Mathieu, el Dakar 2026 comença d’aquí a menys d’un mes i serà el seu pròxim gran objectiu. Què significa per a vostè tornar-hi després de tot el que ha viscut aquest any?
Com ja saps, a finals de gener vaig patir un accident terrible que em va costar la cama dreta. A principis de febrer encara era a l’hospital i, des d’aquell moment, només tenia un objectiu al cap: tornar al Dakar tan aviat com fos possible. Els metges em van dir que arribar al Dakar només deu mesos després de l’accident i de l’amputació era molt optimista, sobretot perquè la cama esquerra estava completament destrossada. Tot i això, també em van assegurar que farien tot el possible per ajudar-me a ser-hi. Em vaig exigir moltíssim per poder tornar a entrenar. Quan estàs estirat en un llit d’hospital perds tota la musculatura, però també una part de la capacitat de concentració: al principi em costava enfocar-me, parlar… realment no era gens fàcil. Però només tenia una cosa al cap: estar llest per al pròxim Dakar.
Aquesta determinació mental ajuda a la recuperació física?
Setmana rere setmana, dia rere dia, mentalment em sentia molt fort, i això va fer que la part física també anés pel bon camí. Cap al juny o juliol vam començar a somiar que potser seria possible ser al Dakar només cinc mesos després de l’accident, una cosa totalment inesperada en aquell moment. Vaig sortir del centre de rehabilitació a mitjans de juliol i, a finals de mes, vaig fer un petit test amb un cotxe de ral·lis, en un lloc discret, sense càmeres, només per demostrar-me a mi mateix que tot podia ser possible. Tenia dolor a tot arreu, però estava molt feliç de tornar a seure dins d’un cotxe de competició i veure que, més o menys, tot podia funcionar.
Un test que per a vostè va ser un punt d’inflexió.
Sí. Després, l’equip i el meu pilot, en Guillaume de Mévius, van decidir que fes una cursa petita a principis de setembre, una cursa real, per comprovar si el meu cervell encara era prou ràpid per seguir la velocitat del cotxe i tota la informació del ‘roadbook’ sense cometre errors. Vam fer aquella cursa set mesos després de l’accident i vam acabar lluitant per la victòria, segons classificats. Per a mi va ser absolutament increïble estar lluitant per guanyar només set mesos després de l’amputació. Tota la gent que m’envolta -la meva dona, els amics, els mecànics, els enginyers, el mànager de l’equip i en Guillaume- estaven molt contents, i tots vam pensar que ja estàvem preparats per anar al Dakar.
En aquell moment, el Dakar ja deixava de ser només un somni?
Exacte. La setmana passada encara vam fer una altra cursa a l’Aràbia Saudita, en condicions molt semblants a les del Dakar, per acabar d’ajustar petits detalls dins l’habitacle: on col·locar la pròtesi, un nou seient més còmode, alguns elements per facilitar-me l’entrada i la sortida del cotxe. Ara puc dir que tot està a punt per anar al Dakar. Per a mi ja és una gran victòria demostrar que, quan vols realment una cosa, fins i tot després d’un accident molt greu, la pots aconseguir. Evidentment, encara hi ha coses que no sé com aniran, perquè el Dakar són 15 dies de cursa i fins ara el màxim que he fet són dues jornades seguides. Segur que apareixeran problemes nous, però mentalment em sento preparat per afrontar aquest repte.
Ha dit diverses vegades que el Dakar ha marcat molts anys de la seva vida. Emocionalment, què serà diferent aquesta vegada quan arribi a la sortida?
Segur que serà molt emocionant, perquè el Dakar ha estat la meva vida durant els últims 20 anys, però ara tot ha canviat. La vida quotidiana és completament diferent. Un petit pas requereix molta més energia que abans. Tot és més difícil i més lent, i això també ho has de tenir en compte durant la cursa. El Dakar és una cursa per guanyar temps, no per perdre’n. I sé que quan hagi de sortir del cotxe per una punxada o un problema mecànic, probablement perdré temps. Però quan sigui al podi de sortida a Yanbu, el 3 de gener, segurament ploraré una mica. Serà la primera vegada en la història del Dakar que un esportista amputat competeix al màxim nivell, amb un cotxe punter i opcions reals de lluitar per la victòria. Tot el suport i l’energia que he rebut faran que aquell moment sigui molt intens. Després, però, em concentraré completament en la cursa.
Creu que realment té opcions de lluitar pel títol aquest any amb en Guillaume?
Sincerament, no ho sé. Però ho hem preparat tot per tenir opcions. Al meu cap hi ha tres objectius clars: el primer és ser a la sortida, i això ja és una victòria. El segon és, de manera realista, intentar guanyar una o dues etapes, no ho sé. La primera etapa que intentem guanyar -o que guanyem- ja serà una victòria. I el tercer repte que ens hem marcat amb en Guillaume és acabar entre els cinc primers. No ens pressionarem per guanyar el Dakar aquest any. Evidentment, sempre penses en guanyar, perquè jo no vull anar-hi només per participar: quan faig una cosa és per fer-la bé. Però sé que, amb totes les dificultats que tindré, serà més complicat. Un top-5 ja seria una gran victòria, i després ja pensarem en el futur.
Amb quatre Dakars a la butxaca, podria haver tancat aquesta etapa. Què és el que encara el crida del Dakar, ara més que mai?
Aquest esport es fa per passió. Si no tens passió, no pots fer el Dakar. És físicament i mentalment extremadament dur, és llarg, és tot. És la cursa més dura del món. Cada dia has de travessar el desert 300, 400 o 500 quilòmetres. Cada dia tindràs problemes i cada dia hauràs de trobar solucions. Si no tens passió, no pots fer-ho, no pots lluitar per guanyar. Jo porto això a dins. No puc viure sense aquesta adrenalina de ser dins d’un cotxe de ral·lis i buscar la millor manera de guanyar una etapa cada dia, o almenys intentar-ho. No puc imaginar-me la vida sense això. Per això m’he exigit tant aquest any per estar llest per al Dakar just després de l’accident.
“En aquell moment no se sabia si conservaria una cama, dues o cap. No pensava tant en la mort com en què faria si tenia una cama, dues o cap. Quan el cor se’m va aturar i estava entre la vida i la mort, la meva principal preocupació era la família: què passaria amb la família si jo moria?”
Parlem de l’accident. Quan tot va canviar en qüestió de segons, què és el primer que li ve al cap quan hi torna a pensar?
Al principi et preguntes: “Per què a mi? Per què ara? Què he fet malament per ser en aquella posició?”. Però ràpidament has d’oblidar això i centrar-te en el positiu: ha passat aquesta merda, i ara he de trobar una solució i tirar endavant per tornar tan a prop com sigui possible del que era abans. Per exemple, aquest estiu em vaig exigir tornar a anar amb bicicleta. Li vaig dir al metge que jo, aquí, faig bici, faig esquí, faig trail… i que volia tornar a fer el mateix. No sabia si seria possible, però la gent em donava petits consells. Vaig tornar a la bici molt suau, només en pla, i mica en mica una mica més amunt, una mica més ràpid, una mica de grava… I a poc a poc vaig veure que podia tornar-hi. Aquest hivern també provaré de tornar a esquiar a Andorra, testant noves pròtesis i veient què serà possible.
En aquell moment estava conscient, donant instruccions i lluitant per sobreviure. Va tenir por de morir?
No diria por, però sí que et preguntes què has de fer, què passarà. Després de l’accident em van operar una primera vegada i, just després, em van posar en coma artificial perquè no sabien què fer amb les cames. En aquell moment no se sabia si conservaria una cama, dues o cap. No pensava tant en la mort com en què faria si tenia una cama, dues o cap. Quan el cor se’m va aturar i estava entre la vida i la mort, la meva principal preocupació era la família: què passaria amb la família si jo moria? I crec que vaig obrir els ulls en aquell moment per preguntar a la meva dona si havia de marxar o quedar-me. I vaig decidir quedar-me. Per això soc aquí avui. Segur que ara tinc coses noves per fer, per aconseguir. Ha estat com un canvi d’etapa: ara és una nova vida i t’hi has d’adaptar. Estic content d’haver decidit quedar-me, perquè ara veig com va la pròtesi, i sé que la cama esquerra estarà més o menys bé l’estiu vinent. Per recuperar-me del tot necessito un any i mig. No diré que estic content, però és bo ser aquí i continuar la vida, més o menys com abans.
La decisió d’amputar la cama dreta va ser seva. Com s’accepta perdre una part del cos que l’ha acompanyat tota la vida?
Quan tens una decisió així, tens dues opcions. La primera: els metges em van dir que podien intentar reparar la cama, però que trigaria segur 8, 9 o 10 anys, amb molts anys difícils, hospital, moltes operacions, i sense garantia que funcionés. I potser al cap de 10 anys, igualment l’haurien d’acabar tallant. La segona opció era tallar-la ara i parlar de pròtesi. Em van dir que en 1 o 2 anys podria tornar a fer, més o menys, el que feia abans. I quan veus vídeos d’amputats fent esport, fins i tot paralímpic, penses: “D’acord, si m’hi esforço, pot sortir bé”. I t’estàs fent gran: ara tinc 50, 50 + 10 són 60… què faràs als 60? Res. I segur que no tornaràs al que t’agrada, que és competir en un cotxe de ral·lis. Així que vam prendre la decisió i vam accelerar el procés. I al cap de menys de sis mesos ja era dins del cotxe. Crec que vaig prendre la decisió correcta.
És una absència física però alhora profundament simbòlica.
És difícil acceptar un accident així. Però quan passa una cosa, l’has d’afrontar. Aquesta és la meva nova vida. No diré que sigui fàcil cada dia: hi ha dies difícils, sobretot quan tornes a casa. A l’hospital tot és fàcil perquè t’ho fan tot; a casa, en canvi, les coses petites -les escales, dutxar-te, anar al lavabo, caminar- es tornen difícils. I no només és difícil per a mi: també ho és per a la família, veure’t així quan saben com eres abans. Però dia rere dia va una mica millor. Continuaré entrenant i exigint-me per ser cada cop millor.
Quina ha estat la seva petita gran victòria durant la rehabilitació?
La primera vegada que vaig rebre la pròtesi estava content… i alhora no del tot, perquè al meu cap era: “Em posen una cama nova, jo sé caminar, m’aixeco i camino”. Però és molt més difícil. Vaig necessitar gairebé un mes per caminar amb bastó per l’equilibri, i per caminar sense res em va caldre com dos mesos. És molt important perquè et tornes a aixecar, deixes la cadira de rodes, deixes d’estar al llit. Aquell dia gairebé plorava i reia alhora: “Torno a estar dret sobre les cames”. Però no pots fer el que voldries: caminar és molt dur, córrer ja ni en parlem. Fer deu passes et gasta una energia brutal, sues i t’has d’aturar. Amb el fisio i tot l’equip, pas a pas: deu passes, després vint, després 200 metres, 500, i al final gairebé dos quilòmetres. I encara entreno perquè no m’he adaptat del tot a la pròtesi. Vull anar una mica més ràpid, una mica més amunt… pas a pas. Necessita temps, però cada dia és una mica millor.
Ha dit que amb la pròtesi cada pas s’ha de pensar. Li ha canviat el ritme de vida?
Totalment. Abans feia moltes activitats a Andorra: caminar, bici, esquí… Ara tot és més difícil o no ho puc fer com m’agradaria. Això et canvia el cap. Si no t’adaptes, ploraries cada dia. Has d’oblidar una mica el que feies abans -ho tens present, però- i l’objectiu és tornar a fer una mica de tot. Ja torno a fer bicicleta i és fantàstic. Després del Dakar tindré una pròtesi específica per esquiar; abans no vull arriscar-me. I a poc a poc tornaré a fer activitats com abans. Feia esquí aquàtic, kitesurf… però això ho he d’esperar, perquè necessito que la cama esquerra es recuperi del tot. Sense la cama esquerra no em puc aguantar dret. L’he de cuidar molt, perquè si li passa res tornaré a la cadira de rodes i això no ho vull.
Què ha estat més difícil: la limitació física o acceptar que necessita ajuda?
Acceptar que necessitava ajuda va ser molt dur, sobretot al principi. Recordo l’estiu passat, només un mes després de sortir del centre de rehabilitació: era a prop d’una piscina, em vaig treure la pròtesi per entrar a l’aigua… i dins l’aigua tot sembla fàcil. Però quan surts i t’asseus a terra, jo no em podia aixecar sol. Ets allà, mirant la gent al teu voltant, mirant cap amunt, i penses: “Merda, no em puc aixecar”. I vaig començar a plorar, perquè em sentia com un nen petit que no pot fer res sense els pares. La sensació era exactament aquesta. La meva dona ho va veure i em va ajudar, però jo no estava gens content amb la situació. Ara és molt millor, però al principi va ser molt dur.
Com conviu amb això sense enfonsar-se?
Cada dia és difícil. Fins i tot ara, quan vaig amb bicicleta, d’una banda estic content de ser-hi, però de l’altra miro i veig un caminet de baixada i penso: “Uf, no, merda, no puc, no estic llest per baixar per aquí”. I llavors recordes el que feies abans i et torna tot. És difícil separar aquests records del que realment pots fer avui. Però suposo que amb el temps millorarà. El que és segur és que cada dia t’has d’adaptar a aquesta nova vida.
“A les dunes, qualsevol pròtesi pateix: no hi ha pròtesi que funcioni sobre sorra tova, igual que tampoc funciona bé en neu tova. Quan el terreny és tou, no va. Puc sortir del cotxe, sí, però no amb la pròtesi. Això vol dir que potser acabaré a terra, i sincerament no sé com ho faré en aquell moment”
Viurà aquest Dakar més com un repte esportiu o vital?
Com tots dos. Primer de tot és un repte vital, perquè sé que durant la cursa tindré problemes, però no sé quins seran. I en aquell moment hauràs de decidir què fas i com ho gestiones. En Guillaume m’ajudarà, és clar, però al Dakar el primer és el més ràpid. Si tens problemes i no pots reaccionar prou de pressa per gestionar-los, perdràs temps, i l’objectiu de guanyar una etapa o acabar al podi s’esvaeix. Serà difícil gestionar-ho tot. Però crec que hem fet una gran part de la feina per preparar-nos per aquestes dificultats. Tot i això, ara mateix no ho sé: és un repte enorme prendre la sortida aquest any. Tothom sap -i jo també- que potser és una mica d’hora, però no puc imaginar-me no ser a la sortida.
Què li fa més respecte: el desert o tot el que passa fora del cotxe, al bivac, per exemple?
El Dakar no és només navegar. Són 15 dies i és supervivència. A la nit és com acampar: dorms en una tenda al desert. Hi ha etapes marató: marxes dos dies lluny del bivac, i això passa dues vegades. Això vol dir que, dels 15 dies, en tens quatre en què estàs sol al desert amb una tenda petita, sense dutxa, sense bany, sense res per revisar la pròtesi… res.
Això també serà un gran repte. Al final del dia, fora del cotxe sempre hi haurà gent que em pugui ajudar si ho necessito. Però el més difícil serà quan hagi de sortir del cotxe per una punxada o un problema mecànic. Ens hem entrenat per això i crec que anirà bé… excepte a les dunes. A les dunes, qualsevol pròtesi pateix: no hi ha pròtesi que funcioni sobre sorra tova, igual que tampoc funciona bé en neu tova. Quan el terreny és tou, no va. Puc sortir del cotxe, sí, però no amb la pròtesi. Això vol dir que potser acabaré a terra, i sincerament no sé com ho faré en aquell moment. Tenim idees i protocols preparats, però fins que no hi ets, no saps exactament com serà.
Ser el primer amputat competint al màxim nivell és una motivació o una pressió?
No és exactament pressió. La pressió ja la conec i sé controlar-la. L’únic és que ara tinc aquesta cama a controlar, a més de tot el que ja feia abans. Però la pressió no em fa por. El que em fa por és la part física: fins quan podré estar al 100% físicament bé, i quan començarà a baixar, per dolor, per cansament… i com ho gestionaré quan arribi aquest moment. Sé que arribarà, i espero que arribi el més tard possible durant la cursa. I llavors necessitaré gent al voltant, és clar, però ells també hi estan preparats.
Acabar el Dakar ja serà una victòria?
Sí. Guanyar la general no és el pla d’aquest any. El pla és ser a la sortida i intentar guanyar almenys una etapa. En 14-15 dies, crec que podríem guanyar-ne una, i aquest és l’objectiu real: guanyar com a mínim una etapa. I després, al Dakar, hi ha tants factors… cada dia tens problemes: el cotxe ha d’anar bé, la mecànica ha d’aguantar, pilot i copilot han d’estar bé, la navegació ha de ser bona, la conducció també… hi ha moltes coses que han de sortir bé si vols un resultat final. Per això, guanyar una etapa és un objectiu realista i potent aquest any, i després ja veurem què pot passar.
Fa cinc anys que viu a Andorra. Què li ha donat el país en un moment tan delicat?
Quan viatges molt durant l’any, quan tornes a casa necessites un lloc segur i tranquil. I Andorra, per això, és fantàstica. Tens tot a prop: activitats, esport, però també la ciutat. Jo visc a la Massana: en cinc minuts amb cotxe ets al centre. Tens la muntanya, però també tens activitat a tot arreu, i una gran ciutat a prop. Això, per mi, és el millor d’Andorra.
La seva dona, la Barbara, i la família han estat clau en tot aquest procés. Què ha descobert sobre l’amor i els vincles familiars?
La família és molt important en un incident així. Si no tens suport de la família i dels amics propers, necessites igualment energia de la gent del teu voltant per poder continuar. És tan dur per al cos que, si no tens suport, no funciona. Jo estic molt content de tenir una família tan propera que m’ajuda i m’empeny. Van ser-hi des del primer moment. Tan bon punt els vaig trucar, en el moment de l’accident, van agafar el cotxe des d’aquí i van anar directes a França. Van haver de travessar el país de sud a nord: 11 hores conduint. I l’endemà al matí ja eren allà. Jo era en coma artificial, però ells eren al meu costat. I crec que des del principi això em va donar molta energia per continuar aquest camí nou i difícil.
Abans era campió del Dakar quatre vegades. Avui, qui és Mathieu Baumel?
Crec que ara puc ajudar algunes persones que tenen problemes petits o grans, com jo, un accident o el que sigui, i mostrar-los que, passi el que passi a la teva vida, si ho vols i tens una bona mentalitat, pots fer moltes coses. I si ara puc demostrar a la gent que en menys d’un any puc tornar a la cursa més dura del món i, espero, guanyar una etapa… això mostra que a la vida tot és possible. Simplement fes-ho i tingues esperança. No pensis.
I quan es miri al mirall abans de marxar cap a l’Aràbia Saudita, què li agradaria dir-se a si mateix?
Res especial. Només: continua gaudint de la vida. Evidentment és una mica diferent, però encara pots fer les coses més o menys com abans. I ara probablement comença un nou repte. Així que… endavant.