Un EXTREBALLADOR
10 de març de 2015. Un dia que em quedarà per sempre més guardat en la memòria com un dels pitjors dies de la meva vida. Sí, dels pitjors. Com els dies següents. I els mesos seguents. Fins ben passat un any.
El passat dia 10 de març de 2015 jo era un treballador més de BPA. Un membre més de la gran família BPA!! Un treballador que feia la meva feina amb molta il·lusió i que havia anat creixent tant personalment com professionalment dins d'aquesta magnífica entitat durant força anys.
Una entitat que sempre s'ha preocupat pels seus treballadors, una entitat que sempre ha cuidat el seu personal, un director general que feia créixer i creia en el talent de les persones.
Una de les millors coses que et pot passar a la vida es aixecar-te amb il·lusió per anar a treballar i creure en el projecte de la teva empresa com si fos el teu propi. Així ho he viscut jo.
M'han quedat gravades les imatges dels meus companys i les meves companyes plorant i abraçant-se pels passadissos. L'angoixa de no tenir informació. La incertesa del nostre futur i de les notres famílies. L'ambient que es respirava i s'ha respirat durant mesos era d'un autèntic funeral. Al principi tots creiem que si ens uniem i treballàvem hores i hores, caps de setmana i festius, podríem intentar salvar BPA. Sí, hem seguit treballant moltes hores, creient que el nostre projecte encara podria sobreviure... Ens estaven enganyant!!!
Hem seguit units. Hem cregut en els nostres companys com a representants dels treballadors... i molts no hem trigat gaire en veure que ens havíem equivocat rotundament. També ells ens estaven enganyant!
Un conveni, mai validat oficialment, que només ha servit perquè molts companys marxessin de BPA sense els seus drets laborals.
Molts es medicaven amb anti-depressius. I mentres la majoria patia, altres han aprofitat la situació i ara són alts càrrecs de Vall Banc.
Si s'hagués actuat d'una altra forma, si s'hagués defensat BPA tant per part de Govern com per part de la resta del sector financer, possiblement BPA i Banco Madrid continuarien vius. I amb ells les il·lusions dels quasi 700 treballadors i les seves respectives famílies.
Definitivament s'han trencat molts somnis, molts projectes de vida, moltes carreres professionals i a data d'avui no hi ha encara una explicació raonable i convincent.
Ens toca seguir amb les nostres vides de la millor forma possible, però jo seré sempre BPA!!
Visca BPA!!!