Abans d’acabar la missa ha agafat la paraula mossèn Jaume Soy per donar-li es gràcies “pel servei i entrega total”. I ha estat ell l’encarregat d’entregar-li un obsequi. Un val pagat entre aquells fidels que han volgut contribuir perquè pugui gaudir d’una de les seva grans aficions: viatjar. “Volem que tinguis un petit pensament per nosaltres volant. Sabem que t’agrada conèixer món i volem que puguis continuar amb aquesta activitat”, ha manifestat, demanant que ho acceptés “amb estima” sabent que els cors dels escaldencs sempre estaran oberts per acollir-lo. “És casa teva, encara que estiguis molt a prop”, ha insistit.
Antoni Elvira ha rebut el regal emocionat. “Pensava que el viatge era fins a la Seu, però podrà ser una mica més lluny”, ha bromejat en la seva intervenció. “T’esperes un detall, però no això. Ho agraeixo moltíssim perquè no calia”, confessava després en conversa amb l’Altaveu. El capellà ha centrat la seva intervenció bàsicament en donar les gràcies a tothom, des de qui col·labora netejant l’església, fins a qui porta les flors, catequistes, famílies, membres de Càritas, el consell pastoral “que només hem encetat”, al comú i també a mossèn Jaume per l’acollida i per “haver estat un company i un amic”.
Finalment, ha demanat dues coses: “que pregueu per a mi en aquesta nova etapa que començo com a vicari general” i que se li doni una bona acollida al seu substitut, David Codina, que dissabte que ve prendrà possessió canònica.
Què han suposat aquest dos anys que ha estat com a rector de la parròquia d’Escaldes?
Doncs miri, dos anys molt plens, molt plens no només d’activitat i de coses a realitzar en la parròquia, sinó que m’han omplert molt, també, com a persona, com a prevere, veure les persones, les famílies. Per tant, m’emporto molt de la parròquia personalment, de molta riquesa d’haver conegut moltes persones. I també el fet d’acompanyar les persones en moments d’alegria i també moments difícils, moments de prova, moments de dificultat, moments que hem hagut de viure aquí a la parròquia aquests dos anys molt intensament. I per tant, un agraïment a la comunitat cristiana per l’acollida, a mossèn Jaume també, i bé, doncs, un sentiment també de poc temps.
S’ha fet curt?
S’ha fet curt, sí. Jo sempre crec que quan vas de mossèn a una parròquia el primer any et vas situant, vas veient com van les coses, el segon ja comences, i el tercer és quan dius: ‘mira, ja podríem fer això, podríem tirar endavant aquest projecte o aquesta necessitat, a veure com hi podem donar resposta’... Ara el senyor bisbe em demana aquest servei per tot el bisbat, per tota la diòcesi, i bé, no tindré una parròquia fixa i estaré al bisbat com a vicari general. Per tant, atendre més els mossens, les delegacions, el bisbat, i també em fa rector del seminari, vol dir també acompanyar els seminaristes en la seva formació.
Serà una tasca diferent. No deu ser el mateix fer aquest acompanyament de portes en fora, amb els ciutadans, o fer-ho més a nivell intern, amb seminaristes o tasques més d’organització del bisbat.
Exacte, sí. O acompanyar delegacions, en les quals hi ha mossens, però també hi ha molts laics i laiques; com reorganitzar amb els criteris del senyor bisbe el que hem d’anar fent, i també és un altre acompanyar, perquè em toca acompanyar també els mossens i n’hi ha de grans, i n’hi ha alguns malalts, altres que comencen.. I bé, són moments diferents de la vida que hem d’estar també una mica al seu costat. I aquestes experiències, com els seminaristes, algú que es planteja ser mossèn, doncs, com se l’acompanya, com acabes discernint, com acabes decidint si realment és quelcom passatger o és una cosa que realment et toca de fons i que dius, sí, sí, vull donar la meva vida, en aquest projecte.
Ara un nou repte. No és un simple canvi de parròquia, és també pujar de categoria dins de l’organització del bisbat. Com ho afronta?
Jo ho afronto com un servei, aquests càrrecs que tenen un volum de feina que, com he dit, fins que no hi ets no t’acabes adonant del que realment se’t demana... Ho prenc com un servei perquè la meva manera de ser, no busco... Però el bisbe ara em demanava aquest servei, que pogués ajudar en aquesta tasca de, potser, de representació seva, no a nivell polític a Andorra, perquè té el seu delegat, però sí que de vegades, ell ha d’estar en un lloc i no pot ser en la celebració d’un altre lloc, i, de vegades, potser envia el vicari general... O anar amb ell o decidir amb ell les coses, o ell em diu: ‘mira, hem de fer això, hem de tirar cap aquí’. Jo també he d’escoltar els mossens, he d’escoltar les comunitats... Bé, ha de ser una mica aquest engranatge que hem d’anar fent, de dir què necessitem, què ens convé, què ens faria falta, cap on hem d’anar... I, per tant, de veritat que és per mi un servei, perquè, els títols no... I el càrrecs són càrregues, diuen!
De vegades, sí. Deixa deures, aquí, pel seu substitut?
Jo no.
Els fidels potser sí.
Ells sí, però bé, perquè les comunitats estan vives, no?
Li dic per això que comentava que a vegades veus coses que cal fer. Hi ha alguna cosa que creu que s’hagi de tirar endavant si o si?
Hi pot haver coses que potser des de Càritas, des de l’atenció més a gent necessitada, coses que hem de pensar; o de cara més a la litúrgia, què es podria fer; o de cara al temple, què hem d’arreglar, què s’ha de tirar endavant? O d’altres projectes que hi pugui haver, per exemple, més amb el jovent. Pensar què podríem fer amb els joves per acompanyar-los perquè tenim molts nens a la catequesi, molts nens que s’han confirmat, però com els acompanyem després d’això? Com ho podem fer? Doncs és tot això el que hauríem de tirar endavant, però cadascú té el seu estil, el que acaba subratllat més...
De coses segur que sempre n’hi ha per fer!
Sempre! Si hi ha il·lusió i ganes, doncs sempre hi ha moltes coses que es poden tirar endavant. Ho deia també perquè, quan estàs uns anys en un lloc, coneixes la gent, coneixes amb qui pots comptar i amb qui pots tirar endavant, perquè el mossèn sol no pot, tampoc ens toca fer-ho nosaltres tot. Aquí ens hem quedat una mica als inicis, però bé, amb il·lusió i agraïment pel viscut.