Coneix el FesTac? Quina opinió li mereix?
Al FesTac no hi he estat mai, serà la primera vegada que el visito. Conec el Sergi Vallès, que si no m’equivoco és el director artístic, i ell sí que m’ha explicat el context, m’ha posat molt en la tessitura del festival. Sé que aquest any fan cinc anys i per tant, ja hi ha una trajectòria. I entenc que hi ha una voluntat tant per part del festival com per part de l’administració de donar-hi continuïtat. Més enllà d’això, no ho conec, però sé que des de fa un temps, està vinculat a associacions com la Plataforma d’Arts de Carrer de Catalunya i a nivell de professionalització, està, penso jo, ben direccionat.
“M’interessa molt saber quines són les veus actuals en arts de carrer d’Andorra, què és el que s’està fent”
Ve per participar en un vermut col·loqui, però no sé quines expectatives hi té posades i si també aprofitarà per poder veure l’oferta de programació.
Sí, nosaltres, com a Fira, quan visitem festivals, mostres, esdeveniments, sempre hi anem amb diferents barrets. Lògicament jo, com a directora artística, se m’ha convidat a aquest col·loqui, que assistiré i em ve molt de gust compartir i escoltar també la realitat d’Andorra. I, lògicament, després també faré tot un recorregut artístic per les propostes que s’han programat. Algunes d’elles les conec i les hem vist a Tàrrega on altres esdeveniments, i n’hi ha que no les conec. I, per tant, m’apropo també amb voluntat de descobrir artistes, sobretot també d’Andorra. M’interessa molt saber quines són les veus actuals en arts de carrer d’Andorra, què és el que s’està fent, perquè tenim a vegades poques oportunitats per veure-ho; conec una companyia de gent jove que està fent una proposta sobre la dificultat d’accés a l’habitatge, que malauradament ara està molt de moda, però que em consta que també Andorra doncs és un tema que interessa i que és necessari, per tant, m’interessarà molt saber aquesta gent jove com aborden tot el fet artístic i polític, també, a la vegada. I m’interessarà molt veure l’ambient, descobrir l’esdeveniment i tot el que impliqui més enllà de l’esdeveniment, qui hi assisteix... Vull dir que en aquest aspecte, jo oberta a conèixer altres professionals també del sector. Sé que hi ha professionals que ens visiten a la Fira, aquest any hem tingut algun professional de Canillo, de l’Escena Nacional, vull dir que ja tenim vinculacions, però també vinc amb voluntat d’això, de redescobrir altres professionals.
Fira Tàrrega acaba sent un referent, també, per la trajectòria que tenen i aquí sempre s’ha mirat també una mica cap allà. Vist des de fora i amb el coneixement limitat que en té, el FesTac pot aspirar a arribar a ser quelcom similar a una Fira Tàrrega?
Respondre-ho sense haver estat encara al festival se’m fa difícil, perquè segurament em perdria coses. Però penso que amb els passos que està fent a nivell de posicionament, amb la programació que he vist i la vinculació que està tenint amb el teixit andorrà i més enllà també d’Andorra, penso que podria ser un bon espai per esdevenir el que comenta, un espai de referència en carrer que podria ser l’epicentre de la creació andorrana i per fer-se conèixer i també per crear inspiració de camins d’anada i tornada. Jo penso que la possibilitat hi és, però, repeteixo, segurament aquesta pregunta la podria respondre millor un cop hagi vingut. Però l’instint, que nosaltres en aquest món de l’art ens fixem i creiem molt també en el tema de l’instint, l’instint em fa dir, com deia abans, que crec que s’està posicionant molt bé i que s’està anant pel bon camí. Per tant, m’atreviria a dir que sí que podria ser un espai de referència com el que comenta.
En el vermut d’aquest dissabte debatran sobre el fet de crear i créixer des del territori, des de llocs petits com pot ser Andorra. S’ha de veure com un avantatge o més aviat té inconvenients?
Té els dos àmbits. Té coses que van molt a favor i coses que s’han de remar una mica més. Treballar des del territori és un dret, la descentralització ha d’existir. Els territoris, les perifèries a nivell de drets culturals s’han de tenir en compte. Les grans ciutats ocupen iniciatives que estan molt bé, però altres esdeveniments que passen en entorns més enllà de la gran urbe tenen altres facilitats, com el contacte directe amb el veïnat, el contacte directe amb el paisatge -que això implica concentració dels artistes quan estan fent residències, quan estan fent creació- i, sobretot, hi ha un tema de la utilització dels espais, de la relació entre l’administració, l’espai i el veïnatge, que és molt més apamable. Estic parlant des de l’àmbit de les arts de carrer, lògicament, però en aquests espais de dimensions més reduïdes i més perifèriques és molt més apamable i és molt més saludable, de poder-ho desenvolupar, perquè les barreres són unes altres, hi ha molta més proximitat per poder contactar amb el polític directe, els temes de seguretat amb la policia, els nivells són uns altres. En aquest aspecte, ho afavoreix. Lògicament, després, en temes de quantitats de públics, en temes d’impactes, les grans ciutats estan jugant a un altre nivell.
És clar.
Però aquí és on les administracions moltes vegades entren a cobrir temes de despeses, de finançaments, que en les grans ciutats ja estan coberts i que en espais perifèrics a vegades s’ha de fer un altre tipus d’esforç. Però a nivell creatiu, a nivell d’espais, a nivell de possibilitats, jo penso que els territoris, treballant amb xarxa tenim moltes oportunitats, i de fet, Tàrrega ho demostra. En l’àmbit català els altres mercats estratègics que hi ha estan situats tots ells fora de les grans urbes, estan situats tots ells en els espais perifèrics, en comarques, i funcionen. En el seu moment es va voler fer aquesta aposta. Penso que també és una redistribució del territori que és necessària.
“Es pot fer cultura de la mateixa qualitat des del territori, des de la perifèria, que des de la urbe, i la gent s’ho ha de creure”
Segurament aquí també hi ha una part de perdre la por a voler ser referents, de fer aquest pas endavant i tenir clar que perquè siguem un lloc petit o perquè estiguem fora del circuit més habitual, no hem de renunciar a res.
Lògicament, és que no s’ha de voler renunciar a res, s’ha de fer tenint en compte, molt, la realitat on tu ets, i tenint en compte els teus recursos adaptar-los. Però es pot fer cultura de la mateixa qualitat des del territori, des de la perifèria, que des de la urbe, aquest és el tema. I la gent s’ho ha de creure, i aquí parlem de l’autoestima, el fet de dir, no perquè estigui en un poble petit hi ha coses que no pugui fer. Es poden fer, tenint en compte els recursos, la realitat d’on ets, però es poden fer coses meravelloses. I a nivell internacional tenim exemples meravellosos de coses que passen en espais que no són tan centrals. I amb els drets culturals, que ara es defensen des de tots els àmbits, l’aspecte de la territorialitat és un aspecte a tenir molt en compte. I Andorra, com a país que és geogràficament situat a cavall entre França i Espanya, jo hi veig moltes possibilitats en aquest àmbit. Ja esteu fent passos de cavall, hi ha aspectes de les arts visuals, s’està fent un Landart que és molt potent... Jo penso que hi ha una molt bona visió, que la particularitat que té Andorra és tan única que jo penso que això és bonic d’aprofitar-ho. I quan dic tan única vol dir aprofitar aquest paratge, aquest paisatge que només teniu vosaltres. Per tant, jo hi veig possibilitats, hi veig moltes possibilitats.
És veritat que hi ha tot un sector emergent i segurament toca mirar més cap al sector cultural que tenim. Potser s’ha pecat de mirar massa cap a fora i no creure’s que el que tenim aquí té qualitat.
És exactament el que dius. Jo penso que mirar fora és necessari, gairebé diria obligatori, perquè la inspiració, el sortir de la teva zona de confort, et fa redescobrir altres maneres de fer, que en l’artístic és molt important. Però després, tot aquest coneixement ha de poder tornar a casa i poder-lo després desplegar en el teu entorn, això s’ha fet en tots els àmbits, i per tant, també en el cultural. Jo vaig a fora, em vaig a formar, perquè aquí no tinc escoles de circ, de carrer... vaig a fora, em formo, faig contactes i després, jo vull tornar i vull desplegar aquest coneixement en el meu territori. Jo penso que el sortir és necessari per després poder tornar i poder aportar el que has vist a fora i que des del territori es desenvolupi. Nosaltres com a fira internacional que som, tenim claríssim que hem de fer promoció dels artistes catalans, lògicament, però que també hem de portar artistes internacionals. És cabdal no perdre de vista això. Per què? Per inspirar-se, per estar en contacte, per treballar en xarxa, és indispensable treballar en xarxa per trencar aquestes barreres. Jo crec que a Andorra, en els últims anys, s’han fet passos molt a favor d’aquest intercanvi d’anada i de tornada, i això està donant resultats. Hi ha artistes andorrans que abans no coneixíem i ara comencem a conèixer. Penso que és el que dèiem abans, que abans teníem molta por i que només els emmirallàvem amb el de fora, i ara, a poc a poc, això està canviant amb les noves generacions, i això és una bona notícia per a tots plegats.
El suport econòmic és un dels grans esculls. És vital i absolutament necessari el suport de l’administració pública per tirar endavant?
És indispensable, sobretot, també anar en arts de carrer, que és l’àmbit que ens incumbeix. En les arts de carrer no hi ha barreres econòmiques, és a dir, no hi ha entrades, i per tant això d’alguna manera s’ha de finançar, que es finança amb impostos de tots els ciutadans i per tant tothom hi té cabuda. Això és un gran repte i és una gran oportunitat. Per tant, si les administracions no hi aposten és molt difícil. Seria vàlid en un àmbit neoliberal o àmbits més de l’entorn dels americans, que estan més acostumats a monetitzar-ho tot, però en el cas de les arts de carrer, aquí, en el continent europeu, és cabdal que l’administració estigui a favor, que entengui que les arts de carrer són les més democràtiques, que entengui que és una bona manera d’entrar a les arts escèniques en general, vull dir que l’administració té un paper importantíssim en el desenvolupament d’aquestes arts, però lògicament no podem descuidar tampoc el finançament privat. I aquí els gestors culturals d’aquest àmbit hem de fer esforços i hem d’entendre també que s’han d’anar a explicar aquests projectes a l’empresa privada perquè, d’alguna manera, puguin fer de mecenes i aportar aquells recursos que no tots poden venir de l’administració. Per tant, és una mica, no diria una balança, un equilibri, perquè les administracions públiques tenen un pes més important, però que també no ho hem de deixar tot a mercè de l’administració pública, sinó que també haurem de fer l’esforç una mica de buscar el finançament privat.
L’ideal seria trobar aquest equilibri, un 50-50, però suposo que és difícil també anar a trobar el privat.
Això és molt difícil, 50-50, en el nostre àmbit català tal com estem ara. Però seria ideal perquè dius, ostres, el públic inverteix el 50% i el privat ho troba molt interessant com per també aportar els seus recursos i fer-ho possible. Això seria ideal. Ara, la realitat és la que és i és molt complicat, però l’objectiu ideal seria aquest.
Segurament quan et pots anar consolidant, es veu que una cosa funciona i que també pot acabar sent un reclam turístic i que, per tant, genera també activitat econòmica, deu ser més fàcil anar a trucar portes.
Correcte, ara imagina Sant Julià de Lòria. Quants habitants té? A Tàrrega no arribem a 20.000.
“L’administració ha d’entendre que les arts de carrer són les més democràtiques i té un paper importantíssim en el desenvolupament d’aquestes arts, però no podem descuidar, tampoc, el finançament privat”
Uns 10.300 aproximadament, crec, amb les últimes dades publicades. I a més, és una de les parròquies que és li costa el desenvolupament turístic.
Doncs una iniciativa cultural com el FesTac pot ser un, dinamitzador, un agent provocador que va més enllà de les arts. Que facin un festival d’aquestes característiques, públic, en un àmbit familiar, intergeneracional, que pugui atreure famílies d’Andorra i de més enllà d’Andorra, això penso que té un valor social i econòmic. Potser a Sant Julià no hi podran dormir tot, però potser se’n van a Canillo perquè estem a mitja hora i val la pena. Llavors acaba repercutint econòmicament més enllà de les arts, acaba repercutint a la restauració, al tema turístic, i això és un motor que és molt sa, sobretot perquè estem parlant d’això, d’arts, que s’està demostrant cada vegada més a nivell científic, que a nivell de benestar les arts aporten un gran valor perquè a nivell d’esperit, a nivell de sanació, és molt bo. Jo penso que tots aquests ingredients, en un festival d’aquestes característiques, que fa cinc anys, que està situat al peu d’Andorra i tot plegat, fa patxoca, no sé com dir-ho, o sigui, té projecció, bona projecció, bones perspectives, diguéssim.
I és cert que a Andorra les distàncies sort curtes i per molt que el festival sigui a Sant Julià, pot acabar beneficiant altres llocs. Per tant, ja no són només els 10.000 habitants de Sant Julià, és el potencial d’un país de més de 90.000 habitants i de tot el turisme que s’atrau.
Correcte, per exemple, a Tàrrega, durant els dies de la fira, lògicament l’allotjament es triplica, i no tenim l’oferta, tenim dos hotels, és inabastable. En el seu moment, quan es va detectar la mancança, ja es va idear que la gent poguessin anar a dormir a casa de veïns del poble, que ofereixen gairebé 400 habitacions. Això et crea un vincle, això et crea una proximitat amb el festival i tot plegat que ho fa molt rellevant. Que el festival esdevingui rellevant pels veïns i veïnes de la parròquia de Sant Julià és molt important. Vull dir, que realment hi hagi aquesta relació, que s’ho sentin seu, això és molt important, perquè si no, dius, bé, està a Sant Julià com podria estar en un altre lloc.
Sí, sí...
Però amb cinc anys de trajectòria, ja vol dir alguna cosa, perquè arribar a cinc anys no és gens fàcil. Estem parlant que va sortir després de la pandèmia, en un context molt complicat. Per tant, l’arrelament d’aquests esdeveniments al municipi, parròquia en dieu vosaltres, és superimportant. Llavors és una de les coses també que m’agradarà conèixer quan estigui aquí, veure com es treballa amb els veïns, com es treballa la participació, perquè penso que aquest també és un tema important pel futur d’un esdeveniment que pot ser referència.
“Aquest crear i després compartir en altres territoris és el que fa després que les companyies puguin tenir circuit, i puguin viure d’això, i aquesta és la clau”
Parlàvem abans del talent jove d’aquí i del fet de sortir per poder tornar. Aquest any el FesTac fa una aposta perquè Sant Julià pugui ser un lloc on les obres fetes aquí es puguin projectar cap a fora i on qui vingui de fora trobi un lloc on experimentar. És el camí a seguir?
Això és ideal, perquè tothom vol exportar. Aleshores, si tu vols exportar has d’importar. És el que comentàvem abans amb el tema de jo he de marxar per inspirar-me i després tornar. I és el treball en xarxa, que també segurament sortirà el debat d’aquest dissabte amb els companys. Per construir mirades, han de ser d’anada i de tornada. Per tant, que es creï una peça durant el festival, per exemple, amb aquesta companyia jove que comentava, que tracta sobre l’habitatge, que estarà focalitzat a Andorra, però que és un cas que és global, i per tant, pot viatjar perfectament a qualsevol ciutat d’Europa, malauradament, doncs això ho fa molt interessant. Perquè és una cosa que tothom, i que sobretot una generació de gent està vivint molt palpablement, i és una temàtica que s’abordarà des de l’angle d’Andorra, però que tindrà moltes similituds amb Catalunya, amb Madrid... I aquest crear i després compartir en altres territoris, jo penso que és el que fa després que les companyies puguin tenir circuit, i puguin viure d’això, i aquesta és la clau, que les companyies que puguin crear a Andorra després puguin viure d’això. Que puguin crear la seva peça en residència a Andorra i a les Balears, per posar un exemple, i que després aquesta peça pugui viatjar. Perquè si això és possible, crearà sector i crearà que hi hagi companyies que puguin viure al 100% d’això, i no artistes que hagin de fer mil oficis diferents per arribar a final de mes. Llavors penso que el festival aquest any ha fet una aposta per aquesta creació, i això jo ho veig com una aposta valenta, necessària, i que també obre a unes maneres de fer que són molt interessants a nivell de circuits, a nivell de crear relacions entre Europa i altres territoris, i això és molt important.
Parlava de poder-se obrir a Europa. Vostès formen part de la xarxa europea In Situ. Què els aporta? El FesTac també hi encaixaria?
N’hi ha moltes, de xarxes, però nosaltres, com comentava abans, en ser un esdeveniment internacional, gairebé ens sentim obligats a formar part de xarxes a nivell internacional. A nivell artístic formem part d’aquesta xarxa, que es diu In Situ, que és una xarxa de més de 16 festivals de tot Europa, que detectem talent emergent a l’espai públic i coproduïm en algunes peces, que després s’exhibeixen en aquests festivals i en altres festivals més enllà de la xarxa. És superimportant formar part d’aquesta xarxa, justament pel que comentàvem abans. Perquè això et posa en diàleg amb territoris que també treballen en l’espai públic, però que són molt diferents dels teus, que tenen unes cultures molt diferents, fins i tot unes llengües que no s’assemblen en res. Una manera d’habitar l’espai públic, una manera d’entendre l’espai públic que no tenen res a veure amb el que podrien ser cultures, per exemple, més mediterrànies. I això és molt ric, perquè allà hi ha debat i hi ha diàleg, i ens hem de posar d’acord en quines companyies seleccionem per formar part d’aquestes coproduccions, etcètera. I això ho fa molt ric, sobretot, per entendre que en aquest món hi ha molts territoris, hi ha moltes cultures, hi ha molts contextos, i ens hem d’entendre amb aquesta diferència per poder treballar. I això és molt ric, és molt ric. No és l’única xarxa europea de la qual formem part, sinó que formem part també d’una xarxa molt interessant que es diu Circostrada, que és una xarxa de capacitació professional que té a veure amb circ i arts de carrer. No parlem només de temes artístics, que també, sinó també de gestió cultural. I aquí hi ha molts socis que són membres d’aquesta xarxa i que durant l’any es fan diferents seminaris, diferents trobades, algunes més vinculades al circ, les altres més vinculades a les arts de carrer, i és un bon cultiu per discutir professionals de tot el món que justament tracten dia a dia totes aquestes temàtiques. És molt necessari formar part d’aquestes xarxes, perquè és això, et situen, et fan entendre en el context en el què ets i et posen en contacte amb altres països que s’assemblen molt a tu i que, per tant, pots establir vincles de treball amb aquests territoris, amb aquestes altres mirades diferents, però que aconseguiu treballar amb coses que us apropen. Més que allunyar-nos, aquestes xarxes el que fan és apropar-nos, amb la diferència de cadascú, però apropar-nos. Penso que en el context mundial en què estem, treballar conjuntament i col·lectivament en aquestes xarxes és superimportant. I penso que el FESTAC, pam a pam, però penso que a nivell de xarxes internacionals doncs sempre és interessant poder formar part d’alguna d’aquestes xarxes, i tant!
“En el context mundial en què estem, treballar conjuntament i col·lectivament en aquestes xarxes internacionals és superimportant”
Ja per acabar. Vostès ja ho deuen tenir superadíssim, però per aquells festivals més joves. Com s’aconsegueix trencar l’etiqueta que el teatre de carrer és només programació infantil o familiar?
És la pedagogia que a vegades costa d’entendre. Però el gran banderer per poder trencar aquestes barreres és la programació. Que hi hagi programació amb continguts que es poden adreçar a les famílies, però no només a la canalla, sinó que hi hagi també peces que siguin de contingut només per adults i que trenquin totes les etiquetes. O sigui, primer, el carrer és un espai de tothom i per tant, no només pels petits i per les famílies, que també, però va més enllà d’això. Un programa de carrer hauria de tenir propostes que puguin interessar a tots els públics del teu poble, a tots els públics de la teva parròquia. Les famílies hi són, lògicament, però els adolescents, aquells que durant una època estan enfadats amb el món, també és necessari que vinguin i s’ha de trobar la proposta que els interpel·li. I la gent gran, que pensen que això no va amb ells, no, també, hi ha peces meravellosos que s’adrecen a ells. Jo penso que la programació, en desplegar-se i en explicar, ha d’explicar això, que tothom és benvingut. Hi ha unes franges d’horari que, lògicament, els matins, segons quin tipus de gent, potser se’n van a fer el vermut o s’aixequen més tard, i lògicament hi haurà una programació més infantil, però tens unes franges nocturnes, o unes franges de vespre nocturnes, que són ideals per adreçar-te a una tipologia molt concreta de públic. I això, a poc a poc, s’ha d’anar inoculant, i és la gràcia que té el carrer, que la idea és que és per a tothom. Llavors, hi ha molts festivals que són familiars i estan molt bé, i així ha de ser, però una programació 100% carrer, jo penso que hauria d’incloure a totes les generacions i a totes les tipologies i formats.