'Operació Pascalís': Viladomat fa el cop de força, Ordino respira, Encamp se'n malfia, el Govern 'flipa' i Canillo es trinxa

\'Operació Pascalís\': Viladomat fa el cop de força, Ordino respira, Encamp se\'n malfia, el Govern \'flipa\' i Canillo es trinxa
  • L'anunci de l'oferta de Saetde per entrar a l'accionariat d'Arcalís porta cua i genera sensacions per a tots els gustos tot confirmant que el trencament de Grandvalira no té marxa enrere
  • El màxim accionista de les pistes de Pas de la Casa i Grau Roig busca reforçar el seu poder i capacitat d'influència alhora d'afrontar negociacions amb l'administració
  • Per al comú ordinenc la proposta pot ser un baló d'oxigen, l'encampadà ho vol seguir molt de prop i el canillenc és el que en surt més malparat i descol·locat

La voluntat de Saetde, la societat que gestiona les pistes d’esquí del Pas de la Casa i Grau Roig, de passar a controlar, també, l’estació d’Ordino-Arcalís ha generat una cascada de sensacions en totes les parts que, d’una manera o altra, es veuen implicades en l’afer. D’entrada, i malgrat que l’operació encara és lluny de culminar-se tot i que va endavant i ben seriosament, Saetde dóna un cop de puny sobre la taula. De fet, aquesta és la intenció de Joan Viladomat des de l’inici de les converses amb Secnoa, la societat comunal ordinenca que formalment gestiona el camp de neu. El comú d’Encamp tolera la maniobra de l’accionista privat però no ni li fa massa gràcia ni se’n refia. A Canillo l’astorament és elevat i la trencadissa interna més que notable. I el Govern encara ‘flipa’ enmig d’un evident descol·locament. L’'Operació Neu de Pascalís’ portarà cua.

Viladomat, que mira per ell i pel seu negoci, que ningú no s’enganyi tampoc, fa temps que se sent menystingut, en certa manera, per Ski Andorra. Però, sobretot, se sent maltractat per l’administració. Especialment, per la central. D’aquí que el principal accionista de Saetde veiés com una posició de força passar a controlar, com a mínim, una altra estació d’esquí. Per tenir més poder en les negociacions que afronti amb la resta d’operadors del sector i, sobretot, amb l’executiu. Viladomat i Saetde vol posar el seu nom i coneixements al servei d’Arcalís. Hi posarà això més que no pas diners -de ben segur l’empresari cercarà aliats capitalistes a mesura que el procés avanci-. Alhora, també sap que a Ordino no s’hi farà ric. Tampoc no és el que busca. El que pretén és sumar asos, tenir cartes per negociar i, alhora, oferir producte. Arcalís s’especialitzarà encara més en el ‘free ride’ més enllà de millorar certes zones per a tots els públics i apostar una mica més en restauració de qualitat.

La negociació amb Secnoa va començar molt abans que se sabés que Grandvalira se n’aniria en orris. Les converses les van iniciar al febrer, formalment, la principal executiva de Saetde, Verònica Canals, i el director general de la societat ordinenca, Xabier Ajona. La fractura a Nevasa, certament, ha fet accelerar el procés i ha comportat que Viladomat assumís en primera persona les negociacions, segurament, abans del que pretenia. I amb l’accionista majoritari en joc, també ja hi van entrar els dirigents polítics ordinencs. Amb el cònsol major, Josep Àngel Mortés, al capdavant però amb comunicació extraconfidencial durant un temps amb gent del seu entorn de confiança personal i polític com la secretària d’Estat de Relacions Institucionals, Consol Naudí.


De la "proposta interessant" per a Mortés a la incredulitat de Torres Arauz quan va saber de les intencions del seu 'col·lega' accionarial a la firma que gestiona les pistes de la parròquia


Ordino, el comú i Secnoa, reben la proposta amb els braços oberts. Arcalís no estava ofegat del tot però l’aparició de Saetde és un importantíssim baló d’oxigen. Mortés és prudent i parla de “proposta interessant per analitzar”. Sap, però, que des del moment que es decideix, d’una manera o altra, que això surti a la llum pública, o com a mínim, a partir del minut que s’acorda que es pot comunicar a algunes parts -com els consellers de la majoria comunal- és que hi ha una base sòlida. L’èxit de l’operació no està garantit. Però la idea d’assolir-lo i més que això hi és de totes totes.

I és en aquest marc, en el de començar a comunicar que hi ha una proposta seriosa de Saetde sobre la taula de Secnoa, que el soci minoritari de la societat encampadana, això és, el comú d’Encamp, se n’assabenta de la maniobra. Segons les fonts consultades, és dimarts a la tarda, després d’una reunió d’Ski Andorra on res no es parla de la qüestió -sí de Grandvalira, encara que amb el degut respecte i discreció-, quan Viladomat comunica al cònsol major d’Encamp, Jordi Torres Arauz, que s’ha decidit apostar per entrar a l’accionariat de Secnoa. La informació agafa de sorpresa el cònsol encampadà, que encara avui no ha comunicat res oficialment a la minoria comunal. Agafa a contrapeu Torres Arauz com hi agafa a la immensa majoria dels ciutadans del país. Les primeres, les institucions.

El comú d’Encamp ja està acostumat a les decisions aparentment impulsives de Viladomat. Això no treu que l’operació que se’ls comunica no els convenci. La reacció del cònsol, segons algunes fonts, vindria a ser quelcom així com ara… “o sia, m’estàs dient que amb el benefici que obtenim al Pas de la Casa rescatarem l’estació d’una altra parròquia?”. Certa incredulitat, lleuger malestar, incomprensió i una preocupació: com explica això el comú accionista al poble. El soci majoritari de Saetde, però, li assegura, afirmen les fonts, que la societat és capaç d’afrontar l’operació sense que hi hagi fluxes de capitals d’una banda a l’altra i que, en tot cas, la fórmula del ‘cash in’ permet no posar ni un cèntim d’euro ‘a fons perdut’. Tot és inversió.

I si Torres Arauz, que assenteix a les explicacions de Viladomat malgrat malfiar-ne -ni que sigui sols una mica-, queda desencaixat, el desencaix a Govern i a Canillo i el seu entorn -això és Ensisa i els seus dos socis: el comú i Crèdit Andorrà- és encara més majúscul. L’executiu vol estar pendent de com avancen els esdeveniments. Però tenen clara la maniobra de Viladomat si finalment l’‘Operació Pascalís’ es consolida: l’empresari haurà rebentat el principal domini esquiable del Principat i del sud d’Europa, haurà fulminat a partir d’una decisió governamental il·legal la principal marca del país però, alhora, tindrà encara més poder en el sector andorrà de la neu. Jugada mestra per a Viladomat, escac i mat per a un executiu ‘desnortat'. I per al Govern encara bo un escac i mat, que per a Canillo és un tret mortal de necessitat.


La negociació liderada pel conseller delegat de la societat encampadana és la confirmació per a Ensisa que el seu soci de Nevasa no va de farol en aquesta ocasió


Ensisa, que es resisteix a acceptar el trencament de Grandvalira pensant que són simples cabòries del llaner solitari Viladomat -en això, el cònsol canillenc o els alts executius de Crèdit Andorrà estan empatats amb el cap de Govern, Toni Martí-, comprova que la cosa és seriosa i que no hi ha marxa enrere. Que la plataforma de Soldeu serà molt més cara dels 24 milions d’euros que indica el pressupost d’un projecte que sols és un esbós. El cònsol de Canillo, Josep Mandicó, confirma el seu mal tràngol. El polític de Ransol fa algunes setmanes que ja té clar que s’ha deixat enredar i que està ficat en un embolic de tres parells de nassos. Serà el cònsol que va arribar per primer cop a la cadira gràcies a una moció de censura i serà el cònsol que acabarà la seva segona època de cadira trencant una aliança referent per a la parròquia i el país que ell mateix havia contribuït a gestar.

De fet, des de l’entorn canillenc, l’entorn del propi comú, ara ja s’accepta que des del punt de vista legal potser no s’han fet prou bé les coses. I que potser sí que la declaració d’interès nacional no ha seguit les regles del joc. Mandicó, metafòricament, ha posat una caixa sencera de ciris a Meritxell perquè la Batllia admeti a tràmit la demanda de Viladomat i en decreti els efectes suspensius. És a dir, que aturi qualsevol intent d’iniciar l’obra. O, almenys, que eviti que aquesta tiri endavant si ja ha tingut temps de començar. Així ell, home de poques paraules, de suposades decisions pausades i reflexionades, i de no voler-se mullar gaire, podrà frenar un projecte que ningú no discuteix que pot ser interessant. Però que ha de complir els requisits -que no compleix- i no pot servir pel que realment està dissenyat com a rerefons: incrementar el valor d’uns terrenys que són garantia hipotecària d’unes inversions immobiliàriohoteleres que no es poden retornar ni en tres vides.

I tant enrenou ha trinxat poc o molt el comú unicolor de Canillo, i està posant llenya al foc a l’entorn demòcrata, que més que taronja és morat. Aquell morat de mala maror, d’emprenyamenta.  I tampoc a l’entitat bancària que suporta el 49% llarg d’Ensisa no estan per festes. Hi hagi plataforma o no n’hi hagi, el desgast que està suposant l’intent de tirar endavant el projecte és molt elevat. Tant que fins i tot el nou director de l’INAF, Ramón López Galindo, que fa de supervisor financer i no pas de president honorífic de l’AGIA, ha hagut de posar el crit al cel i deixar clar que un banc és un banc i una immobiliària, una immobiliària. La indústria de la neu, l’economia hivernal, està escalfant més que mai l’estiu. I l'enrenou amenaça de no fondre's gaire ràpidament.