Com neix Stella Mons?
Jo no hi era a l’inici, van ser cinc amigues que veient certes notícies o coses que sortien es van adonar que representaven a tothom, que hi havia gent que pensava diferent del que es veia a les notícies. Parlo d’una cosa general. Llavors elles van muntar un grup de WhatsApp, deu fer uns tres anys o així i amb el boca-orella es va anar fent cada vegada més gran. El que feien amb aquest WhatsApp era organitzar trobades o activitats. Jo hi vaig entrar fa uns dos anys i hem organitzat conferències i diverses activitats.
Quin és l’objectiu d’Stella Mons, concretament?
És defensar i divulgar i protegir la vida, la família, tot el que són els valors cristians, que són els tradicionals que hem tingut la majoria, i la dignitat humana. Llavors, què fem? Vam començar fent conferències, vam fer una conferència amb el Pablo d’Ors, que és un escriptor bastant reconegut, vam fer una conferència amb el Víctor Küppers, va venir l’escriptor Pep Borrell, hem tingut una professora de la UIC per parlar de dones empoderades...
És a dir, que toquen temes que van més enllà d’una qüestió de fe com podrien pensar alguns.
El fet que tinguem fe, més o menys, és una cosa pròpia de cadascuna. Nosaltres tenim clares unes coses molt concretes, que són la defensa de la vida, la defensa de la família i els valors cristians, que representen també la solidaritat. Per exemple, quan hi va haver la dana a València, al cap de quatre dies nosaltres teníem un cotxe ple a baix, abans que tothom es mobilitzés. És a dir, el que nosaltres entenem com a valors cristians, la solidaritat, l’empatia, ajudar el desvalgut, si se l’ha d’ajudar econòmicament o anímicament... No és un tema només de fe.
“No tothom pensa igual que les que surten amb pancartes a les manifestacions; hi ha un altre grup de gent que fins ara érem silenciosos, que no pensem igual i que se’ns ha de tenir en compte”
Partint dels valors que defensen, han intentat moure’s a nivell polític, per reunir-vos i expressar la vostra opinió o desacord amb algunes de les polítiques que se segueixen?
Nosaltres veiem que ara té una deriva política tot aquest tema i evidentment ens preocupa, però tenir nosaltres la iniciativa d’anar a parlar amb els grups polítics no ens ho hem plantejat. Normalment els grups polítics no es defineixen gaire en segons quins temes, però jo crec que el fet que se’ns vegi, hem sortit a alguns mitjans i hem fet un esforç perquè se’ns vegi, no parem de sumar noves incorporacions. Ara bé, els polítics que són els que finalment fan les lleis, crec que s’adonaran que no tothom pensa igual que les senyores que tenen de l’ADA o les senyores que surten amb pancartes i van a fer manifestacions; que hi ha un altre grup de gent que fins ara érem silenciosos, crec jo, i que no pensem igual i que se’ns ha de tenir en compte. Ja està. I si ens demanen alguna cosa, evidentment, explicarem el que calgui. Però nosaltres, iniciativa política, no la tenim.
Quanta gent són ara al grup?
75. Crec que som l’associació que tenim més dones.
Tot dones?
Sí, perquè va començar com a dones i tot i que en un moment donat ens vam plantejar... Però sap què passa? Que fem dos dinars a l’any, fem trobades perquè hi ha gent nova que arriba a Andorra i es troben molt sols, i això ajuda a que et coneguis, que comparteixis, crear una miqueta més de comunitat, que vegin que no estan soles. I també hem fet dues o tres peregrinacions i és com més fàcil si som dones. A més, ens entenem molt bé, vam començar sent dones i no tenim pensat res més. I dones de totes les edats, perquè ara fa dues o tres setmanes ens van entrar una de 24 i una de 26 anys, així que la gent jove està començant a pujar.
Això també li volia demanar, perquè a vegades són creences o valors que s’associen només a la gent gran.
Jo crec que a l’associació la majoria tenen entre 40 i 50 anys. I ara ens estan entrant un grup de joves perquè, bé, han vingut a alguna activitat, se senten identificades amb el que fem, i llavors diuen també vull entrar. Al final nosaltres intentem fer alguna activitat o formació un cop al mes, ara vam fer una conferència amb un metge d’Andorra que és molt sensible amb el tema avortament i érem 25 o 27. Per tant, si ve algú i li interessa, doncs sumes altres. El següent que farem és una formació online sobre com comunicar la fe, també projectarem la pel·lícula ‘Solo Javier’ que l’hem encabida en les conferències quaresmals i que explica una història que està molt bé sobretot per la gent jove.
Han detectat si està ressorgint tot aquest idealisme cristià i catòlic entre la gent jove?
Sí, hi ha un acostament a Déu. Van començar amb l’espiritualitat i ara, no ho sé, ho veiem tots als diaris, amb els cantants, amb el Canòlich Music que s’omple sempre, amb el Hackuna a Madrid, que en una trobada que van fer hi havia 6.000 joves i no era només una trobada de música, també parlaven de temes de conversió. I clar, la gent jove ara s’ha quedat com impactada en això.
Potser per com van les coses al món, es necessita tornar a buscar...
Referents.
Sí, referent o uns valors o alguna cosa en què creure.
O tornar al que s’ha vist. Sí, potser és una cosa personal meva, però jo penso, no com a associació, jo com a persona penso: quan ets jove tens una manera de pensar i de gran canvia. Hi ha molta gent gran que no ha anat mai a missa, per exemple, i després van a missa. Els passen coses o reaccionen o pensen allò que els van dir en un moment donat... Ara això és una cosa de la gent jove.
Està clar que alguna cosa es mou, perquè si les joves també les venen a buscar...
Sí, és que ho volem. Com deia abans, una de 24 i una de 26 que van venir fa tres setmanes i tenen algunes amigues que potser també vindran perquè els interessa el que fem i els agradaria seguir fent coses amb nosaltres.
“Nosaltres som una associació de dones que defensem les mateixes coses que pot defensar l’Església, però no vol dir que siguem dones d’Església”
Si no hi hagués hagut tot aquest moviment amb idees tan oposades a les seves, per exemple amb l’avortament, potser no hauria sorgit Stella Mons.
Un tema d’acció-reacció? Alguna cosa hi deu tenir a veure, no ho veig directe, però evidentment quan comences a llegir al diari que totes les dones volen tal, dius: ‘Jo no. M’estan englobant en un grup que jo penso diferent i ningú diu res’. És una miqueta com en la política, imagini’s que només hi hagués una política, tothom d’esquerres i que ningú de centre o de dreta. És possible que sigui una miqueta, però sense voler tampoc, perquè fa tres anys i mig que va començar el WhatsApp i fins i tot ens dèiem un altre nom. Al final vam decidir fer l’associació perquè vèiem que a la gent li interessava les coses que fèiem, les informacions i trobades els agradaven, i vam decidir fer una associació i seguim amb això.
Es pot ser una dona moderna, lliure, alliberada, empoderada dins d’uns valors com els que defensa Stella Mons?
Jo em considero una dona lliure, alliberada no sé què vol dir, però lliure està claríssim que ho soc. Evidentment. A mi a vegades em pregunten: ‘Però tu ets consideres feminista?’ Home, si per tu feminista és que reconeguin la meva feina o la meva responsabilitat i que sigui igual que tothom, evidentment que soc feminista. El que passa és que el feminisme ha anat canviant amb els anys, va aparèixer d’una manera i ha anat canviant i ara sembla que sigui moltes altres coses que no és el que és el feminisme real.
I com a dones d’Església, per dir-ho d’alguna manera, o de fe, estan satisfetes amb el paper que se li dona a la dona dins de l’Església?
Nosaltres som una associació de dones que defensem les mateixes coses que pot defensar l’Església, però no vol dir que siguem dones d’Església.
Entec el matís, una cosa és la institució i l’altra...
Església ho som tots, totes les persones que som catòlics i més o menys practicants, o que estem batejats, formem part del que diuen l’Església, que això és l’Església en realitat. Després hi ha la institució, que existeix des de fa dos mil anys, ells segueixen així, nosaltres no tenim opinió sobre això.
És a dir, no tenen com a lluita pròpia perquè el paper de la dona dins la institució sigui diferent al d’ara.
Nosaltres ni fem ni desfem ni opinem. Si el Papa decideix nomenar, entre la gent de responsabilitat del Vaticà, dones, doncs ens sembla perfecte. Tampoc ens agrada que nomenin dones en un consell d’administració d’una empresa perquè s’ha de complir una quota. Al final si vals i pots fer-ho...
Però una dona hauria de poder fer missa. Les capacitats les deu tenir igual que un home, no?
Clar, és que si entrem en el tema de la fe... Jesús tenia 12 deixebles que eren 12 homes. I a partir d’aquí els va dir que evangelitzessin i que fessin ells això. Per tant, van ser 12 homes i segueixen sent els homes.
I no es pot canviar? Potser també com un element que pot fer que algú se senti exclòs, com a dona, perquè no se la valora.
Jo em puc sentir identificada i sentir que se’m valora molt perquè la persona més important després de Jesús és la Marededéu i és una dona. Doncs ja està. Però estem entrant en temes de fe i són personals i no de l’associació.
Però deuen estar lligats, potser són qüestions sobre les quals poden reflexionar.
Però nosaltres no reflexionem sobre si està bé que l’Església tingui dones o no a dins dirigint. És una cosa que ens és igual. L’Església està allà, nosaltres estem aquí, nosaltres no formem part de l’Església. És diferent. Això és un grup laic, no depenem de l’Església, el que passa és que evidentment coincidim amb certes coses que nosaltres defensem i que l’Església també defensa, però no som una branca de l’Església ni molt menys, defensem altres coses.
“Evidentment amb la violació tens un trauma, però si avortes aquell trauma no el trauràs”
Parlava abans de la vessant solidària. Quina ajuda donen? Com veuen la situació social del país pel retorn que puguin tenir?
A nivell d’ajuda de les persones no ens arriba la gent que no pot menjar, però sí que ens va arribar una noia que només per aquest cas ja va valdre la pena crear l’associació. Era una noia extracomunitària que treballava a Andorra des de feia quasi tres anys i es queda embarassada. Llavors la seva parella li diu que avorti, que no ha de tenir la criatura. Com que ella el volia tenir, ell va marxar del país i la va deixar penjada, al carrer, sense pis perquè tenia el contracte a nom d’ell. Per sort ella tenia feina, però va tenir un inici d’embaràs molt dolent, no podia anar a treballar cada dia, i a part del disgust del que li passa, se n’ha d’anar a viure en una habitació d’hotel amb les seves coses. Com que ja feia tres anys i escaig que vivia aquí, comença a buscar si algú li pot donar un cop de mà perquè se sent insegura i no sap què fer. Volta una mica i no li diré els departaments on va anar, però a tot arreu li donaven el numeret perquè anés a avortar. Fins que va anar a parar al Raonador del Ciutadà i ell va pensar amb nosaltres perquè ens havíem presentat i ens coneixia, i ens la va portar. El primer dia ja érem 7 o 8, vam parlar-hi, es va sentir acompanyada i tant bé... No sabia què fer i li vam dir: ‘No et preocupis, nosaltres t’ajudarem per tenir la criatura, el que sigui’. Diners en tenia perquè havia estalviat, però es trobava sola, i tot i estar dos o tres mesos en un hotel, si no es trobava bé l’acompanyàvem al metge, una que vivia a prop li portava sopa i la feia sortir... Van ser coses puntuals però que ella, després ens deia que s’havia sentit molt acompanyada i va fer que seguís amb l’embaràs. Va estar dubtant molt molt molt sobre avortar i al final no ho va fer i ara al febrer tindrà la criatura. Només això, és el que ens dona valor per haver creat l’associació perquè al menys un l’hem pogut salvar.
Per tant, estan centrades en donar suport a persones que es puguin trobar en aquest tipus de situacions?
Sí, perquè nosaltres creiem que hi ha una manca, aquí a Andorra, de suport a la dona embarassada. En l’àmbit econòmic, emocional, social, no hi ha ajudes. Això ho hem vist, nosaltres inclús hem fet un petit protocol que li hem enviat amb el Raonador perquè sabés realment el que hi havia, i si podem donar suport estarem encantades. Però creiem que la dona que es queda embarassada no té l’oferta. Govern li dona una oferta, però no li dona l’altra. Si n’hi ha per una banda, que també n’hi hagi per l’altra perquè segueixi amb l’embaràs i no existeix. Nosaltres respectem aquella oferta, però pensem que hauria d’haver-hi l’altra, d’ajuda. També perquè segueixin l’embaràs, i no existeix.
Que hi hagi més recursos?
Sí, però no només econòmics, també anímics. Que tinguis un psicòleg... Hi ha uns centres a Espanya que es diuen Hogar de María que fan això. Tenen metge, psicòloga, llevadora... per les dones que volen tirar endavant un embaràs i no tenen recursos econòmics, que necessiten que algú els doni un cop de mà des de tots els punts de vista i aquest centres ho fan. Això seria l’ideal per a nosaltres.
Vostès són totalment contràries a la despenalització de l’embaràs?
Nosaltres som provida. La vida està a la Constitució andorrana. La Constitució ho diu ben clar, en totes les seves fases, defensa la vida. La Constitució és la llei marc, que va ser votada pel poble andorrà i això li dona sobirania. A partir d’aquí...
I no està bé que pugui estar regulat, despenalitzat i que cadascú esculli? Si és un tema de fe...
No és un tema de fe, la defensa de la vida. La vida és un dret fonamental que el defensa la declaració de drets humans, que estan quasi tots els països del món allà. I, a més a més, nosaltres, a Andorra, la tenim a la Constitució. La vida no és un tema de fe és un dret fonamental. Hi ha una sèrie de drets que estan per sobre dels altres i la vida està per sobre de tot.
Però regular-ho no vol dir obligar ningú a fer-ho.
Evidentment.
Llavors, no estaria bé que el país pugui alinear-se amb els drets que les dones tenen reconeguts arreu del món i que puguin escollir?
És que ja escullen.
Però escullen sota el pes de saber que aquí és un delicte penal.
Sí, perquè en un moment donat el poble andorrà va votar una Constitució que deia això.
Però les Constitucions es poden canviar.
No ho sé, això és un tema dels polítics. Amb una majoria qualificada m’imagino que es pot canviar. Però nosaltres anem en positiu, no anem en negatiu. Nosaltres defensem la vida. Si tu dius jo defenso una altra cosa, d’acord, ho respectem, però hi ha d’haver gent que sàpiga que nosaltres seguim això i que no tothom pensa igual.
Li demano perquè quan parlem de despenalitzar es parla en relació amb els tres supòsits bàsics que són circumstàncies molt concretes, complicades i molt dures, segurament. Si a algú li violen la filla i es queda embarassada, ha de tirar endavant aquell embaràs fruit d’una violació i que tota la vida més aquella criatura li recordarà?
El tema de la violació és el pitjor de tots, el cas més complicat, perquè tothom es posa a la pell de la meva filla, d’entrada.
O puc ser jo.
Sí, però és diferent. Però el tema de la violació és complicat, però aquella persona ha tingut un trauma perquè l’han violada. Però jo crec que aquella persona en comptes de dir-li: ‘desfés-te d’allò i oblida’, que no se n’oblidarà mai d’aquell trauma, el portarà de per vida. Si a més, avortes, no n’hem parlat però l’avortament pot crear un trauma, de fet, a moltes dones els genera conseqüències psicològiques al llarg de tota la vida i moltes se’n penedeixen i ho recorden sempre. I n’hi ha algunes que fins i tot tenen conseqüències físiques i no poden tenir més fills. Evidentment amb la violació tens un trauma, però si avortes, aquell trauma no el trauràs. Hi ha hagut bastantes persones que han tingut el bebè i l’han donat.
Això tampoc és ideal.
Evidentment, davant d’una violació, ideal res. Hi ha una advocada provida, que es diu Rebecca Kiessling que ella és nascuda d’una violació. I diu: ‘Jo no mereixia la mort pel crim del meu pare’. Ella explica que la seva mare va decidir tenir-la tot i la violació, amb la idea de donar-la, però després va ser incapaç de fer-ho. Explica que en veure-li els ulls va dir: ‘Ella sí que em sanarà del trauma que vaig tenir’. Per tant, a vegades no tot és tan blanc o negre. No totes les persones reaccionen igual, és un trauma, evidentment, és terrible, la violació és el pitjor que hi ha, però és així.
O haver de triar entre la mare o el fill, que es pot donar la circumstància.
Això passa normalment en temes d’accidents... Però això no és un tema d’avortament. La finalitat del metge és, quan té a la pacient a l’hospital, és salvar vides. Ell ha de salvar les dues vides, és un tema mèdic, i si pel que sigui veu que salvant la mare la criatura acabarà morint, això serà una conseqüència no desitjada, però no és un avortament voluntari. Es ven com un si el metge hagi de decidir això o allò, i no.
Veient els darrers missatges del Papa i que Govern reconeix que el camí és més estret del que semblava fa uns mesos, no sé si pensen que finalment no arribarà la despenalització.
Nosaltres com ja vam dir fa uns dies estem alineades amb el que deia el Papa. Al final està defensant la vida, la dignitat humana. No sé què més vol que li digui.
Es deuen sentir més còmodes amb aquesta direcció.
Sé que estaven amb uns informes per si es podia despenalitzar sense que això comportés que es fessin avortaments a Andorra. La veritat és que aquest informe se’n parla però no l’hem vist. Potser el dia que el veiem podrem opinar però tampoc és un tema del qual Stella Mons hagi d’opinar. Nosaltres defensem la vida i la mort amb dignitat.
Per tant, tampoc eutanàsia.
No, evidentment.
Les ha sorprès que el copríncep emèrit digués que amb una sola firma es pugui solucionar.
No sé si això és tal qual surt als diaris, jo no he sentit l’entrevista. A mi m’ha sorprès, però és un tema meu. Bé, a Andorra ja es va aprovar el divorci així, però és clar, una cosa és el divorci i una altra despenalitzar l’avortament.