La polèmica arrenca amb la voluntat de la FAC d’establir un dipòsit de 8.000 euros vinculat a les llicències professionals. Segons explica Verona, el sistema venia precedit d’una fórmula diferent: “Ja hi havia un aval abans, era un aval bancari… fins l’any passat”. El detonant, afegeix, va ser un cas en què la federació va tenir dificultats per executar l’aval perquè el corredor ja no residia al Principat i la situació va acabar impactant l’ens: “A la federació li va tocar respondre pels costos”.
La FAC va plantejar llavors el dipòsit com a solució. Però la UCI no ho ha acceptat i això ha obert un nou escenari: la federació ha incrementat el cost de la llicència Pro per generar fons propis amb què assumir possibles expedients sense tocar recursos públics ni pressupostos vinculats a projectes esportius.
POUSSIER: “ALINEAR-NOS AMB LA UCI I “PROTEGIR” LA BASE
Carolina Poussier defensa que la FAC ha actuat intentant “anar de la mà de l’UCI” i que el dipòsit pretenia, precisament, mantenir la llicència a un preu més baix. “Vam voler fer aquest dipòsit perquè pensàvem que per als professionals era la millor opció”, afirma, i afegeix que la singularitat del sistema —“érem l’única federació que feia aquest sistema”— va pesar en la decisió final de l’organisme internacional.
La presidenta explica que van escoltar el Sindicat de Ciclistes Professionals (CPA), es van reunir “moltes vegades” amb la UCI i finalment van retirar el dipòsit per homologar-se a altres models: “Vam accedir a treure aquest dipòsit… i alinear-nos amb els preus” d’altres federacions, citant el cas de Mònaco.
A partir d’aquí, Poussier vincula directament l’augment de la llicència a la necessitat de cobrir un risc real: “Ara que no és possible, és evident que nosaltres hem de fer un coixí per si s’obre un dossier de dopatge”. I justifica la mesura amb volum de professionals al país: “Pensa que tenim 100 professionals… és molt fàcil que ens caigui un dossier”.
El missatge central és de protecció del funcionament federatiu i, sobretot, dels projectes de base: “No podem agafar diners d’aquest projecte… per pagar una cosa… il·legal, amb diners públics”, insisteix, abans d’afegir que l’objectiu és “protegir” corredors i estructura.
Sobre el fet que alguns residents optin per llicenciar-se fora, Poussier ho critica obertament i ho emmarca en un deure amb el país d’acollida: “Quan tu ets resident en un país, el mínim que pots fer és ajudar la federació d’aquest país”. També assegura que la UCI hauria recordat als professionals residents que la llicència s’ha de fer al Principat i que la federació està “posant-ho tot al dia”.
VERONA DENUNCIA MANCA DE TRANSPARÈNCIA
Verona, en canvi, situa el conflicte tant en el fons com en les formes. Explica que va donar suport a la candidatura de Poussier perquè buscaven acostar els professionals a la federació, i assegura que la seva condició per ajudar era clara: “Transparència, millorar la comunicació, compartir els pressupostos”. Defensa que els professionals són una part clau del finançament: “Som, en part, qui financiem la federació… amb més de 100 professionals… som una part important”.
Segons el corredor, la relació i la comunicació es van deteriorar. Relata que al juliol la presidenta li va mencionar l’opció del dipòsit i que ell ja va advertir que no era equitativa, sobretot per a joves i corredores que comencen: “8.000 euros… per a molta gent és complicat”. El seu disgust, però, esclata quan s’assabenta de la decisió -diu- per xarxes i premsa: “Em vaig enfadar bastant… vaig sentir que es danyava la meva imatge” tenint en compte que ell ha estat la cara visible davant molts professionals residents.
Verona rebutja també que ell hagi “denunciat” la federació a la UCI: “Jo amb la UCI personalment no he parlat mai”, i assegura que el tema va circular a través del CPA i converses habituals entre corredors. A partir d’aquí, afirma que la UCI va determinar que el dipòsit no és viable i, davant la manca de solució, va oferir una sortida provisional: que els ciclistes poguessin treure’s la llicència momentàniament al seu país de nacionalitat, com ha fet ell.
MENYS DE LA MEITAT DE LLICÈNCIES TRAMITADES AQUEST 2026
El corredor aporta un indicador de l’impacte: “Hi havia 120 llicències l’any passat… avui hi ha menys de la meitat de llicències tramitades”, i sosté que això evidencia que el desacord no és individual. Sobre la pujada de la llicència, és contundent: “Duplicar-la d’un dia per l’altre…” ho qualifica “d’abús de poder”, i insisteix que el problema principal no és tant l’import com la gestió i la destinació dels diners: “Per mi… és com es gestiona, què es fa amb aquests diners”.
Sumant-se a les crítiques que darrerament ja ha rebut la junta directiva de la federació, Verona critica la manca de projectes per al ciclisme base i assegura que, des de la seva iniciativa amb Andorra Cycling, han impulsat activitats sense suport federatiu: “No hem rebut mai ni un euro de la FAC”. I va més enllà: diu que tenia preparat un club per col·laborar però l’ha aturat i no l’ha afiliat perquè considera que la manera d’actuar de la federació és “antiètica”.
El seu relat acaba amb un malestar personal i institucional: “És tot molt tèrbol… em fa vergonya, jo ja hauria dimitit”, afirma, i assegura que s’ha tret la llicència a Espanya “per les futures generacions que vinguin a Andorra” i per “posar límits”. “Si m’he de treure la llicència a Andorra, vull treure-la correctament”, sentencia.
UNA FERIDA OBERTA
Amb la UCI descartant el dipòsit i la FAC reorientant el finançament via llicències, el conflicte ha quedat instal·lat entre el relat de “protecció” i sostenibilitat institucional de Poussier i l’acusació de falta de diàleg i transparència que fa Verona. Mentrestant, el resultat pràctic és doble: llicències professionals més cares a Andorra i una part dels residents —segons el corredor— tramitant-les fora a l’espera que el marc normatiu acabi canviant.