La setmana passada va assumir la presidència de l’ADA, tot i que està vinculada a l’entitat des de l’inici. Com afronta aquesta nova etapa?
Fa 24 anys que estic a l’Associació de Dones. Vaig començar quan la presidenta era la Pilar Triquell, i va ser aleshores quan vam crear el Punt d’Informació de la Dona (PID). Sempre he estat la responsable del PID i també vocal dins la junta, i ja m’estava bé perquè tenia molta feina i sempre he preferit estar més al darrere. Però aquesta vegada les companyes em van animar molt. Al principi els deia que no; després vaig passar al “no ho sé”, i finalment, veient el bon equip que tinc al darrere, vaig decidir que sí. Em fa molta il·lusió, perquè després de tants anys conec molt bé l’ADA: és com un fill meu [riu]. Me l’estimo moltíssim i, per tant, assumir la presidència és un repte, però em fa molta il·lusió.
Quin serà el pla estratègic de la nova junta? Imagino que continuar treballant per aconseguir la despenalització de l’avortament, no?
Aquesta nova junta continuarà amb la línia de l’anterior, sobretot reafirmant el compromís col·lectiu per la igualtat del país. Aconseguir la despenalització de l’avortament continuarà sent la principal línia, perquè per molt que diguin (les autoritats) que es va avançant i es va fent, això no ho veiem.
“Per molt que diguin les autoritats que es va avançant i es va fent, això no ho veiem”
Sembla que tot s’ha endarrerit una mica després del canvi al Vaticà. Fins i tot el cap de Govern va dir que “no vindrà de dos mesos si hem estat set segles en aquesta situació”. Què en pensa?
Segueix tot igual. Es diu que es va avançant, però no es veu i mentre la gent continuï anant a avortar fora vol dir que això no està fet. No pot ser que no es pugui avortar ni tan sols en els tres supòsits que la majoria de països democràtics reconeixen com a excepcions humanitàries: la violació, les malformacions greus del fetus i si està en risc la vida de la mare. Amb aquest tema no pararem fins que les dones puguin avortar a Andorra, com a mínim dins els tres supòsits.
Aquesta és una de les principals lluites, però des de l’ADA teniu moltes altres coses en marxa.
Aquests darrers quatre anys de l’ADA sobretot el que hem fet és enfortir la presència de l’entitat, sobretot amb els drets de les dones, també hem fet algunes millores modificant el logotip de l’entitat i li hem rentat una mica la cara després dels 30 anys, per agafar una bona embranzida i tirar endavant. Continuarem amb el PID, que continuarà sent una de les eines, perquè aquí veiem com estan les dones del país socialment i progressivament i les mancances que hi ha. També continuarem impulsant la cursa de la dona, que per nosaltres és una referència, tot i que mirarem el calendari d’actes actualitzats i potser la canviem de data, perquè ens hem adonat que cada any s’ajunten esdeveniments similars a la mateixa època i tot coincideix. Volem buscar una data que no trepitgi altres actes.
També hi ha una voluntat d’aprofundir encara més amb la salut mental i apropar-se al col·lectiu jove.
La composició generacional de la junta respon a la voluntat d’apropar-se amb aquest col·lectiu i treballar contra la violència masclista envers les dones joves, perquè sobretot a l’adolescència hi ha molt problema masclista que no es veu. I per nosaltres també és molt important aprofundir en la salut mental de la dona i en la salut reproductiva, perquè situacions com separacions o violència de gènere afecten molt la salut mental.
Heu detectat un augment de casos entre dones joves?
L’assetjament escolar i l’assetjament per xarxes socials continuen sent un problema a Andorra. Sabem de casos en què, després d’una ruptura, una de les parts utilitza les xarxes per fer mal a l’altra. En aquests casos, el que fem des de l’ADA és acompanyar-les i dir-los que ho denunciïn a la policia. Això no es pot deixar passar. S’ha de denunciar sí o sí.
Un altre tema important és la bretxa salarial.
Continuarem treballant amb el Grup Heracles, creant espais de divulgació i diàleg per visibilitzar la dona en sectors professionalment masculinitzats. Treballarem el sostre de vidre, la bretxa salarial i l’assetjament sexual laboral. Tot això és essencial.
“Hem atès 61 casos, dels quals 22 eren pel tema de l’habitatge, 15 per tràmits legals i 13 per violència de gènere”
Quines han estat les dades que heu registrat enguany al Punt d’Informació de la Dona?
Hem atès 61 casos, presencials i telefònics. Uns 22 eren casos d’habitatge, 15 de tràmits legals (custòdies, separacions, advocat d’ofici), 13 de violència de gènere (assetjament sexual, violència econòmica, de parella i laboral), 11 demandes diverses (canvi de feina, reagrupament familiar, recursos socials, avortament).
L’habitatge continua sent un dels principals problemes.
Quan una parella se separa, cap dels dos vol marxar del pis. Fins que tenen els papers complets, poden passar mesos. I mentrestant, què fan? Habitatge s’hi ha posat més, amb el tema de pisos a preu assequible, però tot i això continua sent complicat. Abans hi havia més opcions. Jo recordo que abans hi havia parelles que se separaven i venien aquí i deien que no passava res, perquè l’exparella marxava l’endemà, o que ella havia trobat un més barat. Però ara cap dels dos vol marxar, perquè no tenen on anar, sigui l’un o l’altre, i el dret de quedar-se el tenen els dos; i quan tenen fills, és veritat que es queda el pis qui està més dies amb els nens, però no sempre és així. Nosaltres des de l’ADA fa anys que ho diem. Venen moltes usuàries per això, i nosaltres els expliquem com han de fer les coses, com han de presentar els papers a habitatge, com presentar-se depèn del barem que tinguin si és per preu assequible d’una manera, per protecció pública un altre. Si és un cas molt greu truquem nosaltres a habitatge i demanem hora. A vegades ens han preguntat com ho han de fer pels papers de separació, perquè per aquest motiu també en venen molt, expliquem com agafar un advocat d’ofici, com funciona la mediació familiar, quan pot costar un paper de separació, tenim una mica de tot. Els tràmits legals els derivem perquè nosaltres tampoc som advocats.
I pel que fa a la violència masclista, com es troba la situació?
Aquest any hem atès 13 casos, que són un parell més que l’any passat. Això no pararà, perquè no és només violència masclista, és una mica tot, perquè també hi ha la violència econòmica que no es veu, o l’assetjament laboral que hi ha amenaces de mort i ‘et faré fora i no marxaràs’. Tot això és violència, i només ens centrem en la violència masclista, però n’hi ha de molts tipus.
Recentment s’ha aconseguit que Govern avanci les indemnitzacions a les dones víctimes d’agressions masclistes.
Ho valorem molt positivament. No dic que Govern hagi de carregar amb allò que ha fet la parella, però una víctima ja té prou neguit perquè, a sobre, hagi de patir per la part econòmica. Si Govern ho avança i ella pot estar més tranquil·la, penso que és molt positiu.
Fent una mirada enrere, com ha evolucionat la situació aquests anys?
Ha canviat moltíssim, i penso que per bé, però encara queda feina per fer. No només en la bretxa salarial o la despenalització de l’avortament: queda molta feina per aconseguir la igualtat real. Hem avançat molt i estem molt contents de la feina feta, però no ens podem conformar. Hem de continuar.
Quines fites destacaria?
Recordo perfectament la legalització de la lligadura de trompes, que ho vam aconseguir el primer any de l’ADA i va ser el que ho va començar tot. Sobretot a nivell violència de gènere es va aconseguir a part d’obrir el Punt d’Informació de la Dona, treballar conjuntament amb Afers Socials i aconseguir que fessin el Servei d’Atenció a la Dona i que estiguessin una mica tots coordinats -la policia, Afers Socials, el PIT-, això també és important.
Vostè com a mediadora social i responsable del servei d’atenció a la dona, ha tingut un contacte molt pròxim amb les usuàries.
En 24 anys he vist de tot: de bo, de dolent i de molt difícil. Hi ha satisfacció quan algú se’n surt i et diu que està bé. Per això també volem treballar la salut mental: moltes persones venen soles, sense família ni amics, i es troben desemparades. Venen aquí, els expliques com ho han de fer, però ploren perquè no saben que faran ara. Ens hem trobat amb molta gent que ens han dit que no se’n sortirien i després venen a veure’ns i ens diuen que teníem raó, que al pis que han trobat estan molt bé, que han fet un grup d’amigues… Això fa que nosaltres ens alegrem. Nosaltres sempre diem que l’ADA és molt familiar. Si hem de plorar, plorem; si hem de riure, riem. I a vegades m’ha passat que ha vingut i li ha fet una mica de cosa explicar, i llavors jo li proposo anar a fer un cafè i ella m’explica tranquil·lament el que li passa o li deixa de passar. I és molt fàcil per elles.
És donar suport i que vegin que tenen algú amb qui parlar.
Sí, i donar eines. Les assessorem i aconsellem què és el millor que poden fer, i normalment ho fan i surten contentes. Però a vegades és complicat parlar d’habitatge en alguns casos, i no podem fer res més. Jo recordo abans que hi havia moltes immobiliàries em deien que tenien un pis, però ara ja no hi ha res, ni tan sols pensions. Està molt complicat.
Hi ha casos que l’hagin afectat especialment?
Sí, sobretot els que afecten menors. M’indignaran molt, perquè són molt vulnerables. Jo soc una persona molt positiva i quan surto d’aquí intento anar a casa i no pensar-hi massa, però hi ha alguns dies que estic fent el sopar tranquil·lament i no deixo de donar voltes a algun cas, o casos de violència o assetjament laboral que pensen, “Com pot ser que passin aquestes coses aquí a Andorra?”. Sembla mentida, però passen.
“La por de denunciar continua sent present, sobretot en l’àmbit laboral perquè tenen por de perdre la feina o haver-se d’agafar la baixa”
La por de denunciar continua sent present?
Sí, sobretot en l’àmbit laboral. Tenen por perquè venen a denunciar, però després han de continuar treballant allà, perquè si no es quedarien sense feina o s’haurien d’agafar la baixa. Per això és tan important treballar la salut mental, perquè si no agafen depressions, s’han d’agafar la baixa i no poden anar a treballar. Amb un país tan petit és complicat, perquè tots ens coneixem. A vegades les qüestions de feina els dic que han d’anar a denunciar-ho i els fa respecte perquè tothom està connectat i no vol denunciar perquè es quedarà al carrer i he de trobar feina... Jo els dic que clar que no es pot quedar només amb anar-m’ho explicant però no fer-hi res.
S’ha de fer un pas més.
Exacte. Hem d’anar més enllà i a vegades costa, sobretot en l’àmbit laboral. En el tema parella, ara la gent està molt més conscienciada i ho veuen molt més clar el que és una violència i que han d’anar a la policia, Afers Socials, a batllia o a l’hospital i activar el codi lila… Però amb l’assetjament laboral jo he trobat casos aquí que els dic que els acompanyo jo i em diuen que no que els fa por, i tot són ‘però’, precisament perquè el país és molt petit i és molt complicat. I estic segura que hi ha molts més casos dels que es comptabilitzen. El Govern rep els seus casos, jo tinc els que jo rebo, i n’estic segura que n’hi ha molts més, el que passa que la gent no ho diu per por.