‘Negre sobre Blanc’ és el seu primer àlbum. Com ha viscut el procés creatiu i com està vivint ara l’estrena?
És el meu primer àlbum en solitari, perquè jo abans ja havia tingut altres formacions musicals, fa molt temps. Però, és veritat que ara he estat en silenci durant molts anys i el piano sempre ha sigut un instrument que m’ha acompanyat des de ben petit. I ara he sigut pare i en aquell moment vaig tornar a sentir ganes de retrobar-me amb la música, i de sentir-me sol davant del piano. Llavors, volia gravar totes aquelles cançons que jo ja tenia mig en ment, però no ho he materialitzat fins ara. Doncs, ha sigut una miqueta això: retrobar-me amb la música, amb l’instrument del piano que sempre m’ha acompanyat. Realment tampoc hi ha un perquè. Simplement és la meva història personal, però, amb música, en un moment de la vida en el qual he trobat les forces per fer-ho sol.
Llavors, el fet de ser pare és el que l’ha motivat a fer música, bé, a tornar a fer música?
Sí, és el fet que m’ha realment motivat a dur a terme aquest projecte i finalitzar-lo.
Com és que ha decidit fer un àlbum únicament de piano i no ha decidit introduir altres instruments?
Bé, aquest és una mica aquest retrobament amb la música. Volia fer un disc molt íntim i més personal. Llavors, aquest ‘tu a tu’ davant de l’instrument crec que era la millor manera de fer-ho i d’ensenyar aquesta part més íntima meva, que no havia aflorat encara. Per això vaig decidir de fer aquest àlbum només en piano, per intentar connectar amb la gent. Només escoltem una sola veu, un sol instrument i és un llenguatge més directe per qui ho escolti.
El disc és bastant breu i les peces són relativament curtes, però no ha de significar necessàriament que el missatge sigui menys punyent. Li va costar decidir què hi entrava i què quedava fora?
En aquest disc, la música és com un espai compartit, accessible, intento que sigui el més honest possible. Llavors, he fet cançons curtes, cadascuna amb la seva història i cadascú segons el títol també ho pugui interpretar a la seva manera. La idea és que cada peça parla d'un moment concret, d’una emoció més concreta i, per això, no duren poc més de tres minuts cada peça. Volia que fos una música fàcil d'escoltar i que invités també a estar tranquil. És una mica el sentiment que jo he retrobat i que volia transmetre.
De totes les peces amb quina s’identificaria més? Quina diria que és la seva preferida?
Uf! No ho sé, això és molt complicat. Són peces que fa anys que tenia... De cop, ha sortit un àlbum amb 9 cançons, però ja feia temps que hi treballava d’alguna manera.
Una mica totes?
Però, en tot cas, la que tanca el disc representa una mica l’arribada del meu fill. És un punt transformador a la vida de qualsevol persona que ho experimenta. Potser aquesta diria que és la que més m’agrada.
A l’hora de composar, com comença: s’inspira en una emoció o tens una idea musical preconcebuda?
No, la veritat és que començo a tocar i, a vegades, tinc una frase o una melodia que m’agrada. Em poso davant del piano i miro com poder donar-li una continuïtat, com la puc arreglar una mica, com la puc estructurar i em deixo emportar una mica per això. Però, sempre ve d’una primera idea, d'una ‘impro’ o d’alguna cosa que em ve al cap. I, després, ho faig amb el piano. En aquest cas, ha sigut una mica així: tenia una idea d'aquesta melodia i després la vaig anar a construir fins a fer la cançó. Són cançons que tenen també variacions, algunes són més lineals, altres tenen canvis... de manera que dins d’allò senzill no es fés ni pesat ni avorrit, sinó que hi haguessin diferents matisos.
Per tant, l’àlbum es pot seguir com un procés lineal o cada peça té com la seva història?
Cadascuna té les seves diferències a nivell tonal o rítmic. Sempre hi ha el mateix estil meu, que és el que m’agrada, i retrobo moltes de les meves referències. Però, cadascuna, més o menys funcionaria sola.
També és fotògraf i productor audiovisual. Què pot transmetre amb les fotos que no pot transmetre amb el piano, o a la inversa?
Això és una cosa important perquè jo, a nivell professional, em dedico al llenguatge visual. Jo he estudiat Belles Arts, ara soc fotògraf i em dedico a la publicitat. Però, la música sempre és un element que va de la mà del llenguatge visual. I a la meva part més personal de producció fotogràfica, que treballo molt amb el blanc i negre, el contrast. Aquest disc, ‘Negre sobre blanc’, com ja ho diu el seu propi títol, és com un afegit més a la meva trajectòria. En aquest cas, sí que és un projecte més musical, tot i que estic treballant en acompanyaments visuals. Per exemple, la portada també l’he dissenyada jo. És un element més que suma a la meva part més artística.
Aquesta és, doncs, la metàfora del títol de l'àlbum?
Sí. ‘Negre sobre blanc’, a banda que, gràficament, són les notes del piano: les negres i les blanques. És com escriure una història sobre un paper blanc, o, més enllà, el que seria amb fotografia, el blanc i negre. La música per mi és com aquesta història de ‘Negre sobre blanc’. Jo crec que, per mi, el més important és que aquest àlbum acompanya el meu imaginari artístic de blanc i negre, però amb la part musical. No és que de cop m’hagi ficat a tocar el piano, sinó que l’he tocat tota la vida, en èpoques més, èpoques menys. I, ara és una de les que he retornar amb l’instrument.
Aquest debut discogràfic el veu com un punt de partida per encetar nous projectes musicals, o com un projecte puntual?
Jo crec que és un punt de partida. Ara que ja he obert l’aixeta, segurament, seguiré fent coses. Però, la meva intenció és anar en paral·lel, és a dir, continuar amb la meva part personal dins de la creació, no tant la part comercial. Poder seguir desenvolupant el que m'agrada fer realment, que és la fotografia artística i també la música, clar.
A banda del piano, toca algun altre instrument?
Sí, toco la guitarra.
En un futur, es planteja tocar altres instruments o, bé, altres gèneres en un futur?
No ho sé. No sé què faré en un futur. Jo sé d’on vinc. Jo abans tenia un grup de ‘metal’, com de ‘hardcore’ fa molts anys. He estat molts anys parat. Però, també fa deu anys a França, vaig tocar el piano amb una noia rapera, que havia fet col·laboracions amb altra gen. Però, he estat deu anys parat i ara és com que he tornat amb aquest projecte. El piano ha estat amb mi des que tenia dos anys i continua sent un instrument que, per mi, és molt profund i que espero m’acompanyi molts anys més.
Té uns inicis bastant variats.
Sí, una mica (riu).
Per acabar, quin és el missatge final que vol transmetre amb aquest àlbum?
La meva intenció és que la gent pogués trobar en aquell moment del dia que necessita estar amb si mateixa i tranquil·la una música que la faci viatjar i pensar de manera introspectiva, però sense caure en una cosa massa holística, sinó més directa i senzilla.