Sempre ha sentit aquesta passió per l’escriptura?
Vaig començar a llegir i escriure des de molt petita, i sempre he tingut històries al cap. Sempre han estat històries molt estranyes; no és una cosa que m’hagi inventat ara de gran [riu]. La meva història amb l’escriptura ha estat una mica intermitent. Quan era petita i vivia a Andorra vaig patir bullying, i quan tenia uns 14 anys vaig passar per una depressió. Arran d’això, vaig haver de sacrificar certes parts de mi i vaig deixar d’escriure durant molt temps. Diria que gairebé vint anys!
Ostres. I com es va reconnectar amb l’escriptura?
Va ser arran del naixement de la meva filla petita que, després d’un procés de postpart complicat, vaig tornar a trobar un refugi en l’escriptura. Per algun motiu, el que em va salvar va ser anar a una cafeteria i escriure tot el que em passava pel cap, els dubtes i les pors. Arran d’això va començar a sortir una història sobre sirenes, i realment em vaig “enamorar” d’aquesta història i sentia que l’havia d’explicar. I així va ser com vaig tornar a escriure. Em vaig adonar que necessitava i volia aprendre’n una mica més, i em vaig apuntar a una escola d’escriptura, i va ser llavors quan em vaig començar a aficionar als relats. Des de llavors no he parat, i d’això fa 10 anys.
“El podria descriure com una panoràmica dels relats que he anat escrivint durant els últims deu anys”
Durant tot aquest temps, vostè ha estat escrivint relats curts, però d’aquí a uns dies surt publicat el seu primer llibre. Quines són les sensacions?
Jo ja havia publicat relats en algunes antologies i revistes, però ‘Matermorfòsis’ és el meu primer llibre. El podria descriure com una panoràmica dels relats que he anat escrivint durant els últims deu anys, perquè algunes de les històries fa molt de temps que les tinc. Per a mi és molt bonic ara poder treure un llibre amb aquests relats i, a més, fer-ho en català. És una experiència molt xula, em fa molta il·lusió i, alhora, també sento que és una manera de celebrar aquests últims 10 anys, i també en certa manera de tancar una etapa.
Li agraden molt els relats.
Sé que la gent acostuma a preferir les novel·les, però per a mi, tot i que poden ser molt interessants, el que m’aporta un relat és molt més fort i les sensacions són molt més intenses. Quan penso en històries que m’he llegit i que m’han impactat, són de relats.
Com va ser el procés d’unir aquestes històries que tenia en un sol llibre?
Jo tinc un “síndrome d’impostora” molt fort, aquest sentiment que el que tens no té prou valor, però va venir en David Gálvez (editor de Medusa) i em va dir que li interessava el que escrivia i que em volia publicar alguna cosa. Inicialment, vam començar a parlar d’una novel·la, que és el que normalment es publica, i n’hi havia una que jo fa temps que estic escrivint, però no la tenia acabada. Ell em va preguntar què més tenia i jo li vaig dir que tenia molts relats que havia anat escrivint. La meitat eren en català, però n’hi havia alguns en castellà que s’havien de traduir, i hi ha moltes editorials que això no els interessa. Li vaig enviar una preselecció del que tenia i em va dir que li agradava molt. De fet, al llibre han acabat sortint gairebé tots els que li vaig enviar aquell dia, menys un parell que no acabaven d’encaixar amb la resta de l’antologia. Però podríem dir que aquest llibre existeix gràcies al David que em va insistir.
A través de disset relats, ens parla de dones que s’enfronten a l’amor, la pèrdua, el cos, el desig, la violència o la memòria. Com els va seleccionar?
És un llibre que parla de les meves obsessions. Hi ha molts temes recurrents i van sorgir tots de forma orgànica. No és una cosa que jo planifiqués, sinó que era el que em voltava pel cap en aquell moment. Cada un té el seu tema diferent, i per això és bonic, perquè malgrat que són temes diferents, hi ha com un fil conductor. És curiós fins a cert punt, perquè no són relats realistes, però tots parlen de coses i sorgeixen d’experiències que jo he viscut o de coses que a mi em preocupen.
Per exemple?
N’hi ha un que parla d’una nena que té uns poders màgics, però una de les coses que li passa és que el cap el té ple de forats i per allà hi bufa el vent. Aquesta història va sorgir perquè quan la meva filla petita va néixer hi va haver complicacions i no sabíem si tindria danys cerebrals. Això jo m’ho imaginava com a forats al cervell, i aquesta història neix d’aquesta por. Tinc una altra que és una història de postpart d’una mare que té un fill de sis mesos, que és un vampir. Hi ha alguna cosa que va malament amb aquest nen, però ella no se n’adona perquè està molt tancada en el seu propi món. Aquesta neix del meu primer postpart amb la meva filla gran, que vam tenir problemes amb la lactància, jo estava molt tancada a casa, no sortia… hi havia dies que no sabia ni si era de nit o de dia, em vaig aprimar molt… i tota aquesta angoixa que sentia es materialitza en una història de vampirs.
Vostè és psicòloga de professió, parla també de la salut mental?
Sí. Al ser psicòloga i haver passat també per una depressió, vaig escriure un relat que es diu ‘Forats’, que tracta sobre una dona que viu en un món on de tant en tant hi apareixen uns forats i ella hi cau. Hi ha un moment en què ha de decidir si vol tenir una vida familiar, malgrat haver de conviure amb aquests forats. N’hi ha un altre que parla d’abús sexual i de l’espiral que genera a la víctima.
“Em vaig distanciar molt d’Andorra quan vaig marxar perquè patia bullying, però, els darrers anys, per a mi ha estat tot un procés de retrobar-me amb Andorra arran d’aquest llibre i del premi literari que vaig impulsar”
El llibre es presentarà oficialment a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà el dia 6. Què significa, com a escriptora de relats, presentar el debut en un espai que té tant reconeixement?
És molt bonic, perquè jo soc andorrana, però als 10 anys vaig marxar cap a Barcelona en part per tot el bullying que vaig patir. Una de les conseqüències que va tenir això va ser que em vaig distanciar molt d’Andorra perquè no hi tenia amics i la meva vida realment la vaig fer a Barcelona, on em vaig quedar i encara visc actualment. Els darrers anys, però, per a mi ha estat tot un procés de retrobar-me amb Andorra arran d’aquest llibre i del premi literari que vaig impulsar amb Bombosa, i també perquè els meus pares s’han fet grans i els vinc a veure més. A poc a poc he anat recuperant aquesta identitat andorrana que tenia, no perduda, però sí que una mica adormida. Per a mi és molt bonic poder publicar amb una editorial andorrana i donar-me a conèixer a la Fira del Llibre d’Organyà. És una oportunitat molt bonica, que si no hagués publicat amb Medusa i ho hagués fet amb una editorial catalana, potser no hauria tingut l’oportunitat d’anar-hi. És bonic veure els altres vessants que hi ha de literatura andorrana o del Pirineu.
Quines expectatives té d’aquest debut?
Espero que a la gent li mogui coses i li emocioni. Recentment, recordava quan vaig començar a fer cursets d’escriptura i sobre com promocionar-me a les xarxes socials, i n’hi havia un que era sobre el ‘mindset’ de l’escriptor. I et deia: ‘Què vols aconseguir com a escriptor?’. Jo vaig posar que el que volia aconseguir és tocar l’ànima dels lectors. I això és el que vull, que els emocioni, que els canviï una mica o els pugui ressonar amb coses que hagin viscut, i d’alguna manera, sanar-les. I a banda d’això, tant de bo es venguin molts llibres i que arribin a molta gent.
De cara a futurs projectes, ha comentat que tenia una novel·la a mitges.
La meva idea és acabar aquesta novel·la, però potser en començo una altra de curta. Realment, el que jo vull és poder dir “he escrit una novel·la”, però no crec que deixi els relats de costat. De fet, tinc alguns que no han pogut entrar en aquest recull i espero continuar-ne escrivint, perquè els relats m’encanten.
I sobre què tracta?
Aquesta novel·la continua bastant en la línia dels relats. És la història d’una família on el pare i el fill desapareixen i van a parar a una realitat paral·lela, i explica el viatge de la mare a la recerca de la seva família. És un món molt fosc i ella, en aquest viatge, s’enfronta a la seva pròpia foscor i els seus propis fantasmes sobre què és ser mare i què vol, el que ha hagut de renunciar, i com s’enfronta ella a qui és realment.
Ho comentava fa un moment, és una de les impulsores del Premi Bagaleu de novel·la curta que busca prestigiar la literatura especulativa en català i fomentar el nou talent.
Curiosament, el llibre guanyador de la primera edició sortirà també al setembre, és a dir, que el meu primer llibre de relats i el primer llibre que hauré “apadrinat” en el marc del Premi Bagaleu surten tots dos alhora. Ha passat així [riu]. Ara estem preparant les presentacions i jo els acompanyaré en moltes. També hi ha hagut tota la part final de la producció i encara estem molt orientats a la primera edició, però dit això, el nostre objectiu ara al setembre és seure i començar a preparar la segona edició, acabar de pensar si fem algun canvi i llançar-la. Espero aviat poder donar alguna notícia sobre el premi.
Fotos: Editorial Medusa (Laura Gálvez-Rhein)