No tothom pot dir, i Miró sí que ho té en el seu saldo, que ha derrotat electoralment en un cara a cara un tsunami en auge com Conxita Marsol. L’ara conseller comunal encapçalava la territorial d’un estrafolari pacte entre PS i Liberals a Andorra la Vella. I va aconseguir l’escó. Quatre anys després, i sent ‘l’avi’ d’Enclar, va assaltar el comú, on ja havia estat. Ho viu d’una altra manera. Més temperada que en la primera ocasió. Però també havent d’aportar la dosi de maduresa que altres companys potser no tenen. Assegura que hi ha molt bon ‘feeling’ a l’equip i ve a dir que s’està fent més bona feina del que alguns potser es pensen o volen fer veure.
Però de política comunal no en parla massa. Just per donar dues pinzellades de les finances de la corporació i poc més. Tampoc no és l’objectiu. Empresari, polític, amant del bàsquet o de viatjar, entre moltes altres coses, i sempre a l’aixopluc de la família i més encara des que és avi, Joaquim Miró dona la seva visió del moment actual. Explica que a l’inici de segle poc hauria esperat que 25 anys després hi hagués la regressió de drets que percep. I el preocupa. Com el preocupa el moment del país i la degradació que denota. I la fractura social que assegura que constata parlant aquí i allà. Veu un país i una classe política cansats.
Diu que comença a veure un esgotament de l’alta esfera política, per dir-ho així, dels alts comandaments polítics del país.
Jo crec que hi ha un esgotament de l’esfera política del país, però també hi ha un esgotament del model de país. És a dir, jo crec que en aquests darrers 15, 16 anys o aquests 14 anys que ens han estat governant els amics de DA crec que el model o la manera que volien fer d'aquest país ha arribat a un punt límit. Límit quant a inversions, límit quant a imposició, límit quant al sistema de país, límit… Ja et dic, tu trobes la gent pel carrer i tothom et diu: ‘Estem a punt de col·lapsar-nos’. Parles amb els polítics i et diuen: ‘Estem a punt del col·lapse’. I col·lapse què vol dir, què vol dir que estem a punt d’arribar al col·lapse? Que som masses? Que pot venir encara més gent? Que aquesta gent ha de participar d’una altra manera en el país? És difícil de veure, però el que sí que és cert és que es veu que aquest model ha arribat, crec jo, i també segons els indicadors, ha arribat a un límit d’esgotament, i hauríem de mirar de veure com això es pot canviar.
“Estem arribant a un tipus de societat a la qual no havíem d’haver arribat, i en què que hi ha una diferència abismal entre la gent que treballa aquí, que hi és de fa temps, que hi viu al dia i dia, i la gent que ha vingut aquí a invertir com hauria pogut invertir a Mònaco o Dubai. Inversors que no tenen res a veure amb el dia a dia de la majoria de persones que viuen i vivien aquí”
Però quin és el model que arriba a l’esgotament? Li dic perquè de vegades sembla que hi ha molta improvisació. Els polítics tiren cap a un cantó, però abans han tirat pel cantó contrari i després tornaran a girar… Ara estem en el model, entre cometes, dels ‘youtubers’ o d’una inversió molt agressiva i devoradora de recursos. Quin ha estat el model de país i quin model convindria a parer seu?
És un model una mica difícil d’analitzar perquè d'un cantó, durant aquests últims anys, o des que es va iniciar la inversió estrangera, o es va votar la llei de la inversió estrangera, ha vingut gent, especuladors, gent que ha vingut per temes fiscals, gent que ha vingut a invertir a nivell immobiliari, poca empresa, perquè la poca que havia de venir hem vist que va ser un fracàs, com el cas de Grifols, que quan jo estava al Consell sempre ho havíem denunciat i no hi crèiem, però sí que és cert que durant aquests 12, 14 anys, des de la inversió estrangera, ha vingut un tipus de gent, d’empresaris o diga’ls-hi com vulguis, que han invertit en aquest país, però gent d'un nivell adquisitiu, d’un poder adquisitiu, alt. A l'altre cantó veiem que, l’economia del país està, a part del que és relatiu a l’immobiliari, tot el que és el comerç tradicional que teníem en aquest país cada vegada és més, entre cometes, ‘low cost’. Quan veiem aquests grans magatzems, ara mateix se n’estan construint tres o quatre més, de grans superfícies, que no sé jo si està previst o s’havia previst en el seu moment que Andorra pogués absorbir tantíssima gent com està venent ara i si és aquest el turisme que volem, turisme de compres i turisme de compres relativament barates. Improvisació? Tota. Jo crec que des del primer moment es va apostar per aquest tipus d’inversor, I aquest tipus d'inversor, ha resultat que, no dona més pel país que el totxo, la baixa imposició, que per això han vingut molts, però aquest inversor, per altre cantó, és un inversor que quan està instal·lat a Andorra, consumeix molt, consumeix sobretot molts serveis. Al final, crec que estem arribant a un tipus de societat a la qual no havíem d’haver arribat, i en què que hi ha una diferència abismal entre la gent que treballa aquí, que hi és de fa temps, que hi viu al dia i dia, i la gent que ha vingut aquí a invertir com hauria pogut invertir a Mònaco o Dubai o en llocs d’aquests. Inversors que no tenen res a veure amb el dia a dia de la majoria de persones que viuen i vivien aquí.
Diu que aquest nou ciutadà, aquests inversors, tenen un alt poder adquisitiu. I segurament té tota la raó. Però reverteix en el teixit social? Consumeixen recursos, serveis, sí. Però donen bona imatge d’Andorra? Aporten valor a Andorra o, segons com, generen confrontació de classe, per dir-ho així?
Deixant de banda el tema immobiliari, que és un sector que és molt específic i que ha ‘tirat’ molt, però que també té les seves conseqüències, però si parlem exclusivament de la gent que ha vingut aquí precisament perquè els avantatges d'aquest país són els que són, sí que és veritat que són gent normalment que treballen individualment, que recursos en necessiten pocs, perquè treballen molts des de casa, o des dels seus apartaments o en això que està ara tant de moda i tenen tanta fama com els ‘coworkings’, i són un tipus de gent que me’n guardaré prou de criticar-los, però la seva mateixa professió, la seva mateixa manera de fer, fa que han d’ensenyar el que dona la seva manera d’actuar o la seva professió, I això com es tradueix? Doncs que han de mostrar que tenen els millors cotxes, que tenen els millors apartaments, tenint les millors vacances… I és clar, com que tot això, ara amb les xarxes socials, va tan de pressa i tothom ho veu i tothom ho analitza, fa que sí, que sembli això, que en un cantó hi ha gent que té moltíssim I que ho gaudeix, i que a l’altre cantó hi ha moltíssima gent que no gaudeix pas tant i que per arribar a final de mes té problemes.
“Fa la sensació que a Andorra en un cantó hi ha la gent que té moltíssim i que ho gaudeix, i que a l’altre cantó hi ha moltíssima gent que no gaudeix pas tant i que per arribar a final de mes té problemes”
I fa la sensació que aquesta gent que ho gaudeix perquè pot, ha trobat a Andorra un lloc que, d’alguna manera, se’l pot fer seu o com a mínim se’l pretén fer seu. Que qualsevol dia reivindicaran la possibilitat que el castellà sigui cooficial perquè els fa sentir més còmodes i que el país ha de canviar de nom.
Podria ser, perquè ja hi ha moltíssima gent amb aquest tarannà que ha vingut a residir al país. Jo que em moc bastant a nivell d’Espanya, a Barcelona, a Madrid, quan parles amb gent, ja comencem a ser coneguts com el país dels ‘youtubers’. És a dir, que sí que se l’han fet seu, el país, d’alguna manera, i tampoc ho segueixo gaire, però d’alguna manera tampoc és gent que dins dels seus continguts digitals utilitzin massa la llengua catalana, que és l’oficial, sinó que utilitzen sobretot la llengua castellana o l'espanyol. I que al final, com deia vostè, jo no sé si aquest tipus de màrqueting o publicitat que et poden arribar a fer ells, a nivell del territori dels nostres veïns espanyols, és molt bo per nosaltres o no. Aquí sí que poso un dubte.
En fi, que potser en algun moment l’administració espanyola…
Ja ha passat!
Que l’administració espanyola es pot afartar i això pot suposar una mica de conflicte interestatal.
Sap vostè que a ningú agrada que tu paguis 40 i els altres només 10. I a més aquests que paguen 10 fan continguts per a un públic que es troba a Espanya, a Andorra potser també, però és molt limitat, i la gent, evidentment, això ho critica. Ho critica i crec que a Andorra, en aquest sentit, hauríem d’intentar equilibrar-nos una mica més a nivell europeu, amb el tema imposició. Continuem sent un país ‘low taxation’ important.
“El que no pot ser és que el sector públic tingui un augment cada any de l’IPC sobre el salari de l'any anterior, que és el que fa Govern i comuns, i que està molt bé. I que al sector privat això no passi”
És que aquest és el reclam més important de tots aquests inversors!
Sí, i és un reclam que està bé, però hauria de poder ser un afegit al que pot donar al nostre país, però jo crec que actualment, i sobretot amb aquest tipus d’inversors o de gent que vol venir a viure aquí, aquest és l’únic motiu. L’únic reclam és que aquí paguen 10 i amb els descomptes queden a 8 i a baix pagarien 35 o 40 o més.
I això com se soluciona? Perquè clar…
Pujant impostos!
Sí, en aquest cas sí, però el canvi de model en general? Estem on estem, i tampoc no es pot aturar la màquina, parar el botó i dir: ‘comencem de nou’. Perquè al final això posaria en risc tota l’estructura.
Evidentment. Vostè ho ha dit molt bé. Ara no podem dir ‘stop!’ i tornem a començar. Hem de planificar. No s’ha planificat en aquests últims anys. Molt poca cosa s’ha planificat en aquest país i ara sí que crec que és el moment de dir: ‘Senyors, quants habitants som? Quants estrangers hi ha? Quants residents passius? Quants residents fiscals, si se’ls vol dir així, hi pot haver perquè no arribem a aquest punt de col·lapse del qual parlàvem fa un moment. I intentar també que les diferències no siguin tan marcades. Jo continuo pensant que Andorra és un dels països on es viu bé, on es viu molt bé. I jo que per feina he viatjat una mica i he estat molt a fora, sempre havia pensat en tornar a casa: ‘Que bé que s’hi està!’ Però ara, per a segons qui, ja no s’hi està tan bé. I quan m’assabento, em diuen, o jo mateix he vist que treballadors del sector de la construcció que arriben a dormir dins mateix de l’obra, doncs això fa mal. Aquestes són coses que fan pensar molt. Com hem pogut arribar a aquest extrem.
“No crec pas que el tema d’Europa sigui un fre per a una possible aliança o digues-li com vulguis (entre Concòrdia i el PS) per a unes properes eleccions generals i un hipotètic Govern. No crec que això sigui el fre”
I d’això se n’adona el Joaquim Miró que torna a la primera línia política i als càrrecs electes? El Joaquim Miró empresari també ho veia així? Ho dic perquè la majoria d’empresaris, teòricament, han anat donant suport al model que està manant des de fa anys. I si hi ha un empresari, fins i tot un empresari local d’èxit, que veu les mancances que vostè veu… no sé si és que n’hi ha d’altres que pensen igual i no gosen posicionar-se o què passa.
Jo no sé si no es volen posicionar o què és el que passa. El que sí crec és que un ha de ser conseqüent amb el que fa a la vida i el que fas en l’etapa professional, i jo continuo estant en el món de l’empresa encara que no tant com fa un any i mig. I jo des de fa molts anys, sempre, sempre, sempre, el que jo he intentat aplicar a nivell de societat o a nivell polític, jo mateix m’ho autoimposava a nivell de les nostres empreses. És a dir, quan arribava el mes de gener si l’IPC era del 7,5% nosaltres augmentaven el salari dels nostres empleats el 7,5%. Sempre hem intentat mantenir, o hem mantingut tota la vida els salaris dobles, les pagues dobles a nivell de Nadal, tot el que eren salaris emocionals, que eren salaris molt més per sobre sempre del mitjà o del salari mínim a la gent que entrava per als llocs més poc remunerats de les empreses. Crec que no fa falta estar dintre de la política per veure el que està passant, perquè moltes vegades la política és al revés. Quan s’arriba a càrrecs polítics o arriba al Govern, o al comú, es desdiu una mica de tot el que havia fet fins llavors, del que havia pensat fins llavors… Jo crec que s’ha d'intentar sempre millorar les condicions de vida de la gent, de la gent treballadora. Sobretot de la gent treballadora, perquè és la que més complicat ho té. Sempre dic que nosaltres no naixem tots amb les mateixes oportunitats. No és el mateix néixer al Bronx o a Manhattan. Doncs aquí és el mateix. No és el mateix néixer al mig d’Andorra la Vella en una família benestant, o haver de venir a treballar com a immigrant al sector immobiliari. Doncs crec que hauríem d’intentar no crear, com et deia abans, aquestes diferències de classe en què uns tenen molt i els altres ja comencen a patir.
Més o menys vostè ho apuntava. Però cada cop més sembla com si el propi Govern donés senyals de final de cicle. Es va apostar molt per l’acord d’associació i ara s’està en un carreró sense sortida perquè Europa no aclareix la naturalesa jurídica del text, no se sap quan hi haurà el referèndum ni menys encara quin pot ser el resultat. I fa mesos i mesos que no s’adopten decisions significatives, només s’intenten posar tiretes a les ferides que molt sovint han causat les pròpies decisions governamentals. Estem en una mena de sotrac d’on és difícil sortir-ne.
Estem encallats en moltes coses en aquest país, i no solament en el tema de l’acord d’associació, les primeres aproximacions del qual ja les va fer el senyor Jaume Bartumeu el 2009 o el 2010. I estem al 2026. Jo crec que en els acords o en els convenis, diguem-ne com vulguem, es canvia tant d’interlocutor… i ja veu el que està passant al món actualment. Si a l’any 2000 m’haguessin dit com estaríem al primer quart de segle, no m’hauria cregut, estaria perdut, diria que no podria ser. Jo pensava que aniríem molt més endavant, molt més dins dels principis, i les llibertats i la democràcia. I està tot al revés. Tornant a les tiretes. Però quines tiretes vol posar en un tema tan problemàtic com és l’habitatge? Quines tiretes vol posar? Això de l’habitatge es veia a venir, i no fa falta ser un gran expert ni en habitatge ni en sociologia ni en economia per veure que fent venir inversors de fora, pisos d’ultraluxe, pisos extremadament cars de construcció i que després forçosament han de ser extremadament cars de venda o de lloguer, promocionar tot això què ha fet? No hi ha pisos de lloguer, es necessita mà d’obra constant per suplir tota aquesta voràgine que s’està fent i ara diem que tenim problemes d’habitatge. Com es vol no tenir problemes d’habitatge?! Amb els preus que hi ha, amb els salaris que hi ha, amb la poca oferta que hi ha… i després diem: ‘farem això, farem allò… Però de mesura concreta vostè n’ha vist alguna? Allò que s’hagi dit: ‘Senyors, fem això!’ Sí, anem fent apartaments. Però construint apartaments o rehabilitant hotels no arribem aquest solució. I després hauríem d’evitar que es comencin a crear una mica de guetos. Aquí sí que es poden construir pisos de preu a lloguer assequible, allí no… Potser sí que aquest darrer any de Govern que queda serà un any de veure d’acabar el millor que pugui i després la decepció aquesta d’Europa, que després de tants anys, després de tants mandats dient que sí, de portar-ho als programes electorals, i no arribar a proposar o tenir una proposta de quan això pot tirar endavant o quan podem prendre una decisió els ciutadans. Per mi això és un revés total per a l’administració de DA.
“Jo que em moc bastant a nivell d’Espanya, a Barcelona, a Madrid, quan parles amb gent, ja comencem a ser coneguts com el país dels ‘youtubers’. I jo no sé si aquest tipus de màrqueting o publicitat que et poden arribar a fer ells, a nivell del territori dels nostres veïns espanyols, és molt bo per nosaltres o no. Aquí sí que poso un dubte”
Dues o tres coses al tomb del que vostè estava dient. Quina solució veu per a l’habitatge i si Europa és o no és solució, veient també com va l’Europa actual.
Si vol comencem per l’habitatge. L’habitatge això sí que és a llarg termini. Això no és una solució que es digui, això ho farem en un any o en dos. Això són anys. I crec que tampoc hem d’inventar massa coses. Podem anar a mirar països, el que s’ha pogut fer a Alemanya, el que s'ha pogut fer a França, el que s’ha pogut fer a Espanya… el que sí que és cert és que per solucionar el problema de l’habitatge s’hi ha de posar un esforç global des de Govern, des dels comuns, nosaltres estem ara al comú d’Andorra la Vella, i des dels privats. No pot ser que només siguin els privats que ho solucionin, no pot ser que només siguin els comuns o només el Govern. Han de ser aquestes tres potes i que entre les tres es decideixi que es pagarà amb menys impostos a nivell privat aquell que vulgui fer pisos, que l’Estat subvencionarà, que els comuns hi participaran donant els terrenys… Però clar s’ha intentat vàries vegades, el comú d’Andorra la Vella ho ha en diverses ocasions, i és complicat perquè la construcció és molt cara i els números són els que són. Ara, es pot quedar que el propietari acabi sent el comú, el Govern, i amb el promotor es pacti un percentatge de benefici X i es facin les coses ben fetes. El que sí que està clar és que no solucionarem el tema ni amb un any ni amb dos.
Però segurament hi hauria palanques des de l’administració per fer que la construcció s’abarateixi una mica.
El que pots fer és que pagui o que no s’arribin a pagar els impostos que s’abonen a nivell de llicències comunals o sobre els resultats derivats dels edificis o pisos de lloguer a preu assequible. Que no paguin impostos o en paguin molt menys. Evidentment les palanques hi poden ser totes, per dir-ho d’aquesta manera. Però el que no es pot dir o es pot fer, crec, és el que s’ha proposat. Per exemple, ara posarem tots els pisos que estiguin buits forçosament al mercat. Això és passar el problema que té l’Estat als privats. Ara tampoc un pot haver de pagar els errors de planificació que s’ha fet des de Govern.
Però una solució curtterminista diu que no hi serà…
Jo crec que no.
I ara és una urgència.
És una urgència, sí, sí.
Però pel que vostè expressa… el Govern sempre defensa que el de l’habitatge no és un problema només d’Andorra. Que Barcelona, per exemple, també el té. Però vostè ve a dir que si s’hagués planificat el tipus de nou ciutadà que eventualment podia venir al país, si s’haguessin posat segons quins filtres, no arribarien 2.000 nous habitants cada anys i amb unes necessitats que acaben devorant molts recursos.
Quan tu cada any has de tenir una previsió per la qual necessites que et vinguin 5.000, 6.000, 7.000 persones, el que sigui, a aquestes persones se les ha d’allotjar. El que no es pot fer és que necessitis gent per a la temporada d’hivern, per continuar mantenint la voràgine de la construcció, per als nous supermercats que s’obriran… és complicat i tot ve derivat d’una mala planificació.
I si hi ha alguna mesura a curt termini, com aquesta de la congelació dels lloguers, i el Govern fa algun plantejament, llavors surt la part dels propietaris que també molt agressivament, s'hi oposa.
És clar. Aquí tothom mira pels seus interessos. La majoria de la gent no mira mai per l’interès global. Es mira per l’interès personal pensant que la suma del seu interès i de l’interès del veí és l’interès global. L’interès global no passa per la suma dels interessos privats. L’interès global passa per dir, senyors, tenim aquest problema i no hi ha cap més remei que no sigui aquesta solució. I si la solució és no descongelar els lloguers durant cinc anys, doncs no es descongelen. Tampoc no es pot fer gran cosa més. Crec que el fet de descongelar progressivament tampoc no és una solució, perquè al final ja sabem el que passa, que el dia que es pugui la gent s’equipara al mercat encara que els seu pis valgui o no valgui el preu del mercat. La gent, el propietari, el que acaba dient és: fa tants anys que no puc apujar els preus, doncs ara els poso a preu de mercat i llavors encara seran preus més difícils de digerir.
“Jo continuo pensant que Andorra és un dels països on es viu bé, on es viu molt bé. I jo que per feina he viatjat una mica i he estat molt a fora, sempre havia pensat en tornar a casa: ‘Que bé que s’hi està!’ Però ara, per a segons qui, ja no s’hi està tan bé. I quan m’assabento, em diuen, o jo mateix he vist que treballadors del sector de la construcció que arriben a dormir dins mateix de l’obra, doncs això fa mal”
Els preus després del 27 haurien de continuar congelats?
Perquè no. Depèn de com estigui la situació el 27. Si han de continuar estant congelats, hauran de continuar congelats. Si la situació no ha millorat, no veig perquè s’haurien de descongelar els preus.
Això ho diu algú com vostè que té uns quants pisos de propietat al mercat.
Evidentment. També em dedico al sector immobiliari, però és el que és. Tu no pots descongelar d’un cantó i dir que els salaris pujaran un 1,5%, un 2% o només tocarem el salari mínim i els altres que facin el que vulguin. Ha d’anar tot sempre correlatiu perquè en cas contrari ja m’explicarà vostè com s’ho farà la gent per poder pagar els lloguers.
Aquesta és una altra qüestió i també va en la línia del que defensa el partit al qual vostè està afiliat: que hauria de ser obligatori que els salaris incrementin de manera paral·lela al que augmenti el cost de la vida.
El que no pot ser és que el sector públic tingui un augment cada any de l’IPC sobre el salari de l'any anterior, que és el que fa Govern i comuns, i que està molt bé. I que al sector privat això no passi. Al sector privat això no passa, i és molt complicat per a la gent arribar i que un any i un altre any i un altre el seu salari continuï a uns nivells, no d’estagnació però quasi quan el cost de la vida ha augmentat, no sé ja de quin percentatge els últims deu anys. Ha de ser obligatori? Com a mínim mandatori que diuen els britànics. I aquell que s’alinea doncs tens palanques com deien.I si no, doncs per llei, i dir, senyors, a qui s’augmenta el salari com a mínim l’IPC cada any. Si és un 2%, un 2%, si és un 5 un 5… i un any recordo que vam arribar a més d’un 7% i nosaltres, a les nostres empreses, vam augmentar un 7,5%.
És que el risc actual és que si cada any el salari mínim s’incrementa el doble de l’IPC per la resta de salaris no veuen cap augment, tothom o una gran majoria de la població acabarà cobrant el salari mínim.
Sí, és clar. El salari mínim arribarà a ser el salari mitjà. És així. És que molta gent pensa que augmentant el salari mínim ja n’hi ha prou. Però els que estan per sobre d’aquest salari mínim de 400, 500 o 1.000 euros tampoc no es pensi pas que tenen uns salaris per tirar coets. I per fer vacances en els millors hotels de la Costa Brava. I el fet de no poder accedir a aquests augments fa que les necessitats d’una part important de la població estiguin cobertes i poca cosa més.
Dèiem també allò d’Europa. I que no imaginava a l’inici de segle que al primer quart del segle XXI el món estaria com està i Europa també. Continua sent, però, l’única opció on es pot agafar Andorra?
Doncs jo crec que sí. Personalment ho crec. No parlaré aquí a nivell de partits polítics. Però jo crec que millor, tal com estan funcionant les coses, tal com veiem els nostres amics dels Estats Units o com es comporten o fan els nostres amics del costat d’Orient, val més estar sota el paraigües d’una organització que molts diuen que ha perdut influència però que continua sent un paraigua important que no pas voler ser un electró lliure que fa, desfà, que ha d’anar a negociar aquí o allí però que amb un cop de destral sobre la taula aviat ens han acabat. Jo el que veig és que la diplomàcia ja està passant en un segon i tercer pla, i que al 2025 veiem estats atacant un país sigui democràtic o no, raptant el president i dient després que això ho fan per quedar-se el petroli. Ni se n’amaguen de les seves actuacions. I avisen que si volen també es quedaran Groenlàndia, perquè allí hi ha molts vaixells russos. I el que hi ha són recursos naturals que també els volen perquè és el president dels Estats Units. I a l’altre cantó tenim el senyor Putin fent exactament el que vol a nivell d’Ucraïna i els països satèl·lit del costat comencen a estar ben acollonits… i ja no parlo de Xina perquè està molt lluny. Andorra dins d’aquest context macropolític, geopolític, poc compta. Sí, té un vot a les Nacions Unides i al Consell d’Europa. Però és millor ser-hi. I si pot ser a l’aixopluc d’una organització com la Unió Europea, no integrats del tot però si amb un acord d’associació, crec que és millor. Perquè els problemes, quan arriben, i ara arriben a una velocitat extrema, vas a dormir i et lleves l’endemà i veus els helicòpters sobre Caracas o que en Putin ha llançat no sé quants coets a Kíiv. Ens poden venir aquí i que ens diguin: ‘Senyors, això s’ha acabat i allò també.’ I llavors posa’t a plorar, eh.
“L’interès global no passa per la suma dels interessos privats. L’interès global passa per dir, senyors, tenim aquest problema i no hi ha cap més remei que no sigui aquesta solució. I si la solució és no descongelar els lloguers durant cinc anys, doncs no es descongelen. Tampoc no es pot fer gran cosa més. Crec que el fet de descongelar progressivament tampoc no és una solució”
Escoltant com parla d’Europa o com deia allò de la suma dels interessos particulars que no suposa que siguin els interessos generals em recorda moltíssim al cap de Govern, Xavier Espot, que es refereix a aquests aspectes de la mateixa manera. Quan parla que hi ha d’haver una alternativa, quina és aquesta alternativa? Perquè la formació més ben posicionada per esdevenir aquesta alternativa actualment, manté que tot i ser europeista, aquesta acord d’associació no convé. Ja sé que no és el seu partit, on milita, però és una mena de cosí germà amb els qual han fet els darrers moviments polítics com la coalició de la qual vostè forma part al comú d’Andorra la Vella.
I una coalició que funciona molt bé. És una coalició que funciona extremadament bé i que es pot replicar. Sempre dic una cosa: governar o manar o la política, és l’art de ser generós. Aquí si tu no ets generós això no funciona. I quan dic ser generós vol dir que si tu vols governar o vols arribar a governar i sol no pots i has de governar amb algú altre, has de ser generós. I la generositat passa per dir ‘doncs jo renuncio a això i tu renuncies a això altre’. No crec pas que el tema d’Europa sigui un fre per a una possible aliança o relació o digues-li com vulguis per a unes properes eleccions generals i un hipotètic Govern. No crec que això sigui el fre. Les famoses línies vermelles de les quals sempre es parlen fora de les nostres fronteres, no crec que hi hagin de ser massa si el que es vol és governar conjuntament amb algú altre.
No és que ho sàpiga del cert, però és possible que si li demanés a l’excap de Govern Jaume Bartumeu, potser ens diria que estaria bé fer un Govern d’unitat nacional o una cosa així. No sé si és un moment de prou urgència i gravetat, de col·lapse, com per dir que no es tracta només de desallotjar els qui han governat durant setze anys perquè potser alguna cosa han fet bé i alguna experiència tenen.
El primer que cal dir és que siguin de DA, del PS o d’on siguin el que cal és tenir molta admiració per aquell que es dedica a la política. I no ho dic pas perquè m’hi dediqui jo perquè no necessito cap admiració. Però sí que hi ha gent que es dedica amb cos i ànima a la política i sacrifica moltíssimes coses per això. També em dirà que ningú els posa una pistola al pit. Però s’ha de reconèixer que hi ha gent que fa molts anys que estan al capdavant. El cap de Govern actual mateix deu portar prop de setze anys. I té tots els meus respectes i admiració més enllà que sigui familiar meu. I també hi ha una part d’orgull que el teu cosí sigui cap de Govern, però sí que és cert que són gent que s’estima molt el país encara que tingui una altra visió de país. Amb aquest plantejament…
Digui, digui.
Amb aquest plantejament sí que es podria arribar a posar damunt la taula el que vostè està dient. M’està proposant una pregunta d’opció difícil. S’ha de tirar de l’experiència del que s’ha fet, del que han estat tants anys fent i segurament coses bones n’han fet. Però no estic d’acord (en fer el Govern d’unitat) en fer-ho ara. Perquè també s’hauria pogut fer fa quatre anys o en fa vuit. Amb el Covid també hi havia una emergència i no es va voler o no es va plantejar mai de poder fer una coalició o un pacte d’unitat nacional. Jo crec que sí que es pot tirar de l’experiència de la gent que hi ha estat, però si un vol realment un canvi, i un canvi d’una manera més marcada, sí que crec que si ens arribés a tocar governar caldria fer-ho d’una manera clara.
Per fer la transició cap a un parell de qüestions comunals i encarar la recta final de la conversa… el Joaquim Miró està disponible després d’haver passat pel Consell General i ara pel Comú, després de molts anys estant fora de la primera línia política, està disponible per formar part d'aquest possible, no diré Govern de canvi, però sí d’aquesta hipotètica alternança? D’impulsar-la i si fa falta estar en primera línia.
Fa un temps em vaig trobar l’excap de Govern Albert Pintat i em va dir: ‘Estaves al Consell, ara al comú…’ I li vaig dir: ‘Sí, i amb una mica de sort acabaré a la comissió de festes.’ I li vaig dir a ell perquè una vegada em va dir que el polític començava per la comissió de festes, passava cap al comú i després anava o cap al Consell o cap al Govern. A veure, el tòpic de dir-li que estic disponible… El que sí que li diré clarament que jo ja tinc una edat, i no és que estigui cansat, perquè això no cansa i encara menys si ho fas a gust, però jo crec que és el moment d’altres polítics i altra gent que tirés endavant això. Si mai arribés la circumstància, ho hauria de pensar. I a qui primer li hauria de demanar és a la meva dona que el primer que faria és fer-me fora de casa. Clar que aquest cuquet hi és. Però jo crec que ara tenim gent molt més capacitada i molt més preparada i molt més actualitzada. Jo no faig política amb les xarxes socials i ja veu per on va això avui. I jo crec que tenim gent suficientment bona tant al PS com a Concòrdia si en el seu moment s’arriba a tirar endavant per arribar a tirar endavant un possible govern.
Això també ho deuria pensar quan li van dir d’anar a la llista per a les comunals del 2023. I encara que quan un concorre a unes eleccions sempre ho fa per guanyar… ja m’entén.
El ‘feeling’ hi era, sobretot el fet d'anar amb aquesta coalició amb Concòrdia, veia que aritmèticament la cosa podia funcionar, I així va ser. A part d'això, sempre hi ha temes personals, i sobretot, quan qui ara és cònsol en aquell moment em va demanar: ‘Escolta que m’hauries de venir a la llista, i a finances que això no li agrada a ningú i no és el més bonic.’ També hi ha, i estem en un país petit, que els temes d’amistat i de compromís també compten. També hi ha altres factors que fan que acceptis d’anar a una llista o no.
“Al comú hi ha una coalició que funciona molt bé. És una coalició que funciona extremadament bé i que es pot replicar. Sempre dic una cosa: governar o manar o la política, és l’art de ser generós. Aquí si tu no ets generós això no funciona. I quan dic ser generós vol dir que si tu vols governar o vols arribar a governar i sol no pots i has de governar amb algú altre, has de ser generós. I la generositat passa per dir ‘doncs jo renuncio a això i tu renuncies a això altre’”
I el comú va bé?
El comú va extremadament bé. Bé, no diré extremadament bé però va bé, sí. El tema financer potser no es veu tant però és un tema primordial i el comú d’Andorra la Vella té unes finances que estan molt sanejades. El comú són 550 persones, dinou departaments, es donen moltíssims serveis, hi ha moltíssima despesa i aquesta despesa s’ha de cobrir i, de moment, es cobreix bé i es poden fer projectes bonics i reduir deute, que també és important. El comú d’Andorra la Vella està molt sanejat i es tiren projectes endavant i s’empeny del carro perquè hi ha molt bona sintonia dins d’aquesta coalició entre Concòrdia i PS. Li diré que en aquests dos anys en què no he faltat a cap junta de govern mai s’arriba a cap votació. Sempre s’arriba a acords. Les coses s’expliquen d’una manera planera i tothom s’hi involucra. Jo com a conseller de Finances sempre els demano a tots de fer un esforç i sempre hi ha una predisposició. I a banda de jo, hi ha un equip jove i dinàmic que realment en té ganes.
Sent el comú de la capital governat pels dos partits que estan a l’oposició parlamentària i el Govern a l’altra banda, es podria pensar que el comú d’Andorra la Vella hauria de ser el contrapoder. Però jo diria que de portes en fora no es percep pas així. Molt sovint sembla més que és Escaldes, el contrapoder, no sé si pel perfil de la cònsol o perquè, però sembla que hi ha més bona sintonia entre Andorra la Vella i el Govern que no pas entre l’executiu amb Escaldes, per exemple.
Això és una mica el que deia abans. Governar és ser generós i és renunciar. Ser generós algunes vegades i renunciar en d’altres. I crec que aquí el nostre cònsol fa una molt bona feina. Hi ha moltes coses en què no miren els cònsols el color de Govern si no que es mira el color de la parròquia. I quan dic parròquia també es parla de país. I crec que és important el fet que no es posi massa èmfasi en si un és de Demòcrates i l’altre del PS. I sí que es posi l’accent en que es facin coses amb bona sintonia. I és que hi ha d’haver bona sintonia també amb el comú d’Escaldes o amb el de Sant Julià de Lòria. Jo sóc d’aquells que pensen que el millor que podrien fer seria començar a mancomunar molt més. Tenim una vall central que són tres parròquies i hauríem de començar a mancomunar serveis. Perquè els recursos comencen a ser més limitats i quan la construcció faci la davallada que farà dons els recursos hauran de buscar-se perquè la maquinària és molt grossa.
En fi, que tot això li deu donar vida! Per què ara que ha rebaixat una mica l’activitat professional, què és allò que li dona vida. O que el preocupa molt, vaja, si anem a l’altre extrem.
El que em dona vida continuen sent els meus fills i la meva neta. I encara que hagi reduït activitat professional, encara estic en el món de l’empresa i segueixo actiu. I la política sempre m’ha agradat. Si li digués el contrari el mentiria. Sempre m’ha agradat i té les seves satisfaccions. I quan la gent diu que aquí i que allà i que se n’ha cansat… jo no me n’he cansat mai. Miri si no me n’he cansat que ho vaig deixar una mica el 2004 o el 2005 i hi vaig tornar al 2019. I si durant tants anys no hi vaig participar va ser perquè professionalment no podia ajudar el que m’hauria agradat. A mi em continua agradant, estant dins de majories o d’oposicions, formar part del món polític. I a nivell professional o personal em crida el fet de viatjar o de fer coses. No em plantejo de cap manera la retirada malgrat que em falti dos anys per arribar-hi.
“JO CONSIDERO QUE LA TRANSPARÈNCIA ÉS EL QUE HA MANCAT EN TOT AQUEST AFER DE BPA”
Dins d’aquestes qüestions més personals, porta molts anys veient patir diria que amics per temes com els de BPA, que no sé si casen també, aquests temes, amb la situació de col·lapse de país que descrivia o són els generadors de l’inici d’aquest atzucac.
No crec que fos l’inici del col·lapse. Això no ho crec. El que sí que és cert és que el tema de BPA va marcar un abans i un després en aquest país. El 2015, hi ha una data que em sembla que és al març, que és quan s’intervé BPA i jo sempre dic que jo no m’hi posaré en si es va intervenir bé o no es va intervenir bé perquè no sóc la persona adequada o preparada per dir-ho i no tinc les proves per dir. El que sí que jo sempre he criticat, i ho he criticat durant els quatre anys que vaig estar al Consell, i vaig fer 50 preguntes orals i no sé quantes d’escrites, el que jo sempre he criticat de Govern després de la intervenció, del 2015 al 2025 que hi va haver la primera sentència i, primer, deu anys són massa anys perquè una família, una gent o uns amics com deia arribi al punt de la saturació pel fet de tenir tots els béns embargats i que no hi hagi cap decisió ferma i haver de viure així durant tants anys. Jo sempre he considerat que la transparència és el que ens ha mancat dins de la intervenció i de tot aquest afer BPA. Recordo que el Tribunal de Comptes igual com fèiem nosaltres i ara continuen fent els partits de la BPA, continuen demanant els comptes de BPA, els d’aquí i els de fora. Cal saber com s’ha administrat tot això. Es va donar un cop sobre la taula, es va intervenir, es va vendre la port bona a un banc de fora, resulta que després aquest banc de fora s’ho torna a vendre a un banc d’aquí amb garanties de Govern, ho recordo, perquè com vam dir en una pregunta al Consell, com pot ser que en una cosa entre dos privats el Govern hagi de garantir res, total, crec que s’ha portat d’una manera opaca i que aquesta opacitat ha fet que tot això s’ha internacionalitzat, no solament a nivell del FinCEN si no també respecte tota la trama de Catalunya. I ara malauradament trobo que és un cas mediàticament de més interès fora d’aquí que no pas aquí. Però jo sempre penso amb aquesta gent, disset, divuit, vint persones, que un bon dia es van trobar amb aquest merder sobre la taula i que avui, deu anys després, encara no està solucionat i segons tinc entès va per llarg, perquè hi ha diversos judicis pendents.
I de quina manera s’ha de resoldre tot això?
Sé que s’han proposat diverses solucions. Una, ja quan estava al Consell i ara fa poc se n’ha tornat a parlar, seria la possible amnistia, però jo no he vist mai ni el Govern ni el sistema judicial per la labor d’aturar tot això. No sé el perquè però…
“Si va ser un tema polític, si fos un tema com els dels Pujol i el sobiranisme català i tot això, llavors sí que crec que vam jugar malament la partida perquè què ens havia d’importar a nosaltres el problema de l’independentisme català”
Aturant-ho o no el país hi hauria de notar alguna cosa, en aquesta voràgine global?
Jo crec que sí. Més enllà de la qüestió econòmica, financera, tota aquesta qüestió ens dona una imatge de cara a fora que no és massa bona a nivell financer, a nivell bancari. No és pas el millor que continuem tenint aquesta taca a la camisa que no dic que sigui culpa de ningú. Aquest és un tema recurrent i cada dos per tres torna a aparèixer i no para mai. I si hi ha cinquanta causes o les que sigui que vénen darrere no sé si és massa bo per tots nosaltres.
I, la darrera, més enllà d’aquesta internacionalització de la qüestió, des de fora, el pitjor que va portar aquest cas és que va trencar el consens tradicional entre les elits del país, unes elits que potser fins llavors, usant els termes emprats per vostè, sempre havien estat generoses, i avui per tu, demà per l’altre… però en aquell moment això hi va deixar de ser i hi va haver una fractura irreparable i això ha trencat l’harmonia socioeconòmica del país?
El que sí que és cert és que les grans famílies que tenen interessos dintre de la banca sempre havien tingut un proteccionisme entre elles. Aquí el que passa és que el fet de que fos una institució com el FinCEN que demanés o que posés en la seva llista BPA, que no sé si va estar ben fet o no d'intervenir com es va intervenir el banc, perquè el banc com es diu vulgarment se’l van carregar, quan pot ser intervenint cent comptes o cinquanta, perquè el FinCEN no va dir ‘mateu el banc’, va emetre una nota i aquí es van prendre les decisions. Jo crec que potser no calia picar tan fort i s’hauria pogut arreglar d’una altra manera. Aquí el problema és la gènesi del problema. Si la gènesi és un tema financer és una cosa. Però si és un tema polític, n’és un altre. Si fos un tema com els dels Pujol i el sobiranisme català i tot això, llavors sí que crec que vam jugar malament la partida perquè què ens havia d’importar a nosaltres el problema de l’independentisme català perquè finalment el país hagi hagut d’assumir tota aquesta voràgine de problemes. Perquè les cloaques de l’Estat espanyol el que han fet és esquitxar el nostre, de país. I aquí és on hauríem d’haver estat més contundents i haver estat més patriotes i no haver deixat tant que institucions de fora intervinguessin massa a nivell del nostre país.