“El més impactant és fer riure algú que fa temps que no ho fa”

El monologuista arribarà al Principat aquest divendres, 20 de novembre, per presentar l’espectacle ‘El Raro de los 90’, amb el qual vol apel·lar a la nostàlgia de totes aquelles persones que van viure aquella època

David Domínguez, còmic, emprenedor i, sobretot, pare

El monologuista arribarà al Principat aquest divendres, 20 de novembre, per presentar l’espectacle ‘El Raro de los 90’, amb el qual vol apel·lar a la nostàlgia de totes aquelles persones que van viure aquella època. Andorra serà una de les múltiples parades d’una gira que el portarà per diferents punts del territori espanyol i també Brussel·les. L’actuació es podrà veure en dues sessions, a les 20 i a les 22 hores, a la sala d’actes del comú d’Escaldes-Engordany.

Qui és David Domínguez? Com es definiria, més enllà de la seva faceta com a còmic?

A les meves xarxes sempre em defineixo com a pare, perquè tinc dues filles; còmic, perquè em dedico a fer comèdia, i emprenedor, perquè, a banda de la comèdia, també tinc algunes empreses i em dedico a això. És a dir, si m’hagués de definir ràpidament, seria: pare, còmic i emprenedor.

Què el va portar a pujar per primera vegada a un escenari?

Doncs mira, la veritat és que, si t’ho dic francament, va ser pels diners. Per què? T’ho explico. Jo m’he dedicat tota la vida a fer riure a la gent, inconscientment. Sempre he estat el “gracioset” de classe. I una vegada algú em va dir: “Escolta, tu saps que això ho pots fer dalt d’un escenari i que et puc pagar?”. Aquest fet és el que realment va fer que em dediqués a això, perquè la veritat és que fer riure és una cosa que sempre m’ha agradat i que he acabat fent. Ho podria resumir així. [Riu]

Sempre he estat el “gracioset” de classe. I una vegada algú em va dir: “Escolta, tu saps que això ho pots fer dalt d’un escenari i que et puc pagar?” 

He investigat una mica i he vist que havia arribat al món dels monòlegs gairebé per casualitat, després de guanyar un concurs. En quin moment es va adonar que allò podia anar de debò i que es podia guanyar la vida?

Com bé has dit, va ser arran d’un concurs que van organitzar al costat del poble on visc. Em van animar dient-me: “Això que fas sempre quan som a les reunions, per què no puges allà i fas aquest monòleg que sempre ens expliques a nosaltres?”. Doncs el vaig fer sense cap mena de pressió i vaig guanyar! A partir d’aquí, alguns productors i gent que es dedicava a aquest món i que m’havien vist em van comentar: “Per què no vens amb nosaltres?”. Llavors vaig començar amb un programa de televisió, em van començar a trucar d’altres llocs i així fins avui.

En quins aspectes diria que ha canviat el David Domínguez de les primeres actuacions respecte del que avui puja a l’escenari?

Crec que aquest any faig la majoria d’edat en el món de la comèdia, perquè arribo als 18 anys com a professional. El que més m’ha fet canviar ha estat formar-me en aquesta disciplina. Diria que el David d’abans i el d’ara són la mateixa persona. És veritat que intento no canviar gaire, però sí que considero que m’he professionalitzat molt. Ara faig les coses amb una mica més de consciència i amb una direcció clara.

David Rodríguez durant el seu espectacle.

Ara, parlant de l’espectacle ‘El Raro de los 90’. Què té d’especial aquella època i quines han estat les seves vivències personals que l’han portat a dedicar-hi tot un espectacle?

Aquest espectacle és, com se sol dir en el món del cinema, un ‘spin-off’ d’un altre show que tinc, que es diu ‘Seré yo raro’, en què parlo de mi mateix, de la meva vida, del meu pas pel món i de com veig les coses. Allà també parlo de la meva adolescència. A partir d’aquesta actuació, el meu representant em va proposar: “Escolta, per què no fem de la part dels anys noranta un espectacle? Estaria superbé, amb tota aquesta nostàlgia d’aquella època en què molta gent vam viure un canvi”. La veritat és que a Espanya, on visc, les dècades dels vuitanta, noranta i dos mil van ser períodes en què van passar moltes coses i molt de pressa. Per tant, posar-ho ara en context fa que la gent recordi, que faci memòria i que, amb una mica d’humor, també puguem convertir-ho en una cosa divertida.

Què es trobarà el públic quan vingui a veure l'actuació?

Doncs mira, és veritat que, com deia, és un espectacle de nostàlgia i que parlem dels anys noranta, però, perquè la gent sàpiga una mica de què va, també parlo de l’adolescència i de com va ser la meva. A partir d’aquí, la posem una mica en context amb les adolescències d’ara, les dels anys seixanta, setanta, noranta i dos mil. Fem una mena de repàs perquè, al final, són etapes molt semblants, però els condicionants que les envolten fan que cadascuna sigui única. Per tant, encara que parli dels anys noranta, tota la gent que ve a l’espectacle s’hi pot sentir identificada en algun moment o altre: per la manera de vestir, de pentinar-nos, de parlar, de relacionar-nos amb les noies o amb els nois, o per la manera que teníem de sortir de festa. Tot això ho posem en context amb les generacions d’abans, les de després, les d’ara i la dels noranta.

Tota la gent que ve a l’espectacle s’hi pot sentir identificada per la manera de vestir, de pentinar-nos, de parlar, de relacionar-nos amb les noies o amb els nois, o per la manera que teníem de sortir de festa

Fins a quin punt tots aquests elements són records i experiències que ha viscut en primera persona?

M’agrada molt que em facis aquesta pregunta, perquè és veritat que jo sempre dic: “Això no sé si va ser així, però jo ho recordo d’aquesta forma”. I això també fa molta gràcia, perquè de vegades idealitzem una època o pensem que les coses van ser d’una determinada manera, però quan ho poses en comú amb altra gent t’adones que potser no va ser ben bé així. Però sí que és veritat que és un espectacle de comèdia i, dins de la disciplina en què em moc, que són els monòlegs, es tracta una mica de parlar de la realitat. La meva manera de fer comèdia és força costumista: parlar de les coses que ens passen a tots. Hi ha moltes situacions que realment em van passar a mi, als meus amics o a la gent del meu entorn. Després utilitzem les eines que m’ha donat la formació en comèdia per convertir-les en rialles i construir un espectacle dinàmic i divertit.

És necessari haver viscut aquella època dels noranta? O una persona jove també pot venir al show i gaudir-ne, encara que no hagi passat per aquella etapa?

Doncs, com et deia abans, parlem de l’adolescència. Per tant, si has passat per aquesta etapa, o fins i tot si encara hi ets, perquè hi ha molta gent que ve amb els seus fills, aquest espectacle et farà riure. Tots hem passat per aquella època i tots hem tingut aquelles crisis sobre com vestir-nos, com pentinar-nos o com relacionar-nos amb les altres persones. És un espectacle que, tot i que parla dels anys noranta, també connecta amb les generacions més joves. Molta gent que ve i és jove em diu: “Aquestes batalletes me les ha explicat el meu tiet, el meu cosí, el meu avi o el meu pare”. Després es posen a preguntar-los: “És veritat que això era així?” o “És veritat que vosaltres us coneixíeu d’aquesta manera, el pare i la mare?”. Per tant, com et deia abans, és un espectacle en què, si has passat per l’adolescència, segur que t’hi sentiràs identificat. I després, pel que fa a la dècada dels noranta, com passa amb les dècades anteriors, també és bonic recordar els esdeveniments que van marcar aquella època, com els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 o l’Expo 92. També parlem una mica d’aquella dècada que ja forma part de la història.

David Domínguez al final d'un show

Passant a un tema més personal, després de tants anys als escenaris, què diria que encara el posa nerviós abans d’una actuació?

Sempre crec que hi han d’haver aquests nervis. Si no, és que la màgia s’ha perdut. Però jo, més que nervis, en dic responsabilitat. Hi ha gent que està dedicant el seu temps a venir, que ha decidit no fer una altra cosa, que ha comprat una entrada, que s’ha desplaçat fins a un lloc i que s’ha reunit allà perquè la faci riure. Per tant, sempre hi ha la responsabilitat de sortir a l’escenari, donar-ho tot i aconseguir que la gent s’ho passi bé. Així doncs, més que nervis, que sí que sentia quan començava i que de vegades jugaven en contra meu, ara sento una mica aquesta responsabilitat que tot surti bé i que la gent gaudeixi de l’espectacle.

Quan el públic surti del teatre, què li agradaria que s’endugués a casa després de veure l’espectacle?

Quan acabo l’espectacle, intento sortir sempre al vestíbul del teatre o al lloc on siguem per saber una mica què ha passat i com ho ha viscut la gent. La veritat és que, amb aquest espectacle, que és de nostàlgia i tot això, la gent acostuma a dir-me que li he desbloquejat records que no tenia presents o, simplement, que s’ho ha passat molt bé. El que més m’ha arribat a impressionar és quan algú t’explica: “Estic passant una mala època i, gràcies a tu, he pogut desconnectar durant una hora i mitja”. O quan t’expliquen que han passat una malaltia o que l’estan superant, i s’acosten a tu per dir-te que has estat capaç de fer-los tornar a riure durant una hora i mitja, quan feia molt de temps que no ho feien. Això és el més impactant que m’emporto quan acabo un espectacle.

S’acosten a tu per dir-te que has estat capaç de fer-los tornar a riure durant una hora i mitja, quan feia molt de temps que no ho feien

Per acabar, potser encara és una mica aviat per preguntar-t'ho, però quins projectes o nous reptes tens entre mans?

Doncs fixa’t, aquest espectacle, ‘El Raro de los 90’, ja fa gairebé quatre anys que està en cartellera. Aquest any 2026, al maig, vaig estrenar ‘El Raro de los 90: las risas continúan’, que és com un segon espectacle. El 2027 està sent increïble i encara no ha començat! Ja tinc dates tancades fins al desembre, és a dir, que em queden molt pocs caps de setmana i molt poques dates disponibles per acabar de tancar la gira. També, a la meva edat, que ja tinc 48 anys, l’objectiu és viure el dia a dia amb la màxima intensitat possible, passar-m’ho bé i tampoc pensar gaire més enllà. L’any que ve, per exemple, ja estaré amb aquesta gira i amb aquests dos espectacles. Em deixaré portar, m’ho passaré bé i, sobretot, intentaré fer gaudir tota la gent que vingui a veure’ls.