‘Ametlles torrades’ és el seu tercer recull de relats curts, i explica que feia temps que els tenia guardats per a una ocasió especial. Per què ha sentit que aquest era el moment adequat per publicar-los?
Els relats han anat apareixent, amb una periodicitat bimensual, al diari BonDia. Des de l’Editorial Andorra em van animar a publicar-los en un volum. Vaig pensar que vint relats era un nombre prou rodó per fer-ho: tenien consistència de manera individual, però, de forma conjunta, el lector podria entrar amb més facilitat dins de les històries. He afegit una breu introducció i un relat-poema, com un estrambot.
Hi ha un fil conductor que uneixi els relats?
Algunes històries tenen una relació evident, una continuació argumental perquè estan dividides en dues parts. D’altra banda, hi ha personatges que apareixen en diferents relats malgrat que la temàtica sigui diferent i serveixen com d’argamassa que els va relacionant els uns amb els altres. Els llocs, els escenaris, també es van repetint -Escaldes, la Torre del Compte, Barcelona…- i fan una sensació d’unitat. Pel que fa a la temàtica, el desvaliment, la fragilitat o els dubtes... aclaparen els protagonistes, però els acaben superant gràcies a la presència d’un llibre, d’un arbre o d’un grapat d’ametlles... de coses molt humils. I també gràcies als amics, que són una mena d’àngels de la guarda que els protegeixen.
“Amb ‘Ametlles torrades’ he deixat de tenir urgències, he esquivat la necessitat d’explicar-me o de fugir. Puc escriure amb més calma, assaborir allò que vull narrar i que els lectors m’acompanyin sense ensurts”
Parla d’aquests relats com a “tardans” o “tardorals”. Què implica aquesta idea de maduració en el procés creatiu?
Els relats de ‘Flaixos de llum blanca’ em van sorgir de manera gairebé inevitable, com un magma que es va originar durant els anys de conviure -és una manera suau d’expressar-ho- amb la diabetis i sobretot amb les seqüeles que em va deixar. Escriure ‘Vacances de Xics’ va ser també com una fugida inevitable cap a territoris que em permetessin allunyar-me de tot plegat, per això vaig triar viatjar al territori de la infantesa. Amb ‘Ametlles torrades’ he deixat de tenir urgències, he esquivat la necessitat d’explicar-me o de fugir. Puc escriure amb més calma, assaborir allò que vull narrar i que els lectors m’acompanyin sense ensurts.
En aquest llibre els lectors retrobaran la seva delicadesa, però també hi ha una evolució. En què diria que ha canviat la seva manera d’escriure?
Sempre escric amb estil contingut, directe, sense gaires revestiments. Fins ara havia utilitzat de manera gasiva els adjectius i les metàfores. No és que hagi canviat gaire, però em permeto vestir o revestir una mica més les frases. Arrodonir-les i treure algunes arestes. Potser hi ha més delicadesa i no tanta precisió.
En aquest cas, trobem una barreja de l’autoficció dels seus llibres anteriors amb la ficció pura. Com conviuen aquests dos registres dins del recull?
També als llibres anteriors hi havia ficció, perquè sempre que expliques les experiències personals, ho fas tal com les recordes, que sovint no correspon exactament a com van passar. Però aquest cop ho faig de manera més conscient. Vull inventar-me un personatge que no tingui res a veure amb mi, vull imaginar com pot ser la seva vida. Després, al final, t’adones que potser no és tan imaginari i que té moltes coses teves, trets del teu caràcter o aprenentatges de les experiències que tu has viscut.
Què li agradaria que els lectors sentissin en llegir ‘Ametlles torrades’?
La calma de seure una tarda del començament de la tardor a contemplar la llum del capvespre que s’apaga mentre es mengen unes humils ametlles. No hi ha més pretensió que la petita satisfacció que ens aporta agafar un llibre, endinsar-se en una història i fer-la teva.
Hi ha algun relat que cregui que connectarà especialment amb el públic?
Els lectors són sobirans i sovint et sorprenen. La història de la Quimeta i l’Anselm va provocar moltes reaccions. Després d’escriure el primer relat i deixar el final obert, vaig rebre suggeriments de moltes persones insinuant quin era el final que els agradaria per a la parella. Va ser molt curiós. Sé que els relats personals i durs, com Viatge a la Vall dels Reis, els lectors els viuen de manera intensa, però reservada. M’ho comenten en persona, però no gosen escriure sobre allò que els ha provocat. Espero que, d’alguna o altra manera, per un motiu o altre, connectin amb tots els lectors. És per això que els he escrit.
Les il·lustracions són a càrrec de l’artista Berta Oromí. Com ha estat el procés de treball conjunt per crear unes imatges que complementin els relats?
Amb la Berta ja havíem treballat plegades a Flaixos de llum blanca, on ella va fer un treball fantàstic. Va expressar els sentiments que apareixien als relats mitjançant unes il·lustracions basades en una flor tan senzilla i humil com un pixallits. Compartim l’experiència de la diabetis, som amigues i ens resulta molt fàcil treballar juntes. Tenim un caràcter diferent, ella més extravertida i espontània, més artista, jo més ordenada i metòdica. Ens complementem. Ens enriquim.
Després d’aquest recull, cap a on creu que evolucionarà la seva escriptura?
Em trobo còmoda amb aquesta llibertat de saltar des dels records personals a personatges més imaginaris. És un territori molt ample en el que puc explorar prou espai. Treballo i escric lentament, no penso que vagi gaire més lluny.