Espot té assumit que no podrà avançar més ni respecte del procés d’associació amb la UE -el cap de Govern no suporta la idea de perdre un referèndum sobre l’acord i, de fet, no preveu pas convocar-lo per molt que es pugui dir el contrari, i la tardana decisió del Consell de la UE, en certa manera, l’haurà acabat ajudant- ni tampoc en relació amb la voluntat de despenalitzar l’avortament. La Santa Seu ha posat les cartes clares sobre la taula i qualsevol proposta que es llanci des de Prat de la Creu és més un succedani descafeïnat tendent a parar el cop més que no pas una possibilitat real.
I és que la present legislatura, més enllà de la qüestió de l’habitatge, tenia dos plats estrella per als demòcrates: l’acord d’associació i l’avortament. I no haurà sortit ni un ni l’altre. I, a sobre, el parc immobiliari públic no acabarà de respondre a les necessitats reals i la descongelació que es prepara no acontentarà ni els propietaris, teòric electorat majoritari dels demòcrates, ni satisfarà els llogaters, que són classe social majoritària sovint amb veu -i cridòria- però no amb vot. Fa temps que el Govern camina per arenes movedisses mirant de no desgastar-se més del que ja ho està.
En el calendari que vulgui acabar aplicant Espot, tampoc no hi ajuda del tot el fet que Demòcrates no tingui un candidat clar. Tot porta a pensar que finalment Ladislau Baró acabarà fent el pas i liderarà una nova plataforma que mirarà d’aglutinar diversos moviments ideològics
Però com que les desgràcies mai vénen soles -el Consell de la UE no dispara, el Vaticà ha disparat cap a la tradició més carca i conservadora-, només faltava la crisi del Pas de la Casa. No és un roc més a la sabata demòcrata. En són uns quants, i de moltes tones. I ara s’haurà d’anar fent com es pugui per anar passant temps. Espot i els seus pensaven anar marejant la perdiu fins que arribés el moment de la dissolució. Ara, vulguin o no, hauran de perdre més plomes pel tall de l’RN-20 per molt que no sigui pas una culpa governamental.
En el calendari que vulgui acabar aplicant Espot, tampoc no hi ajuda del tot el fet que Demòcrates no tingui un candidat clar. Tot porta a pensar que finalment Ladislau Baró acabarà fent el pas -en tot cas, és el candidat més ben valorat entre els plausibles de les actuals files governamentals, encara que hi ha un sector que també veuria molt bé Maria Martisella- i liderarà una nova plataforma que mirarà d’aglutinar diversos moviments ideològics. Hi ha altres noms possibles, però Guillem Casal i Conxita Marsol haurien perdut força, com Jordi Alcobé, i apostes com les de Jordi Cinca, sempre a l’ombra, sempre movent fils, es veuen com excessivament arriscades.
Encara hi ha, però, qui creu Demòcrates es pot sumar a un moviment més ampli encara, amb un toc cap a la dreta -i el paper en aquest cas de Ciutadans Compromesos, que fa dies que ha iniciat la campanya electoral a les xarxes socials- i tindria un candidat somiat. N’hi ha qui el consideren el candidat tapat. Però sembla complicat que l’empresari Daniel Armengol es decideixi a fer el pas per molt que una part de la seva activitat directiva ja l’hagi traspassat cap al seu germà.
En fi, el que sembla evident és que les properes eleccions seran plebiscitàries. Aquest és l’escenari preferit ara ja pels demòcrates. Per dues raons: no hauran de fer un referèndum estricte però tampoc no es podrà dir del tot que s’ha anat pel recte amb la qüestió d’Europa i, d’altra banda, seria un procés electoral que dificultaria molt el plausible discurs d’una aliança entre Concòrdia, que és agnòstic respecte de l’acord d’associació i els socialdemòcrates del PS, que en són uns clars devots. En tot cas, és clar que s’està en clima, com a mínim, preelectoral.