I ja no és la qüestió de la Unió Europea (UE), que també, si no l’esgotament d’un no-model de país. I això va lligat de la mà, o hi pot anar, d’una crisi social que segurament els dirigents del país, massa avesats a viatjar poc en bus i tocar encara menys de peus a terra en molts casos -no en tots, en alguns- no solen advertir. Una crisi social o una fractura d’aquelles dues Andorra que hi són. Dues o tres o les que siguin. Perquè hi ha els poders polítics i econòmics tradicionals, els ‘nous’ poders econòmics i un aiguabarreig de ciutadans que, sobretot, miren atònits quan se’ls acaba la pròrroga del lloguer i, en el cas de ser residents, en no pocs casos avaluen si és millor tornar a casa o seguir allí on es pensaven haver aterrat per sempre o gairebé.
Amb aquesta pressió i la pressió de voler continuar mantenint la quota de poder, la cadira o el que sigui, els dirigents polítics del país o els integrants de les forces que aspiren a tenir veu -i vot- en el proper procés electoral, el que haurà de configurar el poder legislatiu i, en conseqüència, el que establirà quin joc d’ous s’ha de jugar per formar Govern miren de fer equilibris. I no serà fàcil. L’anunci del cap de Govern actual, Xavier Espot, que cal teixir una aliança de centre-centre-dreta abans que Demòcrates posi sobre la taula el nom definitiu del candidat que els ha de representar no és gratuït.
ELS ‘PETITS’ COLLEN
Espot hauria acabat cedint, en certa forma, a pressions alienes i d’altres de més internes. Cert que hi ha algun grupuscle demòcrata -per exemple, una part del comitè d’Ordino, potser alguns ‘cinquistes’ considerats com els més centre-esquerre de la formació- que això d’haver d’engrandir-se per la dreta li fa mal d’ulls. Però els principals aliats taronges seuen entre el seu mateix centre o tirant cap a la dreta o molt dreta i aquesta socis ‘petits’ haurien deixat clar, amb diverses senyals, que si Demòcrates no es desconstrueix no hi haurà manera que tornin a construir.
Perquè, per exemple, hi ha més afinitat entre Ciutadans Compromesos i Unió Laurediana, o entre Acció i Liberals -per molt poca incidència que aquestes dues últimes formacions tinguin- que entre els Demòcrates i tots ells. I segurament serien més proclius a entendre’s les quatre forces ‘petites’ citades que no pas a facilitar el camí taronja si els taronges volen fer de papa i mama i amos i senyors. I veient el desgast que suma, Espot ha llegit que abans de res, ha de tancar files. I les ha de tancar, també, perquè a ‘casa’ no hi ha ningú capaç de frenar la sagnia, el desgast. I l’esperança blanca, per dir-ho així, demòcrata, el ministre Ladislau Baró, és el primer que busca recanvi abans d’haver fet ell cap pas.
Que, certament, Baró és formalment el president de Demòcrates, sí. Però ell no les té totes. De fet, si se li pogués llegir de sorpresa la ment, al cervell hi ha un cartell que diu ‘no rotund però...’. Per això mira de triar i remenar. I les properes setmanes seran cabdals. Perquè almenys fa uns dies, el titular d’Educació i Relacions institucionals havia donat a entendre que a final de setembre diria el que pensava. Sobre la seva situació i la seva disponibilitat. Abans, però, pretén desfullar la margarida. Quant a aliances i quant a possibles noms.
EL TEÒRIC CENTRE-ESQUERRE
I si Demòcrates i els seus socis miren de muntar una plataforma, tres quarts del mateix intenta Concòrdia com a la teòrica ‘altra’ alternativa. A diferència del centre-dreta, els concordis tenen a priori un candidat clar: Cerni Escalé. En aquesta derivada de l’equació, hi ha d’haver també el Partit Socialdemòcrata (PS), amb un altre candidat clar: Gerard Alís. La tria d’Alís ha estat molt ben rebuda en general. Fins al punt que pel seu moment vital, formació i experiència, gairebé hi ha qui pensa que hores d’ara hi ha més candidat que partit. I que Alís, en el cas que aquest teòric centre-esquerres hagi de governar, no desentonaria ni poc ni gens, en qualsevol càrrec que se li pugui atorgar.
Alís és un bona peça socialdemòcrata. Un home de partit. Dels de sempre. I això també serveix perquè els teòrics ‘barons’ del PS, que no són altra cosa que els militants que van impulsar la creació de la formació i ara miren la política des del sofà però encara mirant de moure (els pocs) fils (que els queden), tinguin un baluard davant possibles intents d’acords, pactes o com se li vulgui dir que sembli que no acabi de convèncer. Vaja, que creuen que amb Alís les línies vermelles a marcar a Concòrdia estan més ben definides.
Al PS hi ha temor que se’ls menystingui. Des de l’opinió pública i, fins i tot, des de la geometria variable que, presumiblement, no dubtarà d’aplicar Concòrdia en les seves converses, negociacions o exercicis pactistes. Concòrdia defensarà la seva marca a nivell nacional i mira de buscar cares de canvi amb cert pedigrí per a les territorials. Que siguin més d’aquí o més d’allà no serà pas el que compti més, aparentment. Però malgrat que s’acceleri la cursa electoral, encara falta molt. Massa en terminologia política andorrana.
‘CARINISTES’
Demòcrates i afins i Concòrdia i PS i altres -certament, Progressistes-SDP ha fet un anunci garantint que no concorrerà en solitari i dient que el que cal és una proposta transversal a mode constituent que, ara per ara, té o tindrà molts pocs adeptes- centren la contesa electoral com si de dues alternatives es tractés. Sense dir-ho, una anàlisi semiòtica d’aquesta manera de fer, segurament conduiria a dir que es tracta d’una manera amable de provocar una mena de cordó sanitari vers Andorra Endavant.
La formació que lidera Carine Montaner ha afirmat per activa i per passiva que anirà en solitari als comicis -per molt que grups o partits com ara Virtus o Claror puguin ser suposadament més a prop de la seva òrbita que d’altres òrbites- i rebutja amb tanta o més força etiquetes com la de populista. Tan hi fa. Diguem-ne ‘carinistes’. Montaner i la seva gent, i els seus estrategues, i els seus afins, han fet més feina del que sembla. A la seva manera. Construint relats ‘carinistes’. Però amenaçant de convertir-se en aquell moviment que ningú vol admetre que li fa costat però li ho acaba fent.
Seria la solució ‘creu i ratlla’. Barres avall i que passi el que Déu vulgui. També es pot trobar Andorra Endavant que hi hagi moltes veus que donin a entendre que estan al seu costat i que, en el moment de l’urna, s’opti per una força ‘tradicional’. En països de l’entorn els moviments ‘carinistes’ han anat picant pedra i a mesura que s’ha desinflat el ‘de sempre’ s’ha envalentonat la solució ‘tik toker’. Perquè per les xarxes socials ho resolen tot. I sense embuts. El que és clar és que sembla que el partit només pot tenir dos adversaris i això no serà així.
Montaner, com a mínim, pot ser frontissa. I les frontisses, al final, són les que garanteixen i asseguren cap a on gira la cosa. I cal veure si Virtus, per exemple, són formació de veritat o com en altres ocasions busquen promeses i galetes. En tot cas, en aquesta ocasió, ja han anat més enllà que en altres ocasions. Però sembla complicat que en solitari puguin aspirar a gran cosa més que a rascar d’aquí i d’allà. Fer restar als altres per tampoc sumar massa ells.
BRUTÍCIA
I el que estem des de gairebé totes bandes, és que en poques setmanes o potser alguns mesos, el que era una política de cortesia i bon fer, que vol dir de bon tracte, acabi sent un pou sense fons de duresa. Una batalla bruta. Això es tem clarament, com ha pogut comprovar l’Altaveu, des dels dos corrents, agrupaments, tendències o com se li vulgui dir, més grans. Que ho temin Demòcrates o Concòrdia no vol dir que no en puguin ser, quan escaigui, avaladors.
Serà una campanya, per no dir bruta, sí poc neta. O això es tem. I aquí el pitjor de tot és que, en un país poc acostumat a segons què i amb una desafecció que fa una dècada i mitja ni tan sols se sabia què volia dir, les males arts acabin contribuint a enfonsar una mica més un Estat que ho és, però que en ser petit, esdevé fràgil. I potser només aquí és quan algú pensarà (difícilment passarà) que potser l’excap de Govern Bartumeu té alguna mica de raó. O potser la necessitat -un Consell General altament atomitzat, fragmentat- acabarà fent bona la proposta progressista a posteriori: una legislatura de mínim comú denominador per mirar de salvar la pàtria i, després, tornar a començar. Cordin-se els cinturons, que vénen corbes. I faran de mal girar.