Ser adolescent el 2026 és gaire diferent del que era ser adolescent fa 15 o 20 anys?
De fet, hauríem de distingir entre els canvis endogens i els canvis exogens. Ciceró, dos segles abans de Crist, deia que els joves, els adolescents actuals, eren nois i noies irritables, contestataris i que no obeïen els seus pares, per tant, haurà canviat poc. Des d’un punt de vista endogen, si ens referim al que serien els canvis metabòlics que fan que un infant passi a ser púber i que un púber passi a ser adolescent, aproximadament entre els 13 i els 18 anys, els adolescents han canviat molt poc respecta a d’altres generacions. Ara, des d’un punt de vista exogen, sí. És a dir, els adolescents actuals són fills d’internet, per tant, són fills d’un món globalitzat, mai havíem tingut una generació d’adolescents que fossin tan visibles. Els adolescents anteriors eren invisibles, inaudibles, i per tant, tenien molt poc pes en la estructura familiar. Avui això no és així. Avui els adolescents, en el seu conjunt, manen molt. I per tant, cada vegada hi ha més empreses que s’adrecen a ells, més publicitat que s’adreça a ells o més marxandatge que s’adreça a ells perquè marquen una bona part de la despesa familiar. És a dir, mai havíem tingut adolescents amb tan poder.
Aquí la diferència.
Això els diferencia dels adolescents de fa 15 anys i ja no diguem dels adolescents de la postguerra. Si ens ho mirem, l’adolescència a la postguerra no va existir. Els nens passaven de nens a adults. I li poso un exemple. Jo soc de Berga i el meu pare treballava a la mina i la meva mare a la fàbrica. Ella va començar a treballar amb 12 anys, per tant, van passar de ser nens a treballar.
“Mai havíem tingut una generació d’adolescents que fossin tan visibles i manessin tant”
I no cal anar tant lluny per veure l’evolució.
O si mirem els nens i nenes que arriben en pastera des de les costes d’Àfrica o des de les costes de Tunísia. T’arriben aquí nens i nenes de 10 o 12 anys que no els diguis que són adolescents, perquè, és clar, són homes i dones, perquè el que han viscut ells és molt més terrible que el que hem viscut nosaltres. Per tant, el que sí que és veritat és que en les societats del benestar l’adolescència és una etapa molt llarga que s’inicia cada vegada més aviat, concretament als 12 anys, i que, si tenim en compte que el 30% dels joves de 35 anys, tant a Andorra com a Catalunya, viuen a casa dels pares, doncs s’allarga molt. Per tant, què ha canviat de l’adolescència en aquests anys? Els factors exogens, perquè els adolescents actuals són molt més poderosos, són molt més interessants per la societat de consum, perquè marquen la despesa familiar i, sobretot, perquè és una adolescència molt longeva, que s’ha allargat moltíssim en les societats del benestar.
I això ha sigut positiu o negatiu? Perquè semblava que l’evolució havia de ser per tenir una situació millor.
Si em permet generalitzar, què és positiu? És positiu que una persona tingui capacitat de maduració neuropsicològica. Què vol dir maduració? Doncs que una persona sigui conseqüent amb les seves decisions i, per tant, entre cometes, que tingui elements de responsabilitat. Si ens mirem des d’aquesta perspectiva, donem permís als nostres adolescents perquè ajornin cada vegada més les seves decisions o la seva responsabilitat. Quan dic que el 35% dels joves de 30 anys viuen a casa dels pares, tenen poca diferència amb quan en tenien 15. La mare posa les rentadores, ells amb prou feines paren i desparen la taula, per tant, tenen, entre cometes, els pares, que més que fer de pares, fan de criats.
Si això ho traslladem al dia a dia, sembla complicat que algú en aquesta situació pugui adquirir segons quines responsabilitats.
Exactament. I, per tant, és clar, si una persona, en una part de la seva vida, en aquest cas, la domèstica, no té necessitat de ser responsable, per què ho ha de ser amb la seva parella? Per què ho ha de ser amb la seva feina? Per tant, és clar, diguem-ne que el que afavorim és una generació d’adolescents que ja es diuen generacions de vidre. Per què? Perquè et parlen d’una certa trencadissa. Et parlen d’adolescents que van fent anys, i, en canvi, no sembla que els anys cronològics responguin als seus nivells de responsabilitat. Per tant, estem generant adolescents que tenen molt clars els seus drets i molt pocs els seus deures.
Hi ha hagut una sobreprotecció?
És evident. La sobreprotecció hi és perquè també han canviat molt les famílies. En aquests moments, quan parlem d’una família des d’un punt de vista estructural, hi ha moltes diferències. Parlem de les famílies heterosexuals, de les homosexuals, parlem de les monoparentals, parlem dels separats amb motxilla, parlem de les mares àvies... Des d’un punt de vista estructural, les famílies han canviat moltíssim. Ara bé, a nosaltres no ens preocupa tant l’estructura d’una família, el que ens preocupa més és el seu estil educatiu.
“Tots els pares tenim la idea que som coresponsabilitzadors, però la realitat no és aquesta”
Què vol dir?
Nosaltres hem pogut, almenys, distingir entre quatre estils educatius. Les famílies sobreprotectores, que serien aquelles, per exemple, que quan el noi o la noia té un conflicte a l’escola, abans d’escoltar el professor, escolten el noi o la noia. Després tenim un segon grup, que serien les famílies permissives, que són aquelles famílies essencialment interessades en què jo com a pare he de ser amic del meu fill, i tu, com a mare, has de ser amiga de la teva filla, i, per tant, oblidem que els nois i les noies d’amics ja en faran, però el que no tindran seran pares si nosaltres abdiquem de fer-ho, i, per tant, són aquests nois i noies que funcionen sense regles. Mengen el que volen, se’n van a dormir a l’hora que volen, se’n van a dormir molt mòbils si volen, l’endemà van a classe si hi van, i si no hi van, no hi van. Hi ha un tercer grup de famílies, que són les famílies delegatives, que són aquelles famílies convençudes que tothom té l’obligació d’educar els seus fills. I, per tant, l’educació és una cosa dels professors, o és una cosa de la policia, o és una cosa del batlle... És a dir, tothom té l’obligació d’educar els seus fills menys ells. I, finalment, hi ha les famílies, coresponsabilitzadores, que són aquelles famílies que tenen clars els drets dels seus fills, però també els seus deures. I, per tant, que no hi ha exactament una democràcia dins la família, sinó que tenen una certa noció de verticalitat. I, per tant, que pares i fills, mares i filles, no estan situats al mateix nivell.
En la realitat no ho estan.
A partir d’aquí, no vol dir que aquest quart grup no tingui problemes. Per què? Perquè si la teva filla ha estat una noia, entre cometes, que ha funcionat perfectíssimament bé, i als 16-17 anys s’enamora d’un noi que consumeix drogues, doncs és molt probable que pugui tenir un factor de contagi. Ara bé, si ha tingut pares referents, serà més fàcil que quan deixi les drogues es pugui recuperar molt més bé que si no els ha tingut. Per tant, és clar, totes les mares i pares tenim una miqueta la idea que nosaltres formem part del quart grup, dels coresponsabilitzadors, però la realitat no és aquesta.
No?
Miri, jo dec fer 150 xerrades a l’any en escoles. Vas allà i trobes un centenar de persones i 85 són mares i 15 són pares. Per tant, més enllà del tipus de famílies, també cal veure qui forma la parella. Perquè, de vegades, et trobes un pare que és molt delegativista i una mare sobreprotectora. O a l’inrevés. Per tant, hi ha un altre tema que també és molt interessant, que és els pares, van alhora a l’hora d’educar els seus fills? Jo crec que aquest és un fenomen també molt interessant, perquè el que ens trobem en aquests moments, no és només que els adolescents tenen reptes i dificultats en un món globalitzat, també ens trobem que hi ha molts pares i mares que, de fet, encara estan en plena adolescència.
Els pares no neixen ensenyats, però això no ha canviat al llarg de la història. Què ha passat perquè hi hagi aquest canvis en els comportaments els adolescents?
Ser mare o pare d’un nen petit no és el mateix que ser mare i pare d’un adolescent. És a dir, haver tingut èxit com a pares d’un infant no pressuposa tenir-lo com a pares d’un adolescent. Per tant, de vegades et trobes mares o pares que porten el seu fill, des de que és nadó fins que és adolescent, com un rellotge. I, en canvi, quan arriba l’adolescència resulta que aquestes estructures més o menys estructurades o fins i tot rígides no serveixen. Per què? Home, perquè hi ha una cosa que no deixa de ser paradoxal. Han proliferat, en els darrers 30 anys, aquestes escoles per a mares i pares prenatals. I, per tant, prèviament a tenir un fill, t’apuntes en un curset que t’ensenyen a com fer de mare i de pare i que, de fet, t’ensenyen com canviar els bolquers o com donar el pit o com fer el biberó. T’ensenyen coses importants, però no molt essencials, perquè jo no conec ningú que hagi fet el curset per segona vegada, una vegada l’ha fet pel primer fill. I, en canvi, no existeixen escoles per a pre-adolescents o adolescents, quan és molt més complicat ser mare i pare d’un adolescent que d’un bebè. Per tant, es pressuposa com a societat que les mares i els pares ja estem formats, ja estem capacitats per ser pares i mares d’adolescents. I no és veritat.
No?
Fixi’s en un tema laboral important. Es va allargant el temps de vacances per quan neix un nadó, tant per al per com per a la mare. Però en canvi no hi ha temps que es doni quan un noi entra a l’adolescència. Això marca una cosa molt curiosa: pressuposem que no sabem ser pares d’un bebè i pressuposem que sabem ser pares d’un adolescent. I no té res a veure. I sobretot, quan no té res a veure? No té res a veure amb els adolescents de l’any 2026, en les societats del benestar, en la societat de l’smartphone, en la societat de la intel·ligència artificial, en la societat en què per primera vegada a la vida els fills poden explicar coses als pares que no saben. I aquí hi ha una confusió. Tradicionalment, per exemple, imaginem en el camp de la pagesia, l’avi ha tingut un pes més important que el pare i el pare que el fill. Per què? Perquè si el pare ha viscut 40 collites, l’avi n’ha viscut 70. I, per tant, té més idea d’en quin moment s’ha de collir aquell raïm, aquelles cols o aquells tomàquets.
“Ens trobem que hi ha molts pares i mares que encara estan en plena adolescència”
Tot això ha canviat.
Perquè tecnològicament els fills ensenyen als pares, i ja no diguem als avis, sobre coses que ni remotament els pares podien saber en relació amb els smartphones o la intel·ligència artificial. Però que els teus fills t’ensenyin una cosa tècnicament, no vol dir que també te la puguin ensenyar emotivament, emocionalment. M’explico? I, per tant, aquí ara hi ha hagut una fissura, s’ha trencat això. És a dir, abans el pare podia explicar més coses al fill, o a l’avi més coses al pare. Tant des d’un punt de vista de coneixements com des d’un punt de vista emocional. Ara no. Ara, el pare, i ja no diguem l’avi, des d’un punt de vista de coneixements, pot quedar enrere. Però emocionalment no hi queda. Però llavors ho confonem: si ha quedat enrere en el tema de fer funcionar un joc d’ordinador, és que el pare ja no serveix.
S’ha perdut el valor i el respecte que hi havia cap als pares i els avis.
I aquí els adults també quedem una mica acomplexats. Perquè fixi’s en una cosa que em sembla molt interessant de la vida quotidiana. T’asseus avui en una taula per dinar, per sopar, per esmorzar o en un moment de festa i els adolescents passen de tot i continuen enganxats al mòbil, telefonen, escriuen missatges... I gairebé ningú gosa dir: ’escolta’m, pareu els mòbils, coi’. De fet, ara, fins i tot quan vas al teatre, al cinema o en un concert i demanen de parar els mòbils, costa i malgrat que ho repeteixin 50 vegades, quan comença l’obra, hi haurà algú a qui li sonarà el telèfon. I això passa en adults! Però el complex de les famílies a taula és que ningú s’atreveix a dir, pareu el mòbil, si us plau. Hi ha por de dir-li al fill adolescent: ‘para el mòbil que estem a taula celebrant Nadal o una cosa important familiar i expliquem-nos coses’.
El problema ve quan aquest ús del mòbil també el fan els adults. Com li hem de dir al fill que no utilitzi el mòbil si els pares són els primers que el fan servir contínuament?
Clavat. Fa uns anys dèiem: ‘tu li pots dir al teu fill que no fumi si tens una cigarreta a la boca? Tu li pots dir al teu fill que no begui si tu prens cafè i copa cada dia?’ La qüestió és: tu li pots dir al teu fill, avui, que faci un ús, no un abús ni un mal ús del mòbil, si veuen que el pare i la mare tampoc poden començar un dinar i acabar-lo sense el mòbil? Per tant, crec que d’aquí uns anys parlarem, espero i desitjo, parlarem del bon ús dels mòbils, com ara ho estem fent, del tabac o de l’alcohol.
Aquí toca també el debat que hi ha de posar límits o prohibir. Recuperar certa autoritat per part dels pares.
A les mares i pares els costa molt posar límits en aquests moments perquè els adolescents tenen molt poder i aleshores, com que a l’adolescent, si li dius deixa el mòbil, sol respondre d’una forma irada o d’una forma irritable o sol muntar un pollastre... Doncs les mares i els pares pel pretès bé de la pau familiar decideixen callar. Però, és clar, això té conseqüències: s’estan acabant les sobretaules, fixi’s que cada vegada més als restaurants et diuen que fan un torn de la una a dos quarts de tres i de dos quarts de tres a les quatre. Per què? Perquè ja no es preveu que es pugui fer un dinar amb una tertúlia i fins i tot en un restaurant de diumenge quan celebres alguna cosa, perquè és molt més important la relació que cadascú té amb el seu mòbil que no pas la relació que cadascú té amb les persones que s’estima. Aquests sí que són canvis reals, tornant a la primera pregunta.
“Haver tingut èxit com a pares d’un infant no pressuposa tenir-lo com a pares d’un adolescent”
I això com se soluciona? Cal empoderar més els pares?
Naturalment, però la millor manera d’empoderar els pares és que ells també s’empoderin. Per tant, perquè ells s’empoderin també hauran de fer renúncies i dir: ‘jo a l’hora de dinar seré el primer que no agafi el mòbil o a l’hora de sopar seré el primer que no agafi el mòbil, o jo intentaré de muntar uns espais perquè hi hagi sobretaula’. Per tant, ningú arribarà a empoderar els pares des de l’exterior. O els pares aprenen a empoderar-se ells sols o això ho tenim complicat. És clar que hi poden haver lleis o normatives que funcionin, com fan ara el govern espanyol o el d’Andorra, de no deixar accedir a segons quins espais d’internet si no es tenen 16 anys. Per exemple, amb les normatives que prohibeixen fumar, ha disminuït la població que fuma. Per tant, les lleis ajuden, però també ha d’haver-hi una consciència per part de la mare i del pare de predicar amb l’exemple, perquè si no predico amb l’exemple això està perdut i això no t’ho regalarà ningú. Predicar amb l’exemple vol dir que tu tinguis clar que no fumaràs si vols que el teu fill no fumi. Predicar amb l’exemple és empoderar-se. La resta, si em permet, són temes de disseny.
Els ritmes de vida que portem, els horaris dels pares i la poca conciliació laboral i familiar, condiciona la manera de ser dels adolescents d’avui?
Miri, moltes coses condicionen. El que diu de la conciliació és una, però no és nou. Les famílies més humils de tota la vida, tothom ha treballat. Per tant, és un element, però no és l’únic element. Jo crec que n’hi ha d’altres també molt importants. Per exemple, no és igual uns pares que tinguin una relació afectuosa, que vagin a la una i que tinguin una estructura sòlida entre ells, el que deia de la família coresponsalitzadora, que els pares que, si em permet, cadascú va una mica a la seva i que gaire sincrònics no són. I ja no parlem dels pares que t’entren en una situació de bel·ligerància entre ells mentre estan junts o mentre estan separats i a partir d’aquí els pares competeixen un amb l’altre per a veure qui dona més coses. I com que els pares no acaben d’explicar-se les coses, els fills troben les les fissures per a aprofitar-se de l’un i de l’altre. Per tant, és clar, progenitors febles -progenitors o pares adoptius o pares referents, és igual, adults referents dels fills- com més febles siguin ells com a estructura o com a parella, més complicació per poder, entre cometes, reconduir fills adolescents tan poderosos. Avui es dona una situació molt sorprenent i és que hi ha molts fills que diuen als seus pares: ‘calla’. I hi ha pocs pares i mares que diguin al seu fill: ‘calla’. Aquest és un canvi molt radical.
Totalment.
Què ens diu això? Que sí, que els pares treballen molt i no poden dedicar prou temps als seus fills? Sí, però també hi ha una certa feblesa per part dels pares en l’estiu educatiu i també hi ha un tercer element molt a tenir en compte, i és que els pares han deixat de ser, ells i l’escola, els dos únics referents educatius els seus fills. Avui l’escola i els pares queden transcendits per un altre element molt més important que és el tema de xarxes i per tant, avui, un noi o una noia adolescent preguntarà moltes més coses a la intel·ligència artificial que als seus pares. I per tant, els pares cada vegada han de lluitar per ser més referents perquè cada vegada ho són menys.
No és fàcil gestionar tot això.
Per això és bo posar límits. Per exemple, avui als infants de 8 i 9 anys se’ls compra un mòbil. Per què? ‘Oh, és que a la classe tots els tenen!’. Doncs el meu no.
Però és molt difícil ser l’únic que no en té.
Però és que ser mare o ser pare no és fàcil. Si vols una cosa fàcil no tinguis fills. Si vols tenir fills hauràs d’afrontar coses difícils, i per tant hauràs d’afrontar que si tu creus que el teu fill als 8 anys no ha de tenir un smartphone, doncs no l’has de comprar. Una cosa que em sembla interessant: de 8 a 12 anys el 40% dels nois i noies es troben pornografia pel mòbil sense haver-la de buscar. I a partir dels 14 als 17, el 70% dels nois, més que les noies, són consumidors habituals de pornografia. I la pornografia no és homogènia.
“Hi ha por de dir-li al fill adolescent: ‘para el mòbil que estem a taula’”
Què vol dir?
Hi ha la pornografia tipus 1, que seria més o menys aquella pornografia heterosexual-homosexual que és gimnàstica, de duets o de trios o de grups, però és gimnàstica. La pornografia tipus 2, que és aquella pornografia que podríem dir del dolor, més o menys masoquista, on apareixen les violacions en grup. I el tercer tipus que és aquella on apareixen col·lectius d’especial dificultat o d’especial vulnerabilitat, discapacitats, etcètera, etcètera... Doncs quan un nen de 8, 9 o 10 anys veu pornografia del tercer grup ja em dirà amb què l’ajuda. Aleshores, per què li compres un mòbil als 8 anys il·limitat si no pots controlar el que el teu fill veurà? Complementàriament del que diguin les lleis, que de moment no estan adaptades a la realitat actual, tu com a mare o com a pare algun límit hauràs de posar. Si tu no el poses, ningú t’obligarà a posar-lo i aquest és el camí que hem d’aprendre. No podem esperar que ningú vingui a fer de pare i de mare. Els adolescents contràriament del que ens sembla, necessiten referents adults, el que passa és que moltes vegades no els troben.
O troben els referents allà on no els haurien de trobar.
Justament. No els troben perquè els seus pares han abdicat a fer de referents o els seus mestres han abdicat a fer de referents i per tant, han de trobar com a referents els influencers del moment.
Veient aquest context, és més difícil ser pare avui que uns anys enrere? O cada moment ha tingut les seves dificultats?
És molt més difícil ser pare avui que deu anys enrere. Per què? Perquè deu anys enrere la intel·ligència artificial encara era un projecte. Avui en dia trobes coses d’intel·ligència artificial com que tot de cop, uns quants nois, munten una història, entre cometes, per riure, i resulta que posen cares d’amigues en una escena sexual. Això fa 10 anys era impossible. Per tant, la tecnologia mal aplicada, el mal ús de la tecnologia fa que sigui més difícil ser pare o mare si és que realment no ets capaç de dir ‘no’ i reconduir. És a dir, quan jo era jovenet ens deixaven fumar a partir dels 14 anys. No hi havia consciència de la perillositat del tabac. Avui trobaries pocs pares i mares que et diguessin: ‘no, no, fill, tu a partir dels 14 anys ja pots portar el paquet de tabac a la butxaca’. Per què? Perquè tenim una societat sensibilitzada en relació amb això, però avui no tenim uns pares i unes mares sensibilitzats que un nen de 8 o 10 anys no té per què tenir mòbil. Al revés, els tenim a l’altra punta, els tenim gairebé amb l’obligació de regalar-li el mòbil perquè és el seu aniversari, perquè són els Reis o perquè és el seu sant. No veiem la perillositat que això representa i és perillós.
Per tant, el gran repte que hi ha per davant són les noves tecnologies i les xarxes socials?
El mal ús de les noves tecnologies i de les xarxes socials. El problema no és l’invent, el problema és el mal ús de l’invent. El problema no és l’energia atòmica, el problema és la bomba atòmica.
En la conferència tindran molts temes a reflexionar! Jo com que de moment no soc mare, aquests problemes no els tinc.
Això que diu és important. Perquè a vegades em demanen fer xerrades sobre drogues a grups de mares i pares de parvulari o primària. Jo sempre els dic: ‘encantat de venir, però serà pica una mica en ferro fred’. Perquè els pares i mares de primària o parvulari estan convençuts que els seus fills no s’hi trobaran amb aquests problemes i per tant, fer prevenció aquí és molt difícil.
“Un adolescent preguntarà moltes més coses a la intel·ligència artificial que als seus pares”
Però tothom pateix per poder tenir les eines abans d’arribar a l’edat crítica.
Però el tema és tenir com? Per què me les regalin com si fos un objecte? Jo vull poder tenir una musculatura com la del Schwarzenegger, però com ho faré? Sense anar cap dia al gimnàs? És a dir, pressuposem que aprendrem a ser pares i mares sense fer res. I això ja no és així.
I llavors, quan ens hi hem de posar?
Napoleón Bonaparte deia que per ser bon pare s’havia de començar 19 anys abans de tenir un fill. Tenint en compte l’esperança de vida que hi havia en aquells moments, finalment el que estava dient és que per ser un bon pare has de començar quan ets un infant tu. És a dir, en realitat no pots esperar que seràs un bon pare el dia que siguis pare o que seràs una bona mare el dia que seràs mare, sinó que és un treball que has de començar amb tu mateix molt temps enrere.
El pòsit de l’educació que t’han donat de petit, s’acaba traduint en com actuaràs com a pare.
És clar. Fixi’s que per ser mare o pare, o per intentar ser bon pare o bona mare s’ha de saber combinar dues coses importants que són l’afecte i les normes, o l’afecte i els límits. Saber dir sí i saber dir no. Això és difícil.
És que venim d’uns anys en què el ‘no’ semblava que no estava ben vist, que no es podia castigar, que eren els infants els que havien de decidir...
Clavat. Però ells han de decidir per què? Perquè saben fer funcionar una màquina? Perquè saben resoldre un joc d’ordinador? Però si té 12 anys, que ha de decidir?!