Certament, ha passat més gent per la vetlla, amb centenars de persones que han volgut acomiadar Ubach, que no pas a una celebració religiosa de tràmit. El sindicalista no era pas un amant d’aquestes coses. Per tant, una cosa curta i breu. I serà la setmana vinent, ha reconegut el número 2 del sindicat actualment, Joan Torra, que es començaran a prendre decisions. De tota mena, també de més que possibles reconeixements públics. Torra estava al final del respons acompanyat per molts dels fundadors de l’USdA, des de Xavier Llovera a Xavier Bertran passant per Jacqueline Caubet o María José Espinosa. Tots ells han donat el darrer adeu al seu col·lega de batalles a Santa Eulàlia. I també han estat, poc o molt, a la vetlla.
Pel tanatori encampadà hi han passat, per exemple, la ministra d’Afers Socials, Trini Marín, i el titular de Turisme i Comerç, l’encampadà Jordi Torres. Però poc més. De representació institucional tocant a la majoria, res de res. Sí que hi ha hagut presència, en la vetlla, de representants des de la patronal a d’altres organitzacions. S’ha dit, a la vetlla, moltíssima gent. El comiat final ha sigut més discret perquè es prepara en somort un acte que hauria de ser multitudinari.
A Santa Eulàlia, consellers comunals encampadans com Joan Sans i Andreu Riba, o diversos consellers de l’oposició parlamentària: Cerni Escalé, Maria Àngels Aché, Pere Baró i tot el grup parlamentari d’Andorra Endavant: Carine Montaner, Noemí Amador i Marcos Monteagudo. També el director del gabinet del Copríncep francès, Robert Mauri, o el director de Tributs i Fronteres, Carles Ferreira. Evidentment també, molts altres duaners i molta gent de la societat civil que en un moment o altre ha exercit el sindicalisme. I una de les portaveus del Sindicat de l’Habitatge, Rebeca Bonache; la líder d’Stop Violències, Vanessa Mendoza; l’advocat de l’USdA, Eduard Coll; o la presidenta de l’Institut de Drets Humans, Elisa Muxella. I, és clar, força més gent.
L’església encampadana s’ha omplert, però sense que fos una cosa extremadament multitudinària. I això sí, es coïa que en certa manera la defunció d’Ubach, de 62 anys, ha agafat per sorpresa alhora que ha colpit, i que hi ha voluntat de fer-li un reconeixement més ampli. El concordi Escalé, el socialdemòcrata Baró i algun que altre sindicalista (Sergi Teixeira de l’SPA, per exemple) ja hi van coincidir i sembla que més aviat que tard hi haurà, ja s’ha dit, anuncies en aquest sentit. Sempre amb la coordinació i aprovació de la família més directa, que Sàrries ha citat i encoratjat durant el respons.
VIU ON LA DIGNITAT SIGUI RECONEGUDA
En la curta cerimònia just abans de la incineració del fèretre amb les despulles de Gabriel Ubach, les úniques paraules han estat les de Sàrries. Hi havia encara massa consternació perquè cap dels seus companys hagi pogut/volgut prendre la paraula. “Tot al seu temps”, deia al final del respons Joan Torra, primer secretari de l’USdA. I el mossèn s’ha encarregat de recordar que abans de tot, Ubach era fill dels seus pares i que havia format una família partint de ser un encampadà en tota regla.
Sàrries ha recordat que Ubach va estar 37 anys treballant de duaner, fins a la seva jubilació, i defensant sempre “els drets dels treballadors”. “Un home cordial i respectuós”, ha dit el capellà, que “sabia dialogar”. “Un home del poble i per al poble” que més enllà de la feina o el sindicalisme mantenia les seves passions ben vives. El món de les curses de cotxes, els ral·lis, ha recordat. Ramon Sàrries s’ha fet la pregunta de si Ubach “ha marxat massa aviat, massa d’hora”. Per respondre’s: “Ell no ha marxat si no que es queda en els nostres cors” i “ens queden les seves lluites”. I encara ha reblat: “Viu on la dignitat sigui reconeguda i respectada.”