Salhi atén l’Altaveu al Centre Cultural Islàmic, al barri de Terravella, quan la pregària de la una encara no ha finalitzat. Un grup de deu fidels resa i l’entrevistat em demana esperar una mica. Acabada l’oració, Salhi seu a terra, damunt la catifa, per iniciar l’entrevista. Alguns fidels es queden a escoltar la conversa. L’entrevista es duu a terme en una única sala: gran, àmplia i amb una moqueta verda amb motius àrabs.
Quina ha estat l’evolució de la comunitat musulmana durant els últims anys?
Ha estat una evolució bona, estable. De vegades, encara podem sentir algun comentari, però ja no estem en una situació com la de temps anteriors. El que més ens importa és la convivència dels musulmans a Andorra. I en aquest sentit no tenim cap problema. No podem queixar-nos.
Quines necessitats teniu actualment?
El que més necessitem ara mateix és un nou local, una mesquita. Aquest és el local que tenim actualment, el lloc que hem escollit, però la comunitat va creixent cada vegada més, per tant, el nombre de gent que ve a fer les pregàries també és cada cop més alt, sobretot en períodes com el Ramadà. I de vegades ens trobem que no hi cabem aquí. Necessitem, doncs, una mesquita a Andorra. Una mesquita que serveixi per fer les pràctiques religioses, però que també funcioni com a centre cultural, social, d’aprenentatge. També fa anys que demanen un cementiri musulmà.
Aquest local es queda petit, doncs?
Sí, se’ns queda petit. To i que, de fet, en tenim dos, de locals. Aquest d’aquí i un altre a la Baixada del Molí. Tot i així, ens fa falta un espai més gran.
“Aquest és el local que tenim actualment, però la comunitat va creixent cada vegada més, per tant, el nombre de gent que ve a fer les pregàries també és cada cop més alt, sobretot en períodes com el Ramadà”
S’ha parlat amb algun comú aquesta qüestió o han mirat vostès mateixos un local que els pugui interessar?
Hem mirat força, la veritat. Però tal com està el mercat, veiem la cosa molt complicada. Fins i tot hem mirat terrenys per comprar, però els preus són espantosos. Els costos serien massa alts.
Podrien demanar ajudar a l’administració?
No ens ho hem plantejat mai. De moment, nosaltres cobrim tots els costos del lloguer. Potser si ens traslladéssim a un local més gran sí que necessitaríem un cop de mà.
Com valora el nivell d’integració de la comunitat musulmana al país?
La integració és molt bona. Els musulmans d’Andorra ens trobem aquí, al centre, per fer les nostres pregàries, per celebrar la nostra cultura. Ens sentim respectats. D’altra banda, és clar, nosaltres sempre respectem les altres comunitats. Andorra és un país obert a moltes nacionalitats i la convivència és bona. No patim conflictes.
Se senten, doncs, part plena de la societat andorrana?
Sí, és clar. De fet, hi ha andorrans que són musulmans. Jo mateix soc andorrà. La majoria dels musulmans instal·lats al Principat són andorrans.
Per quina generació passem des que es va començar a conformar la comunitat musulmana al país? No sé si estaríem a la tercera generació ja…
Tercera generació, sí. Ells, per exemple, són la primera generació [assenyala els oients que ens acompanyen a la sala, que tenen entre 60 i 70 anys]. Jo soc la segona. Fins i tot, potser, podríem estar arribant a la quarta generació.
Ha experimentat o presenciat vostè situacions de discriminació ara o en el passat?
De tant en tant, sorgeix algun cas, però són més aviat conflictes que esclaten a les xarxes. Sobretot, alguna polèmica vinculada a la qüestió de l’‘hijab’. Al carrer, però, no sentim cap mena de comentari o prejudici.
Els estereotips han anat caient? La gent entén millor la comunitat musulmana?
Bé, tampoc ha passat mai res massa greu, com ara un enfrontament. Si algú, alguna vegada, ha fet un comentari, les coses es poden parlar i aclarir. Sempre hi ha polèmiques, però. Una de les últimes, per exemple: algú va dir que cada vegada es veuen més dones amb vel a Andorra. Jo soc el president de l’associació, porto molts anys aquí i conec quasi totes les dones musulmanes que viuen a Andorra, la majoria. La comunitat és petita. El cas és que Andorra també és un país visitat per musulmans d’altres països. Jo mateix he vist anuncis en què es promocionen busos per venir a Andorra. Sovint, a més, venen dones musulmanes soles. No sé amb quina intenció feia el comentari aquesta persona que parlava de la quantitat de dones que duen vel a Andorra. A quin punt volem arribar? Volem aturar la gent a la frontera per decidir qui entra i qui no en funció de si porten vel o no? A més, portar vel és una elecció lliure. Cap dona a Andorra està obligada a dur el vel si no vol. Totes les que el porten ho fan per voluntat pròpia. Ningú les obliga. I parlant del vel: arribarem al punt en què si veiem una dona amb vel al carrer l’aturarem per exigir-li que se’l tregui? També hi ha dones que porten vel o mocador i no són musulmanes, que l’han de dur per altres motius. Potser sí que arribarem a aquest punt si es manté aquesta manera de pensar. El vel és una peça de roba. No canvia res.
“A quin punt volem arribar? Volem aturar la gent a la frontera per decidir qui entra i qui no en funció de si porten vel o no? A més, portar vel és una elecció lliure. Cap dona a Andorra està obligada a dur el vel si no vol. Totes les que el porten ho fan per voluntat pròpia. Ningú les obliga”
Bé, el que planteja és un escenari de discriminació religiosa, de greuge comparatiu.
Vull aclarir, però, que comentaris sobre el vel com els que he exposat són molt minoritaris. Repeteixo: la roba no canvia res. De fet, vam veure una polèmica semblant fa uns anys amb la barba. Algunes persones associaven la barba al terrorisme. Ara bé, si un home famós es deixa una barba llarga, sortiran altres homes que l’imitaran i no hi haurà cap problema. Amb el vel podria passar el mateix. La nostra religió ens demana respectar la gent, els veïns. No importa l’aparença física, ni la nacionalitat, ni la religió, ni el color de pell, res. Tots soms éssers humans. Tots vam néixer del nostre pare –Adam– i tots acabarem morint. Tots ens hem de respectar.
Quin tipus de relació mantenen amb el Govern i els comuns? Se senten escoltats per les institucions?
La relació és molt bona. Tant amb el Govern com amb el comú. Els musulmans celebrem dues festes anualment, dues pasqües. Una és la que té lloc quan s’acaba el ramadà. I després hi ha el dia del corder. Són dies en què la comunitat s’uneix més. Fem pregàries i aquí no hi cabem. Sempre demanen al comú que ens deixi algun pavelló per dur a terme la celebració i ens el cedeix sense cap problema. Quan arriba el moment del sacrifici del corder, també podem accedir a l’escorxador. En aquest sentit, ens sentim escoltats, atesos. Ara bé, tampoc abusem.
Sí, ja m’ha dit que el cost del local l’assumeixen vostès en solitari.
Sí, exacte. La comunitat no té cap suport econòmic exterior. Totes les despeses estan cobertes per la gent que ve a fer la pregària aquí. Cadascú paga una quota mensual. Amb això cobrim el lloguer, la llum, el telèfon…
Fa temps que demanen la construcció d’un cementiri multiconfessional. Una petició que també fa la comunitat jueva. Hi ha hagut algun avançament en aquest sentit?
No s’ha mogut res, la veritat. Estem esperant. No perdem l’esperança i tampoc ens n’oblidem.
Reiteren, doncs, la necessitat de disposar d’aquest cementiri per poder acomiadar els difunts.
Evidentment. Som andorrans. I Andorra és el meu país. Viu o mort. Per què he de ser traslladat a un altre país –Espanya, França…– el dia que em mori? M’agradaria que m’enterressin aquí, a prop de la meva família, dels meus fills. I que em puguin visitar. Durant la pandèmia de la COVID-19, vam tenir problemes en aquest sentit. Musulmans andorrans –amb nacionalitat– no van poder ser enterrats aquí.
“Som andorrans. I Andorra és el meu país. Viu o mort. Per què he de ser traslladat a un altre país –Espanya, França…– el dia que em mori? M’agradaria que m’enterressin aquí, a prop de la meva família, dels meus fills”
Quant a cobertura diplomàtica, creu que caldria una presència més intensa de cossos consulars? Per agilitzar tràmits burocràtics, per exemple.
Ens agradaria, sí. Els musulmans no andorrans que viuen aquí i han de tramitar documentació han de viatjar a Espanya o França per poder fer les gestions. Ens agradaria, per tant, tenir aquí, a Andorra, funcionaris consulars per evitar certs trasllats, viatges. Ara mateix, per exemple, els marroquins que viuen aquí i han d’anar a Tolosa a fer una gestió presencialment triguen moltíssim per l’estat en què es troba la carretera d’entrada a França.
Tornant a la qüestió de la integració, que ja m’ha dit que és bona. Hi ha diferències entre la generació dels avis, la dels pares i la dels fills?
Bé, hi ha diferències entre aquells que van néixer aquí i els que no. Els qui han nascut aquí i han estudiat aquí coneixen millor la cultura d’Andorra. Fan més vida social aquí.
Les noves generacions no es desvinculen de la comunitat?
Hi ha de tot. Però jo veig joves que han nascut aquí i venen a resar. No s’han oblidat del que és la religió. I alguns, és clar, no apareixen. Tots són lliures.
És fàcil practicar la seva religió en un país com Andorra? Aquests dies, per exemple, estan celebrant el Ramadà, que implica dejuni, oracions.
És fàcil, sí. A Andorra, fins i tot, és més fàcil que en altres països. Pensa que el Ramadà va canviant de mes –es va movent en el calendari– i aquí l’estiu és suau, fresc. No és el mateix passar el Ramadà a temperatures de cinquanta graus. La gent desenvolupa la seva vida diària tranquil·lament.
Finalment, voldria demanar-li per un fet que va tenir lloc fa uns mesos: la cònsol major d’Escaldes va ordenar retirar, en una exposició sobre la censura, una portada de ‘Charlie Hebdo’ vinculada a l’atemptat que va patir la revista satírica el 2015. Es va formar una certa polèmica.
No sé què va passar…
Bé, la senyora Gili va al·legar precaució per justificar el gest. Temia que pogués haver-hi algun tipus de represàlia.
El que va passar amb ‘Charlie Hebdo’ ja va passar. La qüestió sempre és la següent. Aquests dos germans –els germans Kouachi–, els que van cometre els crims, van néixer a França. Els seus pares eren algerians, però els van abandonar i ells van acabar creixent en un orfenat. Van estudiar a França i van fer tota la seva vida al país. De fet, crec que no van trepitjar mai Algèria. Ara bé, quan es parlava d’ells sempre es parlava dels germans algerians, no pas francesos. No he sentit mai que es parli de Zidane o Benzema com els jugadors algerians. Sempre són francesos. I això passa perquè tenen bona fama. Els germans que van cometre aquesta barbaritat, que condemnem, eren presentats com a algerians per crear més polèmica, més odi.