Esglésies obertes

El bisbe d’Urgell ha donat instruccions perquè els temples parroquials siguin més accessibles per aquelles persones que hi vulguin acudir, davant el temor d’alguns responsables comunals que esperen que això no animi a què s’hi facin bretolades o sostraccions

La porta oberta un matí intersetmanal a l'església de Sant Julià i Sant Germà.

Deu ser un signe de la sinodalitat. O, simplement, un gest d’obertura i acostament. Però el que sembla clar és que el nou bisbe d’Urgell -i en el cas d’Andorra, també copríncep-, Josep-Lluís Serrano, ha donat instruccions internes des de ja fa un temps que les esglésies han d’estar obertes. Que no només han d’obrir la porta per les misses i poc més. Si no que els temples, com a mínim els principals de cada parròquia en el cas del Principat, han d’estar majoritàriament accessibles per a tots aquells que hi vulguin anar. 

Encara que discretament i segurament sense anunciar-ho massa, ja fa dies que les esglésies estan més obertes. És fàcil poder-hi accedir gairebé a qualsevol hora del dia per fer-hi una visita. Fonts diocesanes han confirmat que el bisbe “vol esglésies obertes”. I la decisió no ha passat inadvertida per alguns responsables comunals. Els temples són titularitat de l’Església encara que en virtut d’acords estatals fins i tot basant-se en principis establerts en el concordat, de moltes actuacions se n’ha de fer càrrec l’administració civil andorrana. 

En el cas de l’obertura d’esglésies, una de les qüestions que amoïna alguns responsables institucionals és que hi pugui començar a haver un increment de bretolades en els interiors dels temples o, fins i tot, que hi hagi sostraccions. No es pot oblidar que en la immensa majoria de les esglésies del Principat, com en les d’arreu, hi ha elements de valor. Fins i tot de molt valor. I no es té del tot clar que hi hagi els elements de seguretat necessaris per poder frenar accions que, de moment, no s’han donat i s’espera que no es donin. Però que amb més hores d’obertura dels temples, més senzill seria de poder-hi accedir. 

De fet, tampoc no és fàcil poder fixar elements de seguretat. Els comuns tampoc creuen que els pertoqui a ells dissenyar plans de seguretat o costejar eventuals proteccions. A més a més, recorden les fonts, fins i tot en el cas que fos el bisbat la que decidís adoptar mesures, no sempre és factible col·locar càmeres de seguretat en aquest indret. En aquest sentit, les fonts consultades han recordat: “Compte amb la videovigilància versus els drets a la pròpia imatge i la intimitat en un lloc de culte.”

Per tant, mentre les fonts consultades mantenen que la intenció del responsable de la diòcesi segur que és d’allò més bona, també es recorda que hi ha una certa intranquil·litat. Entre altres coses perquè s’ha adoptat la decisió per part del bisbat sense haver prèviament analitzat la situació i haver adoptat un pla de seguretat o actuació per a casos en què si hi hagués algun dany podria arribar a ser irreparable i molt valuós.