Tot i reconèixer que a Andorra s’està treballant activament en aquest àmbit i que la relació amb les institucions és positiva, Morais adverteix que el ritme actual no respon a les necessitats reals del col·lectiu. En aquests moments l’associació es troba una mica “en stand-by”, esperant veure com evolucionen totes les seves reivindicacions, entre les quals hi ha l’adequació del número d’emergències 112 perquè sigui accessible per a les persones amb discapacitat auditiva, una demanda que consideren prioritària per garantir la seguretat i l’autonomia del col·lectiu.
A més, també reclamen que es puguin fer formacions -més enllà de les del Centre de Formació Llarg de la Vida- sobre la llengua de signes, “que es puguin incorporar a les escoles, i que les famílies que tenen nens o les persones adultes amb discapacitat auditiva, puguin tenir accés a fer aquestes formacions”, manifesta, tot afegint que “al final és la seva llengua”.
Pel que fa a la discapacitat visual, l’associació continua pendent del desenvolupament del conveni amb l’ONCE, signat fa gairebé un any però sense avenços clars. Tot i que la part social estaria força avançada, la resta del desplegament es manté encallat, deixant el projecte en una situació d’espera. “Hi ha gent amb discapacitat visual que no té els recursos que realment necessita”, apunta.
Malgrat tot, reconeix que a Andorra s’estan fent passos en matèria de discapacitat, però es lamenta que el ritme sigui massa lent per a les necessitats reals. “A vegades aquesta lentitud, depenen de la situació de la persona que té la discapacitat, no li va bé, perquè clar, si son nens en edat escolar, ho necessiten ja. Si són adults, potser l’empresa també necessita una ajuda per veure com pot facilitar l’accés a la seva empresa o a la feina a una persona amb discapacitat visual o auditiva. Si no tenim aquests recursos poc podem fer”, manifesta Morais, tot afegint que “podria anar tot una mica més ràpid, sabem que s’està treballant, però clar a vegades la discapacitat tampoc espera”, conclou