B a Segona B. I al final va sortir l’opció, perquè era una cosa que a mi m’atreia des del principi.
Què el va convèncer per venir?
Sincerament, el primer que vaig mirar és que volia venir a un equip fort, en aquest cas l’Inter. Més que jugar a Europa, volia venir a un equip que fos més professional, i l’Inter ho complia. I després, més que res, per la ciutat. Perquè a nivell d’impostos, jo sempre signo contractes en net, entre cometes. No he vingut per res de declaracions ni per res d’això. Al final, el que guanyem aquí a l’Inter tampoc son uns diners per invertir en coses grans, i tampoc venia per comprar coses, ni cases, ni res. Vaig venir més per viure l’experiència aquí a Andorra i per conèixer el seu futbol. I fins avui, ha anat tot bé: a nivell d’equip, jugant, sent important en certa manera… i per ara va tot bé.
Vostè ja coneixia Andorra de l’etapa al Barça. Com és viure-hi, en el dia a dia?
Jo ja hi havia vingut amb el Barça. I jo crec que el més destacable és la seguretat. A nivell de delinqüència no hi ha pràcticament res. I parlant clar: la por que potser si tens fill o dona puguin sortir pel carrer a certa hora… a Espanya avui en dia, per desgràcia, passa. Aquí, per ara, mai m’he endut cap ensurt ni he sentit res de companys ni res. I això et dona tranquil·litat en molts aspectes. Jo soc molt de casa meva, de Jaén, i m’agradaria viure demà a Jaén, però sí que és veritat que Andorra et fa pensar moltes coses, fins i tot a nivell de futur, perquè es viu molt bé per la tranquil·litat.
Com valora el futbol andorrà i la lliga? Això sí que és completament diferent.
La pressió aquí a Andorra, a la lliga andorrana, és molt menor. És més tranquil: no vius amb aquesta pressió ni d’afició ni de club, tot i que depèn del club. El punt més negatiu és les infraestructures: camps, entrenaments, no tenir vestidor propi… això es fa difícil. Jugar a la Borda Mateu, al final, és un camp molt humil. Ara bé, jugar a l’Estadi Nacional —que hem jugat els últims tres partits, crec— dona un salt de qualitat a la lliga. Si pogués triar, parlaria amb qui fos perquè es juguessin tots els partits al Nacional, perquè fa que la lliga sigui una mica més professional.
També hi ha l’opció d’Encamp.
A principi de temporada van dir que per calendari un partit de la jornada seria a Encamp. Nosaltres hi havíem de jugar el segon partit. I no sé si va passar algun incident amb algun equip o alguna cosa així, que al final van decidir que no s’hi jugués cap partit més. No sé si és pel fred o pel camp, que potser es desgasta més, perquè al final hi juga l’FC Andorra, i que potser s’hi jugui un partit més… exactament no ho sé. Però sí que és veritat que és una lliga de Primera Divisió que està competint a Europa. Té molta visibilitat per al país, i això és positiu. I crec que haurien d’explotar més tot aquest aspecte a nivell de camps i de lliga.
Amb 32 anys, s’imagina el futur a Andorra? S’ha plantejat on es retirarà?
La meva primera opció era retirar-me a Jaén. Però per certes coses a nivell de futbol vaig haver de sortir d’allà i tampoc m’esperava venir aquí. No em tanco a anar a un altre lloc: jugar a algun equip de Catalunya, o anar-me’n cap a casa… La meva dona és de Castelló, de Vila-real, i també podria anar a jugar a algun equip a prop de Vila-real. Sincerament, vaig dia a dia. Aquí estic bé. Em veig bé i estem competint per poder guanyar la lliga, jugar prèvies d’Europa, en aquest cas Champions. I si et fiques a la Champions tens bastantes opcions: si guanyes una ronda, fins i tot pots competir a Europa l’any que ve. La meva idea és quedar-me aquí. Però si em passa el que em va passar l’any passat… tampoc et diré que em quedaré, perquè no sé què passarà. No és una decisió només meva.
La família també condiciona en aquest moment vital.
Exacte, ja no vas sol. Has de mirar moltes coses: l’any que ve el meu fill haurà d’anar a l’escola… s’ha de mirar tot això, i anem veient què va passant.