De la parròquia i del país, segons que ha dit el cònsol canillenc, Jordi Alcobé, que ha arribat a qualificar el capellà de “gran bocí de la humanitat” l’obra i les ensenyances del qual transcendiran la seva vida. De fet, hi ha consens en què Ramon Rossell té en curs dues grans obres. El seu vincle amb el santuari de Meritxell i la creació, promoció i tot de tot, de la casa de colònies AINA. De fet, una de les preocupacions, entre cometes, és poder aclarir el futur d’AINA. D’aclarir-lo i lligar-lo. No obstant això, és un tema mig tabú, com admet amb la boca petita Alcobé. “No n’ha volgut parlar mai gaire”, reconeix el cònsol en referència a AINA i a les decisions de mossèn Ramon, que es manté actiu tot i els avisos que de tant en tant li dona la salut. És el prevere de més edat de l’arxiprestat de les Valls d’Andorra.
Formalment no sabia res de la missa homenatge que ha estat presidida pel síndic general, Carles Ensenyat, els ministres Guillem Casal i Mònica Bonell, i una gran majoria dels membres del comú, encapçalats pels dos cònsols, Jordi Alcobé i Marc Casal. Just acabada la missa s’ha afegit als actes el cap de Govern, Xavier Espot. L’església de Sant Serni s’ha omplert, però sense estretors. Familiars de Rossell i veïns de la parròquia l’han acompanyat en aquesta missa dels seixanta anys, en què el mossèn ha aprofitat l’homilia per repassar alguns convenciments i no poques anècdotes. Alcobé ha aprofitat per fer una classe d’història com les que sol fer en qualsevol acte que li permeti parlar del passat de la parròquia i del país i, en nom del Govern, el seu portaveu i ministre canillenc Guillem Casal ha vingut a dir que des de l’administració els darrers temps s’ha sentit la necessitat d’anar agraint l’esforç d’aquelles persones que durant dècades i al costat de diverses generacions han tingut una implicació molt evident en el teixit social del Principat.
FUTUR AINÍSTIC
Mossèn Ramon ha reconegut que no sabia de l’homenatge -el cònsol, en el seu parlament, ha deixat clar que el capellà no és amant de segons quins tributs- però que “hi havia rumors”. Ho explicava en una petita xerrada amb qui subscriu aquestes línies just després de la missa, durant un petit refrigeri a la plaça de Sant Serni, i abans de la inauguració d’una exposició fotogràfica amb seixanta plafons repartits per tot el passeig Mossèn Ramon, que va de la urbanització Els Refugis fins a Sant Joan de Caselles i torna. Rossell recordava que és un “capellà de poble, de pagès”, i que mai no ha tingut cap responsabilitat a nivell de diòcesi. Segurament, també, perquè a la seva manera ha estat una mica transgressor.
Mossèn Ramon ha recordat tot menjant una mica de pa amb tomàquet i un tall de pernil ibèric que l’única vegada, fa dècades, que el van situar en algun òrgan de petita responsabilitat al bisbat, com que va reclamar de forma insistent, un millor tracte “per als capellans vells”, se li va acabar tot plegat. Des de llavors, s’ha dedicat en cos i animar a servir però, també, ho ha recordat durant la missa, a tenir temps per les seves coses. Recordava en conversa informal que quan va decidir fer-se capellà, va estudiar Teologia i Filosofia. I després, ja essent rector de Canillo, va fer Filologia Catalana. “Baixava dos dies a Lleida” cada setmana per fer classes. “Si a Lleida s’hagués fet Periodisme, hauria fet Periodisme. Però només n’hi havia a Barcelona.”
Mossèn Ramon: “La vida és ser humil, aprendre, servir, estimar com Jesús” alhora que "jo no he tingut mai consell parroquial, alguns altres rectors no hi estaran d’acord, però el meu consell parroquial era el cafè”
I baixar a la capital del Segrià era “un moment” de l’època i, a més, el permetia estar “a casa”, a Bellcaire. Va esdevenir filòleg i, en gran mesura, una part important de la seva vida l’ha dedicat a l’ensenyament, en diversos centres al Principat. Amb 70 anys, ha rememorat, va demanar un ajudant perquè el pogués ajudar, també, a AINA. Però no es va trobar cap perfil adequat i mossèn Ramon, amb diversos col·laboradors, es manté al capdavant del projecte de la casa de colònies, que no deixa de créixer.
Deia el mossèn, oficiosament, que ell sí que ho té lligat. Però que la solució que veu per a AINA l’ha de beneir el bisbat i, per ara, no s’ha parlat amb els responsables de la diòcesi. I, després, el cònsol de Canillo assegura que ja li agradaria, que hi hagués una solució. Però que no hi ha res de tancat. I que el comú sol no pot assumir un projecte com el d’AINA igual com serà complicat que hi hagi un successor eclesiàstic que tingui l’empenta que durant tants anys ha tingut -i té encara, perquè Ramon Rossell és plenament autònom- el capellà canillenc.
Alcobé ha admès que mossèn Ramon, del poc que ha parlat sobre el futur d’AINA, sí que ha mostrat el seu desig que el comú estigui present, probablement, en el que hauria de ser una associació amb exmonitors i amb algun tipus d’implicació episcopal. Però caldrà veure-ho. Al seu dia, l’arquebisbe Joan-Enric Vives va proposar constituir una fundació per gestionar el centre d’esplai i de colònies en el futur. Però mossèn Ramon va declinar la proposta. No ho va veure bé. En la conversa mantinguda, el que sí que ha lamentat el capellà és que, per exemple l’alberg de la Comella, que hauria impulsat “el meu amic” Joan Samarra, no hagi tingut l’objecte pel qual va néixer.
L’HOMILIA
En fi, que aclarir el futur d’AINA és una de les qüestions que preocupa. Entre altres coses perquè, com a dit Alcobé i també Casal, és “la gran obra” de mossèn Ramon, que durant l’homilia de la missa dominical ha aprofitat per repassar, amb més anècdotes que res més, el seus seixanta anys a Canillo, on va arribar el juliol del 1966 i, com ha recordat el cònsol, va preparar una homilia precisa i detallada. “Però ningú no us va entendre perquè a missa hi havia molts campistes francesos que feien estada a l’estiu a Canillo. En canvi, avui us entenem perfectament”, ha indicat Alcobé.
Mossèn Ramon ha afirmat que “la vida és ser humil, aprendre, servir, estimar com Jesús”. I després de sis dècades a Canillo, en un exemple de fidelitat, ha clamat obertament que “sóc jo avui que dono gràcies a vosaltres”. El rector, que ha repassat des de l’emblema de la revolució social del 1968 amb allò del ‘prohibit prohibir’ a com va aprendre a esquiar amb diverses persones de Canillo -acabaria sent un dels promotors del Soldeu Esquí Club, esdevenint-ne el primer secretari-, ha anat transmetent com es va anar sentint a la parròquia i en anar coneixent les diverses viles i llogarrets. I com a poc a poc es va anar integrant en la comunitat canillenca amb l’objectiu de “conèixer aquest país, estimar aquest país”. Mossèn Ramon ha fet referència a les classes de català o a l’incendi a Meritxell i el que algunes de les famílies devotes de la parròquia li van dir i el van marcar: “Ara encara estimarem més Meritxell.”
I el cònsol, amb un discurs llarguíssim i ple de detalls històrics -sense cap mena de dubte, Alcobé pretenia deixar constància de la transformació viscuda pel país i per Canillo que ha anat en paral·lel al servei pastoral de mossèn Ramon-, ha recordat que “mossèn Ramon fa Meritxell i Meritxell fa mossèn Ramon”. El cònsol canillenc ha parlat de “capellà transgressor” i de “conviccions tossudes però inapel·lable”. De fet, Alcobé ha arribat a dir que el sacerdot de Bellcaire és un personatge “de conte, de novel·la, de còmic” i ha assegurat que “és un gran bocí de la humanitat” l’obra del qual “traspassarà la vida”.
El cònsol Alcobé ha qualificat el rector canillenc de “referent, un amic, un confident”, l’ha qualificat de personatge “de conte, de novel·la, de còmic” i n’ha arribat a dir que és “un gran bocí de la humanitat”
El mandatari comunal canillenc ha parlat de “referent, d’amic, de confident” referint-se a Ramon Rossell, de qui ha recordat, també, que ha batejat, ha donat la primera comunió o ha casat a molts dels veïns de la parròquia i a no pocs ciutadans de tot el país. I ha agraït tenir “la sort de poder-lo trobar i parlar-hi, riure, conviure”. Evidentment, Alcobé ha fet referència al Casal Sant Serni, l’èxit del qual va disparar el projecte d’AINA. La “gran obra”. I entre molts altres detalls, i per fer evident que mossèn Ramon ha estat “un testimoni real de la transformació”, Alcobé ha esmentat que el rector de Canillo ha ‘sobreviscut’ a 24 cònsols, 13 síndics, set caps de Govern i cinc bisbe.
També des del Govern s’ha elogiat, i molt, el paper de mossèn Ramon, que ja fa uns mesos va rebre l’Orde de Carlemany. En aquest cas, el portaveu governamental, Guillem Casal, ha indicat que “és un orgull, un honor, que mossèn Ramon hagi dedicat 60 anys a la parròquia de Canillo. Ho deia ara el cònsul major, amb representació una mica de tots del que ha evolucionat la parròquia a Andorra durant aquests 60 anys, i que, per tant, ha deixat una gran empremta tant a Canillo com al conjunt d'Andorra. Ha sigut un mossèn que, més enllà d'AINA, que jo crec que és l'obra més visible i que tots reconeixem que ha tingut una implantació impecable a la parròquia, ha resultat que ha estat una implicació més enllà de la vida eclesiàstica. Mossèn Ramon ha tingut una implicació social remarcable”.
A nivell més general, Casal ha indicat que “és important agrair la tasca que fan el conjunt de persones al nostre país i que han tingut una implicació social. Jo crec que estem començant també a donar les gràcies aquí a Andorra a totes aquelles persones que han tingut una empremta. És important poder anar donant les gràcies al conjunt de la gent que ha tingut una implicació” amb el país. D’aquí que s’hagin anat concedint, entre altres reconeixements i tributs, diverses ordes més de Carlemany.
LA VESPA I L’EXPOSICIÓ
És ben evident que els agraïments i tributs se succeeixen en el cas de mossèn Ramon, a qui després de la missa l’esperava una sorpresa. O, millor, dues. Ramon Rossell va arribar a Canillo procedent de Coll de Nargó amb una Vespa beix. Ja a Andorra es compraria un Escarabat que faria de ‘taxi’ improvisat molts dels joves de Canillo. Per fer-li un record simpàtic, als afores de l’església de Sant Serni s’hi ha plantat una Vespa gairebé com aquella. En aquest cas, propietat d’un dels col·leccionistes de vehicles antics més importants del país, un Lluís Dejuan que ha gaudit com un nen amb sabates noves cedint una estona la moto.
Amb alguna que altra dificultat, però d’allò més content i entusiasmat, mossèn Ramon s’hi ha enfilat encara que només fos per la foto i després d’una foto de família en l’arc d’entrada del recinte eclesial i funerari de Sant Serni. Fotos, fotos, fotos. Perquè si una cosa de les moltes que ha tingut mossèn Ramon tenen en compte molts dels seus col·laboradors al llarg del temps, és que el capellà molt sovint ha anat amb una càmera de fotos penjada al coll. Entre les que li han cedit i les que ha fet, la seva col·lecció fotogràfica és immensa. No recorda pas quantes imatges té, en un o altre format.
I unes quantes de les fotos del seu àlbum personal fan part d’una exposició a l’aire lliure que s’ha inaugurat formalment aquest migdia i que va des de l’edifici dels Refugis fins a Sant Joan de Caselles passant pel passeig que porta, justament, el nom de Ramon Rossell. Millor dit, el passeig Mossèn Ramon. Anant i tornant per aquest circuit hi ha col·locats seixanta plafons amb unes quantes desenes d’imatges de la vida del rector de Canillo. Un emblema, un referent. Història viva de la parròquia i del país. I amb un projecte clau, AINA, que demana una solució de continuïtat. Una fórmula legal i institucional que en garanteixi, sí o sí, la seva continuïtat.