És la vostra primera vegada actuant a Andorra en el grup?
Doncs em sembla que sí, em sembla que sí, ara que ho dius. Tenia alguna vegada alguna proposta d’anar-hi però que mai es va concretar. O sigui que crec que sí.
Teniu alguna expectativa en especial, sent el primer cop aquí al país?
El que ens han dit és que són molt exigents i hem hagut de fer un llistat dels instruments que portem i tot. Aquesta és l’expectativa que tinc. D’altra banda, home, em fa moltíssima il·lusió, òbviament, tocar per primera vegada a Andorra.
Bé, aquest ha estat un any que heu tingut actuacions molt destacades. Especialment la participació al comiat de Pep Guardiola. Com vau viure aquell moment?
Doncs va ser molt xulo, molt especial. Perquè el Pep tampoc ho sabia, no sabia que hi anàvem i, per tant, va ser una sorpresa per ell. I va ser una cosa molt improvisada. Ens van trucar un dijous per actuar-hi un dilluns, t’has de comprar els vols, fer tota la logística per portar els instruments allà. Però, està molt ben muntat. Al Manchester City gestionen aquesta arena (el Co-op Live) que hi ha al costat de l’Eithad (l’estadi) i ho porten amb una professionalitat bestial.
Entenc també que va ser una actuació molt emotiva.
Clar. Perquè com t’he dit, el Pep no sabia que hi anàvem. A més, som bons amics i ha vingut a alguns concerts de Mishima i coneix el nostre repertori. Llavors era una sorpresa divertida de fer. I després ens vam veure i vam riure molt. Ho vam passar molt bé.
Vau fer arribar la música en català a una audiència internacional. Teniu la sensació que el català viu un bon moment fora del territori nacional?
Jo crec que la salut de la música en català ara és molt ferma. No per nosaltres, sinó perquè jo crec que hi ha una sèrie de propostes de molta sortida comercial, és a dir, que tenen ràpidament molta audiència i omplen sales i recintes molt grans. I tenen una vocació comercial que a la meva generació no hi era. És a dir, les bandes que vam accedir a un públic més gran, en la meva generació, primer, no vam accedir a tant públic i segon, no teníem aquesta vocació estrictament de trobar públic, sinó de trobar una manera de dir les coses.
Això és el que ens preocupava més i llavors està molt bé que ara hi hagi tanta oferta que permeti que hi hagi moltes propostes amb vocacions molt diferents i que coexisteixen i s’enriqueixen les unes a les altres. És a dir, que pots tenir una Mushkaa, un Joan Dausà o les Oques Grasses que omplen grans recintes i al costat altres propostes que són més minoritàries però que busquen un altre tipus de registre i fer un tipus de repertori amb una ambició artística més determinant perquè busca l’originalitat i busca ser molt específica.
Sí, de fet, la música en català ha variat molt, abans potser s’associava a un gènere més concret.
Exacte. Ara hi ha gèneres de tota mena i ambicions a nivell artístic i comercial també molt més desenvolupades o molt més desacomplexades. A la meva generació era gairebé impensable que tu busquessis directament l’èxit popular d’una forma evident. Ara no és així. O que busquessis la música estrictament per entretenir, per fer festa. Ara hi ha totes les lligues, hi ha totes les maneres d’aproximar-se al públic i em sembla que això és saludable perquè això ha passat a tots els països i a totes les cultures i, per tant, que el català ho hagi aconseguit és molt bo.
El fet que no hagi de tenir un missatge a transmetre sí o sí.
Jo et diria que la nostra generació ja va desvincular molt la música en català d’un contingut estrictament partidista o polític o nacionalista. És a dir, cantàvem en català perquè érem catalans. No pas perquè haguéssim de reivindicar res més enllà d’això. I convivíem amb bandes que sí que pensaven en el català com una arma política, la qual cosa també és absolutament legítim i il·lícit. Però el xulo d’ara és que hi som nosaltres i hi són els altres i també es veu que cantar en català també permet tenir un abast de popularitat assimilable a bandes d’altres cultures més potents.
“Està molt bé que ara hi hagi tanta oferta que permeti que hi hagi moltes propostes amb vocacions molt diferents i que coexisteixen i s’enriqueixen les unes a les altres”
Si no m’equivoco, els vostres primers treballs, als inicis, eren en anglès.
El que passa és que té més a veure amb el fet d’anar trobant la vocació. Al principi vam començar una mica com si fos un joc. De fet, el nostre primer disc és una maqueta. Però, com que va rebre una acollida per part de la crítica especialitzada tan favorable vam acabar dient que el traiem com a disc i ja tirarem endavant.
Però, en aquesta mateixa primera maqueta ja hi havia una cançó en català i en el segon disc, que ja has d’estudi, allà n’hi ha tres en català i vuit en anglès. És a dir, que parla d’un procés més d’afiançar una vocació i de dir que sí que ens ho prenem seriosament això de cantar i de compondre que no pas com una decisió estratègica.
Pot ser que al principi us sentissiu més còmodes amb l’anglès, perquè les vostres influències fossin d’origen anglès?
No, perquè jo soc mig holandès, és a dir, la meva mare era holandesa i a casa es parlava l’anglès i es parlava en altres idiomes. Llavors jo sempre hi he tingut una certa facilitat. I més enllà d’això, jo vaig començar a cantar quan estava estudiant a fora, a França en un Erasmus i allà vaig fundar la meva primera banda i allà cantàvem en anglès.
I llavors la continuació d’aquesta primera banda, que va ser amb el guitarrista, amb el Julien Guerràs, ell va venir a viure a Barcelona i vaig continuar amb ell cantant en anglès. Després quan vam fundar Mishima, allà ja vaig començar a compondre en català. Perquè anava veient, anava descobrint que això de compondre i de ser músic doncs potser m’interessava més del que em pensava. I a mesura que m’ho prenc seriosament, doncs ho faig en català.
Va ser doncs com un canvi natural, res premeditat?
Sí, sí, molt progressiu. La primera maqueta, una cançó en català i la resta en anglès. El segon disc tot en anglès menys tres cançons. I el tercer disc, que és el ‘Trucar a casa’, jo et diria que és el primer que ja me n’adono que vull seguir component. I allà és tot en català menys una cançó que és en anglès.
Aquest tercer considera que és quan el grup està ben consolidat?
Bé, sí, és quan per primera vegada sentim que el públic canta les nostres cançons. Però, jo et diria que el primer que vam poder fer una gira més professional o més seriosa seria ‘Ordre i Aventura’, que és el cinquè. Vull dir que hem anat creixent molt a poc a poc. Des del 2000 al 2010 anem creixent molt a poc a poc.
Clar, perquè ja el grup ja es va crear fa 25 anys.
Sí, el 98 o el 99 ja estem gravant les primeres maquetes.
I què és el que destaca més d’aquest recorregut?
Jo crec que el més destacable és que hem anat trobant el nostre públic a mesura que anàvem afinant la proposta. I el xulo és que un gruix molt important del nostre públic ens ha anat acompanyant al llarg de molts anys.
Hi ha alguna cosa que potser faríeu diferent respecte als primers anys?
Home, ara que ho sabem, moltes, però... Jo crec que precisament el bonic d’una banda que segueixes és veure com evoluciona, i com evoluciones tu al seu costat. Quan vas descobrint tu que una cançó que potser t’ha acompanyat durant una tardor, després a l’estiu es converteix en una altra cosa i després quan tens fills o quan trobes la teva primera parella es converteix en una altra cosa i les cançons van creixent amb el pas del temps.
Justament destaca que teniu un públic fidel. Teniu la sensació que avui en dia costa més fidelitzar un públic que fa 20 anys?
Bé, jo crec que no. Això té molt a veure amb el que dèiem abans del tipus de propostes artístiques. És a dir, hi ha bandes que busquen l’impacte immediat, la immediatesa d’un estiu. Fer una cançó festiva que la puguis ballar i que puguis connectar-hi immediatament. I hi ha altres bandes o altres compositors que estan buscant una cosa que no saben què és exactament i fan servir la música i el format de la cançó per anar descobrint exactament què és el que voldrien dir.
I aquesta segona vocació fa que si troben les tecles adequades i la relació que establiran amb el públic, perdura més en el temps. Perquè tant l’artista com el públic descobriran alhora el significat d’aquestes cançons i l’aniran desplegant a mesura que passi el temps. Mentre que una cançó d’aquestes que busques que sigui una bomba d’estiu o una cançó més festiva, més ‘hit’, doncs dura el que dura.
Són més efímeres.
Són més efímeres i potser és la cançó que identifiques amb aquell estiu en concret i, per tant, és una cançó que també té el seu pes i també és molt xula. I, jo respecto molt, i no només respecto, admiro molt gent que és capaç de fer ‘hits’ d’aquest moment. Però, no només hi ha una manera de fer música, n’hi ha moltes, i gairebé tantes com compositors i compositores, i també el públic és molt divers i jo puc tenir ganes aquesta tarda d’escoltar un ‘hit’ d’estiu i demà al matí una cançó trista d’un cantautor retorçat. Vull dir que la música és molt variada i permet que ens acostem amb disposicions molt diverses.
“No només hi ha una manera de fer música, n’hi ha moltes, i gairebé tantes com compositors i compositores, i també el públic és molt divers i jo puc tenir ganes aquesta tarda d’escoltar un ‘hit’ d’estiu i demà al matí una cançó trista d’un cantautor retorçat”
De fet, he vist que l’any passat vau fer una versió d’una cançó del Bad Bunny. Com va sorgir aquesta idea o si ja és habitual que feu ‘covers’?
‘Covers’ jo n’he fet sempre i sempre m’ha agradat molt pel simple fet que no sempre tens la disposició d’esperit de posar-te a compondre. Compondre per mi és una feina complicada en el sentit que exigeix de mi que jo estigui molt obert, molt serè, i tingui moltes hores a la meva disposició. I, en canvi, fer ‘covers’ per mi és més fàcil perquè no hi ha aquesta implicació emocional tan bèstia i em permet mantenir el múscul de la composició, de la llengua i de l’harmonia molt frescos i molt en forma. Llavors sempre vaig fent ‘covers’.
Però, en aquest cas concret, en el cas del ‘Debí tirar más fotos’, que és l’‘Hauríem d’haver fet més discos’, forma part d’unes gires que fem al voltant del Sant Jordi.
Des de fa 4 anys, al voltant del Sant Jordi fem un concert especial que vam començar fent-lo a La Paloma i ara és una gira que la fem girar per diversos llocs de Catalunya. El que fem és intentar, com es fa al Sant Jordi, oferir les roses, oferir els regals a les causes i a les persones que ens estimem com a banda. Llavors oferim una rosa a la literatura catalana i, per tant, convidem a grans escriptors que aquell any presenten llibres, oferim una rosa a la música popular mundial i llavors fem una ‘cover’ d’una cançó que aquell any en curs hagi impactat molt i finalment també oferim una rosa a una causa solidària de la ciutat on toquem per ajudar.
El nostre Sant Jordi es diu ‘La nit dels roses’ i el primer any vam fer una versió de ‘Flowers’ de Miley Cyrus perquè aquell any era una de les cançons més exitoses. El següent any va ser ‘La diabla’ de Xavi que també era una d’aquestes que ho havia petat molt però era més inesperada perquè ningú aquí la coneixia però a Spotify era de les 10 més escoltades del món i el tercer any què vam fer ‘Debí tirar más fotos’ i aquest any hem fet ‘Back to friends’ de Sombr.
Actualment, esteu treballant amb nova música o preferiu centrar-vos en els directes?
Sí, estem treballant en el pròxim disc de Mishima que serà el ‘Desert Estudi’. Hem anat una setmana o gairebé dues setmanes a Cadis, al Puerto de Santa María, on vam gravar 7 o 8 cançons i hem de tornar a principis d’octubre per gravar-ne 4 o 5 més i ja tindríem disc. El publicaríem a principi de primavera del 2027. O sigui que estem treballant, jo estic intentant compondre tot i que és difícil perquè la vida és complicada i necessito molt temps i molta concentració.
Graveu a Cadis per algun motiu en concret?
El 2005 després del disc ‘Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa’ vam veure que necessitàvem fer una mena de gir en la nostra trajectòria per tal de consolidar una mica la banda i projectar-la a nous públics i intentar trobar una sonoritat que s’adequés més al que buscàvem. Vam pensar en el Paco Loco, un productor asturià que viu a Andalusia, ens podia ajudar a fer-ho i amb ell vam gravar ‘Set tota la vida’ i ens va agradar tant que vam gravar 3 discos allà i això ens va fer créixer moltíssim com a banda. Després de ‘L’amor feliç’, vam decidir anar a gravar a França perquè necessitàvem un canvi sonor i a França hi vam gravar 3 discos també. Ara que s’ha mort el Marc (Lloret), el pianista de Mishima, vam pensar que era una bona ocasió per tornar amb el Paco Loco per donar-nos una mica d’empenta perquè és un tio molt positiu i molt creatiu.