Abans de donar la paraula a Bartumeu i Alonso, i després de presentar l’acte, Armengol ha demanat dos minuts, i han estat els dos minuts més punyents amb els ministres de Presidència i Economia, Conxita Marsol, i el de Finances, Ramon Lladós, just al davant. El president de l’EFA ha demanat “assolir un full de ruta en matèries tan sensibles” com les referides i així “no haver de sortejar canvis” que es prodiguen massa sovint. Armengol ha fet un prec per tal que es comparteixin “dades i creuar-les” i a partir d’aquí mirar “entre tots si aconseguim” que la seguretat jurídica no es posi en entredit i no es barregin estructurals amb conjunturals i tot plegat sigui un garbuix de mal fer. L’objectiu hauria de ser, ha indicat el president de la patronal familiar, que “les decisions puguin ser més o menys encertades però que puguin durar més en el temps”.
Després ha estat el torn dels ponents de la conferència-col·loqui que, en certa manera, i de forma indirecta, han repartit una mica d’estopa als legisladors de la llei òmnibus. Tant al·ludits s’han sentit alguns dels parlamentaris presents a la sala que després de les intervencions principals de Bartumeu i Alonso, el president del grup demòcrata, Jordi Jordana, ha hagut de demanar la paraula per defensar la feina del Consell General. Però el cert és que davant la claredat i rotunditat dels dos ponents, que han exposat la interpretació més ajustada i que més convenia segurament a molts dels presents a la sala, hi ha hagut més d’un assistent que s’ha fet un bon embolic. I segurament ni els consellers generals, almenys els de la majoria, ni tampoc Lladós i Marsol no deuen haver quedat gaire satisfets ni amb la visió del notari ni amb la del catedràtic de dret financer que, tot sia dit de passada, coincidien en el seu anàlisi. I en el que convé, també, és evident a l’EFA.
LA CLAU DE VOLTA
Com ha deixat clar en la seva intervenció Alonso després del ‘teloner’ Bartumeu, el que es demanava als ponents era que es manifestessin sobre el criteri subjectiu respecte de l’impost sobre la inversió estrangera que es consagra amb la llei òmnibus. És a dir, qui està i qui no està sotmès a dit tribut. I dit anàlisi s’ha fet en base a tres grans elements. Un andorrà no resident a Andorra pot ser considerat o no inversor estranger i, per tant, haver de tributar com a tal; què passa en el cas dels nacionals dels països amb els quals Andorra té signat un conveni de no doble imposició; i què diu la UE sobre la matèria.
Bartumeu: “Seria bo que si la voluntat és clara en relació a què un andorrà no pugui ser sotmès al tribut de la inversió estrangera purguéssim les contradiccions en el text”
Curt i ras, Bartumeu i Alonso han coincidit en una cosa: el dret internacional fa valdre de forma “molt extensiva” el principi de no discriminació. Per tant, dit impost, el d’inversió estrangera sobretot en relació a béns immobles, hauria de tenir un recorregut pràcticament nul. I especialment en relació amb els nacionals dels països de l’entorn, Espanya i França. I els andorrans, visquin on visquin, mai no han de poder estar sotmesos a l’esmentat impost. Però com ha remarcat Isidre Bartumeu, la llei genera dubtes i, per tant, “seria bo que si la voluntat és clara en relació a què un andorrà no pugui ser sotmès al tribut de la inversió estrangera purguéssim les contradiccions en el text”.
Bartumeu ha advertit que si mai Andorra fa tributar un espanyol per aquesta qüestió, atès el CDI, “l’Estat podria tenir un problema”. I també ha donat a entendre que l’impost d’inversió estrangera immobiliària és contrària a la llibertat de capitals que propugna Europa. El jurista, doctor en dret i ciències polítiques i, sobretot, notari, ha deixat clar que en tot cas, sempre es parlava de forma condicional i potencialment. Amb un “potser” al davant de les afirmacions. Sí que ha deixat clar que “la UE permet una diferència de tracte però ha d’estar ben fonamentada i ben reconeguda en els protocols corresponents”.
Alonso ha donat suport i consistència a les apreciacions, als apunts, de Bartumeu, i ha fet una anàlisi més tècnica encara si calia però ha deixat clar que “la clàusula de no discriminació tributària és tan expansiva que s’aplica a tot tipus d’impostos” i, per tant, també a l’impost sobre la inversió estrangera que és “un tribut indirecte”. El catedràtic, que ha insistit que un dels canvis clau que aporta la llei òmnibus és tracta els subjectes obligats en funció de la nacionalitat i no de la residència, ha remarcat que tant l’OCDE, la immensa majoria de CDIs que té firmats Andorra o el tractat de funcionament de la UE prohibeixen tota discriminació.
Lluís Alonso, com havia apuntat prèviament Isidre Bartumeu, ha reconegut que certament, a nivell UE, “la forma de sortir-se d’això”, de la no discriminació, “és anar al clausulat pensat per als casos particulars”. I les excepcions existeixen -Dinamarca, Malta, Finlàndia… en tenen de reconegudes- però les “particularitats, les restriccions no són molt àmplies i sí de vida curta en el temps”, amb la qual cosa són només “una via per poder assegurar-se un marge per poder treballar i poder construir una política fiscal pròpia”.
Alonso: “La clàusula de no discriminació tributària és tan expansiva que s’aplica a tot tipus d’impostos”
Les aportacions dels dos juristes han estat ben destacables i han generat un bon debat. I hi ha hagut més d’un dard enverinat. Suscitat, en algun cas, pel propi president de l’EFA, que ha demanat a Bartumeu per les dificultats en què es troben els notaris amb l’administració tributària. El notari ha reconegut que hi ha la voluntat política que “això sigui més àgil”, i ho ha dit citant explícitament els esmentats Lladós, Marsol i fins i tot el cap de Govern, Xavier Espot, però que hi ha “una mancança sobretot de la direcció general de tributs de voler resoldre els problemes que tenim plantejats”.
I ha posat d’exemple que el programa informàtic és del 2001, que a l’aplicatiu encara hi apareix l’impost de plusvàlua ja abolit o que hi ha tasques on encara apareix el membret d’un ministeri d’Economia i Finances que no existeix des del 2011. La voluntat política de fer canvis, ha dit Bartumeu, potser hi és, però “a l’hora de fer la concreció es perd la força”. Ben diferent, segurament hauria dit Armengol i l’EFA, en relació als canvis legals. A qui no es perd cap força. Es fan. Una altra cosa és que la concreció també falli. Però això són figues d’un altre paner.