La legislatura ha arribat al seu (teòric) equador. Quin balanç en fa?
El Govern té unes paperetes complicades de resoldre. Per un costat, tenim un creixement econòmic que porta de forma implícita un de demogràfic sostingut. Hem d’encaixar el país i tenir clar a on volem arribar; cal fer un plantejament que no tot s’hi val. Aquest creixement econòmic incorpora factors que no són tan positius i els hem de saber controlar i, d’alguna manera, orientar cap als nostres objectius. Em refereixo, és clar, a la sostenibilitat que suposa aspectes tan importants com l’aigua, el sanejament, la mobilitat, el creixement urbanístic o la pèrdua identitària. Hem de veure com podem ordenar aquesta cohesió en la qual hi ha moltes variables i analitzar-les perquè no es porti el país a una situació indesitjable.
En aquests dos anys, això Govern ho està fent bé o suspèn?
Està fent els deures que, com a executiu, li corresponen. S’han pres decisions que, és clar, no són del gust de tothom. Hem tingut el problema greu amb el tema de l'habitatge, que respon, crec i ho he dit ja alguna vegada, a una manca de planificació; però, com també he comentat al Consell, el que toca no és lamentar-nos del que no hem fet sinó fer el que encara hi som a temps de fer. Crec que això és el que ha fet el Govern actual. Hem pres consciència que hi ha un dèficit habitacional claríssim i, a més, en pisos de lloguer, i, sobretot, de lloguer assequible, perquè no n’hi havia. La idiosincràsia del país, liberal per excel·lència, fins ara s’havia regit per la llei de l’oferta i la demanda i no hi havia hagut mai aquest sentiment d’aquest dèficit tan desmesurat com és ara. El mateix creixement econòmic ha comportat que la demanda superi l’oferta, hi ha hagut un encariment dels lloguers i ens hem trobat amb una situació insostenible per un col·lectiu molt important del país que és, en definitiva, qui tira el carro del creixement econòmic. Per tant, Govern i els poders públics en general, i aquí m’hi incloc i també incloc els set comuns, han de tenir consciència d’això i que hem de saber donar-li resposta. Govern ha fet la feina i els comuns, uns millors que altres, també ho han de fer. Calen iniciatives parroquials per alliberar sòl públic i intentar fer habitatge assequible sota un règim concessional, perquè el terreny és molt car. Ens hem d’oblidar de la utopia que el privat farà pisos a un preu assequible. L’única fórmula vàlida perquè això es pugui fer és aquesta: alliberar terrenys públics i fer un concurs per una concessió administrativa a llarg termini perquè es pugui afrontar un període d’amortització més ampli i es puguin oferir preus més raonables.
La famosa col·laboració publicoprivada de la qual tantes vegades hem sentit a parlar...
Sí. El tema va per aquí. Finalment, aquests 500 pisos dels quals ens parla Govern s’aconseguiran invertint una gran quantitat de diners. S’ha fet un esforç notori per parar el primer cop, però això ha de tenir una continuïtat molt més harmònica en el temps. Un cop tinguem aquests mig centenar d’habitatges es notarà un canvi d’orientació en la llei de l’oferta i la demanda. Entraran pisos al mercat de lloguer i això conduirà a una baixa de preus, és evident, amb un impacte menor a les parròquies centrals però amb una incidència més gran a les altes.
“Calen iniciatives parroquials per alliberar sòl públic i intentar fer habitatge assequible sota un règim concessional, perquè el terreny és molt car. Ens hem d’oblidar de la utopia que el privat farà pisos a un preu assequible. L’única fórmula vàlida perquè això es pugui fer és aquesta: alliberar terrenys públics i fer un concurs per una concessió administrativa a llarg termini”
A temps per aixecar les pròrrogues el 2027?
Les pròrrogues s'han d'aixecar. Govern fa una proposta genèrica, per fases, no de cop sinó de forma sectorial. És un tema que ha de ser objecte d’estudi. Aquest a poc a poc, aquesta sectorització ha d’obeir a un model i a un estudi previ en què es vegi quines són les zones on es pot posar fi a aquesta intervenció.
També és intervencionista la Llei òmnibus...
Sobretot en uns aspectes que, en les meves intervencions, ja vaig dir que hi estava en contra, com ara la cessió forçosa, que no deixa de ser una intervenció. A mi em costa digerir-ho. Entendria la cessió voluntària sota uns paràmetres. Jo vaig proposar un règim sancionador perquè és evident que pis buit amb unes condicions negatives de salubritat o sense les connexions pertinents d’electricitat i aigua havia de ser objecte de multa. Estava més per fer aquestes sancions a aquests habitatges que incompleixin la normativa genèrica que no pas per la cessió forçosa. En qualsevol cas, sí, hi ha notes d’intervencionisme a la Llei però, com a òmnibus, englobant cinc títols molt amplis té moltes decisions, algunes més i altres menys encertades sota el meu criteri.
Hi va votar a favor...
Sí, però fent esment que ho feia per l’interès general del país. El que em va moure a donar aquest vot positiu és que crec que s’han de prendre mesures valentes i aquesta Llei les incorpora, tot i que no totes siguin d’acord amb la meva ideologia.
A Liberals s’ha acabat entenent?
Sí. El que passa és que hi ha clarament veus que manifesten que l'haguessin votat en contra.
L'hi han tibat les orelles?
Això és el bonic d’estar en política. Dins d’un mateix partit, hi ha veus dissonants per alguns temes, però el conseller, en el meu cas, ha d’obrar no per ordres de partit sinó pel que creu que ha de fer en cada moment. Ho pots consensuar més o menys, però la frescor, la vitalitat, les ganes de fer política que a mi em dona el fet d'estar en la situació que estic és precisament aquesta. Amb el meu partit puc consensuar moltes coses, però la decisió última, al Consell General, la tinc jo com a conseller general.
“Vaig votar la Llei òmnibus per l’interès general del país; el que em va moure és que crec que s’han de prendre mesures valentes i aquesta Llei les incorpora, tot i que no totes siguin d’acord amb la meva ideologia”
Parlàvem del parc públic, com valora que hi ha gent que estigui renunciant a alguns pisos?
No deixa de ser una contradicció davant la situació d’aquesta mancança d’habitatges. Crec que, efectivament, falta oferta perquè ens ho diu el mercat. Les persones, quan hi ha una intervenció al mercat, s’acomoden molt. D’alguna manera, la possibilitat que una família que visqui a Andorra la Vella es desplaci a Canillo suposa treure’ls de la zona de confort, però crec que és molt més prioritari tenir un habitatge digne, que és una mica l'obsessió de totes aquestes manifestacions que hem viscut últimament.
Sorprèn?
Sí. És una sorpresa que només puc justificar de la forma que li dic, que la gent que té l’habitatge prop del centre, per un problema de serveis, de col·legis o del que sigui, els suposa una pèrdua de confort aquest desplaçament. Ara bé, la gent també ha de ser conscient que, quan s'acabi la intervenció, poden tenir problemes i es poden penedir de no haver agafat el pis al qual ells, lliurement, es van apuntar. Per part de Govern, s’ha fet aquest esforç per donar resposta al dèficit habitacional i la ciutadania ha d’entendre que allò del ‘bueno, bonito i barato’ és complicat. Si es pensa, viure a Canillo, avui mateix, amb totes les inversions que s’ha fet, no és cap drama. Si es compara amb altres zones metropolitanes, sense anar més lluny Barcelona, qui hi viu la gent es reparteix a llocs molt extensos.
El que per ara sembla que està a l’espera és l’acord d’associació...
Ara mateix, no depèn d’Andorra, però penso que aquí s’han fet els deures. Era un objectiu que portava Demòcrates, no nosaltres. Ells van fer el gest de decidir que se sotmetria a referèndum. Ara crec que, entre que fa falta polir serrells i que no sabem si serà o no mixt, a més dels problemes globals que té Europa, per a la UE Andorra se’ls ha col·locat en una situació en la qual no és prioritari prendre la decisió. Nosaltres el que hem de fer és ser proactius, però no voler anar més de pressa que la mecànica lògica d’aquest futur conveni que, per altra forma, penso que és important que estiguem encaixats dins la geopolítica europea, malgrat totes les crítiques que avui dia es donen a la Unió Europea. Fa poc llegia un article que feia referència al nihilisme de Nietzsche en relació al fet que avui en dia els països europeus no actuen en bloc, sinó que ho fan només defensant els interessos particulars. Això també és un tema a considerar, però també hem de ser conscients de l’envergadura que tenim com a Estat. Malauradament som petits i tenim moltes febleses. Necessitem un reforç, un escut, que, davant una incidència, una incertesa o una situació complicada, tinguem algú que ens ajudi.
Les darreres enquestes publicades evidencien un cert posicionament majoritari a favor del no; a què ho atribueix?
Jo diria que això respon al fet que la gent es pensa que l’statu quo actual es pot mantenir. Prefereixen no bellugar-se perquè la incertesa, el que és desconegut, el moviment cap a quelcom que no saps com evolucionarà sempre genera un neguit. Molta gent opina que millor quedar-nos com estem, però és que l’statu quo actual no es pot mantenir. En una situació com la que tenim ara, després de 14 anys treballant per tenir relacions internacionals amb els països europeus i amb la UE. Si ara nosaltres diem que no el volem, em semblaria un contrasentit. Hem de ser capaços de generar il·lusió, encara que no en faci massa. Hi ha un tema clar: La situació actual no serà la mateixa davant un no a l’acord d’associació.
Europa es pot enfadar?
Sí. Com a exemple, l’acord duaner, si no firmen el d’associació, està penjant d’un fil. Pot ser que no es renovi. El que hem fet és preservar l’acord duaner al màxim amb la negociació i aquest és estratègic per a Andorra. S’han aconseguit mantenir les franquícies o la famosa moratòria del tabac. Hi ha tota una sèrie d’acords implícits dins el conveni que tenen un alt percentatge del duaner. Si no ens el respecten, serà dolent per a país. Una altra cosa. Nosaltres no estem a Schengen i, en canvi, gràcies a Déu, en moments de màxima afluència la frontera es comporta com a tal. Aquí podem tenir un desastre a nivell de duana si hem de passar a fer un control sistemàtic de cada cotxe que entra. I això ens correspondria com a país tercer.
Algú li pot dir que està fent política de la por...
No ho és. És una política derivada del fet que no vulguem l’acord d’associació i ens tractin com a un país tercer. Si ho fan amb la reglamentació que hi ha sobre la taula ens poden aplicar el que farien a qualsevol Estat tercer i això seria dolent, evidentment.
“Amb la Unió Europea l’statu quo actual no es pot mantenir; la situació no serà la mateixa davant un no a l’acord d’associació”
Es farà el referèndum a aquesta legislatura?
Això ja no ho sé. Primer, que jo no estic a Govern. Segon, que no soc del grup de la majoria. Poc et podria dir i, de fet, a mi no em correspon. Si es fa o no, crec, dependrà en un alt percentatge del ritme de treball que pugui portar la UE.
S'hauria de fer abans que s’aprovi per part de la UE o és millor esperar?
Soc partidari d'esperar. Per dos motius. Primer, per perquè si es fa el referèndum i surt que no em preocupa el trasllat cap a la UE. I, segon, perquè disposem d’un temps magnífic per informar, informar i informar. No per fer pedagogia, que no és el que toca; cal informar. La ciutadania ha d’estar informada. No se l’ha d’intentar ensenyar, sinó informar dels pros i contres de l’acord. És evident que hi ha temes negatius, però també de positius i s’ha de ser supertransparent i ensenyar totes les ferides.
Arriba l’hora de la veritat amb la reforma de les pensions?
Bé, jo no soc de la comissió, però el que sí que puc confirmar és que cal fer la reforma ja. No podem esperar ni un minut més. Hi ha un ventall de mesures a prendre, unes més traumàtiques que altres, però és evident que calen. No és un deure d’aquesta legislatura sinó d’aquest any. Sense esperar ni un moment més, s’han de començar a posar, negre sobre blanc tota una sèrie de mesures que tinguin com a objectiu fer aquesta esperada reforma.
És factible el consens?
Jo advoco per un pacte d’Estat, perquè és evident que les mesures que s'han de prendre no seran gustoses per ningú; ni per l’assalariat, ni per l’autònom ni per l’empresari. Ni possiblement pels jubilats o els joves. D’alguna forma, hem d’arribar a un acord i aquí sí que no val buscar rendibilitat política. Seria nefast que algun dels grups volgués treure rèdit d’una situació complicada com aquesta.
S’ha parlat, per una banda, de mesures paramètriques i, per l’altre, d’estructurals. Com es veu des de Liberals?
Des de Liberals es veu que s'han de prendre les mesures i de forma progressiva. Nosaltres no som experts. Per això estan els estudis actuarials i hi ha un Govern que governa. En qualsevol cal, volem destacar que s’han de prendre ja i amb unes fases ben marcades. Primer, amb les paramètriques, no sé si totes o un conjunt ampli; i després, les estructurals, però fent-ho amb seny i de forma que no es provoqui una trencadissa social.
“Cal fer ja la reforma de les pensions; no podem esperar ni un minut més. No és un deure d’aquesta legislatura sinó d’aquest any. Sense esperar ni un moment més, s’han de començar a posar, negre sobre blanc, tota una sèrie de mesures que tinguin aquest objectiu”
Amb la reforma de la Llei del sòl, també cal consens? Si és així, serà possible?
Jo crec que està orientada a què hi hagi consens. S’ha fet la comissió especial i s’estan fent els estudis pertinents, a més de contractar dos experts en dret urbanístic, un, i en urbanisme pur i dur, l’altre. S’hi està treballant i la comissió ha agafat tot el retorn de la gran majoria de la societat pública i civil que hi pot estar implicada. Que s’ha de modificar la Llei del sòl és una evidència. Que s’haurà de fer per consens seria el desitjable. Dins la comissió estem força alineats de moment. Una altra cosa és si s’aconseguirà el consens.
Hi ha alguna línia vermella per a Liberals?
No, de moment. En absolut. La llei s’ha de modificar amb l’objectiu clar d’adequar-la. Té 25 anys. Cal actualitzar-la. Hi ha coses que han quedat fora ja de l’encaix temporal. I després hem de fer que vetlli per un creixement sostenible. També és evident que les competències en matèria urbanística les tenen els comuns i el text el que ha de fer és harmonitzar. Soc partidari que l’objectiu últim sigui harmonitzar tots els plans parroquials.
Ha pogut veure la llei de nacionalitat que prepara Demòcrates?
No hi soc a la comissió. Me l’he llegit per sobre i hi ha coses amb les quals no acabo de combregar, però que segurament les podré matisar via esmena o via contrastant-lo amb diferents grups. No sempre tinc temps de fer totes les esmenes que voldria fer i llavors intento tenir aquests debats.
El que no incorpora la llei és la reducció dels anys per accedir al passaport. Com es veu des de Liberals?
Liberals no ho sé. Víctor Pintos ho veu bé. No rebaixaria el període per obtenir-lo. No veig què ens hauria de moure a rebaixar aquesta barrera. Com a país singular, amb una idiosincràsia particular i com a mesura per, d’alguna manera, reforçar aquesta identitat nacional hi ha aquestes barreres que no hem de baixar.
Al setembre, s’integra al grup de Ciutadans Compromesos. Per què?
Ho emmarcaria per dos motius fonamentals. Un, a nivell de Consell General, per un tema d’eficàcia legislativa. M’incorporo a un grup amb el qual tenim una ideologia comuna, amb qui ens entenem i amb qui tenim uns objectius a nivell ideològic que podríem dir que són totalment similars, per no dir idèntics. Llavors, em sento confortable perquè és petit i em permet bellugar-me i tenir llibertat de vot, que la tinc pactada. És a dir, formaré part de CC, però no estaré sotmès als pactes de legislatura que tinguin. Com a Víctor Pintos podré dir la meva.
I podrà votar en contra d’una llei de la majoria...
Exacte. Cosa que, tot s’ha de dir, durant aquests dos anys, poques vegades he votat en contra d'una llei. Alguna sí. I m’he quedat sol. I alguna abstenció hi ha hagut. Vull dir que la llibertat de vot la mantinc i és un dels pactes que tinc amb el grup parlamentari.
“Formaré part del grup de Ciutadans Compromesos, però no estaré sotmès als pactes de legislatura que tinguin. Com a Víctor Pintos podré dir la meva
De cara al futur, això com es pot interpretar? I, parlo, sobretot a nivell d’eleccions...
Com li deia, hi ha dos vessants. Una a nivell parlamentari i una altra més política, a nivell de partits. Nosaltres, i això és una cosa que el temps ja portarà, estem treballant per veure si podem aconseguir una coalició amb les forces ideològicament afins, liberals, més diguéssim al que es podria assimilar a un centredreta, més conservadores.
Demòcrates també?
Per descomptat, però això porta un temps i un treball. De moment, nosaltres, a nivell de partit, coneixem les nostres debilitats, entenem que sols poca cosa podríem fer perquè som dèbils i no ens n’amaguem. Per això som partidaris d’aquesta coalició i hem començat per CC perquè, d'alguna manera, han convergit aquests dos fets: el meu futur pas al grup i les converses que hem tingut entre partits.
Amb Demòcrates vostès van trencar a inicis de legislatura, tot i que, cert, no pas per un tema ideològic...
Nosaltres no vam trencar; ho van fer ells. Vull dir que van ser ells qui van incomplir el pacte, cosa evident i notòria; però n’hem girat full mil vegades i no cal posar el dit a la nafra. Ells van trencar un pacte que havien assumit lliurement perquè els va venir de gust. Això va ser el que va provocar una situació de cisma, però ells ho han volgut reconduir i sempre hi hem estat disposats. Reconeixem les nostres debilitats i no condueix a cap lloc estar permanentment emprenyats amb una situació que ja fa dos anys que va passar, de la qual hem girat full, tot i que ens costés digerir-ho perquè també ens va passar factura a nivell de partit. Bé, les coses van com van.
En aquest pacte hi podria entrar Andorra Endavant?
Sí, però ells han manifestat per activa o per passiva que aniran sols. Seria una possibilitat perquè entenc que el grup que representa Carine Montaner té una ideologia eminentment liberal. Hi ha coses amb les quals no combreguen, però que són més de l’aplicació. Ideològicament, estem alineats; no en tinc cap dubte.
“És clar que socialistes i Concòrdia aniran junts a les generals; no en tinc cap dubte. Això em fa bellugar per fer aquest moviment [una coalició de centredreta] amb una massa crítica més gran i que ens doni garanties d’èxit”
Com s’embastaria aquest pacte: llistes nacionals separades i territorials conjuntes?
Estat tot a les beceroles. Hem començat a parlar. Hi ha afinitat per tirar endavant aquest primer esglaó de la coalició. L’objectiu és fer una coalició amb certa entitat, amb cert múscul per afrontar unes eleccions amb certes possibilitats d'èxit. I per això necessitem a DA sense cap dubte. Seria ingenu pretendre que no.
El motiu és que hi ha una certa por -i aquí si vol canviar la paraula faci-ho- a una aliança entre Concòrdia i PS?
Això es materialitzarà tant sí com no, ja ho han dit. La paraula no és por; és ser realista. Els socialistes i Concòrdia és clar que aniran junts a les generals; no en tinc cap dubte. Precisament, per això, a mi particularment em fa bellugar per fer aquest moviment amb una massa crítica més gran i que ens doni garanties d’èxit. No ho oblidi: Andorra és liberal. Un país liberal. I necessita una política liberal. Ho ha sigut sempre i la política liberal, amb matisos, ha de ser la continuïtat. Jo ho he dit públicament a la cambra. El liberalisme en estat pur no existeix Sempre hi ha d’haver un component d’activitat política més progressista, que és la que defenem. Som a un país que necessita ajuts, inversions en habitatge i que els poders públics actuïn a favor d’un segment de població més vulnerable. I aquí és on es conjuguen les polítiques liberals en l’economia i de més progressistes en les components socials que hem de donar als nostres ciutadans.
I en aquestes llistes futures hi serà Victor Pintos?
No ho sé. Si la coalició està a les beceroles, la possibilitat de presentar-me encara més. Estic aquí per servir i poder ajudar en el que pugui al meu país. I si aquesta coalició futura que es pugui fer compta amb mi perquè creuen que puc aportar, doncs fantàstic. El criteri de la meritocràcia és el que ha de prevaldre davant de tot.