Fa nou mesos més o menys que el bisbe el va enviar cap a Andorra. Hi està content. Viu en les dependències eclesials del Fener i s’hi troba a gust. Va arribar el 2019 a Catalunya per inserir-se a la diòcesi d’Urgell seguint els passos o les recomanacions de qui serà a partir de l’1 de setembre rector de Sant Julià, el també colombià Juan Pablo -o Joan Pau ja- Esteban. Des de llavors s’ha format i ara ja es capellà. El salt diaconal el considera més important que el que farà d’aquí un temps. De diaca a prevere. Amb la tasca pastoral se li ha encès la flama religiosa que sempre ha portat dins.
Als 20 anys ja era enginyer industrial. Tenia feina i parella. Però no el satisfeia tot plegat. No se sentia ple. I es va fer caputxí. Uns quants anys fins que la salut no li permetia seguir el ritme i va penjar els hàbits. Va tornar a la vida civil però Déu sempre l’ha cridat. Va tornar a tenir parella. Però sempre se sentia a prop de la fe. Practicant, el seu acostament l’acabaria portant al món de l’Església en majúscula, és a dir, com a integrant, com a pastor, que és on està ara.
Amb calma, pausadament, amb un to de veu més aviat baix, reconeix que per parlar de certes coses, s’han de conèixer. D’aquí que el fet d’haver tingut parella, per exemple, l’ajuda a entendre certes coses d’una societat com l’actual, a voltes tan sexualitzada. Amb mico i sense al davant, parla de tot. Sense complexes. Però sense deixar de dir-hi la seva. No defuig aspectes com l’avortament o la incorporació de les noves tecnologies en un món tan espiritual com aquell que ha escollit per ‘donar-s’hi’.
Ha vist a Colòmbia, per exemple, com el fet d’acabar acudint a clíniques de mala mort fan malbé nenes que amb dotze anys no tenen la maduresa per ser mares però han quedat embarassades pel que sia. I les males praxis les inhabiliten per sempre més. Ni que amb 25 o 30 volguessin i poguessin ser mares. Carlos Rosas té clar que cal escoltar, dialogar i acompanyar. I un aspecte en què insisteix molt: cal valorar molt més allò que tenim. A Europa, diu, és el que li troba a faltar una mica. No es valora prou el que es té.
Tornem a l’inici, aquestes línies, més que una entrevista, reflecteixen una conversa de bar. Que en certa manera és el que va ser. I en un català molt més que correcte.
Li anava a demanar si la seva ordenació diaconal era un pas més en la seva vida professional. Però, de fet, en el seu cas, en el cas dels religiosos, no és que sigui un pas en la vida professional. També ho deu ser en la personal, en la vital.
Exacte, sí. Ja has començat un camí profund de viure més plenament unit a Crist. Jo crec que el diaconat, com ho vaig posar en l'ordenació, el diaconat vol dir servir, però jo ja havia tingut aquesta experiència quan estava a Colòmbia. L’experiència de treballar per la gent, de donar el millor de mi per la gent, però ara amb el diaconat i l’ordenació doncs és un compromís més fort.
Havent estat caputxí franciscà aquest compromís ja hi deuria ser.
Sí, exacte, ja ho tenia d’alguna manera. Però no l’havia tingut per l’ordenació diaconal.
Però vostè va fer uns vots, al seu dia.
Si, fas uns vots, exacte. Uns vots d’obediència, de castedat i de pobresa. D’alguna manera o altra ja ho vivia, sí.
Més o menys és el mateix que ha fet ara.
En aquest es fan promeses. Promets obediència, promets castedat…
Doncs miri, en certa manera, el repte o obligació del caputxí deu ser més ferm. Vots deu ser més que promesa.
En la vida dels religiosos, els vots son més significatius inclús que la mateixa ordenació presbiteral, però en la vida diocesana el que té pes és aquesta ordenació diaconal i presbiteral.
Al final, l’ordenació diaconal és un pas més perquè suposo que la seva idea és fer-se en un temps relativament curt capellà.
Exacte, encara que capellà ja ho sóc.
Tocarà que el facin prevere. En tot cas, ja pot fer algunes tasques de mossèn.
Com a diaca puc batejar, fer enterraments i casar.
Donar la comunió és el que potser no pot fer?
Sí, i tant!
Coi, clar, si fins i tot mon pare ha repartit hòsties a l’església del poble… Així què és el que no pot fer?
El que no podria fer és fer l’eucaristia com a tal, que és la consagració, i confessar. Però la resta sí. Aquest és un moment bonic perquè reps aquesta gràcia. És el moment que el bisbe et fa la imposició de mans. Reps aquesta gràcia. Per a alguns pot ser una mica, no sé, en aquesta realitat d’avui dia que no hi ha res transcendental…. però és molt significatiu perquè per a mi ha estat una cosa molt especial. Com una boda. Un moment d’aquells que tens una mica de por. Perquè dius: ‘Mira, avui, com a tal, et consagres a Déu totalment.’ Que l’ordenació presbiteral sí, també és important, però la meva vida ja haurà estat prèviament consagrada a Deú des d’aquest diumenge 12 de juliol. Quan entres com a seminarista ho tens al cap, sí, és un procés que vas desenvolupant. Però el moment de l’ordenació ja és una consagració total. És com quan et cases. Ja has escollit la teva parella per a tota la vida.
“S’ha de veure que tothom necessita Déu, però sense adoctrinar, sense que s’hagi de veure com una imposició. Si no com el que estem fent vostè i jo: parlant. Si arriba el tema que em sento buit per alguna situació familiar o espiritual, doncs podem parlar. Jo et dono un consell, si tu el vols acceptar, bé. S’ha de portar Déu amb estima. I si portem Déu amb estima i amb respecte, la gent mateixa triarà el que vulgui, però mai imposar el que s’ha de creure”
Em sembla que és més vinculant això seu que una parella, actualment.
Potser sí. Però tot té els seus desafiaments. És la vida en comunitat, la vida a l’Església és un treball en conjunt. Per això deia que avui en dia l’Església és un treball en conjunt. Tant de part dels capellans com de la gent de la parròquia. Hem de treballar en conjunt perquè l’Església és una tasca que es fa en comunitat. No es pot tirar sol, perquè si un mossèn tira sol, la cosa no va bé. Un mossèn sense comunitat no té sentit. O una comunitat sense mossèn tampoc funciona. És com un ramat d’ovelles sense pastor.
D’aquí sis mesos més o menys, farà l’ordenació presbiteral?
Això depèn del bisbe. Però la transició del diaconal al presbiteral en dret canònic diu un mínim de sis mesos.
O sia, pot ser que l’ordenació sacerdotal la faci d’aquí un any.
Sí, pot ser, o es pot dir d’aquí a desembre, al març o al juliol. Però això ja depèn d’ell, del bisbe. Però bé, molt content. Per a mi ha sigut una realitat molt bonica aquest canvi. Veure la realitat d’Andorra, que també és una realitat que jo crec que té molts desafiaments. Vostè sap que Andorra també té aquest matís d’ostentositat, d’una realitat que a la gent li costa trobar Déu, però crec que avui dia tothom necessita Déu. Has de buscar l’estratègia, i això és el que m’ha permès a mi treballar a l’escola d’Ordino. Perquè hi ha nens que al començament costava arribar a ells. Perquè bé, encara no portava el ‘clergyman’ (alçacolls), però et veuen com una figura llunyana, que el mossèn, les coses de Déu ja han passat de moda, però no. S’ha de veure que tothom necessita Déu, però sense adoctrinar, sense que s’hagi de veure com una imposició. Si no com el que estem fent vostè i jo: parlant. Si arriba el tema que em sento buit per alguna situació familiar o espiritual, doncs podem parlar. Jo et dono un consell, si tu el vols acceptar, bé, però que no sigui una imposició, que és el que jo tinc al cap, portar Déu amb estima, que crec que és el que més importa. Si portem Déu amb estima i amb respecte, la gent mateixa triarà el que vulgui, però mai imposar el que s’ha de creure, i que això tampoc no sigui una barrera. Avui porto el ‘clergyman’ amb orgull com quan estava als franciscans portava un hàbit amb orgull, perquè identificava aquest sentit que és per a mi Déu, que sóc un representant de l’Església, però més que d’una institució sóc representant del mateix Jesucrist, i no és per allunyar la gent, sinó al contrari, que ens vegin com a éssers humans, com vostè o com jo, com qualsevol. Perquè a vegades crec que això ha creat una barrera, i jo dic, hem de buscar l’estratègia i que la gent estigui a prop de nosaltres. Que no es digui que no es pot parlar de segons què perquè hi ha el mossèn. Al contrari, nosaltres també tenim les nostres debilitats, tenim moments de patiment, tenim tristeses, tenim alegria, i això és el que ens fa més humans, i jo crec que a través d'aquesta humanitat és amb el que podem arribar a la llibertat, és el que penso.
Si reculem enrere, vostè acaba fent el pas de deixar Bogotà per la diòcesi d’Urgell el 2019. I que ho fa guiat per Joan Pau Esteban, que a partir de l’1 de setembre serà rector de Sant Julià i que des de fa anys ha estat rector de Sort. Com va anar, tot plegat?
Amb ell ja ens coneixíem… però jo ja havia descartat aquesta via. Ja m’havia retirat dels caputxins, dels franciscans.
Havia penjat l’hàbit, vaja.
Correcte, jo havia penjat l’hàbit, tal qual…
… com qui penja les botes.
Exacte. Havia tingut una situació de malalties i tot això i me’n vaig adonar, de sobte, que potser aquella no era la meva vida perquè la vida dels caputxins, a Colòmbia, era molt de missions i jo, per temes de salut, no podia anar a certs llocs.
Però vostè quan va començar? Perquè encara avui és molt jove.
Amb 20 anys jo ja havia iniciat la vida de franciscà. Jo porto tota la vida en aquesta realitat religiosa.
Ja sé que vostè procedeix d’una família molt religiosa.
Exacte, i amb 20 anys ja havia començat més o menys el discerniment i el fet d’haver d’entrar a la vida dels franciscans.
Els vots els fa amb una vintena d’anys.
Exacte, amb 20 anys vaig entrar.
Tenia antecedents a la família?
Antecedents de religiosos, no, sóc el primer.
O sia, prové d’una família religiosa però ningú havia estat capellà, ni monjo…
Correcte. I quan em vaig retirar, jo em vaig dia: ‘Déu no em vol per aquesta realitat’. Però vaig començar a estudiar, encara que no fos per convertir-me en mossèn, vaig començar a estudiar Teologia per la meva banda.
Això a Bogotà encara, eh.
Sí, a Bogotà. Vaig començar a la universitat, estudiava Teologia, Filosofia… i vaig conèixer mossèn Joan Pau. Vaig conèixer mossèn Joan Pau perquè ell anava de tant en tant a veure la seva família i va coincidir que era amic d’uns veïns meus. I vam començar a parlar, ens vam conèixer, i van anar passant anys i un bon dia em diu: ‘Carlos, tu no voldries venir a ajudar-nos?’ Però jo ho vaig interpretar que m’estava dient que algun dia aniria a conèixer a on ell estava… I em va dir: ‘Mira, jo conec la teva història, sé que col·labores a la parròquia…’ Perquè jo, tot i haver-me retirat, col·laborava molt a la meva parròquia. Els dissabtes, els diumenges. ‘Allà necessiten mans’, em va dir. I això em va remoure un altre cop el cor. Aquella flama que sentia que s’havia apagat, va retornar. I jo em deia: ‘Aquí a Colòmbia tenia feina…’
De què treballava?
Treballava en una biblioteca, però en la part logística, en la part de gerència. Tenia la meva pròpia oficina, estava tranquil, guanyava bé… i jo deia…
Vostè abans de fer-se caputxí ja havia fet una enginyeria industrial.
Sí, però no em sentia ple, per això vaig entrar a la comunitat, i quan vaig entrar a la comunitat em sentia molt content. I vaig sortir per qüestions de salut. És per això que vaig sortir.
És curiós, perquè teòricament l'enginyeria és un món més científic que no humanístic.
Més lògic, sí.
“Ha sigut un canvi (deixar l’hàbit caputxí per agafar, al cap d’un temps, la casulla de capellà), però els dos m’identifiquen amb Crist. M’he sentit identificat amb el Crist i el porto al cor i al cap. Per a mi són dos elements que em porten a la mateixa realitat”
Els científics no quadren tant amb la percepció del que se suposa que és un religiós. El científic és empíric. No espiritual. Però deu ser una tonteria, perquè el papa Lleó XIV, el cardenal Robert Prevost, és matemàtic. Semblava que els científics veien una realitat de sentit comú, objectiva i objectivable. Les matemàtiques són molt precises: dos i dos són quatre.
Exacte, les matemàtiques són molt precises, i en aquestes coses de Déu, de vegades les coses no són tan exactes.
Gens exactes! Són suposicions…
Però el que he après és precisament això, que quan tu vols trobar una resposta més lògica, el sentit de l'amor de Déu, de vegades no té la lògica que tu vols, però té una lògica més gran, que és la lògica de l’amor. Aquesta lògica, avui en dia, jo sé que costa d’entendre, perquè jo sóc molt lògic, he estudiat matemàtica, encara per les tasques que faig, procuro ser molt ordenat. Els companys em diuen que sóc molt organitzat. Jo sempre he estat així perquè és una cosa que està en mi. El que deia del dos i dos són quatre. I sovint penso que cal buscar una solució lògica. Però quan vaig trobar aquesta realitat de Déu m’ha canviat tot i ha sigut més fort que jo. Jo el que he de fer és posar la meva vida en mans de Déu. I m’ha donat molta pau, que és això el que em va ajudar a prendre aquesta decisió. Perquè no ho nego, vaig trigar gairebé un any en decidir venir aquí. Fins al darrer moment vaig dir: ‘Em deixo, i anem.’ I vaig agafar les meves coses i ho vaig deixar tot. Era la primera vegada que sortia del meu país, la primera vegada que pujava en un avió, la primera vegada que vaig veure el mar. Tot això ha sigut aquesta vegada. I molt agraït a Déu.
El 2019 arriba al bisbat d’Urgell però fa molta feina a Barcelona, estudiant.
Exacte. Però algunes coses me les han convalidat, perquè portava estudis fets de Colòmbia. Hi havia moments que feia matèries de varis cursos, de tercer, quart o cinquè. Perquè algunes coses ja les havia vist i me les han convalidat. D’altres no me les van convalidar perquè no sortien els crèdits necessaris. Si m’ha tocat veure alguna cosa que ja havia vist, doncs no hi ha hagut cap problema.
Els estudis li han permès conèixer una mica Barcelona.
El seminari interdiocesà està al carrer Casp 49 i la facultat és a Diputació.
El que deia, ja coneix una mica la Ciutat Comtal. Molt gran comparada amb Andorra però res a veure amb Bogotà.
Bogotà té una població de deu milions d’habitants.
I Barcelona no passa gaire del milió. I si li afegeix tota l’àrea metropolitana se’n va potser als tres milions. Res a veure.
Per mi ha sigut un canvi, però un canvi positiu, de conèixer una altra realitat, una altra cultura, que m’ha portat per mi a la meva vida obrir el cap. Colòmbia és un país que està en via de desenvolupament en molts aspectes, i aquí he vist que la gent, gràcies a Déu, té molta pau. Nosaltres tenim conflictes a Colòmbia, ja sap que hi ha molta misèria, molta pobresa, i veure aquí la gent que viu en pau és molt bonic. I també sempre procuro donar aquest missatge, que la gent valori aquesta pau que tenim. Perquè a vegades ens queixem que no tenim això o allò, però tenim pau i això és un regal de Déu. Cert que tenim guerra aquí a prop, a Ucraïna. Conèixer tots aquests conflictes ajuda a veure la realitat d’una altra manera. Quan vaig arribar aquí, he vist que la gent és agraïda, però també veig que hi ha gent que no valora el que té, i això és el que jo crec que hem d’aprofitar per fer adonar a la gent que teniu un tresor molt gran, que és aquesta pau, i que teniu els mitjans per estudiar, per treballar… que hi ha misèria, sí, però no hi ha pobresa com en els nostres països.
Temem que hi comença a haver una societat una mica massa violenta, però vostè ha compartit el dia a dia al carrer amb drogaaddictes, amb prostitutes, amb presos… Sortir al carrer a Colòmbia sí que deu fer por molts dies.
Allà a Colòmbia, en aquest aspecte, era bonic perquè la gent, encara que hi havia lladres, hi havia droga, et respectaven molt per l’hàbit. Sabien que tu anaves a ajudar-los, i els donaves menjar, parlaves amb ells, i t'escoltaven. Calia veure per quin motiu estaven al carrer. Hi ha gent que són enginyers, que són metges. Aquesta realitat de la droga, de la prostitució, no respecta un estil social. Quan arriba és perquè una persona ha caigut en una malaltia, en una depressió, o un problema familiar. Hi ha moltes causes. Però veure tot això en la proximitat ha estat un gran regal. Poder sentir més proper el sentit de la feblesa humana.
Els estudis a Catalunya quan els va acabar?
El 2025. El juliol de l’any passat ho vaig acabar tot. I per això llavors el bisbe em va destinar aquí, a Andorra. A iniciar l’etapa pastoral.
Amb la idea que es quedi al Principat a portar alguna rectoria?
Doncs de moment, el nomenament que em van donar el dia de l’ordenació diaconal és que continuaré a Andorra la Vella. Continuaré fent classes. I si Déu vol i ja no és un secret, faré classes al Sant Ermengol. Per tant, estaré vinculat a aquesta institució i ara serà un repte més. Perquè passaré de tenir dos cursos a Ordino a portar 400 estudiants al Sant Ermengol. Però ho faig amb estima, amb valor, i més que tot, mirant de portar aquesta bona nova allà.
Li ha parlat el bisbe de què vindrà després, una vegada hagi arribat l’ordenació presbiteral? Estem parlant d’una diòcesi amb capellans molt grans…
De moment, el bisbe m’ha dit: ‘Viu la realitat d’Andorra, aprèn molt, treballa amb la gent…’ Però la decisió última l’adoptarà ell. És el nostre cap. I em pot dir: ‘De moment et deixo allà (a Sant Esteve d’Andorra la Vella) com a vicari. De moment, el nomenament és acompanyament diaconal a mossèn Ramon a Andorra la Vella i les parròquies que ell porta. Sant Esteve, el Fener, Santa Coloma i les residències del voltant.
“Anem cap a l’evangelització tecnològica, crec que sí. I hem de crear estratègies per a això. I no estic dient que s’hagi de perdre el sentit tradicionalista de l’Església. No és això. Però hem de fer una actualització d’algunes coses. Hem de fer ús d’allò que hi ha actualment. Són els signes dels temps i hem d’estar a l’avantguarda. No ens podem quedar al segle XVI. Hem d'ajudar a portar la nova veu en el temps en què vivim”
A la presó no li ha tocat anar.
A la presó hi he anat una vegada acompanyant mossèn Ramon, sí. I he vist també la realitat que hi ha allà. Que també canvia molt.
No té res a veure amb les presons de Colòmbia, oi? D’acord que no gaudeixes de llibertat a la Comella però…
Però hi ha comoditats, sí. Una presó a Colòmbia és molt trist, molt. No hi ha condicions de dignitat per als presos. En canvi aquí veig que, gràcies a Déu, tenen dignitat com a persones, es respecten els seus espais, i en això veig que Andorra, doncs, es destaca perquè té els presos bé. En canvi, a Colòmbia hi ha tanta gent que és complicat que cadascú tingui la seva cel·la. A Colòmbia hi ha, per cel·la, tres o quatre o més presos que han de compartir. És diferent, la vida.
El veig content, satisfet, convençut.
Sí, estic content perquè aquestes experiències m’han permès valorar més el que tenim. I és el que jo també parlo a la gent, quan parlo: ‘valora el que tens’. Jo crec que avui dia ens queixen molt, i no valorem de veritat el que tenim, i fem moltes comparacions, però no comparem amb la gent que té menys que nosaltres.
La seva família el va entendre, el seu pas? La seva decisió?
Sí, la meva mare és molt creient. El meu pare va morir, ho vaig explicar el dia de la meva ordenació. El meu pare va morir ja fa quatre anys, quan jo ja estava aquí a Catalunya.
En tot cas, la seva decisió sí que la va poder conèixer.
I tant!
Estava malalt o alguna cosa?
No, va morir d’un atac al cor. El meu pare tenia 50 anys.
Molt jove!
Sí, era molt jove.
I el va tenir a vostè molt jove també!
Sí, exacte. Va morir molt jove, però bé, també aprens a veure que també era la voluntat de Déu, que costa perquè no deixa de ser una realitat escatològica, però que també et forma per veure la mort ja no amb tristesa si no amb un signe d’esperança. No nego que parlar d’ell em fa venir records, però sé que ell, des del cel, està amb Déu i procuro que tingui l’orgull de tenir un fill que dona l’estima com ell em va ensenyar des de petit.
La seva mare va venir a l’ordenació.
Sí, va ser un regal molt gran. A la meva parròquia d’origen van fer una recol·lecta per poder-li pagar el bitllet. Si no la meva mare no s’ho hauria pogut pagar.
I com ha vist el seu entorn?
Li ha agradat molt, està molt contenta. Ha pogut veure els paisatges tan bonics que hi ha, perquè Europa té tot un seguit de coses molt boniques, la part històrica… són coses molt boniques. I ella està contenta. Però dimarts, si Déu vol, marxa.
Vostè s’ha integrat bé, per això.
Jo estic molt content i agraït. Hi ha una cosa que jo no puc negar. Cadascú té els seus dons. I el meu no és massa el llenguatge, expressar-me. I com dic a la gent: ‘Si m’equivoco, corregeix-me.’ Però tinc molt clar que quan arribes a un lloc t’has d’integrar en la seva cultura, en el seu llenguatge… en tot. Perquè has de tenir el pensament de la gent d’on estàs. I jo ho estic vivint amb molta alegria i cada cop més acostumat. I m’hi esforço. Escolto la ràdio, escolto la tele, llegeixo en català i procuro cada dia fer-ho millor. És clar que hi ha cosetes que se m’escapen…
I arriba al bisbat d’Urgell i es troba un canvi de ‘jefe’. Perquè quan va arribar hi havia un bisbe titular i ara l’ha ordenat un altre. Com ho viuen, tot això?
Jo ho he viscut tranquil·lament. Jo ja havia tingut aquesta experiència en la comunitat religiosa franciscana. En les comunitats religioses també hi ha una mica aquesta realitat. N’hi diuen el provincial, que es canvia cada quatre anys. Aquí triga més.
Aquí no hi ha una temporalitat fixada.
Exacte, pot anar fins que et jubilin. Però a Colòmbia ja havia viscut canvis. Cada quatre anys hi ha votacions, hi ha un nou superior, el nou superior ve amb noves idees… per tant, per a mi, el canvi de bisbe no m’és una cosa aliena o innovadora. En certa manera ja ho havia viscut. I en aquest aspecte m’he sentit tranquil. Hem d’acollir el nou bisbe amb respecte, amb estima. L’hem d’escoltar. I està sent molt proper i es deixa ajudar. L’anterior també, que és el que em va rebre i em va donar l’oportunitat de venir al bisbat, de conèixer aquesta realitat que hi ha a Catalunya. Per tots dos tinc un respecte i una admiració. Cadascú té les seves coses. Un té més bagatge, més experiència… i l’altre acaba d’arribar i potser ha de prendre. Però vostè sap prou la trajectòria que té. Ve del Vaticà.
Un té més bagatge pastoral i l’altre és un diplomàtic de la Santa Seu.
Exacte. Per tant. Cadascú té les seves coses i això també ajudarà el nostre bisbat. I el nou bisbe té les seves qualitats i entre tots cada dia donarem i farem el millor. Aquesta és la idea del mossèn, del bisbe, del Papa. Està al servei de la gent. No són càrrecs per fer-se el ‘xulo’ o sentir-se el és important. Tots estem al servei de tots i ningú és més que un altre. Tots som el mateix i estem al servei de la gent.
“Jo crec que l’Església hi ha de ser per escoltar, perquè hi ha gent que té raons profundes per defensar l’avortament o el dret a la vida… s’ha d'escoltar. Però vostè sap que aquests temes s’han d'agafar amb guants de seda, sense violentar la llibertat de l’altre. I jo crec que no hem d’imposar, sinó hem d’ajudar i escoltar, i saber destriar amb diàleg. Jo crec que tot s’ha de fer amb diàleg i mai s’ha de convertir en una obligació”
Amb què se sent més còmode: amb l’hàbit franciscà o amb la casulla de capellà?
Doncs mira, ha sigut un canvi, però els dos m’identifiquen amb Crist. M’he sentit identificat amb el Crist i el porto al cor i al cap. Per a mi són dos elements que em porten a la mateixa realitat.
La seva realitat, a Colòmbia, és ben diferent, a priori, de la dels joves d’aquí. Hi ha molts llatinoamericans que vénen a omplir les diòcesis europees, les espanyoles, les catalanes.
Bogotà és una diòcesi que té més de mil set-cents capellans. Al seminari hi ha un cent o cent vint estudiants cada any. Llavors és una realitat que canvia molt. Gràcies a Déu a l’Amèrica del Sud encara tenim aquesta realitat de la vida religiosa, la vida diocesana, una mica més marcada. Llavors, sí ha sigut un canvi per a mi veure que aquí és més complicat que els joves prenguin una decisió de donar la seva vida. Però bé, hem de tirar, no hem de perdre l'esperança i ja sortirà.
Tot i amb això, a prop nostre també es comença a donar aquesta mena de fenomen de joves ‘influencers’ de la paraula de Déu. I a través de les xarxes van enviant missatges. Deu ser una altra manera de predicar. Potser acabaran vostès fent missa a través de directes d’Instagram.
Precisament això és el que he vist una mica aquí Andorra. Aquest fenomen de la realitat tecnològica i el que deia dels estudiants, que m’han ajudat a entendre i a vincular-me una mica per aquesta banda, perquè amb ells, fins i tot fèiem TikToks, i tractaven d’evangelitzar d'aquesta manera amb ells, de compartir. Com pots arribar a ells? Perquè has de crear estratègies. Ara no es porta allò de posar-se de peu i dir: ‘Parlarem de Déu.’ I sí, tu pots parlar de Déu. Però si tu tens deu minuts d’atenció ja és molt. Davant d’un jove has de triar estratègiques tecnològiques, lúdiques, per atraure la seva atenció. El mateix s’ha de fer a l’Església una miqueta. Jo no dic que la missa s’hagi de convertir en un teatre, mai, perquè s’ha de respectar la litúrgia. L’Església ha de respectar la seva litúrgia. Però crec que, per exemple, t’has de poder trobar amb els joves, parlar-los en el seu idioma. Perquè els joves, tot això de la tecnologia i les xarxes socials ja ho tenen molt integrat en el seu ésser. Hem de buscar eines i estar actualitzats amb ells. Però aquesta realitat de l’evangelització tecnològica crec que sí. Que hem de crear estratègies per a això. I no estic dient que s’hagi de perdre el sentit tradicionalista de l’Església. No és això. Però hem de fer una actualització d’algunes coses. Hem de fer ús d’allò que hi ha actualment. Són els signes dels temps i hem d’estar a l’avantguarda. No ens podem quedar al segle XVI. Hem d'ajudar a portar la nova veu en el temps en què vivim.
Segurament té tota la raó. Però com els agrada a vostès, que vénen del Nou Món, el romànic, per exemple. Esglésies que tenen 800 anys i que nosaltres ja gairebé no valorem i vostès no havien vist mai.
Jo ho he vist a la universitat i al col·legi. Però quan ho he vist en primera persona, és una cosa supremament preciosa. Tenir una catedral del segle XII és preciós. L’havia vist en fotos, quan estudiava història a primer i segon de l’ESO era bonic, però jo mai hauria pensat en el meu cas que estaria al costat de totes aquestes escultures. És un plaer. I és allò que li deia, de vegades aquí s’ha perdut aquest sentit de valorar el que tenim, el que tenen. Perquè per a nosaltres que venim de fora i podem admirar tota aquesta bellesa artística i arquitectònica i històrica, és un plaer.
I quan es troba aquí debats com el de l’avortament, una persona jove com vostè, encara que sigui eclesiàstic, com ho viu això?
A tot arreu, no només a Europa, estem vivint aquesta realitat d’un canvi de mentalitat, però jo crec que l’Església hi ha de ser per escoltar, perquè hi ha gent que té raons profundes per defensar l’avortament o el dret a la vida… s’ha d'escoltar. Però vostè sap que aquests temes s’han d'agafar amb guants de seda, sense violentar la llibertat de l’altre. I jo crec que no hem d’imposar, sinó hem d’ajudar i escoltar, i saber destriar amb diàleg. Jo crec que tot s’ha de fer amb diàleg i mai s’ha de convertir en una obligació.
Segur que a Colòmbia podia trobar malauradament nenes embarassades producte de violacions. Aquí sortosament per ara no hi ha violacions com les que hi pot haver a l’extraradi de Bogotà.
Són realitats fortes que s’han de treballar. El que s’ha de fer és un acompanyament a les persones, a les víctimes. No es pot donar una opinió sense conèixer el context de la persona. Per això dic que és important escoltar l’altre. Per això, tu exposes el teu pensament. Però has d’estar disposat a veure quina és la realitat que hi ha al darrere. Veure què ha passat i mai jutjar. Estar al servei dels altres i escoltar-los i ajudar-los.