Com va sorgir la idea d’aquest estudi i de la publicació?
Tot va començar fa sis anys quan em vaig canviar l’aparell d’ecografia, una tècnica habitual en tots els cardiòlegs, i em vaig comprar-ne un de segona línia d’una de les tres millors marques que hi ha al mercat. Això em va servir, durant un any, com a experiència per a una tècnica amb el programari que incorporava l’aparell, però de forma molt rudimentària. Li vaig veure moltes possibilitats en aquesta part i vaig parlar amb els enginyers de la marca per canviar l’aparell a un de la primera línia amb tecnologia 2D, amb 3 dimensions i el programari totalment desenvolupat. A partir d’aquí, vaig fer la formació per posar-me al dia, perquè no és una tècnica que es faci de forma rutinària; són només quatre cardiòlegs a Espanya els que la fan perquè és molt laboriós i trigues molt temps, a banda de ser molt car l’aparell.
Amb quina hipòtesi va plantejar el treball?
Com un programari que estudia el moviment de les parets de l’aurícula es pot relacionar les deformacions d’aquestes amb les arrítmies. Durant dos anys vaig reclutar 200 pacients, d’entre 18 i 75 anys, tot i que en el treball finalment van ser 175 les persones que van entrar en l’estudi. És important ressaltar que aquestes van venir només per palpitacions i no tenien cap antecedent de problema cardíac.
I quina va ser la principal conclusió a la qual va arribar?
L'ecografia, amb aquest programari, et permet detectar pacients amb més risc d'arrítmies més greus. Per tant, ens fa pensar que amb aquesta tècnica pot ajudar a nivell clínic a la detecció d'arrítmies més greus en persones que només tenen palpitacions.
La importància que té és que fins ara no es feia cap estudi. A través d’una prova, el holter -que mesura el ritme cardíac durant un temps ampli mentre la persona va desenvolupant la seva vida de forma habitual- es determinava que, si hi havia moltes arrítmies, aquest pacient tenia més risc. Això ja se sabia, però no es feia un estudi per saber quin tipus d’arrítmia hi havia dins de l’aurícula. Vaig estiuar si l’ecografia podia servir com un altre paràmetre d’ajuda per determinar el risc de tenir una arrítmia més greu. Fins ara, aquesta tècnica, no havia aportat res en aquest sentit.
Com pot influir aquest estudi en el futur en la pràctica cardiologia?
Això evidentment és un estudi preliminar. És un estudi sobre el qual es faran altres estudis. La meva proposta principal és els enginyers d’imatge els que han de millorar la seqüència de les imatges i millorar el programari d’obtenció d’aquests paràmetres. De fet, el plantejament que proposo per millorar tot això és, primer, millorar el programari per aconseguir poder quantificar tot el que he vist i sobre aquí treballar. Obre una porta molt gran per millorar la tècnica d’enginyeria informàtica i, posteriorment, i quantificar totes les troballes que he pogut constatar. Jo no he pogut quantificar, només han estat observacions qualitatives. Ara s’ha de passar de l’anàlisi qualitatiu a quantificar-ho i s’aconseguirà millorant el programari perquè ara no està enfocat així i, posteriorment, fer anàlisis repetitius a molts pacients per treure les conclusions definitives.
Aquest estudi pot donat peu a què hi hagi una millora en els diagnòstics per ecocardiografies i detectar persones que poden tenir arrítmies de més greus. Amb la tècnica més ben desenvolupada en el temps, segurament és una base per poder analitzar des del primer dia que els pacients entrin a la consulta.Serà una metodologia que d’aquí a uns anys tindrà la seva importància i que ara no s’utilitza.
En els grans centres hospitalaris tampoc?
En els hospitals actualment ho estan fent, però no han vist les possibilitats que he vist amb aquesta tècnica. La meva aportació és l’aplicació d’aquest programari i la visió que li he donat sobre la seva aplicació.
Fent l'estudi hi ha algun paràmetre o tema que l'hagi sorprès?
No, el ritme de palpitacions és similar als països veïns. Tot i això, amb una de les persones que ha col·laborat en el treball, la psiquiatra Gemma Garcia Paredes, vam trobar amb un grup de població i dones que tenia una associació evident entre l’ansietat i les palpitacions. Els resultats, però, no van tenir suficient força estadística i, per tant, no es pot assegurar. Estic convençut que hi ha factors emocionals que afecten, però no s’ha pogut fer una conversió automàtica.
És cert, i això també ja és més una reflexió personal, que per la idiosincràsia del país, fa anys la pressió laboral -amb jornades maratonianes i un dia de festa- poden tenir un punt d'influència en les palpitacions per l'estrès i l'ansietat. Però, de nou, tampoc s'ha pogut establir aquesta relació de forma científica.
A partir de la publicació de l'article, té pensat fer alguna conferència sobre el tema?
La Societat Andorrana de Ciències (SAC) volia que fes una conferència, però he dit que no perquè aquí a Andorra no hi ha motivació. Tot i això, el que si he acceptat és que quan es publiqui i facin una reunió a nivell d’investigadors que em tinguin en compte. La ciència va molt lenta i, per tant, podria ser que en un futur em convidin en congressos especialitzats perquè expliqui el meu estudi, però de moment no.
"Aquest estudi pot donat peu a què hi hagi una millora en els diagnòstics per ecocardiografies i detectar persones que poden tenir arrítmies de més greus"
És un article independent. Què diferència aquesta tipologia de publicacions de la resta?
Quan fas un article independent, com el que faig, la part d’innovació és bàsica, perquè si no tens aquesta part, no cal que t’hi fiquis perquè obtindràs el mateix resultat que altres centres que tenen un volum molt més gran de pacients.
A més, no me l’ha finançat ningú. Un article independent té un valor extra, que fer-ho finançat per una multinacional o per una farmacèutica o un gran hospital que ja tenen línies de treball establertes. En un article d’aquestes característiques has de començar de 0, innovar en alguna cosa i, per això, cal aplicar una metodologia molt estricta, com en el millor hospital del món.
Ja fora de l'estudi, l'estructura a Andorra és l'adequada per atendre les diferents patologies cardíaques?
Hi ha coses que es podrien millorar i que farien millorar el servei com és l’atenció als professionals. Potser hi ha un servei que es podria fer aquí a Andorra i que, potser no s’està fent, perquè no s’ha cuidat prou als professionals que ho poden fer. D’altra banda, hi ha coses que no és fan perquè crear una estructura de segons quines tècniques necessites un nombre mínim de pacients per crear una dinàmica de treball, perquè el metge i el personal que ajuda estigui entrenat. Per tenir la mateixa qualitat que pots tenir en un gran centre de fora, és complicat perquè sortiria car i es requereix experiència. Ara per ara, per l’orografia i la idiosincràsia del país, és complicat.