Pel que fa a mobilitzacions populars, de carrer, no hi ha, per ara, “cap acció concretada”, però “estem treballant en els plans d’acció sindical a l’espera de la legalització de l’associació”, apunten. “Seguirem organitzant accions, assemblees obertes i campanyes de sensibilització, però també intensificarem la pressió política si és necessari. La lluita per l’habitatge digne no s’ha acabat: amb la creació del sindicat entrem en una nova etapa, més àmplia i més organitzada”. Per a la Coordinadora per un Habitatge Digne, la situació residencial “continua sent crítica”. “Malgrat les promeses polítiques, no hi ha hagut una millora real per a les famílies treballadores. El mercat segueix fora de control, els preus continuen augmentant i les mesures aprovades fins ara han servit, sobretot, per guanyar temps. Vivim, en aquest sentit, una emergència habitacional cronificada, mentre cada vegada més gent veu impossible accedir o mantenir un habitatge digne”, asseguren.
El desplegament de la Llei Òmnibus –aprovada el febrer passat– no ha convençut: “Ha estat una llei de mínims. Es va presentar com una resposta al clam social, però no ha tingut cap impacte significatiu en la contenció dels preus ni en la seguretat dels llogaters. És una norma reactiva, no transformadora, que evita afrontar els interessos especulatius”. “Ha deixat molts buits legals pels quals seguir amb pràctiques abusives i especuladores. Tot i els clams que s’han fet des de la patronal, és molt garantista vist el benefici desmesurat que encara permet. Cal una legislació que situï clarament el dret a l’habitatge per sobre del dret a especular”, afegeixen.
“Malgrat les promeses polítiques, no hi ha hagut una millora real per a les famílies treballadores. El mercat segueix fora de control, els preus continuen augmentant i les mesures aprovades fins ara han servit, sobretot, per guanyar temps”
Tampoc veuen que el parc públic de lloguer assequible del Govern sigui una mesura de xoc real, poderosa: “És absolutament insuficient. Parlem de menys de l’1% del total d’habitatges, mentre que en països amb més benestar pot arribar a superar el 25%. A Espanya, per exemple, és ridícula la taxa, però perquè s’ha desprotegit molt l’habitatge públic. Sense un compromís ferm per ampliar el parc públic i reservar sòl per a habitatge assequible, el problema només pot empitjorar. A més a més, moltes vegades es pensa només en habitatge protegit (que és molt necessari), però el que necessitem és un parc públic fort que faci competència real al privat”.
Sobre el preu de l’habitatge, que ha augmentat, sumant compra i lloguer, un 5% durant els darrers dotze mesos [dada del juliol del 2025], assenyalen: “Aquesta dada confirma que les polítiques actuals no funcionen. El suposat 5% és una mitjana que amaga pujades molt més altes en parròquies centrals i en pisos petits, els més sol·licitats. Així, el preu mitjà del metre quadrat de compra entre el juny del 2024 i el juny del 2025 ha augmentat un 15%”. “Quant al lloguer, no en tenim dades oficials disponibles del darrer any, però la pujada no ha sigut tan forta sobre la mitjana considerant la congelació artificial. Això no impedeix, però, que el preu de mercat hagi augmentat de manera encara més exagerada, com diversos informes remarquen (per exemple, un 18% en un trimestre segons pisos.ad). Les conclusions que n’extraiem és que el mercat està desregulat i dominat per la rendibilitat, no per la necessitat. Sense control efectiu de preus, regulació i sancions als abusos, aquest augment continuarà”, asseguren.
“Si no s’estableix un nou sistema de contenció de preus abans que s’aixequi la congelació”, manifesten, “el risc d’un col·lapse social és altíssim. Les famílies que han resistit fins ara podrien veure’s expulsades del país”
Posen en dubte el paper de l’Institut Nacional de l’Habitatge per ajudar a resoldre la crisi: “Podria ser una eina clau, però actualment actua més com un gestor de tràmits que com un organisme amb capacitat d’intervenció. En general, no hem vist cap actuació gaire bona, no? Per tant, caldria dotar aquest organisme de poder regulador i sancionador, garantir-ne la independència i publicar dades completes i actualitzades del mercat. La transparència és indispensable per avançar cap a polítiques eficaces”. La Coordinadora per un Habitatge Digne proposa “un model mixt” que combini una borsa pública de lloguer “amb garanties i topalls reals”, l’impuls d’un parc públic de lloguer “ampli i accessible”, la regulació dels preus i garantir drets estables per a les persones llogateres: “Aquestes mesures, però, només funcionaran si hi ha voluntat política per limitar l’especulació i prioritzar la funció social de l’habitatge”. “A més, caldria protegir la borsa a llarg termini. Hem vist com a Espanya, cada vint anys, les borses acaben passant a mans privades i s’ha especulat amb els habitatges”, alerten.
Es viurà un cataclisme amb la caiguda de la congelació dels lloguers el 2026-2027? “Si no s’estableix un nou sistema de contenció de preus abans que s’aixequi la congelació”, manifesten, “el risc d’un col·lapse social és altíssim. Les famílies que han resistit fins ara podrien veure’s expulsades del país. Cal una regulació estructural i permanent amb increments justificats i indexats a la realitat econòmica dels salaris, no a la del mercat immobiliari”. La previsió de futur no és prometedora: “Si el Govern no canvia d’estratègia, la situació pot empitjorar, sí: més desigualtat, més expulsió i menys accés a l’habitatge”. Ara bé: “Tot i això, cada vegada hi ha més consciència i més organització ciutadana. Si la societat andorrana continua pressionant i exigint canvis, encara hi ha esperança per revertir la tendència. El futur dependrà de la valentia política i de la força col·lectiva”.