La seva entrada al món funerari va ser del tot inesperada. Jesús Pey va arribar a Andorra als anys vuitanta com a tècnic electrònic, però un canvi en la seva trajectòria laboral el va portar a treballar en una funerària. El que havia de ser una oportunitat circumstancial es va acabar convertint en una professió a la qual ha dedicat bona part de la seva vida.
Amb els anys ha conegut totes les dimensions d'un ofici que va molt més enllà de preparar els difunts. La part que considera més important és l'acompanyament a les famílies, des del moment de la defunció fins al comiat i les gestions posteriors. Una feina que requereix proximitat i sensibilitat, però que també necessita trobar espais per desconnectar. En el seu cas, la vida al camp i els animals són el millor refugi.
Després de tants anys convivint amb la mort, Pey considera que encara ens costa parlar-ne i que continua sent un tema tabú. Ell, en canvi, n'ha extret una lliçó que va molt més enllà de la professió: no donar per fet que demà tornarem a obrir els ulls. Per això defensa la necessitat de gaudir de cada moment i de les persones que tenim al costat.