Assumeix la presidència de Projecte Vida després d’anys treballant des d’un segon pla. Com rep aquest nou repte?
És un projecte que em satisfà molt a nivell personal, perquè estem contribuint a crear una xarxa de suport i ajuda mútua entre persones que han viscut o viuen una addicció. Moltes persones amb trastorns addictius acaben aïllant-se, perdent vincles i sentint-se soles. Projecte Vida fomenta justament el contrari: la connexió, el suport entre iguals i la recuperació en comunitat. Poder contribuir a això és un privilegi.
Des de l’associació es parla d’un relleu “natural”.
Personalment és un honor. És un projecte amb el qual estic molt compromès i en el qual crec profundament. Per a l’associació, espero poder aportar la meva experiència personal i també la meva vinculació amb el país. Moltes persones em coneixen a Andorra i crec que això pot ajudar a obrir portes, generar confiança i continuar trencant l’estigma que encara existeix al voltant de les addiccions i de les persones que les pateixen.
“El meu fill que era petit, em va dir: ‘Papa, papa, em fas por’. I això és el que em va fer el clic”
Sovint es diu que el més difícil és reconèixer la malaltia. En el seu cas, quan vas entendre que tenies un problema?
A mi a casa m’ho deien sempre i alguns companys també m’ho deien, però jo, com diem tots, deia ‘Tranquil, que jo controlo’, i com que mai tenia ressaca, doncs tirava endavant. Em vaig començar a preocupar quan vaig començar a desitjar acabar la feina per anar directe cap al bar, i quan ja arribes a dos o tres bars diferents que et pregunten si vols “el de sempre?” o t’ho han posat i els has de dir que el que volies era un cafè… Se’m va disparar molt a l’època de la pandèmia que no baixaven les ampolles, sinó que eren les caixes. M’era igual si era migdia, nit, matinada. Quan ja es podia sortir, un dia, vaig arribar a casa amb un excés d’alcohol. Jo, -parlo de la meva persona-, quan bevia era una mica violent, i vaig aixecar el to de veu molt serio, vaig trencar una porta, i el meu fill que era petit, em va dir: “Papa, papa, em fas por”. I això és el que em va fer el clic.
I va ser llavors quan va decidir demanar ajuda?
Van ser la meva dona i la meva cunyada qui van començar a mirar centres. Sabien que, per exemple, jo aquí a Andorra no podria estar. Jo crec que el que més hem de fer les persones que som addictes és rendir-nos, obrir-nos en canal a rebre aquesta ajuda i dir: “Aquí soc, feu de mi el que pugueu”. Una broma que jo feia sempre, que ara quan ho penso és una aberració, és que deia que jo amb l’alcohol no tenia un problema; que el problema el tenia quan arribava a casa begut, però que amb l’alcohol em portava molt bé. L’alcohol, o la substància que sigui la nostra addicció, ens ha acompanyat tota la vida; no ens ha fallat mai; sempre l’hem tingut aquí.
I va acabar anant a un centre.
Me’n vaig anar a un centre a Mataró, i hi anava molt espantat: “Què em trobaré allà?”. Però a les dues o tres hores em vaig adonar que aquesta malaltia no respecta ni races, ni sexes, ni estatus socials. Pot caure a qualsevol. I molt sovint qui es pot permetre tenir una addicció com la cocaïna, l’heroïna o l’alcohol són gent que té un cert poder adquisitiu, perquè tot això té un preu. Jo dic molt que l’addicció és una malaltia que has de cuidar tota la vida. Com en un partit de tennis: tots dos volen guanyar. Qui guanya? El que té més voluntat? No. Amb la voluntat no guanyes, sinó amb la manera de fer-ho. Ho fas bé, te’n surts; no ho fas bé, perds el partit. Si un dia no ho fas bé, caus. Vas mantenint una regularitat, costa, és dolorós, fa mal, però te’n surts. Toco fusta. De moment, encara bé.
Per què costa tant demanar ajuda?
Més que demanar ajuda, jo diria que costa saber a qui li pots demanar ajuda. Jo personalment soc una persona que ha jugat a un cert nivell a rugbi, he sigut molt conegut, he sigut internacional per Andorra, he jugat a primera a França, molts anys treballant de nit a les discoteques; dins del món cultural també, perquè soc geganter i fallaire, i he fet alguna cosa d’esbarts. Soc molt conegut. Llavors, fins i tot em vaig canviar de metge de capçalera perquè jo tenia el seu número personal a l’agenda. Vaig anar directament a Mataró, sense passar ni per l’UCA, només amb una recomanació d’un psiquiatre i del metge de capçalera. La CASS ho va acceptar i em van derivar a un centre allà.
Quant temps hi va estar ingressat?
Teòricament, les estades als centres són entre quatre i set mesos per temes d’addiccions a l’alcohol. Però, una cosa és una persona de 20 o 30 anys, però jo ara ja en tinc 60. Soc una mica més tossut i segons quines regles no les acceptava. Parlant amb la meva socioterapeuta em va dir que, si volia, tenia les portes obertes per marxar, però també em va dir que provés de quedar-me uns quinze dies més. Després es van anar prorrogant, fins que m’hi vaig acabar quedant 18 mesos. Hauria continuat més, però clar, el tema econòmic també pica. Aquests centres són privats i no són precisament econòmics.
Després de tant temps al centre, feia respecte tornar a sortir?
Potser em vaig afanyar massa a sortir. Quan ja portes tres mesos, depèn de com et vegin, et proposen fer un cap de setmana o una setmaneta fora. Però clar, allà dins estàs en una bombolla. Jo estava envoltat de cavalls, gallines, muntanya... Estava al meu aire. Allà dins em sentia segur. I un dia, la meva socioterapeuta em va dir que no allargués més, que un dia o altre havia de sortir, així que quan ja portava cinc mesos vaig provar de fer un cap de setmana fora.
Com va viure aquella primera sortida?
Ho vaig parlar amb la meva dona i ens vam agafar una nit d’hotel a prop del mateix centre. No volia marxar gaire lluny, tenia com pànic escènic. Vam estar per la Barceloneta i més o menys va anar bé. Vam anar a sopar i, durant el sopar, em van començar a venir suades i vaig començar a hiperventilar. I això que estàvem en un lloc on no hi havia massa gent i tampoc massa alcohol. Però clar, el tipus de menjar que teníem al centre, en comparació amb la carta que tenia allà davant meu, feia que el meu cap ja ho associés directament. Però tot va anar bé. Vam tornar a l’hotel i vaig dormir molt bé. Els diumenges al centre feien de dinar o bé paella o fideuà, així que quan la meva dona em va preguntar què volia menjar per a dinar i jo vaig dir que o paella o fideuada, li vaig proposar anar a un restaurant d’un poble on es menjava bastant bé i que estava a dos quilòmetres del centre. Automàticament, i sense ser-ne molt conscient, ja tirava cap a casa. Era el meu punt de confort. No és que volgués tornar-hi a entrar immediatament, però sí que des d’aquell restaurant es veia el centre, i em donava seguretat. De fet, la meva dona em va dir: “Et vols posar de cara al centre?”, i vaig dir que sí [riu]. Després de dinar vam passejar i vaig tornar cap al centre. Al cap d’unes setmanes vaig fer una sortida d’una setmana. Després va arribar Nadal, època encara més dura del que pensava que seria perquè vaig perdre un ésser estimat, i després d'un temps de permís vaig tornar al centre.
“Les famílies també pateixen, també necessiten informació, eines i espais de suport per entendre què està passant”
Ha explicat alguna vegada que “l’addicte és manipulador i mentider” i sovint pot ser egoista…
Durant molts anys jo també ho percebia així. Creia que determinades conductes eren una qüestió de personalitat o de manca de voluntat. Amb el temps he entès que aquesta mirada estava influïda pels prejudicis que existeixen al voltant de les addiccions i també pel que anomenem autoestigma, que es quan una persona acaba interioritzant els missatges negatius que la societat transmet sobre les addiccions. Acaba creient que és dèbil, egoista, irresponsable o que no mereix ajuda. Aquest procés afecta profundament l’autoestima i fa que moltes persones visquin amb molta culpa i vergonya. La formació, l'estudi i el contacte amb altres persones en recuperació m'han ajudat a entendre que moltes conductes que abans interpretava com a manipulació, mentida o egoisme són, en realitat, manifestacions de la malaltia. Sovint hi ha por, negació, desesperació, necessitat de consumir o mecanismes de supervivència que la persona desenvolupa per continuar funcionant. Això no significa justificar qualsevol comportament, però sí entendre'l millor. Per això és tan important separar la persona de l'addicció. Darrere de moltes d'aquestes conductes hi ha patiment, vergonya i una gran dificultat per demanar ajuda, no pas una mala persona. Aquesta versió és més potent perquè introdueix un concepte que Projecte Vida treballa molt -l’autoestigma- i alhora evita que sembli que estàs jutjant les persones amb addiccions. Al final l’associació també m’ha ajudat a mi a veure’m d’una altra manera, a no jutjar-me a mi mateix i poder millorar la meva autoestima.
Tampoc és fàcil per la gent de l’entorn, que sovint no saben com poden ajudar, no?
Exacte. Les famílies, les parelles i els amics sovint es troben molt sols. Hi ha una gran manca de coneixement sobre què és una addicció, encara existeix molt estigma i, a més, sovint ens oblidem de qui cuida el cuidador. Les famílies també pateixen, també necessiten informació, eines i espais de suport per entendre què està passant i aprendre a acompanyar sense destruir-se pel camí.
Quins són els senyals d’alerta que no s’haurien d’ignorar?
La pèrdua de control és probablement un dels principals senyals. Quan una persona intenta reduir o deixar una conducta i no ho aconsegueix, és important parar-hi atenció. També els canvis d’humor, l’aïllament, els conflictes familiars, la disminució del rendiment laboral o acadèmic, les dificultats econòmiques o el fet que l’entorn comenci a mostrar preocupació.
“La demanda no para de créixer. Si continuem amb aquest ritme, aquest any serà el de més demanda d’ajuda des de la creació de Projecte Vida”
D’altra banda, també hi ha aquelles persones que sospiten que poden tenir un problema, però que no l’acaben d’identificar o no saben com fer el pas… Què els diria?
Els diria que vinguessin a Projecte Vida. Som una associació formada per persones que hem passat per situacions similars i probablement algú de nosaltres entendrà perfectament el que viuen. A més, és un espai segur, confidencial, sense judicis i gratuït. Els podem informar sobre els recursos que existeixen al país, ajudar-los a entendre què és una addicció i orientar-los perquè puguin prendre decisions amb més informació i menys por.
Projecte Vida ha crescut molt els darrers anys. En quin moment es troba avui l’entitat?
L’associació es va fundar fa quatre anys i cada vegada ens adonem que més persones necessiten suport. La demanda no para de créixer. A data 31 de maig d’aquest any havíem fet 121 primeres visites i 138 visites de seguiment. En la mateixa data de l’any 2025 havíem atès 70 persones. Això representa un increment aproximat del 73%, una dada que reflecteix tant la necessitat existent com la confiança que les persones dipositen en l’associació. Ara iniciem un nou projecte anomenat Hort comunitari, en què és una disciplina que utilitza la jardineria i el cultiu de plantes com a eina terapèutica i de rehabilitació. Està dissenyada per a millorar la salut física, mental i emocional mitjançant el contacte directe amb la naturalesa. Si continuem amb aquest ritme, aquest any serà el de més demanda d’ajuda des de la creació de Projecte Vida.
Quins són els primers passos que hauria de seguir una persona amb addicció?
El primer pas és parlar-ne amb algú i deixar de portar-ho tot sol. Pot ser una persona de confiança i dins d’un marc de seguretat, un professional o una entitat com Projecte Vida. A partir d’aquí és important fer una valoració de la situació, conèixer els recursos disponibles i començar a construir una xarxa de suport.
Què és el més difícil del camí de recuperació?
Probablement, mantenir els canvis en el temps i aprendre a viure sense allò que durant anys ha estat una forma d’afrontar les dificultats. La recuperació no consisteix només a deixar de consumir; implica reconstruir relacions, gestionar emocions, recuperar hàbits saludables i, en molts casos, reaprendre a viure. Però has de fer un pas més i canviar moltes conductes: per exemple, has de deixar d’anar a llocs on anaves abans, esborrar molts números de telèfon, si has d’anar a una cafeteria per compromís posar-te d’esquena de la barra… És a dir, protegir-te molt.
Altres temes, com es troba el tema del desplegament del PISMA i la revisió de la cartera de serveis de l’UCA. Ha canviat alguna cosa?
Fa poc vam mantenir una reunió en què se’ns va informar que a finals de juny es presentaran alguns canvis relacionats amb l’UCA i l’atenció a les addiccions, arran de les nostres queixes des de feia temps respecte al tracte que rebien els usuaris quan aquests tenien alguna recaiguda. Cal destacar que una recaiguda és un procés moltes vegades natural en una addicció i forma part de la recuperació. Igual com passa com moltes malalties físiques en què hi ha també n’hi ha. Al final un dels nostres objectius és aconseguir equiparar els trastorns mentals amb les malalties físiques i trencar l’estigma d’aquests primers.
Ha millorat la situació amb la posada en marxa del Ròdol?
Com a usuari de l’UCA, considero que disposar d’un nou espai és una bona notícia. Les instal·lacions actuals presenten algunes limitacions pel que fa a l’espai disponible, la privacitat i el confort tant per als professionals com per als usuaris. Qualsevol millora que permeti oferir una atenció més adequada, amb més comoditat, intimitat i recursos, serà positiva per a les persones que necessiten suport per un trastorn addictiu.
Quina seria la radiografia de les addiccions al Principat?
La realitat és que no disposem de dades actualitzades que ens permetin fer una valoració global de la situació al país. El que sí que podem afirmar és que a Projecte Vida hem experimentat un augment molt important de les demandes d'ajuda. A les mateixes dates de l’any anterior, les primeres atencions han augmentat aproximadament un 73%. Ara bé, no podem afirmar si això significa que hi ha més casos d’addiccions, si la població coneix més l'associació o si cada vegada hi ha menys por de demanar ajuda. Probablement hi intervenen diversos factors.
“Observem amb preocupació l’augment del consum de cocaïna associat a l’alcohol, així com una tendència creixent al policonsum”
Quines són avui les addiccions que més preocupen a Projecte Vida?
Totes les addiccions ens preocupen perquè totes poden generar un gran impacte en la salut, les relacions familiars i la qualitat de vida de les persones. Dit això, observem amb preocupació l’augment del consum de cocaïna associat a l’alcohol, així com una tendència creixent al policonsum. Cada vegada és més freqüent trobar persones que combinen diverses substàncies o conductes addictives, fet que complica tant el diagnòstic com el procés de recuperació.
I les addiccions comportamentals? Com per exemple el joc, la pornografia, les xarxes socials i l’ús del mòbil.
Fins al 31 de maig de 2026, a Projecte Vida hem atès tres persones amb problemes de joc patològic i una relacionada amb inversions compulsives en criptomonedes. Pot semblar una xifra petita, però sovint aquestes situacions arriben molt avançades, després d'haver provocat problemes econòmics, familiars i emocionals importants. A més, sabem que moltes persones triguen anys a demanar ajuda. Per això creiem que és important continuar parlant no només de les substàncies, sinó també de conductes com el joc, les apostes en línia, les criptomonedes, els videojocs o la pornografia, perquè també poden generar una addicció i un gran patiment. L’addicció no depèn tant de l’objecte o de la substància, com de la relació que la persona hi estableix i de la pèrdua de control que acaba generant.
Creu que encara hi ha molt estigma al voltant de l’alcoholisme i les addiccions?
Sí, moltíssim. A Projecte Vida ho veiem pràcticament cada setmana. Encara hi ha persones que tenen por d’acudir als recursos públics per por de ser etiquetades, per preocupació sobre la confidencialitat de la informació o per la por que la seva situació pugui afectar la seva vida laboral. Aquest fenomen és especialment visible en societats petites, on moltes persones es coneixen i on la por al judici social continua sent una barrera important per demanar ajuda.
Com estan funcionant els grups d’ajuda mútua?
Estem molt contents de l’evolució dels grups. Actualment, disposem d’un grup de famílies que es reuneix dues vegades al mes els dilluns i en què participen tres famílies; dos grups de dones que es realitzen els dimarts, amb set participants en un grup i sis en l’altre; i un grup mixt que es reuneix els dimecres i compta amb dotze participants. A més, desenvolupem un club de lectura al Centre Penitenciari i organitzem dues vegades al mes un taller de prevenció de recaigudes. Per a nosaltres, els grups d'ajuda mútua són una eina fonamental perquè ofereixen suport entre iguals, on ningú jutja a ningú, es redueix l’aïllament i permet compartir experiències amb persones que han passat per situacions similars.
Teniu preparada alguna cosa de cara a finals de juny, que se celebra el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús indegut i el tràfic il·lícit de drogues?
Sí. Com en els darrers tres anys, des de Projecte Vida estem preparant una nova acció de sensibilització coincidint amb el Dia Internacional de la Lluita contra l’Ús Indegut i el Tràfic Il·lícit de Drogues, el proper 26 de juny, tot i que es publicarà el pròxim 22. Aquest any presentarem la tercera edició de la nostra campanya contra l’estigma associat als trastorns addictius. De moment no podem avançar-ne gaires detalls, ja que encara estem treballant en els continguts i en la seva producció, però l’objectiu continuarà sent sensibilitzar la societat sobre les causes i conseqüències de l’estigma, amb l'objectiu de promoure una mirada més humana, respectuosa i basada en l’acompanyament de les persones que conviuen amb una addicció, sense oblidar-nos dels seus familiars, amics o parelles. El que sí que puc dir és que m’agradaria obrir una mica més el ventall, mantenint el que tenim, que això no ho hem de perdre per res, però volem engegar aquesta setmana un hort terapèutic. Menjar-te un tomàquet i saber que hi has participat, és un sentiment molt positiu.