Ja de petita era de les que deia que de gran volia ser artista?
Potser sí que de petita, com tots els nens, pensava que seria artista. El que està clar és que sempre m’ha agradat dibuixar. M’agradava i encara m’agrada. Però mai no m’havia parat a pensar en dedicar-me a la interpretació.
Quan canvia el xip?
"Vaig acabar la carrera i vaig dir-me: ‘i ara què faig?’. I vaig arribar a la conclusió que potser era el moment de provar això de la interpretació"
Hi va haver un punt d’inflexió en acabar la carrera, ara fa dos anys. Llavors em vaig dir: ‘i ara què faig?’ Pensava potser en fer un màster en algun altre lloc. Però necessitava pensar-ho millor. Fins que vaig arribar a la conclusió que potser era el moment de provar això de la interpretació. N’havia tingut el cuquet i em volia treure l’espineta clavada. Notava aquesta cosa de… ‘ho vull provar, a veure si se’m dóna bé’.
I s’apunta a una escola privada especialitzada (La Bobina) per fer una formació de dos anys.
Sí, vaig preparar la prova d’accés i hi vaig entrar.
I durant el primer curs… l’agafen a Televisió Espanyola per presentar el ‘Club Clan’ amb els ‘Lunnis’.
Va ser un càsting super multitudinari. Només sabia que era un càsting per a TVE. Mai no havia fet cap càsting i no hi vaig anar pas amb la idea que m’agafarien ni res d’això. Per tant, estava molt relaxada, molt contenta.
Sort que era el primer, doncs.
La convocatòria estava penjada en un ‘suro’ al tauler de l’escola. S’havia de ballar, de cantar… una mica de tot. Vaja, que no m’havien d’agafar ni de conya. Però jo hi anava motivada, molt predisposada. I va ser un càsting molt divertit. Vaig superar un primer tall i després, a la segona prova, ja va ser diferent. Ja hi havia un text, els nervis van aparèixer una mica… però va ser molt bonic.
També va passar-ho molt bé en les gravacions malgrat no tenir massa repercussió.
La veritat és que tot va ser molt ‘guai’. Molt bonic. Van emetre alguns capítols però és cert que no pas tots els que vam enregistrar.
I al segon curs, aquest que va acabar al juny, li apareix, ja amb representant, una segona oportunitat de càsting.
"El món de l’escena està ple d’interrogants, però jo veig aquesta incertesa com el preu que he de pagar per fer el que m’agrada"
Sí, en aquesta ocasió era el meu primer càsting per a una ficció, i em va sortir molt bé. Primer vaig haver de fer un ‘self-tape’ a Barcelona i després em van citar a Madrid.
Sabia per a què era el càsting?
Sabia que era per a una sèrie d’Antena 3.
Quan sap amb qui haurà de treballar, quin personatge farà… perquè a vostè no li faciliten cap guió previ…
Quan estava tot format i tos els personatges decidits, ens van enviar com un dossier on s’explicava una mica tot. Qui era qui…
I entre els ‘qui’ gent de l’experiència de Natalia Verbeke, Cristina Plazas, Miquel Fernández, Oriol Tarrasón o Pep Antón Muñoz. Què tal el rodatge?
Han estat quatre o cinc mesos, però amb una feina intermitent en el meu cas. Tinc un personatge principal però no protagonista i això ha fet que no hagués de rodar amb tanta freqüència. Ha anat tot molt bé. M’he sentit molt acompanyada per tot l’equip.
Deuria ser la júnior.
Per edat?
D’edat i d’experiència.
D’edat no; per experiència sí. Sols havia fet abans això que parlàvem de ‘Club Clan’.
Què tal l’experiència?
Ara pensava en tot el procés… com vaig començar i com he arribat al final. És un aprenentatge molt bèstia, molt xulo. I amb el temps guanyes en confiança i treballes molt més relaxada.
I ara què?
Doncs a seguir ‘a muerte’. De moment anar fent càstings.
No té res en cartera?
Per ara no. Aquesta professió és complicada però tinc paciència.
Veig que té clar que canvia el llapis i l’ordinador pels guions i les càmeres.
Tinc molt clar que vull fer això, que m’encantaria treballar com a actriu sense perdre la faceta d’il·lustradora.
Vaja, que si la fes triar entre el dibuix i l’escena…
"A casa em donen suport en tot allò que faci perquè saben que escolto i sóc responsable; confien en allò que decideixo"
Si fos pel món laboral, em dedicaria a la interpretació. Professionalment prefereixo la interpretació, però continuaria dibuixant a casa malgrat que no exercís el dibuix com una professió.
El món de l’escena, sia teatre, sia televisió o cinema, està ple d’interrogants.
És cert, però jo veig aquesta incertesa com el preu que he de pagar per fer el que m’agrada. No sé si em tornaran a agafar mai més. Però prefereixo fer allò que m’agradi, allò que m’ompli. I de moment em resisteixo a fer durant vuit hores una feina que no m’acabi de convèncer. Jo vull ser actriu i encara és aviat per frustrar-me.
I a casa què diuen?
Em fan suport en tot allò que faci perquè saben que escolto i sóc responsable. Confien en allò que decideixo.