Vela també admet que, pel que fa a l’acord d’associació, convergeixen amb Demòcrates -un dels pocs punts d’entesa- però també avisa que el referèndum és un compromís que s’ha de complir. De fet, hauria de fer-se, i així es demanarà, aquesta legislatura. Un cop acabi la mateixa, tocarà preparar les eleccions generals i aquí no s’amaga: es treballa ja obertament amb Concòrdia per tancar un pacte de cara a les circumscripcions territorials, que és “on es guanyen els comicis”. I, al seu entendre, qui hauria de liderar la llista nacional, sempre superant el procés de primàries, és Pere Baró, actual president de la formació vermella.
Quan falta menys d’un any per al final de la legislatura, quin balanç fa de la feina que han pogut impulsar des del grup?
Penso que hem treballat, malgrat ser tres persones, hem intentat tirar endavant proposicions de llei amb no gaire sort. Només hem sigut capaços que ens aprovessin la de l'oblit sanitari. Les altres han estat rebutjades. Sabíem que podia passar, però pensàvem que Govern entraria en un joc més de ‘fair-play’ perquè, com tots els textos que entren en aquesta casa, poden ser millorats, modificats o transaccionats. Veiem, però, que els que presentem l’oposició no van amb ells. També hem treballat totes les lleis que han entrat, fent esmenes i intentant millorar-les, especialment des d'un punt de vista més polític, d'intentar passar el nostre missatge i, evidentment, les nostres propostes. Podem dir que estem mitjanament contents del resultat d’aquest treball. Hem pogut millorar bastants textos al llarg de la legislatura. I, després, hem fet feina de control de Govern a través de les preguntes escrites i orals i les demandes d'informació de diferents temes, molts dels quals de seguiment de la passada legislatura, perquè amb alguns, com ara l’habitatge, el poder adquisitiu de la població o les pensions, ens trobem gairebé al mateix punt que la passada legislatura. Clar que sempre es poden fer més coses, però estem satisfets compte tingut els recursos i el nombre de persones que té el nostre grup parlamentari.
El fet que hi hagi hagut canvis de consellers, primer amb Pere López i després amb Judith Casal, ho ha fet tot més complicat?
No ha afectat, perquè hem treballat exactament igual. Amb la malaltia de la Judith, on no arribava ella ho hem fet el Pere [Baró] o jo mateixa. A l'hora de la veritat no ha repercutit negativament amb la feina ni amb les propostes, perquè la Judit, malgrat la seva malaltia, no ha deixat de treballar en cap moment i després hem fet molt bona feina d'equip, com ara la fem amb la Laia Moliné. La trobem a faltar molt, però els qui estem aquí seguim perfectament alineats i molt coordinats. Entre els temes diferents que portem, hi ha molta coherència i molta coordinació. Com a presidenta del grup, estic tranquil·la i satisfeta de la feina que fem.
“Estem molt contents d’haver pogut treballar amb la Judith [Casal] perquè és una persona impressionant, molt treballadora, molt intel·ligent i molt valenta. Només podem agrair-li tot el treball i tot el temps dedicat i desitjar-li el millor perquè pugui portar la malaltia d'una altra manera i que es cuidi, que és el que durant tots aquests anys no ha pogut fer”
Com va viure l’anunci de Judith Casal d’haver de renunciar per culpa de la seva malaltia?
Ja ens ho esperàvem perquè vèiem que aquesta malaltia, malauradament, va a més. No hi ha una altra volta. Cada vegada li costava més, sobretot físicament, i sabíem que això no podia continuar molt més. Ara, quan t’ho diu, sempre penses a veure si pot seguir una miqueta més, però hauria estat abusar d’ella i de la seva confiança. Tant el Pere com jo i el mateix partit vam anteposar la seva salut i el seu benestar físic i emocional. Estem molt contents d’haver pogut treballar amb ella perquè és una persona impressionant, molt treballadora, molt intel·ligent i molt valenta. Per tant, només podem agrair-li tot el treball i tot el temps dedicat i desitjar-li el millor perquè pugui portar la malaltia d'una altra manera i que es cuidi, que és el que durant tots aquests anys no ha pogut fer pel que suposa la responsabilitat d'un grup parlamentari, el fet de representar tot un partit, que és dur i t’obliga a estar físicament bé.
I quin balanç fa de la legislatura fins ara?
No podem dir que no s’hagi treballat. Govern ha presentat moltes iniciatives, però entenen malament o veuen de forma diferent el que és el treball en un parlament. Com he dit abans, el tema de no acceptar cap proposició de llei que vingui de l’oposició, penso, és un error perquè tots tenim dret a fer les nostres propostes i representem una ciutadania amb uns compromisos que hem contret. Són poc demòcrates, en aquest sentit. Tot el que ve dels altres grups no es pot tenir ni en consideració, per malament o per justes que siguin les iniciatives Les coses es poden millorar. Ja entenc que són la majoria. Tenim el sistema electoral que tenim i els va atorgar la majoria, però això no dona perquè rebutgin sistemàticament tot el que surt d'aquesta planta del Consell General. Per tant, estan molt acostumats ja no a governar sinó a manar. Això ha estat el segon mandat del senyor Espot. El primer, amb la Covid, va ser diferent; tots ens vam arremangar i es va fer bon treball en pro d’Andorra i de la seva gent, perquè ens en sortíssim de la millor manera de la crisi. Un cop passat això, hi ha hagut manca de mà estesa per la seva part, més enllà que, en el nostre cas, amb el pacte d'estat per Europa, hem anat treballant i podem estar satisfets de la feina feta, amb alguna excepció. A nivell de relació entre consellers, és bona, es treballa bé, però hi ha la política de l’aquí mano jo i faig el que considero necessari, sense comptar amb l’oposició, que representem una part molt important també de la població que no es veu reflectida amb les seves polítiques.
L’habitatge seria l’exemple paradigmàtic d’aquesta crisi?
Per exemple. Quan vam començar la legislatura es va muntar un grup de treball per poder confegir una llei sobre el dret a l'habitatge, que parlés entre altres d’habitatge digne, assequible, de grans tenidors, de com es feia el parc públic... Un text que emmarqués totes les polítiques públiques que un Estat pot tirar endavant. Es va arribar a presentar quin hauria de ser l’índex d’aquest projecte de llei per començar a desenvolupar-lo. Vam fer tres o quatre reunions i es va acabar amb ells presentant la Llei òmnibus, sense consensuar-la amb ningú. Ells entenen el consens d'una forma molt particular: trobar-te un dia, explicar-t'ho quan no has tingut ni temps de llegir-ho ni analitzar-ho ni compartir-ho amb els companys, i menys amb els del partit. Això, al seu entendre, ja és consensuar, quan simplement t’ho han explicat. A nosaltres no es van satisfer les mesures que proposaven, perquè enteníem que calia una reflexió molt més ferma sobre el que és el dret a l’habitatge que permeti després fer polítiques concretes. I això és el que no van fer.
“Tenim el sistema electoral que tenim i va atorgar la majoria a Demòcrates i Ciutadans Compromeso, però això no dona perquè rebutgin sistemàticament tot el que surt d'aquesta planta del Consell General; estan molt acostumats ja no a governar sinó a manar”
Amb l’habitatge, s’ha avançat?
Home, alguna cosa s'ha avançat perquè hi ha un parc públic que fa uns anys no existia, però, clar, és tan poc que no veiem els beneficis que té per a la població. La desproporció és impressionant entre el parc públic que finalment no sembla que es puguin cobrir les necessitats habitacionals de la nostra població. Per tant, fem curt perquè fem tard. El Govern de Demòcrates no ha planificat, no només amb habitatge, i no va veure venir el problema ingent. Havien tingut un departament específic i una de les primeres mesures de Toni Martí va ser carregar-se’l quan era el que anava veient com es movia el sector i, per tant, haurien pogut reaccionar abans amb informació. Si no existia, no hi havia ningú que estigués al cas del que estava passant amb el sector de la construcció. I després afegim la modificació de la Llei d'inversió estrangera, on es va donar, màniga ampla amb els béns immobles. Ningú va estar al cas de quines conseqüències portava la liberalització o obertura d'aquest sector. Per tant, hi ha poca anticipació i, després, les coses no es poden improvisar dilluns a dimarts. No podem fer de dilluns a dimarts molts habitatges, no podem comprar de dilluns a dimarts molts edificis que els propietaris es vulguin treure de damunt per fer pisos a preu assequible. I, després, hi ha un altre problema: Govern sempre ha confós el que és habitatge social per a persones que passen per un moment difícil de la seva vida amb el que ha de ser un pis assequible. I posen condicions o requisits que fa una persona no ho pugui demanar ni per un costat ni per l’altre. És el que ha passat amb el tema dels ajuts a l’habitatge i per això hem demanat les xifres. Hi ha molta gent que, fins ara, la tenia i que, sense que s’hagin modificat molt les seves circumstàncies personals, ni han passat a cobrar més ni els fills els han marxat de casa, l’han deixat de rebre. Això no és la manera, sobretot perquè encara no tenim un parc públic prou ampli perquè aquestes persones puguin sol·licitar aquest tipus d'habitatge.
I ara s’opera l’aixecament de les pròrrogues...
No és el moment, perquè no estem preparats per assumir el que pot generar aquesta descongelació i aquest augment de les rendes que, entenem, són les més antigues i més baixes i que afecten una part de la població amb menys recursos, com poden ser jubilats o famílies monoparentals, que són els sectors que més hem de protegir. Ells consideren que aquests augments són assumibles, però no sé per a quines economies familiars ho són. Per això, demanem més temps per donar marge al parc públic a créixer més i poder plantejar altres solucions.
Vostès han arribat a advertir, i cito el president suplent del grup, Pere Baró, que aquesta llei provocarà un caos social...
Cert que ens falten moltes dades, però sabem que això afecta moltes persones, uns 20.000 pisos, que vol dir molta gent que es pot trobar en dificultats. Tots tenim exemples i parlem amb persones. Què farem amb ells? No hi ha prou habitatge públic perquè tothom sigui recol·locat. No sabem els números, però pel que sentim, pel que parlem, pot impactar amb molta gent.
Els casos que s’han fet públics a l’avinguda del Fener i a Doctor Mitjavila són un avís?
Clar, és el que pot passar. Propietaris que arriba un moment que plantegen vendre, però no hi ha mecanismes per oferir primer a aquestes persones, després de 40 o 50 anys que hi viuen a l’edifici, la possibilitat de quedar-se l’habitatge. Això seria una possibilitat, però veiem que no, ells sabran les circumstàncies quines són. Però clar, si tots aquests propietaris històrics, de tota la vida, fan el mateix tindrem un problema molt més greu, perquè les persones que compren això ho fan per especular pura i durament. No ho fan per anar a viure; simplement, per especular. Cal buscar la manera de treure del mercat una part important de pisos amb els quals no es pugui especular i garantir que hi ha un paquet elevat d’habitatges que tinguin un preu assequible.
A vostès se’ls ha acusat moltes vegades de voler fer una guerra entre llogaters i propietaris i d’anar en contra d’aquests darrers?
No estem en contra dels propietaris. Al contrari. Per això proposàvem separar grans i petits tenidors, que tampoc ho han volgut acceptar mai perquè diuen que això no escau a Andorra. Jo penso que sí que pot fer diferenciacions entre els uns i els altres, perquè no és pas el mateix aquelles persones que tenen un pis que van comprar amb els seus estalvis i que el posen a lloguer que qui en té 15, 20 o 30. Per tant, se'ls ha d'aplicar mesures diferents. Amb el tema dels incentius fiscals, ha funcionat a molts llocs, però aquí amb la fiscalitat tan petita que tenim tens poc marge de maniobra. En qualsevol cas no hem enfrontat mai propietaris amb llogaters. S’han de respectar els drets dels dos, això és evident.
“No estem preparats per assumir el que pot generar la descongelació dels lloguer i aquest augment de les rendes que, entenem, són les més antigues i més baixes i que afecten una part de la població amb menys recursos, com poden ser jubilats o famílies monoparentals, que són els sectors que més hem de protegir”
Amb l'habitatge queda clar que tret de miracle, entesa amb la majoria no hi haurà. Amb la reforma del sistema de pensions, això és possible?
No ho sé. Fins ara hem fet un treball d'anàlisi de propostes. D'aquesta anàlisi, queda clar que totes aquestes reformes més de caràcter paramètric no són la panacea. Ara bé, estem partint d'uns estudis encomanats per la CASS, no pas per ningú independent, amb unes xifres, amb una sèrie de previsions, que no ens quadren. És a dir, hi ha tota una sèrie de previsions fetes en funció d'unes dades que a nosaltres no ens quadren. Per tant, no saps com t’ho has d’agafar. Amb totes les propostes que han fet, facis el que facis, el sistema se’n va en orris. Trigaràs dos, tres o quatre anys, però passarà. Això no té ni cap ni peus. Quan demanes què podem fer amb el sistema públic perquè no arribi a la fallida, les millores que posem uns i altres són molt diferents. La majoria compra una mica la proposta de la CASS, de privatització, com si fos una panacea, quan no ho és, perquè tampoc ho expliquen tot. Per tant, hi ha coses en què difícilment ens podrem posar d’acord. Per a nosaltres, l’Estat ha de garantir la sostenibilitat, respondre si hi ha un problema, que també tenim un fons de reserva amb molts diners, el més alt d’Europa segur. Es munta tota una mena de discurs, de la por, estès entre la gent jove, quan no és veritat, perquè hi ha el fons de reserva si hi ha un problema i la sostenibilitat la garanteix l’Estat via impostos. Nosaltres sí que demanàvem, després de totes les anàlisis, començar a fer aquesta previsió i que l’Estat vagi posant diners. Per això, dèiem de traspassar alguns punts que ara van a la branca general per transitar cap a un sistema en què les cotitzacions vagin només a pensions i la sanitat es pugui finançar via impostos.
Vostès accepten cavis paramètrics, però no pas estructurals...
A veure, ens convenç augmentar l’edat de jubilació? No ens treu de les dificultats. Segons les previsions tremebundes dels estudis, en comptes del 2040, m’ho invento, la fallida seria el 2024. Limitar les pensions altes? Tampoc. Qui cobra pensions elevades és perquè ha pagat moltes cotitzacions i tampoc soluciona res perquè, primer, la immensa majoria de gent té prestacions per sota del salari mínim i perquè també suposarà un menyscapte per al sistema, ja que si limites la pensió, no es cotitzarà el mateix. Quan veus aquestes mesures, et demanes què pot donar de vida? Dos anys més? Suposadament, perquè, per ara, dels informes actuarials no s’ha complert res. Alguns deien que el 2025 començava el dèficit i és mentida. Ara tenim molta gent treballant i cotitzant i la proporció amb els pensionistes és equilibrada. Això no s’està complint. Llavors, qui es creu que les previsions que es fan, que no són a deu anys sinó a 50, es compliran? No ens podrem posar d’acord a no ser que reaccionin després de totes les explicacions fetes i de tots els informes generats. Ara, ens fa la sensació que la decisió ja està presa i que donen per bo el model que, de fet, la CASS ja té penjat a la seva pàgina web.
Hi ha alguna voluntat oculta amb aquesta pressió per tirar cap a aquests canvis estructurals?
Sincerament, no sé si és que no en saben més, que no saben com gestionar això o és que hi ha uns interessos que no ens expliquen. Per què aquesta insistència amb la privatització? El nostre expert, el doctor Zubiri, ho va dir molt clarament, que no era la gran panacea, que donen una rendibilitat no gaire interessant. No sé si és una qüestió d’incapacitat, de no saber què faran amb tot això, o que hi ha algun altre interès a privatitzar les pensions. Nosaltres sempre els hem dit que parlem d’un sistema públic. Si algú en vol una de privada, que la tingui. Ja existeixen. Però en un país amb el nivell salarial que tenim, amb la poca capacitat d'estalvi que hi ha, a sobre haver de pagar més, perquè això no serà gratis; la gent també haurà d’aportar diners. Caldrà posar-los per mantenir la part pública i, també, la privada. Hi ha coses que grinyolen molt i ells només venen aquesta imatge idíl·lica i jugant amb la insolidaritat, quan fins ara ens ha mantingut la solidaritat intergeneracional. Per tant, serà complicat un consens.
“Amb les pensions, es munta tota una mena de discurs, de la por, estès entre la gent jove, quan no és veritat, perquè hi ha el fons de reserva si hi ha un problema i la sostenibilitat la garanteix l’Estat via impostos”
Hi haurà algun canvi aquesta legislatura?
No sé. Ara fa molts dies que no ens reunim. No sé com tenen el treball que, suposadament, van dir que farien.
Té por que, al final, la majoria tiri pel dret?
Home, el risc polític és molt elevat. No hi ha cap partit que vulgui assumir certs riscos sols perquè els pot repercutir a nivell de vots. No sé si voldran intentar buscar un consens que, per part nostra, passa perquè l’Estat hi participi.
Li giraré l’argument una mica. A vostès se’ls poden acusar de no voler un consens per no pagar un preu polític?
Per a nosaltres no és un tema de preu polític. Estem en desacord de demanar a la gent que participi més, que cotitzi més per cobrar menys. Això no és lògic. Si contribueixes més al sistema, el benefici ha de ser més gran. Amb les pensions de jubilació que s’estan cobrant ara, a sobre hem de collar més la ciutadania? En aquest joc no ens trobaran. Ho hem dit sempre: en tot allò que sigui beneficiós pel sistema i pel ciutadà ens hi trobaran. Si no ho ha de ser, doncs no. S’han equivocat d’interlocutor. No farem res que sigui perjudicial per a les persones.
Amb la Llei del sòl hi ha més opcions de consens?
Sembla que sí, vist el treball que s’ha fet en comissió. Hi ha un consens bastant ampli sobre una sèrie de mesures, que són les 18 conclusions del dictamen, que s’ha de traduir en forma de modificació de la Llei. Vol dir que amb això en tenim prou? Probablement, no, però si podem començar a treballar i que tots els grups parlamentaris hi estiguin d'acord, alguna cosa més haurem guanyat.
Veu factible que es compleixi l’objectiu de tenir-ho enllestit aquesta legislatura?
Sí, perquè el compromís de totes les forces hi és i el treball de la comissió ha continuat i ara es tracta de materialitzar a nivell jurídic aquells 18 punts. Evidentment, hi ha un treball aquí tècnic i també un de jurídic, però el compromís és poder tenir aquest text de llei.
[Amb l’urbanisme] “La majoria també s’adona que estem destruint un país i hi ha molta gent a dins a qui no agrada veure aquesta transformació. No s’enfrontaran al seu perfil de votant, però saben que alguna cosa s’ha de fer”
Als 18 punts, hi ha hagut alguna cosa que us hauria agradat que hi figurés però a la qual vau renunciar en ares del consens?
Si et soc sincera, durant tota la comissió no hi va haver postures molt maximalistes. Ja es va intentar treballar per anar tenint un consens. És a dir, ningú va dir no vull que es construeixin...
...blocs de dotze plantes...
Val, això no ho va posar ningú. Per tant, ja es va buscar la manera de sumar allò en què podem sumar, perquè som forces polítiques diferents. Va haver-hi un compromís d’anar per feina, d’escoltar tothom. Si volíem que es concretés alguna cosa, no podíem anar a màxims. Sí que hi havia gent que pensava a donar una volta a la llei, però no era el moment. Val més tirar endavant les coses que hem decidit, amb les quals ens sentim confortables. I, després, políticament, cara a la propera legislatura, que cadascú plantegi el que cregui i si vol crear una nova llei.
I per què aquí sí que ha estat possible aquest consens i en altres àmbits amb la majoria no hi ha manera?
Perquè la majoria també s’adona del que estem fent, que estem destruint un país, i també són conscients d'això i hi ha molta gent de la majoria que això no els agrada, que no els agrada veure aquesta transformació del nostre país. Per tant, saben que alguna cosa s'ha de fer. Tampoc es posaran a màxims ni s'enfrontaran al perfil de votant que tenen, però entre ells han arribat al consens necessari per dir que alguna cosa han de fer. No aniran del 10 al 100, però sí al 40 perquè, si no, després no hi haurà res a protegir.
L’altre gran repte de la legislatura és l’acord d’associació, però ara tot sembla aturat esperant la Unió Europea...
Depenem d’ells. Són els que marquen els tempos i s'ha anat complicant tota aquesta tramitació, no el fons de l’acord exceptuant aquelles parts que són mixtes perquè afecten els Estats, però la resta ja està tancada. Ara és un problema de tramitació i són institucions que tenen els seus tempos, les seves carpetes i els seus dossiers i hi ha hagut coses que han anat abans: Gibraltat, Mercosur... Vull confiar que això es resoldrà el més aviat possible i que ja es pugui procedir a la seva assignatura. Andorra ja ha fet la seva feina. Una altra cosa és el que hem de fer aquí: la difusió o la divulgació, però estem esperant els tempos d’aquestes administracions.
Hi haurà referèndum aquesta legislatura?
Nosaltres el demanarem. No sé si hi serà, però el demanarem perquè creiem que s’ha de fer aquesta legislatura. Així ens vam comprometre nosaltres i el Govern en el seu moment. Ho hem d’exigir.
Acceptarien el resultat d’unes eleccions generals com a referèndum?
No. Són dues coses diferents. Nosaltres estem en aquest pacte d'Estat independentment que amb DA i altres partits que en formen part no tenim massa a veure, però ens uneix fortament la voluntat que aquest acord arribi a bon port, que es pugui signar i que en el referèndum la gent doni el seu vot a favor. Això és el que ens uneix. Per tant, nosaltres el que volem és el referèndum per l'acord, no que es converteixi en un plebiscit del treball que hagi fet Demòcrates. Això ja es farà en unes eleccions generals. Allà la gent podrà manifestar el seu descontentament amb el que ha fet o no Govern.
“El referèndum per l’acord d’associació s’ha de fer aquesta legislatura; així ens vam comprometre nosaltres i el Govern en el seu moment i ho hem d’exigir”
I si ha de ser després de les eleccions, passaria res?
Ho demanarem abans que s’acabi la legislatura.
Amb la Llei de nacionalitat s’ha perdut una oportunitat?
Sí. Alguns pensàvem que era el moment d’obrir una mica la mentalitat, rebaixar els anys de residència per obtenir-la, buscar maneres de solucionar, dins la norma, el tema del doble passaport... però no ha estat possible. La voluntat de Govern era arreglar cosetes, disfuncions que deien ells, de la llei. Segurament això sí que s'ha arreglat, però van acabar obrint una capsa de trons perquè apareguessin postures realment tremebundes de tornar al passat, de fer passos enrere quan el que cal és tirar endavant perquè ara les identitats són múltiples i variades.
S’han aconseguit frenar aquestes intencions en comissió?
Sí. El sentit comú s’ha imposat, però sobta que a aquestes alçades, amb un món tan globalitzat, hi hagi aquestes postures tan reaccionàries. Potser no ens hem d’estranyar tant perquè als dos països veïns hi ha aquest model. Hi ha una onada de nacionalismes i populismes on s’ha d’emmarcar això i tots sabem on porta. Tenir aquesta poca visió del que vol dir la ciutadania o participar, aquesta por que la gent s’aprofita de la doble nacionalitat quan hi ha formes d’evitar-ho com ara convenis entre països. Ells van dir que no tocava. És que mai toca.
Fa la sensació que amb certs temes quan ve una demanda de fora es compleix i amb altre, com la nacionalitat, no passa...
I mira que fa dies que se’ls diu.
I tampoc amb l’avortament...
És l'altre tema.
Hi ha qui us ha acusat de manca de ‘fair play’...
No sé per què ho diu. Nosaltres ho vam dir des del primer moment: Si el Govern no entra en la modificació del Codi Penal, nosaltres, quan tinguéssim l'oportunitat de fer-ho perquè sabíem que es treballava en una modificació de la llei, entraríem una esmena per poder despenalitzar. Si volem despenalitzar, algú ha de modificar l’article 117. Si no, no podrem fer res. Ja vam dir que era el nostre model i que no pretenem que ningú ens ho compri. És la nostra proposta, sorgida d’un congrés. Ara, tenim l'oportunitat d'esmenar-ho, de fer transaccions i de fer propostes. Ho facilitem. Concòrdia també ha fet el mateix. I això, almenys, podem treballar perquè si no hi ha esmenes fetes en un article no es pot canviar.
“Ens sap greu que el Govern de Demòcrates anteposi tota una estructura institucional a uns drets. En canvi, hi ha altres coses, com el matrimoni homosexual o els ventres de lloguer, que l’església també ha posat en entredit i no passa res. Aquí hi ha una doble vara de mesurar”
Realment, creu que arribarà la despenalització?
Home, això és el que ens diu Govern, que sí, tot i que han rebaixat les pretensions. Diuen que la dona sortirà del Codi Penal.
I això és suficient?
No, perquè ha d’anar acompanyat d’una legislació que digui com es fa.
I finançament de la CASS...
Evidentment, és un altre mèdic com qualsevol altre i s’ha de poder finançar, però s’ha de dir en quines circumstàncies es fa això.
I penseu que realment s’aconseguirà això?
Soc una persona optimista, però ho veig complicat. No entenc que Govern, arribada a la seva reflexió i proposta, no la tiri endavant si només fem això, despenalitzar amb els termes en què ho han plantejat. Si hi ha un problema tenim el Constitucional per resoldre-ho. Ens sap greu que el Govern de Demòcrates anteposi tota una estructura institucional a uns drets. En canvi, hi ha altres coses, com el matrimoni homosexual o els ventres de lloguer, que l’església també ha posat en entredit i no passa res. Aquí hi ha una doble vara de mesurar.
I per què passa això?
Per a ells el dret a la vida és un principi fonamental i em sembla bé per a les persones que hi creuen, però no ha d’imposar-se a qui no ho fem. Sempre hem pensat que, com a cap d’Estat, ha de donar alguna resposta. Ens han dit molts cops que estaran al costat dels andorrans. Doncs que ho demostrin. Hi ha unes necessitats i uns reptes que hem d’assumir. Doncs, busqui la manera que vostè, com a cap d'Estat, pugui permetre això. I ningú posarà en dubte les creences i els valors de l’església i la jerarquia a la qual vostè es deu. Ho ha de mirar d’una altra forma, com a cap d’Estat tens la responsabilitat de donar solucions als problemes de la ciutadania i l’avortament n’és un.
Quin és l’estat de salut del PS?
Bo. Es treballa, les comissions que funcionen, el directiu i l’executiu, també. Treballem per recuperar els mals resultats que vam tenir i amb ànims de tirar endavant el projecte i tornar a ser una opció de Govern. S’hi estan posant molts esforços.
Hi ha divergències entre la gent més jove i els més veterans, un xoc generacional?
De cap manera. Les persones que estan al directiu i que fa molt de temps que militen al PS estan per ajudar al projecte, però no per promocionar-se. No hi ha cap xoc. Ens uneix el projecte. Una altra cosa són les formes de fer, diferents en una persona més jove que en una més gran però, a part d’això, el projecte és el mateix i això no ha canviat. Una altra cosa és les persones que estan al davant, que en ser més joves tenen altres formes de fer, però això no porta cap enfrontament.
Algun moment de tensió sí que hi ha hagut, com amb el ‘cas David Pérez’...
Vam fer el que havíem de fer. Al directiu es va prendre una decisió i ja no s’ha parlat mai més. El David ara fa la seva feina com a conseller del PS a l’oposició del comú.
“Parlant per mi, si ell vol i els companys així ho determinen a les primàries, el cap de llista hauria de ser Pere Baró; és la persona valenta que va fer el pas endavant en un moment difícil del partit, malgrat la seva joventut o inexperiència política, per tirar tirar endavant el projecte
Queda ja menys d’un any per a les eleccions. Ja tenen coll avall que hi haurà aliança amb Concòrdia?
En qualsevol cas, és un tema volgut. Nosaltres hem dit i així ho farem que hi haurà llista nacional del PS i, compte tingut del sistema electoral que no ens permet fer pactes després sinó que els hem de fer abans, que anirem amb aquelles forces que més comparteixin amb nosaltres ideologia, projectes o maneres de veure el nostre país. I si això porta anar amb Concòrdia a les territorials, ho farem igual que amb tots aquells ciutadans, partits o agrupacions amb els que tinguem coses a veure, que compartim el mateix. Tots sabrem que les eleccions es guanyen a les territorials. Per tant, ja que no ens deixen canviar el sistema, hem d’utilitzar el sistema i això vol dir portar dues persones a les territorials amb la voluntat que es pugui governar.
Serà possible a totes les parròquies?
La voluntat és anar a tot el territori. Ja veurem si serà possible.
Com avança la negociació?
Hi ha un grup de treball entre PS i Concòrdia que es va reunint per construir, d’entrada, un programa, perquè ens hem de posar d’acord en una sèrie de punts i, també, per confeccionar les llistes. S’hi està treballant.
Pel que fa al PS, qui hauria de ser el o la cap de llista nacional?
Sabeu que hi ha un procés de primàries al qual es pot presentar que vulgui i tingui un bon projecte i un bon programa. Parlant per mi, hauria de ser Pere Baró. És la persona valenta que va fer el pas endavant en un moment difícil del partit. Va marxar Pere López i ell, malgrat la seva joventut o inexperiència política va fer el pas per tirar endavant el projecte. Si ell vol i si els companys així ho determinen, hauria de ser ell.
Primàries hi haurà?
Hi han de ser sempre. Som un partit en aquest sentit més democràtic. Si hi ha persones que es veuen amb cor i tenen un bon projecte i un programa, doncs endavant. No és per la primera vegada que hi ha hagut altres persones que s'han interessat.
I Susanna Vela serà a les llistes?
No. Ja ho he dit molts cops, He acabat el meu recorregut polític, porto molts anys treballant i tinc ganes de fer altres coses. He fet tot el que he pogut. He intentat servir aquest país, donar resposta als neguits i preocupacions de la gent amb tota honestedat però ara ja està. Tinc vida, la meva parella i vull estar amb ella i fer més coses. Probablement em posi a estudiar alguna cosa, potser a escriure, i per això es necessita temps.
Ni als darrers llocs, aquells que serveixen per donar suport?
Si puc, no. Una altra cosa és donar un cop de mà en fer programa o en tot el que es necessiti, només faltaria, però no aniré a les llistes. Els ajudaré i treballaré amb el que pugui, però, amb la política, ja està. És com tot, cal saber quan és el teu moment. Han sigut molts anys, des que militava a IDN. Hi ha moments gratificants i altres més durs i ara toca que la gent jove, amb altres maneres, amb ànims, tirin endavant el projecte com vam fer nosaltres anys enrere, que també eren inexperts i bé que ho vam fer.