‘Göteborg’ ha estat l’obra amb què ha tornat al teatre després de força temps i també, l’ha fet tornar cap a Catalunya després d’una temporada llarga movent-se per Madrid. Com ha anat aquest retorn?
Sí, bé, els actors i les actrius anem allà on ens criden. És a dir, la feina no és al lloc on tu esculls, sinó que ella t’hi porta. I fa uns quants anys que he anat empalmant molt audiovisual, i sobretot em sortia a Madrid i em sortia a altres llocs d’Espanya, vull dir que he estat voltant bastant. I sí, fins i tot vaig estar un temps instal·lada allà. Però s’han donat les circumstàncies que hi ha hagut aquesta obra de teatre, que ara torno també a la sèrie del ‘Com si fos ahir’, i de sobte ara em surt tota la feina aquí. Molt feliç, perquè tinc una filla ja començant l’adolescència que crec que necessita molt que estigui amb ella. Per tant, jo estic molt feliç de poder tornar a casa i també parlar amb la meva llengua.
“’Göteborg’ és una història bonica perquè parla de les segones oportunitats que són aquelles que fan més por”
L’acollida de ‘Göteborg’ a Barcelona, a la sala Villarroel, va ser molt bona. Ara esteu immersos ja en una gira que us porta arreu de Catalunya. Estan satisfets de com està funcionant?
Molt, moltíssim, moltíssim. Mira, l’acollida a la Villarroel, quan és una obra de teatre que no té, diguem-ne, precedents, perquè no s’ha estrenat mai, i per tant no saps si és una obra de teatre que agradarà o no, la veritat és que teníem la incògnita de si la gent vindria. I no només va venir, sinó que va ser un èxit que ens plantejàvem fins i tot de fer una segona temporada. Després ja vam arrencar la gira, la gira sempre ha estat súperplena, la veritat, també molt bona acollida, i la veritat és que molt contents, molt contents d’explicar aquesta història, i ara també la felicitat de la Berta [Rabascall], que ha rebut el Premi a Actriu Revelació. Estic molt contenta per ella i per tot l’equip, i a més és que ja veuran, però és que tenim un planter de joves que pugen amb molt de talent.
Precisament li volia demanar: el teatre català viu un dels seus millors moments?
Sí, sí, és un moment extraordinàriament bo, crec, comparat amb fa 10 o 15 anys, no? O sigui, és increïble veure les sales, potser no totes les sales, però sí que et diria que un 70-80% de sales els va molt bé, tant a la pública com a la privada, i jo crec que això sempre és una notícia molt bona i molt encoratjadora per totes les companyies que comencen, que estan lluitant des de baix, perquè penso que tenir ja el públic guanyat et dona com un impuls, de dir, és difícil fer teatre, és difícil mantenir-se en el teatre, però sabent que ens recolza el públic, que la gent hi va, és una meravella. Jo, quan vaig començar, a les companyies joves sempre hi havia la incertesa, agradarà o no agradarà, vindrà la gent, potser no vindrà ningú? I ara crec que a nivell de formació la gent també està molt, molt sobradament formada i això també es nota a l’escenari. Hi ha molta creativitat, hi ha molta innovació, hi ha moltes ganes d’explicar-nos i d’explicar coses, hi ha tipus de teatre diferents, potser crec que s’hauria d’apostar una mica més pel risc. Hi ha temes que es podrien tocar més, però ja es va fent, vull dir, que crec que estem en un moment molt bo, molt bo.
Li falta més empenta al sector audiovisual?
No, jo penso que el sector audiovisual en el cinema, que jo també hi estic molt, viu un moment, o ha viscut, perquè ara em sembla que ens frena una mica, però tot el planter de dones directores joves que han sortit, i quan dic la paraula jove no vull deixar de pensar que hi ha directores d’una certa edat que també haurien d’estar fent com a mínim una pel·lícula a l’any, perquè penso que s’han d’explicar històries d’edats diverses i de diversitats culturals. I jo crec que el cinema català també ha viscut, potser no tant de públic, és a nivell creatiu, un moment boníssim. La prova és que els festivals de cinema arreu del món premien aquestes pel·lícules. I l’any passat es va fer una retrospectiva de cinema català fet per dones a París. Llavors, de sobte, el cinema fet aquí de sobte té molt talent. Ara hi ha una pel·lícula, que és la dels Javis, que sembla que viatja cap als Òscars, i la directora de fotografia és catalana, part de l’equip és català, ja li va passar l’any passat a Sirat... Vull dir que de sobte hi ha un planter de gent que està pujant amb una formació tan potent i amb una creativitat i amb unes ganes d’explicar... És veritat que a nivell de públic, el teatre té un moment molt dolç. I crec que el cinema ens l’hauríem de guanyar. Hauríem d’aconseguir que el públic que va al teatre també anés a les sales de cinema. Jo penso que és una lluita que s’ha d’anar fent a poc a poc.
“He rebut tants ‘no’ a la meva vida en càstings i tants ‘si’, que he après a no prendre-m’ho personalment, que no m’hi vagi la meva autoestima”
No sé si coneix una mica la realitat andorrana, pel que fa a la presència d’actors, també a niell de creativitat, perquè també es viu un bon moment amb un sector que va emergint.
Sí, sé que s’està fent. Sé que hi ha un planter de gent que a més solen venir bastant a Barcelona. Solem tenir bastanta relació. El problema que jo tinc és que puc veure pocs muntatges perquè entre la meva feina, que treballo tots els caps de setmana fent bolos, després entre setmana estic en el ‘Com si fos ahir’ i tinc una filla, no tinc tanta oportunitat per anar a veure el que m’agradaria veure. Em sap greu perquè jo fa anys, quan no tenia família, anava a veure tot el que podia i ja m’agradaria! Però sí, sí, soc conscient que s’està treballant també molt bé aquí al Principat i que hi ha molt talent i que a més al compartir la llengua la veritat és que hi ha com una relació molt de tu a tu.
Parlem una mica de l’obra, aquest ‘Göteborg’ que parla d’històries d’amor, però també de segones oportunitats. Al final, és un tema universal, segurament, aquesta llista de ‘i si...’ que tenim tots i que deu compartir bona part del públic que els ve a veure.
Sí, jo crec que és una història bonica perquè parla de les segones oportunitats que són aquelles que fan més por. Perquè sobretot en el tema del terreny emocional, quan has quedat ferit per alguna circumstància, com és el cas d’aquesta parella, que de jovenets va passar una cosa i es van separar, i al cap de 30 anys hi ha una segona oportunitat per un fet que ja veuran. Aquestes segones oportunitats que són per mi les més valentes perquè és tornar-te a obrir una ferida, però donar-li en aquell espai que tu hi creies molt, una visibilitat i una credibilitat i tornar a picar una porta que fa por. Crec que és molt bonic veure el recorregut dels dos personatges, que en aquest cas són quatre actors que els interpretem, perquè són els joves i els adults. I jo crec que és bonic, i crec que és la part que ha enganxat de ‘Göteborg’, que tots tenim aquests ‘i si...’ a dins nostre, i si això hagués passat d’una altra manera? I si jo no hagués estat tan poc encertada en aquell moment? Què hauria passat? I aquests ‘i si...’ els tenim tots a dins, per això ressona molt a les persones, i a totes les edats.
Si?
És curiós perquè la meva filla de 13 anys l’ha vist diverses vegades i s’identifica molt amb els joves, perquè viu les coses per primera vegada, la il·lusió, el primer petó... I els adults ho revivim, això, i ho vivim amb la mateixa emoció, perquè l’hem viscuda, i que encara que siguis adult les coses també les vius per primera vegada, encara que siguin revisitades. És una segona primera vegada d’un dolor que torna a ser viu, en aquell moment, un dolor i un amor.
“En realitat molts de nosaltres érem neurodivergents, o ho som i no ho sabíem, ningú ens va diagnosticar i vam patir-ho en silenci”
Com deia, l’obra té aquesta part de veure el personatge d’adolescent i també d’adult, que permet veure com vivim les coses en un moment vital o un altre. Perquè no té res a veure com sentim les coses quan tenim 18 anys que quan en tenim 40.
Totalment. Una de les coses que sempre dic de fer anys, en el meu cas, que m’agrada molt, és que jo m’identifico molt amb la Berta [Rabascall] i amb el Jan [Mediavilla], perquè ells ara tenen molt el patiment de les coses, i si no surt aquesta feina? I si...? Tots els ‘i si...’ dels patiments. Jo ara, amb una perspectiva més adulta, com que he rebut tants ‘no’ a la meva vida en càstings i tants ‘si’, sé que he après a donar-li un espai de tranquil·litat, de no prendre-m’ho personalment, de que no m’hi vagi la meva autoestima. I el mateix passa amb les parelles i tot, els ‘i si...’, els patiments de quan jo tenia 20 anys, de si aquesta relació funcionarà, de si em deixaran, de si no em deixaran, de si hi ha una altra persona... Tots aquests ‘i si...’ feien molt mal, els recordo amb molt de dolor. I quan ja passes una etapa, ho relativitzes tant, jo crec que fer anys és meravellós per això, perquè et dona aquesta perspectiva i aquesta tranquil·litat. També t’ho has de currar, també hi ha molt de curro intern, però crec que sí, i a la obra hi són, aquests dos pols, tot i que ells van a tope, van a fons quan decideixen saltar-se les normes i entrar a un concert, ho fan, van a tope. I això també és l’impuls que jo recordo quan jo tenia aquesta edat, que és un impuls que amb el temps el vas perdent, també. És com que ara tot és més pensat, tot és més meditat.
I la gràcia de poder tenir aquest diàleg entre el jove i el gran. Qui de nosaltres no ha pensat què ens diríem si ens tornéssim a tenir al davant amb 18 anys? O que segurament el nostre ‘jo’ de joves ens diria: ‘deixa’t estar de donar voltes, tira endavant i no t’ho pensis!’
Sí, sí, és meravellós. Hi ha un moment en què es produeix aquesta màgia que tant de bo tots els éssers humans poguéssim fer. A qui no li agradaria tornar enrere i dir-li a la seva ‘jo’ en aquell moment que va patir tant que les coses no van acabar sent tan greus. Al final a tots ens agradaria, sobretot per llepar-nos les ferides i per poder abraçar-nos, abraçar-te al teu ‘jo’ de 10, de 12 de 15, de 20, poder-lo abraçar és un exercici meravellós i aquí al teatre, com que sabem que hi ha aquesta màgia, es produeix i crec que és un moment molt catàrtic per la gent. Et revisites a tu mateix de jove.
Tenen l’afegit que interpreten uns personatges que en més d’una ocasió he vist que defineixen com a neurodivergents. Serveix també per posar-nos cara a cara amb situacions del dia a dia que no tenim prou presents?
Sí, la gent de la meva quinta, els que ara tenim 40 i pico 50 o 50 i pico, que hem sigut pares i mares a les edats que hem sigut pares i mares, ara ens adonem que hi ha una cosa que està molt millor que quan nosaltres érem petits i joves, que és que ara s’està més a sobre de totes aquestes neurodivergències, perquè en realitat molts de nosaltres érem neurodivergents, o ho som i no ho sabíem, ningú ens va diagnosticar i vam patir-ho en silenci. I les neurodivergències, des de les més lleus fins a les més severes, són molt diverses i aquesta diversitat quan en realitat a la teva educació et fan asseure en una cadira, en un pupitre aprendre 2 més 2 són 4, i no t’ensenyen altres possibilitats, hi ha un patiment si tens aquesta manera d’entendre les coses d’una manera que és més diversa. I el Jordi [Casanovas] no ha volgut, ni com a autor ni com a director, posar-ho al centre de l’espectacle, no està al centre, però sí que són dos personatges neurodivergents amb dues neurodivergències diferents i el que crec que està molt bé és normalitzar-ho. És a dir, en comptes de parlar-ne del tema ells són així, aleshores, l’espectador, d’entrada diu: ‘ui, aquí hi ha alguna cosa una mica diferent’, però es normalitza i crec que és la manera més sana de portar-ho, que no sigui el centre del focus, sinó que ho normalitzes acabes normalitzant que ells són així.
Que segurament també ens passa en el nostre dia a dia, que topem amb persones que ens pot sobtar la manera d’actuar, però hi acabem tractant o tenint-hi una relació i forma part de la normalitat.
Sí, totalment, a mi m’encanta l’escola pública on ha anat la meva filla on hi havia aquesta diversitat, era una escola inclusiva i això fa que els nens aprenguin que les diferències formen part del seu dia a dia, que les diversitats formen part del seu dia a dia i que ens hem d’adaptar tots i totes. És diferent que si has anat a una escola com la meva on no hi havia aquesta diversitat i aleshores al carrer dius: ‘ui aquesta persona és així’, i aquest ui, la meva filla no el té, i crec que això com a societat ens fa molt més intel·ligents, ens fa molt més preparats per tot, i que aquestes persones que tenen aquestes diversitats poden sentir-se dins de, no m’agrada gens la paraula normal, però dins d’una normalitat, dins d’una societat que és diversa. És que és així, no la podem negar.
“Estic molt satisfeta perquè ornar a TV3 per mi és com tornar una mica a casa”
Deia a l’inici que s’ha incorporat a la sèrie ‘Com si fos ahir’, de 3Cat. Satisfeta de tornar a una telenovel·la de tarda?
Sí, molt satisfeta. Sap què passa? Que tornar a TV3 per mi és com tornar una mica a casa i hi ha sempre aquella enyorança, jo he treballat molt a gust a fora, la veritat és que quan un estima la seva professió, allà on estiguis, intentes ser feliç i fer-ho bé, però tornar a casa i parlar amb la teva llengua, sempre té aquell factor en el meu cas, suposo que a molta gent també li passa, de sentir-te que estàs com a casa les maquilladores, els productors... són els de tota la vida, són els d’‘El cor de la ciutat’, alguns ja s’han jubilat, però encara en queden i aleshores em sento com si anés a casa. I com que ja porto bastantes sèries al damunt, ja no tinc el patiment que tenia quan feia ‘El cor’, de: ‘ho faré bé, no ho faré bé’ que veig en la gent jove. Aquell patiment ja no el tinc, ara l’exigència és gran, també, perquè jo soc una persona autoexigent i tinc moltes ganes que agradi el personatge i de fer-ho bé i de connectar amb el públic, però ja no hi és aquell patiment llavors per mi ara és un gustàs, un plaer.
Que li he de dir que en el meu cas, quan la veig, encara veig la Isabeleta d’‘El cor de la ciutat’!
Mare meva! Anava amb el cabell més fosc i era un personatge que de veritat... me’n vaig cansar perquè són 8 anys de personatge i al final em vaig cansar d’aquest personatge i de recitar la bíblia i de tot, però també li tinc molt ‘carinyo’ i estic molt agraïda perquè va ser el personatge que -entrava per 3 mesos i es va quedar 8 anys- però va ser el que em va obrir també les portes a que els productors confiessin en mi per fer teatre i va ser una època molt prolífica en el sentit d’anar al Teatre Nacional, al Lliure, i anava fent muntatges diversos i la veritat és que li tinc molt de ‘carinyo’ també a aquest personatge, tot i que al final li tenia una mica d’al·lèrgia. Ara, en perspectiva, dic: ‘ai mira-la, mira-la a ella’.
Allò que quan menys t’ho esperes, un personatge t’acaba obrint moltíssimes portes.
Exacte, i aquest va ser el cas. No m’ho esperava gens, jo patia perquè em van dir que era per 3 mesos i al cap de 3 mesos, continuem una mica més, i així va ser fins als 8 anys... Però jo sempre tenia el patiment que em faran fora, que em mataran, perquè això no ho saps mai, els guionistes escriuen els personatges i de sobte volen un cop d’efecte i t’ha tocat a tu, perquè l’audiència és l’audiència i les històries s’han d’explicar amb tota la seva veritat i la veritat inclou viatges, morts, enamoraments... i el personatge va aguantar aquests 8 anys i jo molt feliç.
I ja per acabar. Més enllà d’aquesta gira, on més podrem veure a Maria Molins? Quins projectes té en cartera de cara als propers mesos?
Sí, hi ha una sèrie al 3Cat que encara no la puc dir però que em fa molta il·lusió, és un projecte que me l’han enviat, l’he llegit i està molt ben escrit i m’agrada molt i suposo que quan em donin permís i llum verda per poder-ho dir si voleu a les xarxes sempre poso tota la informació i crec que serà un projecte molt xulo, amb una directora de cinema. Així que a part del ‘Com si fos ahir’, que seguiré uns mesos també hi haurà això.
I en teatre, treballa en alguna cosa més?
A l’abril anem al Teatre Goya amb un text que a mi m’emociona especialment, és un text que es diu ‘Les filles’ i m’emociona pel text en si, perquè és un text escrit per una autora argentina que a més ha guanyat el Premi Nacional al millor text dramàtic. I anem al Goya amb un repartiment que em fa molta il·lusió, que és la Rosa Boladeras, que és una amiga que m’estimo molt, i l’Anna Sahun, i em fa molta il·lusió compartir aquest projecte amb elles. I el text, de veritat, que és un text molt potent, d’aquests textos rodons, que ha viatjat des d’Argentina cap aquí i que tenim la sort d’estrenar-lo a Espanya, a Barcelona al Goya a l’abril i també farem gira així que espero veure’ns.