Protagonitzarà una de les conferències del Festival Ull Nu, que busca projectar el talent emergent. Quina visió té vostè del talent emergent que hi ha al sector audiovisual?
Jo crec que tenim molta sort perquè tenim molta gent amb moltes ganes d’explicar coses. I, a més a més, ara la tècnica et permet practicar abans. Avui dia pots fer un curtmetratge amb un telèfon i això obre la possibilitat que gent sense recursos i que potser encara no ha tingut l’oportunitat professional pugui explicar una història. I al final es tracta d’això, escriure un guió, veure de què vols parlar i després decidir on poses la càmera i els actors. Després a nivell de producció tindràs més o menys recursos, però l’essència sempre és el guió i els actors.
Pel que diu, les noves tecnologies les veu com una oportunitat en positiu.
Exacte. Diferent és el tema de la intel·ligència artificial, que sí que està bevent del talent d’altres autors i autores, per tant aquest sí que crec que és un terreny que s’ha de legislar tant aviat com sigui possible, perquè si no, no és ètic.
Els creador ja pateixen molt pel tema de la intel·ligència artificial?
De moment jo crec que encara no sabem molt bé fins a on arriba. Per això crec que s’han de posar juristes a parlar amb els autors, amb les autores, amb els productors, per veure una manera justa d’implementar la tecnologia. I que la tecnologia vingui a millorar la vida o la tècnica, però no a arrasar llocs de treball. Si servís per tenir uns salaris més dignes, d’acord, però al final serveix perquè les empreses tinguin més beneficis: amb menys mans es concentra més poder econòmic.
“Els creadors del futur han de fer un triple esforç per desenganxar-se d’aquestes tecnologies que no els permeten desenvolupar un pensament profund i una narrativa profunda”
I si al final la respostes d’una IA és una agregació d’informació o de creacions d’altres persones, no sé fins a quin punt és legítim.
És veritat que com a autora t’inspires en obres i en pel·lícules i en llibres, però crec que la intel·ligència artificial és una altra cosa i s’ha de legislar. Jo no sé la manera, però per mi la clau és sempre pensar en posar la tecnologia al servei de la vida i no la vida al servei de la tecnologia. Dins d’aquest marc el que hem de fer és treballar, però no perdre de vista que l’horitzó d’aquest.
És un dels grans reptes que hi ha per davant, però quan us topeu amb generacions més joves de creadors, us trobeu ja amb maneres de treballar diferent? Potser més partidaris de l’ús de la IA?
Això no ho sé. La tecnologia té moltes coses molt bones, amb efectes especials i coses així. Però tot això no serveix de res si abans no tenim una base, una base de cultura i educació forta. Un pensament crític desenvolupat, que s’ensenyi filosofia, per exemple, implementar la cultura com a eina educativa als instituts. Amb les pel·lícules pots aprendre un munt de coses, no només a nivell històric, sinó també a nivell emocional, et plantegen quins vols que siguin els teus valors morals i ètics. Les pel·lícules et fan reflexionar a través de personatges, d’històries i d’emocions, d’una manera que un article de premsa no t’interpel·la de la mateixa forma. Per tant, crec que també hem de pensar en això, la capacitat d’atenció, la capacitat de fer un relat profund i sostingut. El pensament complex no es pot desenvolupar en vídeos de TikTok de 15 segons. De fet, això origina tot el contrari. Per tant, crec que tots aquests creadors i creadores del futur han de fer un triple esforç per desenganxar-se d’aquestes tecnologies que no els permeten, i parlo per ells, però també per mi, que no et permeten desenvolupar un pensament profund i una narrativa profunda. Aquesta és la base i sense aquesta base no podrem avançar realment.
Aquesta setmana, precisament, 3Cat acaba d’estrenar la sèrie ‘Pubertat’ i crec que és un bon exemple de tots aquests reptes que citava per ser capaços de narrar el present que tenim.
Jo crec que tots els autors i autores al final volem, a través de les històries, reflexionar sobre qui som, no només a nivell individual sinó també a nivell col·lectiu. Les històries et permeten reflexionar sobre la identitat, sobre el llegat històric, polític, sobre els desafiaments morals, ètics, socials, sobre el tipus de vincles que podem establir entre les persones i també sobre el tipus de futur que podem tenir o que volem tenir.
No sé si aquestes seran, també, les claus de la conversa que tindran dissabte amb la Betsy Túrnez.
Anirà sorgint, però parlarem una mica sobre la sèrie, sobre els temes que es desenvolupen a la sèrie i també sobre el treball actoral, la direcció d’actors, una mica les dues vessants, una vessant més filosòfica i de contingut de les obres que una decideix portar a la pantalla i després també sobre coses més tècniques i d’ofici.
Què la va fer decidir a vostè traslladar en una sèrie tota aquesta temàtica de les agressions sexuals entre menors, la influència de les xarxes, la pornografia...
Jo crec que el tema del consentiment, per exemple, i del desig és un tema que els adults no tenim resolt encara i això no deixa de sorprendre’m dia a dia. I per tant, això em fa pensar que si com a adults no ho tenim resolt com esperem que els adolescents ho tinguin. I a més a més, encara, afegint que molts han crescut amb les pantalles i amb aquesta addicció a les xarxes, al contingut curt, poc profund i en un altra capa amb la pornografia: sense educació sexual a l’escola però amb pornografia a l’abast de la mà. I és un tema que és la nostra responsabilitat com a adults. Amb la sèrie volia explorar tot això perquè precisament la ficció et permet transitar els grisos i transitar la contradicció i la complexitat i veure que tot no és tan fàcil.
“La ficció et permet transitar els grisos i transitar la contradicció i la complexitat i veure que tot no és tan fàcil”
És cert.
Quan l’agressor és el teu amic, el teu fill, el teu nebot.. Veure com això t’afecta de manera diferent. Evidentment quan hi ha una denúncia d’agressió sexual tota una comunitat es veu afectada, sigui una comunitat castellera o qualsevol tipus de comunitat, i això també em semblava interessant mostrar-ho i veure com no és el mateix quan la víctima és amiga teva o la teva filla o quan l’agressor és el teu fill. I es planteja què fas quan això passa? Perquè els agressors sexuals no són extraterrestres o éssers malignes que venen i cometen una agressió i marxen, sinó que són els nostres amics, germans, pares, fills... Llavors, què fem amb això? I per altra banda també em permetia explorar el terreny dels grisos, què passa també amb el terreny del no-delicte, aquestes situacions on hi ha hagut un malestar, on hi ha hagut segurament un abús de poder però no podem parlar d’un delicte, crec que hem de poder parlar de tot això sense atrinxerar-nos i crec que les històries i els personatges de ficció et permeten apropar-te a aquest tipus de coses.
Com va afrontar el plantejament d’aquestes contradiccions i matisos per traslladar-lo a través de la pantalla?
Intentant humanitzar a totes les parts. Això és el que deia que permet la ficció, humanitzar. I també vaig treballar amb psicòlogues especialitzades en violència que havien treballat tant amb agressors com amb víctimes i d’aquest procés vaig aprendre molt també.
El fet de tractar aquests temes que són candents, que plantegen dubtes, que ens incomoden, genera una dificultat afegida a l’hora de plantejar un projecte o és un repte de dir: cal fer-ho?
La vida està plena d’aquestes situacions i crec que la cultura són espais on pensar-nos, incomodar-nos, preguntar-nos, emocionar-nos, i per això crec que una història coral com la de ‘Pubertat’ et pot interpel·lar, et pot incomodar, però a vegades està bé veure històries que ens remoguin i a més en el cas de ‘Pubertat’, per exemple, és una sèrie que com que pretén humanitzar i aportar una mica de tendresa té un final lluminós, camina cap a la llum, no camina cap a la foscor. Parteix d’una situació i d’un plantejament incòmode, ple d’ombres, però caminant després cap a la llum.
Vostè hi veu esperança, doncs, per reconduir-ho.
Sí, sempre hi ha esperança, però ho hem de treballar.
I segurament, cal ser més capaços d’abordar-ho en el nostre dia a dia, parlar-ne amb els adolescents i veure com gestionar-ho.
El que m’està semblant molt maco és que la gent m’està dient que està obrint converses amb els seus fills a nivell familiar i m’està semblant el millor premi que podia tenir la sèrie.
Segurament és el que costa més però si es comparteix una estona de sofà amb ells potser és més fàcil tractar el tema
I les converses que s’obren després, perquè la sèrie no estigmatitza a ningú i tampoc mostra uns adults perfectes i crec que per això està sent una bona eina per obrir converses entre pares, mares i fills.
En la sèrie dirigeix, es guionista, actua... Com es compaginen totes aquestes feines alhora?
Doncs concentrant-te molt, treballant molt i rodejant-te d’un equip amb el que t’entenguis.
“La gent m’està dient que està obrint converses amb els seus fills a nivell familiar gràcies a ‘Pubertat’ i em sembla el millor premi que podia tenir la sèrie”
A vegades la relació actor-director no és fàcil. El fet d’haver estat a les dues bandes fa la feina més fàcil?
Sí, haver estat actriu m’ha servit molt per entendre com se sent de vulnerable un actor o una actriu quan està davant d’una càmera i en un set de rodatge. Això sense cap dubte m’ha ajudat molt a entendre què necessita o què pot necessitar
El fet de treballar amb adolescents, potser també hi ha hagut un treball afegit per poder gravar determinades escenes, sobretot allò lligat amb el sexe?
Això ho hem fet amb molta cura .Abans del rodatge sí que vam fer xerrades de prevenció, va venir una noia que treballa en prevenció d’abusos sexuals en la infància i l’adolescència, vam tenir una coach en el rodatge i també una coach d’intimitat.
Són figures que fins fa uns anys no s’hi pensava, però que potser s’han tornat imprescindibles.
Jo crec que està bé la figura de la coordinadora d’intimitat perquè tothom es pugui expressar i poder generar un espai segur per tothom a l’hora de rodar escenes que et posen vulnerable, perquè no és el mateix una escena de diàleg que una escena on potser tens un nu, o potser has d’entrar en contacte físicament, perquè precisament la sexualitat i el cos mouen coses que formen part de la intimitat de la persona.
Ha vist una evolució, com a professional, en aquest terreny?
Sí, sí. Jo crec que moviments com en el seu moment va ser el MeToo, que van sacsejar molt la nostra indústria i la nostra societat van ser importants per, per exemple, posar en un rodatge la figura de la coordinadora d’intimitat perquè sí, a vegades ens havíem sentit moltes incòmodes i no havíem vist per part dels nostres directors o companys una cura i una mirada entre iguals, i això sí que ha canviat molt en aquest sentit. Sí que noto una evolució molt positiva.
“Les produccions liderades per dones segueixen tenint pressupostos molt inferiors perquè el capital segueix sent conservador i segueix confiant més en la figura masculina”
El fet de ser dona, com condiciona una carrera com la de directora de cinema?
Doncs en aquestes coses a mi m’agrada, més que opinar, veure les dades. En el moment en què es va premiar en el sistema de punts que un projecte tingués una directora o una guionista, de sobte van començar a aparèixer més directores i guionistes. Però no van aparèixer perquè es posés el sistema de punts, sinó que ja hi eren però no se’ls estaven donant les oportunitats. Diguem que el gènere no entén de talent però sí que entén d’oportunitats, és aquest el gran tema. Si mires les dades d’avui hem millorat, però no estem en una paritat i encara les produccions liderades per dones segueixen tenint pressupostos molt inferiors perquè el capital segueix sent conservador i segueix confiant més en la figura masculina
Ull Nu pot ser, doncs, una oportunitat per donar visibilitat i reivindicar aquest talent femení?
Jo crec que al final hem de tenir dret, les dones, a ser tan excel·lents o tan mediocres com els nostres companys homes. Que si fas una pel·lícula que no té tant d’èxit o no té tan bones crítiques no et penalitzi més si ets dona que si ets home és també això. I per cert, a Andorra encara no es pot avortar oi?
No, tenim un debat obert sobre la despenalització, que és el que s’està treballant.
Clar, a mi em sembla que si parlem de gènere i de cultura en una entrevista, no podem passar per sobre del fet que aquest festival té lloc en un país on les dones no tenen dret a avortar i això sí que em sembla un exemple de patriarcat que no sé per què s’està debatent, quan ja crec que forma part dels drets humans.