Després de ‘Morts, qui us ha mort?’ i ‘Pau de Gósol’, torna a la narrativa breu amb ‘Friccions’. Per què ha volgut recuperar el gènere amb què va començar la seva trajectòria?
No he deixat mai d’escriure relats i gènere curt. És un gènere en què em trobo molt a gust. De fet, ‘Friccions’ no l’he escrit només en els últims anys, sinó que hi ha contingut que ve de fa molt temps. Mentre escrivia ‘Morts, qui us ha mort?’ o ‘Pau de Gósol’, també anava escrivint contingut de ‘Friccions’. El gènere curt és on experimento, on soc més lliure. És més ràpid d’escriure i em permet provar coses que m’agraden molt i que després trasllado a llibres més ambiciosos. En canvi, els dos últims llibres, que tenien una part de crònica, de recerca i de veritat, m’obligaven més a ensenyar el que em donava la documentació. Quan escric molta no-ficció, trobo a faltar la ficció.
Diu que és més ràpid d’escriure, però el format breu també dificulta explicar una història?
Sí, has d’anar al gra i controlar molt tots els elements del relat, i això t’exigeix molt més com a escriptor. Però són aspectes amb els quals em trobo a gust. De fet, el que em costa més és anar a llarg. El relat té aquesta cosa que és com la fotografia: has d’escollir una imatge i, a partir d’allà explicar tot un món.
“El relat té aquesta cosa que és com la fotografia: has d’escollir una imatge i, a partir d’allà explicar tot un món”
Després de l’èxit dels seus dos llibres anteriors, ha sentit més pressió a l’hora d’escriure ‘Friccions’?
‘Friccions’ ha estat el meu terreny de refugi, on m’he pres la llibertat total, sense cap pressió ni expectativa. M’he oblidat del món. Inicialment no era un projecte de llibre, per això té tres parts: primer en vaig concebre una, després una altra i després una altra. Com que hi ha una continuïtat en el temps, estan molt lligades perquè les escrivia més o menys durant els mateixos anys.
Per tant, és un llibre que s’ha anat construint durant anys. Quant temps li ha portat escriure’l?
Hi ha coses que potser vaig escriure el 2017 o el 2018 i que després he recuperat, perquè la clau d’escriure és reescriure. Potser un text que vas començar el 2018 l’has abandonat durant tres anys i, quan hi tornes, tu ets diferent, veus el text diferent, tens altres ambicions i hi vols provar altres coses. Veus que té unes potencialitats que potser dos anys enrere no li veies i el vas modificant.
Si compara l’Iñaki Rubio que va començar escrivint narrativa breu amb el que ara publica ‘Friccions’, què ha canviat en la seva manera d’escriure?
La manera de treballar i d’escriure no ha canviat substancialment. El que sí que canvia a vegades és l’eficiència i dir em 'desmeleno’ i faig realment el que em dona la gana. No és una evolució. Em sento molt més segur ara que fa anys en algunes coses, però el meu primer llibre ja era arriscat i estava molt segur del que volia fer. Per tant, no ha canviat gran cosa, però en el llibre sí que hi ha moltes reflexions sobre qui ets tu com a autor i com treballes, si ets un autor que digereix o un autor que vomita.
El llibre està dividit en tres blocs: ‘El membre fantasma’, ‘Estampes’ i ‘Interferències’. Què diferencia cadascuna d’aquestes parts?
Jo els vaig treballar com si haguessin de ser unitats separades, però es connecten molt bé i el que m’interessa en tots els relats és aquesta modificació de la realitat. El primer bloc, ‘El membre fantasma’, té relats d’un tall més clàssic i tracta temes que sempre m’han interessat: els desdoblaments, les vides alternatives, els miralls, els germans o les absències. També els mecanismes amb què ens construïm un relat de la nostra pròpia vida. El que m’interessa és com ens expliquem a nosaltres mateixos qui som. Sona molt abstracte, però són contes molt lligats al dia a dia. El segon bloc, ‘Estampes’, és una mica més estrany i dens. Parteix de situacions quotidianes i parla molt dels monstres que portem a dintre i de la nostra dificultat per contactar amb els altres. I l’últim bloc, ‘Interferències’, és on hi ha alguns dels relats més antics i té un matís més exterior. Parla de com la tecnologia ens està canviant no només la vida, sinó també la identitat i la manera de relacionar-nos amb els altres.
Tot i aquestes diferències, quin és el fil conductor que uneix els 23 relats?
Justament el títol ve una mica d’aquí. M’interessa posar els personatges en situacions en què estan incòmodes en la seva pròpia vida. Intentem ser molt coherents, però la nostra vida està plena de friccions i és allà on hi ha el relat. Una cosa mínima que et transforma la realitat et va desgastant i acabes estant incòmode en la teva pròpia existència.
“Friccions ha estat el meu terreny de refugi, on m’he pres la llibertat total, sense cap pressió ni expectativa”
Parla d’aquestes petites friccions que alteren la realitat. On situa la frontera entre el normal i l'extraordinari?
D’això va el llibre en gran part. Et pots preguntar per què considerem normal viure insatisfets amb la vida que hem acabat tenint. No hauria de ser normal i, en canvi, és supernormal. Es tracta de qüestionar què és normal, què és estàndard i què és extraordinari. I, al mateix temps, moltes vegades tenim l’extraordinari al davant i no el sabem veure.
A ‘Interferències’, una d’aquestes alteracions ve de la tecnologia, que condiciona les relacions i fins i tot la identitat dels personatges. Com creu que està transformant la manera com ens relacionem?
La comunicació amb els altres és molt més fàcil i aparentment fluida, però en realitat està mediatitzada per la tecnologia. Cada cop veig que a la gent li costa més tenir converses i escoltar els altres. Molt sovint parlem buscant algú que ens escolti perquè estem molt sols, i la tecnologia ho accentua. Les tecnologies de la comunicació han fomentat molta incomunicació. També han influït en com ens relacionem amb nosaltres mateixos i en l’autoimatge que ens generem, especialment les xarxes socials ens han posat molta pressió.
De tots els temes que travessen el llibre, n’hi ha algun que sigui especialment important per vosté?
Hi ha uns quants relats que parlen de l’autoconsciència i de la meva feina com a escriptor. A vegades tinc la sensació que m’estic plagiant a mi mateix, que m’estic copiant o repetint, o que voldria fer les coses d’una manera molt diferent però no m’atreveixo. Hi ha tota una sèrie de relats que van d’això. Després hi ha el bloc central, ‘Estampes’, que el vaig escriure durant la pandèmia i està relacionat amb una vivència que per a tots va ser estranya.
Si n’hagués de destacar un, quin relat escolliria?
M’agradaria destacar-los tots, però n’hi ha un al qual tinc molt de carinyo i que, a més a més, sorgeix d’una història que vull convertir en novel·la, i és ‘La germana invisible’. Amb els anys m’he adonat que no tinc temps d’escriure, perquè vaig fent encàrrecs i altres llibres. Fins d’aquí cinc, sis o set anys no m’hi podré posar perquè abans he de fer altres llibres. Aquesta història fa temps que la tinc al cap, m’agrada molt i la vull escriure. Per tant, és l’embrió d’una futura novel·la.
“Molt sovint parlem buscant algú que ens escolti perquè estem molt sols”
També torna a publicar en una editorial andorrana després d’anys publicant en editorials de fora. Què significa per vostè?
Des del meu primer llibre que no tornava a publicar en una editorial andorrana. El primer el vaig publicar a Andorra i tota la resta els he publicat durant anys en editorials de fora. Seguiré publicant en editorials de fora, però tornar a publicar en una editorial andorrana, com és Medusa, em fa gràcia perquè penso que els editors estan fent molt bona feina.
Per acabar, què li diria a algú que veu ‘Friccions’ en una llibreria i dubta si endur-se’l?
Que endavant, que s’ho passarà bé, que és fàcil de llegir i que pot fer de mirall. La quotidianitat està plena d’elements sorprenents i, simplement, si els mirem amb atenció, ens poden canviar i ens podem canviar nosaltres mateixos. És com canviar-se les ulleres.