El projecte aprovat pel Govern actualitza la legislació vigent i incorpora, entre altres novetats, una regulació específica de les colònies de gats comunitaris, la prohibició de la venda d’animals de companyia per internet i de la cria reiterada amb finalitats comercials per part de particulars, així com un procediment per determinar la custòdia dels animals en casos de separació o divorci. També endureix el règim sancionador, amb multes que poden arribar als 15.000 euros en els casos més greus.
Un dels aspectes que més es repeteix entre les entitats és, però, un que queda fora d’aquesta reforma: la situació dels animals de companyia als pisos de lloguer. La vicepresidenta de Laika, Sandrine Desruels, ho situa entre els principals problemes pendents al país i lamenta que no s’hagi aprofitat la nova llei per donar més protecció a les famílies que conviuen amb animals.
“L’animal forma part de la família”, defensa Desruels, que recorda que hi ha persones que es poden veure obligades a escollir entre un habitatge i mantenir el seu animal de companyia. La presidenta de Nami, Desirée Abarca, coincideix en aquest diagnòstic i explica que l’entitat va demanar durant el procés de treball que s’exploressin fórmules per protegir les famílies multiespècie davant les prohibicions imposades en alguns contractes de lloguer.
ARPA també relaciona aquesta qüestió amb un dels avenços que sí que celebra especialment. La seva presidenta, Laura Valero, valora molt positivament que la reforma prioritzi el benestar de l’animal davant una separació familiar i considera que aquest mateix principi s’hauria d’estendre a altres canvis importants en la seva vida, entre els quals els trasllats d’habitatge.
LA CRIA, UN ALTRE DELS PUNTS DE FRICCIÓ
La possibilitat de criar animals amb finalitats comercials genera també recels, encara que les entitats plantegen solucions diferents. El president d’APAPMA, Carles Iriarte, adopta la posició més contundent i defensa que, tenint en compte les dimensions d’Andorra i les dificultats per controlar el compliment de la normativa, el país no hauria de permetre centres de cria d’animals domèstics.
“Els animals domèstics no es compren, s’adopten”, resumeix Iriarte, per a qui mantenir oberta aquesta possibilitat és ja un dels principals esculls del projecte. APAPMA considera, a més, que caldrien molts més recursos de control abans d’ampliar aquest tipus d’activitats.
ARPA no planteja una prohibició absoluta de tota cria, però sí que reclama un model molt més restrictiu. L’entitat demana que es prohibeixi expressament la cria i comercialització dels denominats gossos de disseny i que, si es permet l’activitat comercial, quedi limitada a criadors autoritzats de races reconegudes i sotmesos a exigències estrictes de salut, benestar i reproducció responsable.
Valero posa especialment l’accent en la traçabilitat. Si la nova legislació considera necessari identificar i fer un seguiment dels gats comunitaris, sosté que aquest mateix criteri s’hauria d’aplicar als animals procedents de la cria o de transmissions entre particulars. Això implicaria poder conèixer des de l’origen del cadell fins als progenitors, el responsable de la camada, la identificació i la posterior venda o cessió.
La nova llei regula per primera vegada les colònies de gats comunitaris i estableix el sistema CER –captura, esterilització i retorn– com a mètode preferent de control, amb responsabilitats compartides entre Govern i comuns. Precisament aquest tractament específic genera dubtes a Laika. Desruels considera que distingir jurídicament el gat comunitari de la resta de gats pot acabar fent-lo més vulnerable i creu que el debat s’està centrant massa en qüestions que no ataquen l’origen principal dels abandonaments que detecta l’entitat.
DIFERÈNCIES SOBRE EDUCADORS I ETÒLEGS
La regulació dels professionals que treballen amb el comportament animal és un altre dels apartats que ARPA i Nami consideren que caldria revisar. Nami qüestiona especialment que les actuacions dels professionals de l’educació canina hagin de desenvolupar-se d’acord amb el diagnòstic i les indicacions d’un etòleg.
Abarca considera difícil portar-ho a la pràctica pel reduït nombre d’etòlegs que hi ha al país en comparació amb la quantitat de gossos que poden necessitar ajuda i amb el nombre d’educadors i ensinistradors existents. L’entitat defensa també que la formació en educació canina ha evolucionat els darrers anys i reclama que es reconeguin millor les competències dels professionals especialitzats.
ARPA comparteix la necessitat d’afinar aquest punt, però introdueix un matís. Valero defensa que cal diferenciar entre diagnòstic clínic, valoració del comportament i modificació de conducta, de manera que ni un etòleg assumeixi automàticament funcions educatives sense formació específica ni un educador entri en competències clíniques. En els casos en què conflueixin tots dos àmbits, aposta per una actuació coordinada.
Per la seva part, Nami sí que celebra de forma especialment clara un dels canvis de la reforma com és el de la prohibició de comercialitzar dispositius d’ensinistrament que puguin provocar dolor, patiment o angoixa als animals, una mesura que el Govern ha inclòs entre les noves prohibicions. Abarca recorda que aquesta ha estat una de les principals reivindicacions de l’entitat des de la seva creació, tot i que manté dubtes sobre les excepcions que es puguin acabar establint i sobre el fet que les associacions no formin part del comitè tècnic que les haurà de valorar.
UN BALANÇ DESIGUAL I RETRETS AL PROCÉS
És en la valoració global on les diferències entre les entitats es fan més evidents. ARPA considera que el Govern ha fet una feina positiva en una reforma “complexa i necessària” i es mostra satisfeta amb bona part dels avenços introduïts, malgrat les modificacions que encara reclama.
A l’altre extrem, APAPMA creu que “es podria haver treballat més” i considera que, tenint en compte que tornar a modificar la legislació no serà senzill, hauria estat preferible prendre més temps abans de portar-la a tràmit. L’entitat només va poder participar en una reunió durant el procés, una circumstància que Iriarte atribueix també al moment de reactivació que viu l’associació.
Laika comparteix aquesta sensació de falta d’ambició. L’entitat va participar en dues trobades i va fer arribar les seves aportacions, però considera que el retorn posterior ha estat insuficient. Desruels resumeix la seva posició afirmant que “es podia haver fet molt més” i que el text, tal com està plantejat, no resoldrà bona part dels problemes quotidians que detecten les protectores.
Nami també qüestiona com s’ha desenvolupat el procés. Abarca explica que les entitats van conèixer un primer esborrany pràcticament definitiu a principis de maig i que van haver d’analitzar un document de prop de setanta pàgines abans de la següent reunió, celebrada un mes després. Tot i les aportacions formulades, assegura que en alguns dels punts plantejats no van obtenir resposta.
Així, la nova llei arriba al tràmit parlamentari amb un balanç desigual entre les entitats animalistes. Més enllà de les diferències, les aportacions coincideixen que encara hi ha marge perquè el text evolucioni durant el seu pas pel Consell General.