A punt d’iniciar ja el quart curs com a Conservatori. Quin balanç en fa?
Fem un balanç molt positiu. S’ha de destacar que abans que jo arribés ja hi havia hagut una feina molt ben feta en molts aspectes i el que vam fer va ser encarrilar totes aquelles accions que ja s’havien construït anteriorment amb una certa experiència que ja havíem adquirit, en el meu cas, des del Conservatori dels Pirineus. Ara bé, l’Institut de Música té una trajectòria des de l’any 1980, i si no fos per tota aquesta trajectòria no hauríem pogut venir els que hem arribat a fer res. Per tant, el que vam fer és construir aquesta arquitectura que el que ens ha permès és alinear tota la maquinària del conservatori amb la tipologia d’estudis que estem portant a terme. Vol dir que hem de tenir molt clares quines són les assignatures que es fan a cada curs, què es fa a cada curs, què esperem de l’alumnat a la finalització de tota l’etapa educativa... I això, al final, no és només un decret que és el que ens regula que ho ha de dir, sinó que també s’ha de construir una cultura de centre per poder caminar cap a aquestes necessitats.
“El que volem és que hi hagi joves que puguin adquirir unes capacitats en música que els permetin accedir a estudis musicals superiors, però, també, senzillament, que gaudeixin de la música”
Arribar a un objectiu.
Al final, nosaltres el que volem és que hi hagi joves que puguin adquirir unes capacitats en música que els permetin accedir, si volen, a estudis musicals superiors, però, també, senzillament, que gaudeixin de la música. Hem de pensar que, habitualment, els nois i noies amb millors notes a l’escola, sovint, tenen estudis de música al darrere i, per tant, això pensem que és important. Però la nostra quota també és exercir com a dinamitzador social i cultural de la parròquia i del país, perquè, al final, també tenim una funció de país.
Han incrementat el nombre d’alumnes? Quants en tenen actualment?
Quan vaig arribar el 2021, érem uns 290-295 alumnes. Ara, amb tots els projectes que fem, estem donant servei a unes 460 persones. És cert que hi ha un gran projecte, que és el ‘Com sona!’, que ara mateix estem fent només amb el Col·legi Sant Ermengol i que ens agradaria molt, i al comú li agradaria molt, poder-lo implantar a la resta d’escoles de la parròquia, que suposa 50 alumnes. Per tant, d’alumnes propis nostres en tenim uns 410. I, llavors, aquí, en aquest alumnat, n’hi ha una part que fa els estudis oficials, una part d’alumnat que fa el que en diem el programa de formacions, programa d’adults, aula oberta, el que sigui, però la suma total arriba a aquests 450-460, aproximadament.
Hi ha capacitat de creixement o estem al límit?
[...]
Li dic perquè també s’havia parlat de poder canviar el Conservatori de lloc, la cònsol menor havia dit que si feia falta s’ho plantejarien i no sé si les instal·lacions actuals donen per més o no.
O sigui, tenim un cert marge, però sí que és cert que estic d’acord amb el que comentava la cònsol menor, que quan arribi la situació que no ens permeti, sobretot oferir uns bons horaris, perquè al final aquesta infraestructura està oberta a les tardes, però per, altra banda, és evident que no podem venir a fer classes al matí. Evidentment, a qui no li agradaria tenir un edifici nou? Això està més clar que l’aigua! Però això estic segur que és la voluntat d’absolutament tothom, però abans hi ha una qüestió que jo penso que és fonamental, que és com construïm la relació amb la resta d’escoles del país perquè els estudis de música siguin convalidables. Aquí tenim la complexitat dels tres sistemes educatius, per tant, la negociació es complica.
“Abans de parlar d’un edifici nou, cal saber com construïm la relació amb la resta d’escoles del país perquè els estudis de música siguin convalidables”
I per què és necessari?
Perquè si tenim un alumne de batxillerat, un alumne de segona ensenyança o un alumne del sistema francès o del sistema espanyol que se li reconeix una certa càrrega horària de l’escola, pot voler dir que podríem tenir alumnes aquí a les 3 de la tarda a fer classe. Això automàticament té un impacte en l’ús de les instal·lacions. Si ara l’ús de 3 a 5 és reduït, perquè la realitat és que el gruix de l’alumnat ve dels sistemes educatius, doncs clar, si poguéssim aprofitar aquestes franges és evident que podríem oferir millors horaris i que per tant faríem un ús més intensiu. Això per a mi és com la primera fase, que és una fase que s’ha traslladat al ministeri d’Educació i que sempre hi ha molt bona predisposició en poder-ho treballar i que esperem que en algun moment o altre puguem tenir resultats en aquest sentit.
Abans d’entrar en les convalidacions. Quan diu que hi ha cert marge de creixement, es fixen alguna xifra?
No ens plantegem una xifra perquè al final això és un edifici relativament gran i sí que, probablement, per acollir música que fa soroll d’una aula amb l’altra podria ser millorable, per dir-ho d’alguna manera. Però sí que en certs moments, quan hem tingut alguna necessitat puntual, podem anar a fer classe a la segona planta, per exemple, on assagen els Petits Cantors. Fins fa 3 o 4 anys només assajaven els Petits Cantors, ara aquella aula la fem servir tan intensament com podem i la fem servir tots, maximitzant-ne l’ús. De manera que tenim certes situacions que ens permeten anar controlant aquest creixement. Llavors, sí que és cert que nosaltres hem promocionat molt el creixement d’alumnat de sensibilització, o sigui, particularment de 3, 4, 5 i 6 anys per una qüestió purament estratègica. Aquest any vam iniciar els grups de 3 anys, això ens ha fet incrementar notablement l’alumnat i ja estem veient que, efectivament, aquest alumnat anirà pujant.
“No volem que les xifres siguin boniques, el que volem és generar una societat amb coneixements de música”
Llavors?
Això què vol dir? Que el primer any que faran instrument, que és a 7 anys, és el moment en el qual ja necessites classe, professor, temps... Quan necessitis tot això, aquí sí que vindrà el problema. I ara, el fet d’haver-ho planificat des de baix, ens permet anar-ho veient. Hi va haver un any, si no recordo malament, que només repartíem 19 alumnes amb tot el professorat d’instrument. Aquest any n’estarem repartint 35. És una xifra que per nosaltres és positiva i és indicadora de que hi pot haver un creixement, però també som conscients que no és una qüestió només del creixement numèric, sinó que és una qüestió de sensibilització de la població, de ser presents a les festes tant com puguem, poder ser presents a la vida social i cultural de la parròquia particularment, i també del país, per sensibilitzar. Això també ho fem a través de la Temporada de música, també ho fan a través del Clàssicand, és una feina que, per sort, s’ha anat fent des de fa molts anys, però aquí és on pensem que hem d’anar incidint més, perquè nosaltres no volem que les xifres siguin boniques. El que volem és generar una societat amb coneixements de música.
Ha citat diferents coses de les que volia parlar. Primer. Parlava de les sinergies amb les escoles i la formació dels alumnes. Una de les qüestions pendents era la convalidació d’assignatures per reduir càrrega lectiva. Pel que dia, això encara no és una realitat.
Ens consta que el ministeri està en contacte amb autoritats d’altres estats per poder treballar aquesta situació en relació amb el reconeixement internacional dels estudis.
És a dir, que el reconeixement internacional dels estudis que es fan aquí, tampoc es té encara?
Ara mateix encara no. Però jo també crec, sincerament, que ha de ser una cosa, no dic fàcil, ni dic imminent, però és una situació que es pot donar, perquè ja tenim, pràcticament enllestit el projecte curricular de centre, ens queden alguns serrellets. Hem estat treballant durant tot aquest curs en els programes de les assignatures, que és el que requeria el desplegament del pla d’estudis... Vull dir, tot allò que es va aprovar el 2023-2024 ha anat tenint un impacte en cada curs en generació de normativa -no sé si haurem generat més de 900 fulls de normativa diversa. Tot això va tenint un impacte en el dia a dia del professorat i és important també agrair la feina del professorat en aquest sentit i ara ja ens queda el projecte curricular i poca cosa més.
Per tant, no tenen un calendari concret?
Jo no puc parlar en nom del ministeri que és, evidentment, qui té la capacitat de relacionar-se amb altres ministeris, i per tant no sóc capaç de fer una afirmació en aquest sentit. Jo, el que penso, és que pot ser possible, pot ser viable i factible en un termini relativament curt de temps. Això és el que penso jo a nivell personal.
“Ara estem en un moment tranquil, però és cert que en els moments que hem hagut de contractar a vegades ens ha costat una mica trobar professorat”
Parlava del professorat. Tenen professorat consolidat? Tenen problemes per trobar-ne com passa en molts sectors arreu del país?
A nivell de professorat, nosaltres ja estem en un moment que gairebé fem tot el que hauríem d’estar fent. Per exemple, d’especialitats instrumentals, les que no estem donant és oboè, fagot i arpa, però d’aquelles que formen part de l’orquestra, principalment, ho estem donant més o menys tot. Ara bé, és fàcil que el professorat vingui? Ara mateix com que ja no tenim tanta necessitat de trobar professorat doncs jo crec que estem en un moment tranquil, per dir-ho d’alguna manera. Sí que és cert que en els moments que hem hagut de contractar, a vegades ens ha costat una mica trobar professorat. Hem de pensar que amb aquesta idea, també desencertada, que Andorra està molt lluny de tot, a vegades a cert perfil de persones formades que estan una mica lluny d’Andorra, de les ha de convèncer una mica més, i a vegades sí que és complicat.
És personal fix que pot fer tota la seva jornada laboral aquí? O ho han de compaginar amb feines en altres llocs?
És un dels mals que tenim en el sector de l’educació de la música i tampoc tenim gaire res que ens empari, doncs hi ha especialitats instrumentals per exemple, el violí, més demandades que altres, com el contrabaix. Per tant, això vol dir que el professorat de violí té més números de tenir una feina d’una setmana sencera que el professorat de contrabaix, el de trompa o d’altres més minoritaris. Això fa que hi hagi professorat que el dilluns està aquí, el dimarts en una altra escola i el dimecres i el dijous en un altra. Per tant, tot això complica una mica la vida laboral de tot el col·lectiu de professorat i alhora sí que és cert que ens podem arribar a sentir com que no sigui entès.
“És interessantíssim que arribi a un punt que el professorat pugui, per un cosa tan senzilla com pel fet que ha nascut aquí, poder treballar aquí”
En aquest cas, no és el mateix si vas rodant per Andorra i com a molt baixes a la Seu, o que hagis de pujar de Barcelona a Andorra, perquè suposo que és difícil nodrir-se només de professors d’aquí.
Hi ha una barreja, però sí que és cert que hem d’anar fora. Però al seu moment, per exemple, a Berga, es va anar construint un conservatori que generava resultats i quan comences a veure que els alumnes que han passat per l’estructura ja tornen a ser professors, la roda es completa. I ja ens passa, i és evident que han sortit músics andorrans d’aquesta casa, però sí que hi ha hagut un cert període que no en sortien tants -hem de pensar que hi va haver una crisi important a partir del 2008, que hi ha hagut la Covid i tot això ha tingut un impacte real-, però necessitem que aquesta roda no es trenqui mai, no perquè vulguem que el professorat sigui andorrà o no, el que volem és el millor professorat possible. Però és cert que és interessantíssim que arribi a un punt que el professorat pugui, per un cosa tan senzilla com pel fet que ha nascut aquí, poder treballar aquí i per tant també formem part d’aquest engranatge de construir oportunitats laborals futures en la gent del país.
Justament, li volia demanar això: hi ha prou sortides professionals per aquests músics que s’estan formant actualment?
Jo penso que l’Orquestra Nacional fa una tasca, en aquest sentit, molt positiva i que per tant sort en tenim que hi sigui i que hi sigui per molts anys i que com més anys passin més gran sigui. Perquè fa aquesta tasca, és un generador de mercat laboral dins del mateix país. Sí que és cert, per altra banda, que els músics ja tenim assumit que tenim com dos mercats: l’educació i la interpretació. I si només volem ser intèrprets, jo crec que puc dir que el sud d’Europa, no tot el sud d’Europa però si més no en el context en el qual nosaltres estem inscrits, el mercat laboral com a intèrprets és molt reduït. Això no és Alemanya, i parlo de nosaltres i l’entorn, i per tant jo crec que som un col·lectiu que tenim molt assumit que si volem una certa feina estable no ens podem quedar per aquí a la vora. Però això ens passa a tots, no és que a Andorra passi, això passa a Barcelona, també perquè depèn d’un context més global en el qual la música clàssica continua havent-se de justificar cada dos per tres.
És veritat que ha quedat sempre relegada com una música elitista, que no és per a tothom.
Però per què és així? I ara em ficaré en un debat... però aquí els sistemes educatius hi tenen molt a dir.
Potser perquè la música mai s’ha considerat una assignatura troncal a les escoles.
Ho és, però potser no amb la rellevància que caldria. Jo recupero el que deia abans: jo considero que la música clàssica és un pilar fonamental cultural del marc europeu en el qual estem inscrit. No se’ns acudiria que un nen acabés primer de primària sense saber llegir, i en canvi, en el camp de la música que és un tret distintiu de la cultura europea, se’ns acut que poden acabar batxillerat sense ser capaços de llegir ni una trista nota.
Si no sabem música no passa res, si no sabem matemàtiques és un problema.
És que aquesta és la cosa. Llavors diuen: ‘és elit!’. No, no és elit, és que no se’ns han donat les eines per comprendre-la i és important, perquè en el camp musical també ens passa. La música contemporània, per exemple, si n’has escoltat molta, t’entra millor. Si n’has escoltat molt poca, no. Per tant, hi ha una necessitat de transmetre unes eines per poder desxifrar allò i gaudir-ne, i això és complex.
El projecte ‘Com sona!’, és una eina per treballar en aquest sentit?
Exacte.
“No se’ns acudiria que un nen acabés primer de primària sense saber llegir, i en canvi, se’ns acut que poden acabar batxillerat sense ser capaços de llegir ni una trista nota”
Deia que es voldria estendre a altres escoles. Hi ha possibilitat que es faci realitat?
Jo crec que sí. Tenim algunes reunions pendents amb altres centres per poder-los plantejar aquest ventall de situacions. Des de l’adaptació dels horaris per poder tenir convalidacions, fins a poder parlar de poder fer classes en horari de migdia per reduir l’horari de tard i que, per tant, els nens puguin tenir més temps lliure o més temps per fer els deures o el que sigui, fins al projecte ‘Com sona!’, d’orquestres comunitàries per donar accés a una base d’estudis i de connexió amb la música que, potser, a priori, cert alumnat no tindria.
Andorra pot aspirar a ser referent en la formació musical?
Jo crec que sí. L’Institut de Música ja és un referent a dins del país i ho ha sigut perquè ha tret professionals que estan treballant en llocs del món molt potents i això és molt important. Per tant, per a mi està claríssim. O sigui, el potencial hi és, el treball dels professionals docents hi és, ja han demostrat que ho feien durant els anys d’existència, des del 1980, per tant, no és una cosa que fem de nou, sinó que és una cosa que encaminem amb una normativa diferent. Per tant, jo crec que podem arribar a totes les escoles de la parròquia, que podem anar incrementant l’alumnat, com ja hem fet, i per tant, que hi hagi cada vegada més gent que es dediqui a la música, i al final, que hi hagi cada vegada més gent que hagi adquirit unes capacitats que li permeten gaudir de la música d’una manera molt més intensa, però també d’organitzar-se més correctament, de tenir una capacitat d’estudi en estudis no musicals... Proporcionem una sèrie de capacitats que són un útils per tot. És anar llaurant i anar fent. I per sort, no hi ha ningú que reclami resultats numèrics.
No?
Almenys jo no m’he trobat amb aquesta situació i això és positiu també, perquè els transmetem aquesta confiança d’anem fent, anem treballant, hi ha coses que ens arriscarem més, coses que ens arriscarem menys... Però des del primer dia, al professorat els vaig dir: ‘el que vull és que, de moment, almenys compartim la mateixa via’. Ja no era compartir que el tren anés cap a un costat o un altre, però ens hem anat alineant i ara compartim la mateixa via i que el tren vaig cap al mateix cantó. Ara ens falta que ens alineem amb els trens dels altres. I és un treball que requereix confiança per part de les altres institucions. Sí que és cert que en certs moments encara perceps que els estudis de música potser no són tan oficials com els altres, i això és una cosa que jo nego categòricament. Són estudis oficials, regulats en el marc de la llei qualificada d’educació, i per tant, estem en la mateixa situació que la resta d’estudis oficials del país.
“És cert que en certs moments encara perceps que els estudis de música potser no són tan oficials com els altres, i això és una cosa que jo nego categòricament”
Hi ha algun instrument que tingui més èxit que un altre?
Això crec que passa el mateix a tot arreu. Piano, guitarra... Aquests instruments sovint són molt demandats. Llavors hi ha una part que fem de pedagogia amb les famílies. Tenim 14 o 15 especialitats instrumentals diferents, cadascuna amb la seva idiosincràsia i totes són perfectament vàlides per introduir-se en la música i acabar fent de músic. Fins i tot a vegades aquells instruments que potser a priori poden costar una mica més de ser acceptats per part de la família, que no tenim gaires problemes en aquest sentit sincerament, però que pot costar una mica més, doncs potser perquè són una mica més minoritaris acaben generant també una relació més d’afecte del propi alumne amb l’instrument, però també una possibilitat de tocar més fàcilment en escenaris importants.
A banda de dirigir el Conservatori també dirigeix els Petits Cantors. És dificultós fer compatibles les dues feines?
És complicat, però no tant per la feina en sí, sinó perquè és cert que els Petits Cantors al final beuen d’una tradició molt clàssica i és dificultós trobar alumnat que vulgui participar d’aquesta manera de cantar. Llavors, crec que gairebé ja està enllestit el que es va anunciar en el seu moment que els estudis de música també tindrien la possibilitat de fer-se amb l’especialitat de cor -o sigui que tu puguis gaudir d’un títol de música fent l’especialitat de cor- que era al final l’encàrrec que el comú i els Petits Cantors havien assolit de manera conjunta. Llavors, com he anat dient, han passat una sèries de coses que han possibilitat que, jo crec que en un termini molt curt possible, això ja estigui sobre la taula definitivament. I això és important perquè sempre hi ha nens i nenes que voldrien estudiar música de manera reglada i que només voldrien cantar. Però sí que és cert que hem de seguir treballant, sobretot en el camp dels Petits Cantors.
“Els Petits Cantors al final beuen d’una tradició molt clàssica i és dificultós trobar alumnat que vulgui participar d’aquesta manera de cantar”
Costa trobar membres? Hi ha risc que ens quedem sense Petits Cantors?
No, jo crec que això ho anem mantenint, aquest any vam arribar a tenir 22 persones, tot i que algunes s’han donat de baixa... O sigui, la dificultat és que es quedin. És una feina de picar pedra intensa. Però també penso que és una cosa contextual. La construcció de cors no és la mateixa als anys 80, 90 i fins i tot als 2000 que actualment, i menys els cors clàssics, excepte al món professional, que és una altra cosa. I és una feina d’anar sent persistent, però a poc a poc anem aconseguint el que volem, però sí que és cert que no és fàcil.
Però tenen un prestigi i reconeixement.
Sí, i això també és un pes a sobre, però es reconeix la qualitat i és cert que les famílies que van continuant el projecte estan agraïdes i contentes de poder-hi ser. I això és molt important i molt rellevant. Jo penso sincerament que aquesta situació d’estudis oficials, si acaba sent possible, ens permetrà delinear tots els elements. Perquè sí que és cert que construir un cor amb nens i nenes que a vegades és difícil que llegeixin partitures, doncs és complicat, i encara més en una situació en la qual volen immediatesa, volen coses curtes i ràpides. O sigui, anar amb un cor és una cosa molt pausada i de treball continuat. Llavors, quan s’alineï això, ens ajudarà a construir un millor projecte.
“El que volem és que els nens i nenes gaudeixin de la música tant com nosaltres ho hem fet”
Ja per acabar. Quins reptes situa en el futur més immediat per la Conservatori?
Tornaria al que deia abans de les convalidacions amb els diferents sistemes educatius i homologació. El sistema andorrà no em preocupa, perquè si hi ha voluntat es farà; el sistema espanyola ja té un sistema de reconeixement de les assignatures i l’únic que ha de passar és que l’Estat espanyol digui: ‘aquests estudis són el mateix que els nostres’. Quan això hagi passat, jo entenc que serà d’aplicació tota la normativa que ells ja tenen desenvolupada des de fa temps. I en el sistema francès el mateix. Ja tenen un sistema de reconeixement dels estudis de música, per tant, ja podem arribar en aquest punt. I aquí tindríem el desllorigador, perquè tenim gent que venen aquí vuit hores a la setmana i si el sistema educatiu no els descarrega d’hores, podem arribar a tenir nens i nenes que l’únic que acumulin sigui estrès, quan és evident que els estudis de música estan desenvolupant competències a molts nivells i probablement també competències del sistema de l’escola.
I acabo. Hi ha prou espais per donar a conèixer el treball que es fa al Conservatori en l’agenda cultural del país?
El curs 24-25 vam fer 35 activitats destinades a la ciutadania, a part de les audicions internes, amb un curs que té 36 setmanes. Vull dir, fem molt, i ens esforcem a fer una comunicació prou intensa. I hi ha concerts que són atractivíssims i el 99,9% de les vegades gratuïts. Per tant, ja fem moltíssimes activitats, vol dir, per tant, que també hi ha darrere un professorat implicat en aquestes activitats i potser el que hem de millorar és aquestes estratègies per arribar a que ens coneguin, que probablement, si no fos també per això, no hauríem tingut aquest increment d’alumnat. Però tenim la sensació que ho anem construint prou bé. I al final és que és això, el que volem és transmetre als nens i nenes allò que nosaltres hem gaudit amb la música. O sigui, jo personalment, sempre dic el mateix, vaig deixar de cantar, em sembla, amb 7 o 8 anys. Quan m’hi he tornat a posar, he pogut gravar un disc amb la Rosalía, he pogut anar-me’n a Los Angeles dues vegades.. Vull dir, el que vull per als nens i nenes és que puguin viure això i que cadascú faci el seu camí. A mi no em paguen per tenir més alumnes, el que volem és que els nens i nenes gaudeixin de la música tant com nosaltres ho hem fet i que, a més a més, els servirà per la vida.
La barrera econòmica tampoc existeix?
No. Qui no té recursos per accedir-hi, pot sol·licitar una prestació econòmica perquè li siguin pagats els estudis. Hi ha moltes eines a la parròquia i al país perquè l’alumnat pugui venir a fer música. El que passa és que potser ho hem d’explicar més intensament. Respecte als preus dels conservatoris del nostre entorn, aquí són molt baixos. I ja està bé, si la parròquia pot fer-hi front, perfecte. I també tenim un banc d’instruments, que si no en tens, el pots llogar. Generem aquest espai perquè tothom pugui venir.