“Encara que diguin que és llei de vida, no deixa de causar tristesa i dolor la desaparició d’una dona discreta, bona, bondadosa, respectuosa, amiga dels seus amics i familiars”, expliquen amistats que la van conèixer profundament i que han compartit amb ella jornades maratonianes de conversa o excursions a la muntanya per collir bolets. Perquè de Castellbò -on tenia família i on hi anava a fer arrossos- fins a molts racons de l’Arieja, n’Avelina es coneixia cada pam de la muntanya. I fins molt molt gran encara entomava els cingles per anar a empaitar rovellons o ceps. O carreroles o el que convingués.
Durant la guerra va haver d’emigrar cap a França, on també va deixar familiars, juntament amb els seus dos germans, Jan i Marcel, aquest darrer president durant deu anys de la Federació de la Gent Gran. “A l’Avelina no li agradava donar feina a ningú i, en canvi, mirava de preocupar-se de tothom.” Va contribuir decisivament a fer pujar els seus dos néts quan la seva única filla i mare dels dos nois, va morir “jove”. I els seus dos nets han estat sempre al seu costat malgrat que l’Avelina, ja abans de la pandèmia, va decidir internar-se a la residència Salita. “No volia donar feina.”
Durant la guerra, va haver d’emigrar cap a França amb els seus germans Jan i Marcel; després, i durant molts anys, va encarregar-se de la porteria d’una casa del Prat del Tut
Fins i tot durant la crisi sanitària, i per molt que els seus familiars li oferissin tornar a casa en un entorn suposadament més resguardat, l’Avelina va preferir quedar-se al centre sociosanitari perquè ja hi tenia amistats fetes i perquè, recorden les seves amistats, “sempre deia que anava a cuidar dels ‘vells’, a entretenir-los, a jugar ‘amb ells al dominó’. Però li havíem de recordar que ella era la més gran de tots. ‘Deixeu-vos estar’”, recorden que sempre deia enèrgica i sorneguera, carregada de bonhomia.
Encara que per necessitat no li calgués estrictament, durant molts anys, molts molts, es va encarregar de la porteria d’un edifici del Prat del Tut. “Era una peça fonamental en aquella casa”, recorden de l’Avelina amistats seves ja enyorades per la partença de l’escaldenca. Aquests darrers dies, i de retruc, havia tingut una ‘petita fama’ de la qual la padrina no era pas amant: el comunicador Alfred Llahí, en el marc del llibre de memòries que ha dedicat a la seva mare, Maria Teresa Segalàs, recordava que l’Avelina de cal Barracà era una de les dones escaldenques que recordava haver sentit que el rei emèrit espanyol Joan Carles de Borbó hauria nascut a l’hostal Valira.
Aquestes coses del Borbó no són gens clares, però sí que és més que evident, que les ganes d’acompanyar les seves persones estimades, i d’estar al costat de la gent que apreciava sense fer soroll, van fer que la dona s’estigués a la porteria del Prat del Tut fins molt més enllà del que hauria estat la teòrica edat de jubilació. Els seus nets, com aquell que diu, li’n van haver ‘d’arrencar’ per tal que pogués iniciar un merescut descans. Però Avelina Besolí Bacó ha estat ben activa i clara de ment fins a la recta final. La missa funeral en memòria de la dona més gran del país serà aquest diumenge al matí a l’església de Sant Pere Màrtir de la seva estimada parròquia d’Escaldes.